Conversem amb l’escriptor i historiador Sergi Grau

Sergi_Grau_En Sergi Grau ha escrit una gran varietat d’articles i ha ofert múltiples conferències sobre els Bons Homes i altres heretgies medievals com els Valdesos o els Hussites, i és un gran especialista en la figura del metge Arnau de Vilanova.

L’any 2017 rebé el Premi de Filosofia Joaquim Carreras i Artau atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans per “Les transformacions d’Aristòtil. Filosofia natural i medicina a Montpeller. El cas d’Arnau de Vilanova”. Forma part de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga.

Redacció.-Com vas arribar als Bons Homes?

Sergi Grau.- Sempre m’han agradat els personatges que estaven en la frontera i dels qui es creava una llegenda, amb un rerefons una mica esotèric i una visió potser romàntica. Quan jo vaig començar a estudiar, me n’adonava que no hi havia prou recerca en determinats aspectes sobre els Bons Homes, a diferència d’ara, malgrat bons treballs com els d’en Jordi Ventura. Veia un espai no cobert encara.

R.- Has escrit tres llibres sobre el catarisme. “Cátaros e Inquisición en los reinos hispánicos (siglos XII-XIV)”, “La invenció dels càtars. La veritable història dels Bons Homes a Catalunya” i “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324”). En el segon “La invenció dels càtars”, podríem pensar que dubtes del moviment dels Bons Homes?

S.G.- Jo cerco títols atraients i amb força. En aquest llibre reflexiono sobre les representacions literàries del catarisme a través dels documents. El terme “invenció” l’utilitzo en el sentit de construcció, precisament d’aquestes representacions.

R.- “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324)” amb Stefano Cingolani i Eduard Berga. Tota una obra monumental. Com sorgí la idea de publicar una obra d’aquest abast? Per què aquestes dates en concret?

S.G.- Aquest llibre és una recopilació de tota la documentació coneguda sobre el catarisme i altres dissidències a la Corona d’Aragó, com una culminació dels meus treballs començats molts anys enrere. Hi hem treballat el moviment dels Bons Homes des de la realitat dels documents, allunyant-nos del romanticisme habitual. També hi ha una evolució des del primer llibre fins a l’últim amb correccions, canvis d’opinió… Per exemple, ens hem trobat que alguna traducció no s’ajustava al text dels documents originals. El marc cronològic d’aquest llibre va des de l’any 1155, moment en què se celebrà el primer Concili a Lleida destinat a eradicar la presència dels Bons Homes, fins l’any 1324, quan foren processats els últims càtars, del cercle de Guilhèm de Belibasta.

R.- Com trobes que està avui l’estudi del catarisme a Catalunya?

S.G.- Ara estem en un punt en què gràcies a molts historiadors i els seus treballs aquests últims anys, coneixem molt bé què fou el catarisme, però també necessitaríem trobar nous documents potser per enfocar altres aspectes.

R.- Us heu trobat problemes per a recopilar determinades informacions. Pensem que durant segles, del catarisme no se’n podia parlar.

S.G.-No. Avui la situació és favorable, els arxius documentals estan oberts. Potser fa cinquanta anys, ens podríem haver trobat alguna reticència a parlar-ne en determinats indrets. A més a més, nosaltres hem fet més aviat una tasca de recerca d’arxius, no tant d’història oral.

R.- Els Bons Homes potser foren els primers vegetarians, els primers feministes, els primers ecologistes…?

S.G.- Realment, els Bons Homes no eren tan innovadors com ens pensem. Algunes de les seves pràctiques ja existien des de feia temps antics en les primeres comunitats o en algunes congregacions cristianes, però la diferència és que ells les volen donar a conèixer al conjunt de la seva societat, i això és el més innovador. Per exemple, el “consolamentum” recupera la imposició de les mans que ja apareixia en els textos bíblics com una mena de baptisme. La imposició de mans també la practicava en la mateixa època dels Bons Homes l’Església en determinats rituals, però ells en donaven un significat més profund i genuí. O la pobresa i l’austeritat amb què vivien ja existia en altres comunitats cristianes anteriors.

R.- En un article fa anys deies ”El catarisme va saber donar resposta a una societat en ple canvi que l’Església catòlica no pogué oferir. D’aquí la seva ràpida expansió”. Mantens aquesta idea?

