Categoria: Trobades

Lo divendres 13 de setembre faguèrem l’onzen Club de Lectura, aqueste còp dedicat a Lo libre de Catòia, de Joan Bodon. Es un libre màger de la literatura occitana e mai de la literatura universala, Parla de temas que benlèu pareisson arcaïcs e locals mas que fan pensar als legeires en temas intemporals e universals.

Lo nombre important de participants, tanplan en linha coma en preséncia, demòstra l’interès immens que suscita aquesta òbra.

Comencèrem la session en legissent una pichona nòta biografica e bibliografica de l’autor.

Nòta biografica de l’autor

Joan Bodon nasquèt a Crespin l’11 de decembre de 1920 e moriguèt a Argeria lo 24 de febrièr de 1975. La mòrt de sa grand l’an 1934 li provoquèt un grand trauma e comencèt a quequejar (servèt aqueste problèma per tota sa vida). Descobriguèt son interès per l’occitan e sa vocacion coma escrivan amb l’òbra Del breç a la tomba de Justin Besson e amb los contes tradicionals qu’ausiguèt racontar a sa maire. Amb aquestes contes farguèt son primièr libre, Contes del meu ostal (1951). Lo segond libre qu’escriguèt, Contes dels Balssàs (1954), es mai personal, mens tradicional. Esdeveniguèt regent mas l’an 1940 partiguèt al Servici de Trabalh Obligatòri e foguèt mandat a Polonha. Tornèt en 1945, marcat prigondament per aquesta marrida experiéncia, que racontèt parcialament al roman La grava sul camin (1956). En 1946 se maridèt amb Camilha Vidal amb qui aguèt sièis mainatges. Bodon collabòra amb lo Grelh Roergàs, una associacion felibrenca, des de 1938, mas a partir de 1950 comença a se relacionar amb l’IEO. En 1954 participèt en la Santa Estela que lo felibritge celebrèt a Avinhon, experiéncia que profechèt per escriure La Santa Estèla del Centenari (1960). La relacion amb l’IEO fa que prenga consciéncia de los problèmas d’Occitània e de la lenga e es marcat prigondament. En 1968, per rasons economicas anèt a viure a Argeria e es ont demorèt fins que moriguèt.

Bibliografia

Romans

• La grava sul camin, Tolosa: IEO, 1956.
  • La Santa-Estèla del centenari, Rodés: Subervie, 1960
  • Lo libre dels grands jorns, Tolosa: IEO, 1964.
  • Lo libre de Catòia, Lo Libre occitan, Coll. Pròsa d’uèi, 1966.
  • La quimèra, 1974
  • Las domaiselas, 1976

Contes

• Contes del meu ostal, Vilafranca-de-Roèrgue, Salingardes, 1951
  • Contes de Viaur, 1952
  • Contes dels Balssàs, Vilafranca-de-Roèrgue, Salingardes, 1953
  • Contes del drac, 1975

Poèmas

• Res non val l’electrochòc, 4 Vertats, 1970
• Sus la mar de las galèras, IEO, Messatges, 1975

Dempuèi contunhèrem amb la lectura del poèma «Alba d’Occitània» de son libre Sus la mar de las galèras e la siá revirada al catalan de Dolors Català:

«Alba d’Occitània»

La nuèch e la plueja e lo gèl,
Pas una estèla dins lo cèl…
Quora tornarà l’alba?
Encara canta pas l’aucèl…
Quora tornarà l’alba?

Una nuèch longa sens amor,
lo rosal plora sus la flor…
Quora tornarà l’alba?
S’entrevesiàm una lusor…
Quora tornarà l’alba?

Aquela nuèch s’acaba pas,
de cada part i a lo bartàs…
Quora tornarà l’alba?
La gòira demòra sul pas…
Quora tornarà l’alba?

Nuèch de cadenas e d’estòc
per ne riblar la lenga d’Òc…
Quora tornarà l’alba?
Mas cada mot geta son fuòc:
Quora tornarà l’alba?

(traducció al català)

La nit i la pluja i el gel,

ni una estrella al cel…

Quan tornarà l’alba?

Encara no canta l’ocell…

Quan tornarà l’alba?

Una nit llarga sense amor,

el roser plora sobre la flor…

Quan tornarà l’alba?

Si albirem una lluor …

Quan tornarà l’alba?

Aquella nit no s’acaba,

A cada costat  hi ha el matollar…

Quan tornarà l’alba?

