Etiqueta: Esclarmonda de Fois

Si una dama es pot considerar com la musa de la comunitat dels Bons Homes, sens dubte és Esclarmonda de Fois, també anomenada “Esclarmonda la Gran” o “la Dama Blanca”.  Segons el trobador Guilhèm Montanhagòl, el seu nom significava “aquelha qui balha claredat, esclar dins lo mond” (aquella que dóna claror, és clara dins el món).

Nascuda a meitats del segle XII, el seu pare fou Rogièr Bernat I de Fois i la seva mare Cecília de Trencavèlh. Aquests orígens marcaven clarament que Esclarmonda estava emparentada amb dues de les famílies nobles occitanes més importants, els Fois i els Trencavèl (aquests últims governaven diversos comtats occitans, com per exemple Carcassona). Esclarmonda era instruïda (malauradament, fet no gaire habitual en l’època) i gens disposada a acceptar el rol secundari que la societat medieval reservava a les dones.  

Arran de la mort l’any 1200 del seu marit Jordan III, senyor de l’Ilha Jordan, amb qui s’havia casat a l’edat de vint-i-un anys i havia tingut sis fills (entre ells l’hereu Bernat), s’integrà de forma molt activa dins de la comunitat dels Bons Homes, rebent l’any 1204 el “consolamentum” (una mena de bateig) per part d’un dels caps de la comunitat més important del moment, el bisbe Gilhabert de Castres a Fanjaus l’any 1204, i davant la presència del seu germà el comte Ramon Rogièr I de Fois i altres grans dames occitanes que també ingressaren dins de la comunitat com Auda de Fanjaus, Fais de Durfort i Ramona de Sant German. Una mostra evident dels forts llaços establerts entre les cases aristocràtiques occitanes i els Bons Homes.

Segons algunes versions, posteriorment Esclarmonda rebé el càrrec de “Perfecta”. Una prova de la importància i el prestigi de què gaudia dins de la comunitat.

Foren moltes les dames de l’alta societat occitana que esdevingueren membres d’aquesta comunitat, i recolzaren el desenvolupament d’aquesta nova manera de viure el cristianisme, segurament per la llibertat i la igualtat que defensava la ideologia dels “Bons homes”, i que xocava frontalment amb el misoginisme habitual de l’Església catòlica i de la societat en general.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.