S.G.- Totalment. La societat medieval no era tan estàtica ni tan fosca com ens figurem. Hi ha expansió, creixement de les ciutats i de l’economia… L’Església tenia una estructura feudal de poder. La societat evolucionava i la mateixa Església inicià una sèrie de propostes de reformes amb l’orde dels dominics o la reforma gregoriana, però no poden salvar la situació perquè l’estament eclesiàstic es troba en un marc tancat. De fet, la pròpia construcció de l’ortodòxia religiosa i d’un discurs oficial porta implícitament a l’aparició de l’heterodòxia. Ja des dels seus inicis, l’Església tingué grups dissidents, com ara els gnòstics.

R.- A les terres occitanes, arrelà segles després el calvinisme amb el nom d’hugonots. Creus que podem trobar una línia històrica entre catarisme i hugonots? El tarannà de la societat occitana és procliu a l’arrelament d’aquestes dissidències heterodoxes?

S.G.- Les doctrines o l’espiritualitat queden assimilades malgrat les persecucions i sempre es poden transmetre de generació en generació. Encara que és complicat demostrar-ho, hi ha indrets més proclius a l’aparició de nous moviments. A Occitània s’han viscut molt moviments heterodoxos, però la seva situació geogràfica ha ajudat molt, perquè facilita la transmissió d’idees i coneixements.

R.- Què consideres que pot aportar la doctrina o l’estil de vida que practicaren els Bons Homes a la societat actual?

S.G.- Moltes coses. Entre elles, una reflexió sobre com hem d’entendre la llibertat religiosa o com interpretar de manera diferent el cristianisme, el seu missatge, els seus dogmes… Com a religió, el catarisme seria molt vàlid. A nivell històric, la persecució contra els Bons Homes marcà les pautes de la lluita contra la dissidència, amb la persecució amb base jurídica.

R.- Creus que avui a Europa es podria repetir la intolerància que patiren els Bons Homes fa vuit segles?

S.G.- Pot passar perquè ja ha succeït altres vegades. Les històries sempre ens parlen del mateix. Malauradament es podria repetir l’experiència de manera diferent, en contra de les minories dissidents.

R.- Què opines del tractament que es fa a Occitània sobre el catarisme? Consideres que s’ha abusat del tema amb projectes que vulneren sovint la realitat històrica a favor de la comercialitat i dels projectes turístics i econòmics?

S.G.- S’ha donat20180605_192000, i la majoria de la gent té, una visió romàntica sobre el tema, unint de vegades aquesta imatge amb un sentiment d’identitat nacional i de valors com la llibertat, la diversitat heterodòxia… per part d’alguns sectors. Explicar el catarisme no és fàcil perquè hi ha uns estereotips molt consolidats sobre el tema. El catarisme ha esdevingut un fenomen turístic i mediàtic més que històric. I la gent que vol conèixer la realitat històrica es desestabilitza. També s’hauria d’obrir el catarisme, perquè n’hi ha molts de catarismes, i mostrar també aquesta diversitat de teories sobre el moviment. És una llàstima que el Centre d’Estudis Càtars a Carcassona tanqués, malgrat la qualitat dels seus estudis i les seves activitats.

A Catalunya seria necessària una connexió entre els indrets amb tradició càtara, connectant les comarques del nord i del sud del país, organitzant una sèrie d’exposicions, conferències… per a difondre la realitat històrica amb productes de qualitat.

R.- Has escrit molts articles sobre Arnau de Vilanova, molt sovint relacionant-lo amb Aristòtil. La teva tesi es titulà “La recepció d’Aristòtil en la medicina d’Arnau de Vilanova. Estudi de les citacions i anàlisi dels continguts en l’obra mèdica autèntica”. Què t’atragué cap a la figura d’Arnau de Vilanova?

S.G.- És un personatge sobre qui es construí tota una llegenda d’alquimista, amb un pensament religiós que fregava l’heterodòxia i em vaig sentir atret per la seva filosofia mèdica. Arnau de Vilanova incorporava la filosofia natural d’Aristòtil als coneixements mèdics. A les universitats del segle XIII la medicina esdevingué una disciplina autònoma i diferent, on els estudiants havien de cursar cinc anys i dos més de pràctiques preferiblement en una altra universitat i quan culminaven els estudis se’ls hi atorgava una llicència per a exercir. La filosofia natural estableix les bases filosòfiques per a l’estudi teòric de la natura. A partir d’aquí s’estableix una filosofia mèdica teòrica, amb hipòtesis per demostrar, seguint uns paràmetres aristotèlics, ja que fins aleshores la medicina havia estat eminentment pràctica i exercida per persones sense titulació. D’altra banda, Arnau de Vilanova no fou tan innovador com d’altres metges com Paracels, però la seva obra tingué una gran repercussió.