L’aligot roman al llindar…

Quan tornarà l’alba?

Nit de cadenes i estoc

per reblar la llengua d’Òc…

Quan tornarà l’alba?

Mes cada mot llença el seu foc:

Quan tornarà l’alba?

Aprèp parlarèm de la bòira de Catòia situada al limit del Roergue e de l’Albigés pendent las annadas 1930. Lo professor Jaume Figueras nos expliquèt que l’ostal de Bodon de Crespin es coma l’ostal de Catòia, pr’amor que es una caracteristica de l’òbra de Bodon de plaçar totjorn d’episòdis autobiografics dins la ficcion. Per tot aquò presentèrem qualques fotòs de l’ostal de Joan Bodon que lo professor Jaume Figueras faguèt en 1997 (an amont, an aval) quand èra pas encara musèu. Vegèrem las imatges de l’ostal mentre legissiam las frasas del libre ont sortissiá la descripcion de l’ostal dels Catòia, e totes aguèrem la idèa de perque se disiá que Bodon aviá descrich son ostal quand escriguèt lo libre.

Passèrem a l’analisi de la familha d’Amanç e sustot del pepin. La siá resisténcia als cambis, la siá obsession per la religion, d’aquesta causida de viure a despart dels autres. Mas tanben diguèrem qu’èra una sòrta de profèta, mas que coma totes los profètas a còps devinava pas çò que passarà.

La relacion d’Amanç amb las femnas (o de sa manca de relacion) foguèt lo tema venent. Diguèrem qu’aquò benlèu èra culpa de l’educacion que recebèt e dels motius pels que fugís de Fernanda mas fugís pas «de la cosina de Tolosa». Aquò faguèt iniciar la discussion de la diferéncia entre la siá causida per las putas e la de son paire. Se poiriá pensar que las relacions sexualas d’Amanç son sonque amb putas perque aviá pas cap d’autra relacion amb d’autras femnas, mas lo paire èra maridat e tanben anava amb putas. Se diguèt que a d’autras òbras de Bodon la imatge de las putas es positiva.  Lo professor Jaume Figueras racontèt que Bodon vesiá las prostituïdas coma egals, coma reprimidas. Apondèt que l’òbra de Bodon, subretot las òbras inacabadas, mostravan grèus problèmas de repression sexuala.

Aguèron tanben protagonisme los problèmas qu’Amanç a e del futur que podriá aver, amb l’educacion qu’a rebut e sa creissença a despart dels autres. El es un jove que pensa que la luxúria consistís en mostrar parts del cos als autres, aital es impossible qu’aja unas relacions normalas amb las femna. E mai, quand los autres conscrits vòlon far una fèsta amb el, fa una engana amb sang de polet per los far creire qu’es malaut. La conclusion es que contunha sol per una causida personala, mas benlèu es pas estranh de far aquò amb l’educacion qu’a agut.

Trapèrem qualques metafòras dins del tèxte, coma la farina, lo fuòc, la venda de las vaquetas… Foguèrem d’acòrdi qu’èran senhals de la fin del monde ancian, mòstras de l’arribada del temps nòu, una epòca ont los Catòias an pas d’espaci. La familha de Fernanda an d’espaci perque an causit de cambiar, contunhan pas las tradicions ancianas, e nimai reson. Los Catòias dispareisson perque càmbian pas.

Senhalèrem la metafòra de la flor, una margarida, que creis dins lo fems, voltada de poiridum. Lo pepin mòstra la flor a Amanç, li ditz que la flor creis malgrat la poririum, e que finalament florirà. Lo pepin pensa qu’Amanç serà aquesta flor, qu’el formarà una familha catolica coma cal e que farà contunhar la siá glèisa.

Una autra metafòra del libre es la del pepin, que ditz a Amanç que la siá bòria es coma l’iscla de Robinson, qu’eles son de Robinsons en una iscla. Mas Amanç acaba essent lo darrièr d’eles, e fin finala, fins pèrd l’iscla. Se diguèt que en qualque biais totes sèm de Robinsons. Parlèrem de la possibilitat que aquesta metafòra parlèsse d’Occitània e de la lenga d’òc, e foguèrem totes d’acòrdi que ne parlava.

Lo cambiament de lenga quand Amanç coneis Fernanda foguèt tanben remarcat. El parla lo lengadocian e ela lo gascon e an qualques problèmas per se comprene, alara Fernanda li prepausa de francimandejar entre eles. Es una autra senhal de coma la familha de Fernanda càmbia per s’adaptar als autres, que restaràn pas fidèls a las costumas ancianas.

