Visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

Quand pauc abans de la session legiguèri aquò, pensèri que caliá pausar qualques questions a en Bezsonoff. Perqué una persona que pensa qu’una lenga es a morir dedica son temps a far un diccionari? Per donar testimòni per les generacions futuras? Escriguèt son diccionari occità provençal català coma se foguèsse un epitafi de la lenga? Las questions qu’aviá rèstan en suspension… perque aguèri pas l’escasença de las far. Mas vegèri lèu que valiá pas lo còp, de las far, èra plan melhor de l’escotar. 

L’escrivan es un bon parlador, fòrça galejaire, e quand comencèt a parlar totes demorèrem en un silenci sonque interromput pels rires que nos causava. Foguèt tras que plan interessanta la siá charradissa plena de mantuna reflexions sus tèmas coma la lenga catalana, l’occitana, las relacions dels catalans del sud amb los del nòrd, la dificultat per los escrivans occitans e nòrd-catalans d’aver lectors, la critica literària, la literatura catalana e l’occitana, lo refús que fòrça joves nòrd-catalans an al jorn de uèi envèrs lo catalan… Entre tot aqueste discors plen de reflexions prenguèri nòta de tres que just al moment de las ausir pensèri que caliá las aver, que pagava la pena de ne far registre. Per ieu, son las pèrlas de la conversacion. La primièra es referenta a l’importància de l’occitan per al catalan: «L’occitan es lo granièr del catalan, lo trast, l’archiu». La segonda se referís a la diferéncia entre lo catalan e l’occitan a nivèl normatiu, a l’importància de l’IEC: «Lo catalan es un patés de luxe». La tresena es una reflexion que me faguèt desirar que lo nòstre convidat aguèsse qualques poders ocults e poguèsse convertir sas paraulas en realitat: “En un mond ideal lo catalan e l’occitan formarián una «koiné» conjunta que los aprochariá entre eles e a sas formas classicas, a son passat gloriós”.

Esther Lucea Teruel. Estudianta del cors d’occitan Avançat (B2). CAOC

X