R.- Arnau de Vilanova visqué a Montpeller i estigué així relacionat amb les terres occitanes.

S.G.- Fou professor de Medicina a la Universitat de Montpeller i potser fou la seva etapa més estable. Però realment fou molt nòmada, visqué en moltes ciutats. Pensem que fou el principal metge de l’Edat Mitjana llatina, metge de reis, Papes… Intervingué activament en la creació del Pla d’Estudis de Medicina de la Universitat de Montpeller gràcies a una butlla papal, establint com a base l’obra de Galè, i aquest model es mantingué durant segles.

R.- Defensà la renovació de l’Església, com algunes dissidències medievals, i donà suport als franciscans, en el punt de mira de la Inquisició. Les seves obres teològiques foren perseguides i cremades.

S.G.-Arnau de Vilanova fou un escriptor també d’una seixantena d’obres religioses de dimensions diverses (cartes, tractats…). La seva imatge de metge eclipsà potser la seva obra teològica. Però alhora, part de la seva obra religiosa fou condemnada i perseguida i això ha condicionat desmesuradament la seva visió. Ell defensava aquesta renovació necessària de l’Església. Criticà els ordes religiosos com els dominics amb qui mantingué algunes disputes, com la polèmica escatològica de l’Anticrist i la fi del món, que ell presagiava propera, però que realment era una crítica cap aquests ordes. Ell defensava un cristianisme interior com els càtars, en què tothom ha de sentir el Petit Crist que té dins seu.

R.- Fou acusat d’alquimista i cabalista. Quina és la teva opinió?

S.G.- Arnau de Vilanova no escrigué res d’alquímia. La llegenda fou creada arran de la crema de les seves obres religioses per part de la Inquisició a Tarragona i la seva posterior mort. De fet, el corpus alquímic pseudo-arnaldià que li fou atribuïda fou molt important i influent a la Corona d’Aragó i a la resta d’Europa durant el Renaixement perquè aquesta alquímia està relacionada amb la recerca d’un elixir que actuava com un medicament universal.

R.- Què opines de la reducció de la presència de les Humanitats en el sistema educatiu?

S.G.- Defensar les Humanitats està fora de dubte, perquè no passen de moda. Pensem que són plenament actuals algunes obres com la “Utopia” de Thomas More amb la descripció de la forma d’actuar dels governants corruptes o les reflexions de William Shakespeare sobre la immigració. I ens atorguen valors sempre vigents, per exemple ens poden ajudar en la defensa dels valors democràtics, a ésser crítics, a entendre la diversitat… Sense les Humanitats, les persones no esdevindrien crítiques amb sí mateixes ni amb la societat que les rodeja.

R.- En què es basa la teva participació en la Fundació Centre Internacional de Música Antiga?

S.G.- Porto deu anys a la Fundació, que és dirigida artísticament per Jordi Savall. Jo me n’encarrego del desenvolupament de les relacions institucionals, el desenvolupament de projectes amb les institucions, i donant suport i assessorament sobre el marc històric, el material bibliogràfic i els textos que recitem als concerts. En definitiva, la meva tasca és facilitar la recerca històrica perquè el Jordi Savall pugui desenvolupar més fàcilment els projectes musicals.

R.- Quins projectes de futur tens ara, Sergi?

S.G.- Tinc en projecte un nou llibre que està centrat en qüestions de l’alquímia des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Tradicionalment, la imatge dels alquimistes era la d’un foll tancat en un laboratori per buscar la pedra filosofal amb una tasca que estava totalment allunyada de la ciència. La idea és mostrar què hi ha de cert i que és llegenda sobre aquest món mitjançant el testimoni de diversos metges i científics que d’una manera o altra estan relacionats amb l’alquímia, com el mateix Arnau de Vilanova, Paracels, Isaac Newton o Robert Boyle, precisament per fer avançar els estudis científics. L’alquímia fou desacreditada a partir del segle XVIII i exclosa dels ambients acadèmics. Però fins aquell moment, l’alquímia va participar activament en la Revolució científica com una disciplina de l’àmbit de la filosofia natural que estudiava i manipulava la natura. Es tracta, doncs, de revalorar l’aportació d’aquests personatges en el marc de la història de la ciència.

R.- A través de l’obra d’en Sergi Grau, hom pot endinsar-se en aspectes molt interessants de l’Edat Mitjana com, entre d’altres, els Bons Homes o la figura d’Arnau de Vilanova.

 

Francesc Sangar. CAOC.

 

Tags: , , ,



Els comentaris estan tancats.

Torna a l'inici ↑