Finalament, riguèrem de recordar l’encontre amb la Papessa. Ela ditz als Catòias qu’eles tanben son d’esquismatics, que son l’esquisma de la religion anciana de la qu’ela n’es Papessa.

Nos manca encara dire que i aguèt l’intervencion d’un amic occitan que nos racontèt coma encara a jorn d’uèi i a marcadas diferéncias ideologicas entre roergasses e albigeses.

Finalament totes foguèrem d’acòrdi que lo libre de Catòia es un roman plan esmovent sus la vida d’un òme que pode pas se desvolopar, que quèrre lo sieu ieu en un país minorizat, amb una lenga minorizada e una religion minorizada. Es lo darrièr testimòni d’aqueste mond que existís pas jamai. Coma Bodon mateis.

E aquí finís lo resumit d’aquesta session. Sonque nos manca de mercejar totes los assistents (los abituals e los nòus) per la vòstra participacion. Esperem que la session vos agradèsse. Se volètz de nos far arribar vòstra opinion o ben avètz de prepausas per la melhorar, remembratz qu’avèm lo corrièr clubdelectura@caoc.cat.

Per la session venenta del Club de Lectura legirem lo libre de Florian Vernet Vidas e engranatges, un recuèlh de contes estrambordants, escriches en lengadocian.

Esther Lucea i Dolors Català

El Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) organitza des de 1998 la  Pujada al Port de Salau. Aquesta ha estat, doncs, la 37ª pujada i és tot un esdeveniment de referència de l’estiu pirinenc.

La Pujada al Port, a 2.085 metres d’altitud, és un aplec que es fa cada primer diumenge d’agost. És un acte lúdico-reivindicatiu que evidencia la importància del Pirineu com a nexe d’unió entre els dos pobles que habiten a banda i banda: el català i l’occità.

S’hi puja des dels dos vessants de la muntanya: pel costat català des del Pallars Sobirà, i pel costat occità des de l’Arièja.

Aquest any la Pujada al Port de Salau s’ha celebrat sense incidències, tot seguint el programa habitual, per bé que l’organització lamenta provocacions d’un petit grupuscle d’ideologia extremista. Actituds com aquesta són del tot inacceptables en una trobada com aquesta.

Els primers participants han arribat a dalt del port cap a les deu del matí. Fins a les 12 ha anat arribant gent.

Al migdia ha començat la part més institucional de l’acte amb la hissada de les banderes i el cant dels himnes occità i català. Tot seguit els organitzadors han fet els respectius parlaments. Han parlat els iniciadors de la pujada, les entitats organitzadores, el P.N. de l’Alt Pirineu i diversos alcaldes de pobles dels Pirineus.

Les entitats organitzadores d’aquesta pujada han parlat de l’emergència lingüística que pateixen la llengua occitana i la catalana. La Pujada d’enguany ha  estat un crit d’alerta per aturar el retrocés que darrerament pateix l’ús social del català, la pèrdua de la llengua entre els joves i la situació creixent de diglòssia. Tant la llengua catalana com l’occitana es veuen amenaçades per l’imperialisme lingüístic que caracteritza la política repressiva dels estats respectius. Històricament els occitans han vist amb enveja la situació del català: l’ús social, l’ensenyament i la transmissió familiar. Ara són els primers a detectar que no anem bé. La sensació entre occitanistes és que el català experimenta ara la reculada que ja va patir fa anys l’occità i ells saben bé que aquests processos són molt difícils de revertir. Aquesta ha estat la part reivindicativa d’un aplec que es caracteritza sobretot per la part lúdica: la música, les danses i l’intercanvi de menges (formatge, vi, galetes i ratafia) i la tradicional foto de família.

Aquest any, a més, els assistents a la trobada podran participar a  la 1ª edició del Concurs de Fotos del Port de Salau, un concurs organitzat pel CAOC i l’ASPIC i que compta amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els participants tindran temps fins al 4 de setembre per enviar les fotos del concurs a l’adreça concurs@caoc.cat

A diferència de l’any passat que la boira i el fred varen fer acte de presència, enguany ha fet un dia radiant que ha permès als assistents gaudir de la música, danses i cançons tradicionals del Pirineu, a càrrec de diversos músics occitans i catalans i del grup català Joan Pol Duet.

Enguany, l’assistència ha estat molt nombrosa, de més de 500 persones.