… 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
A Muret, ara fa 800 anys, la pacient i tenaç projecció ultrapirinenca dels catalans, que des dels temps de Ramon Berenguer el Vell, a la segona meitat del segle XI, i sobretot de Ramon Berenguer el Gran i d’Alfons el Trobador, havia anat bastint tota una trama de fidelitats i enllaços matrimonials a la Provença, al Llenguadoc i als comtats pirinencs, va esbaldragar-se dramàticament amb la mort del rei En Pere, a mans dels croats francesos, en un desgraciat episodi militar que a hores d’ara segueix embolcallat per tot d’incerteses.
Una mort providencial per als interessos de Simó de Montfort, dels Capets —que no trigarien a rebre, de mans del fill de Montfort, els seus drets sobre els dominis meridionals— i del papat, que d’aquesta manera veien desaparèixer de l’escaquer polític la incòmoda figura d’un rei catòlic que havia gosat contravenir el vicari del Crist a la terra i els seus bel·licosos executors.
I una mort que, de retop, acabaria barrant per als catalans els camins d’Occitània, que en el decurs dels segles següents s’aniria incorporant al domini reial francès.
Pel que fa al sorprenent desenllaç de l’episodi, amb la mort d’un rei a mans del seu vassall —que, a més, tenia sota la seva custòdia, a Carcassona, l’hereu del reialme: el futur rei En Jaume—, a hores d’ara resten per resoldre tot de dubtes que fan que la boira plani encara sobre el prat de Muret, malgrat les darreres aportacions fetes per historiadors com Felip Martèl, Francesc-Xavier Hernández o Martín Alvira.
I això que de fonts medievals que s’aboquin als fets no en falten: més de quaranta s’hi refereixen de manera més o menys circumstanciada —algunes de les quals rigorosament contemporànies, per bé que poc fiables quant a la seva objectivitat, com la Historia Albigensis de Pierre des-Vaux-de-Cernay, que ens dóna la versió «oficial» de la Croada, o l’exultant Lletra dels prelats, adreçada al papa Innocenci III l’endemà mateix de la batalla, pels prelats i abats que havien acompanyat Simó de Montfort a Muret, tot brandant les seves crosses i la relíquia de la Vera Creu. O, a l’altre costat, la segona part de la Cançó de la Croada, redactada pocs anys després, que és el vibrant testimoni èpic d’un patriota de la causa tolosana.
Cap versió, però, no aclareix com, en inferioritat numèrica, la resoluda i potser desesperada acció dels croats desbaratà unes forces molt superiors en nombre, per bé que heterogènies i poc coordinades. Així, no hi ha acord entre els historiadors pel que fa a la ubicació del campament de catalans i occitans, que els uns situen a tocar de la Garona, i d’altres a la vessant dels turons de Perramon, ni tampoc pel que fa als moviments sobre el terreny de la cavalleria croada, que tant podria haver envestit l’enemic des de llevant com des de ponent.
I més confusa encara és la informació relativa a la mort del rei i a la seva conducta durant les hores que precediren l’atac: des de la imatge disbauxada i imprudent que el Llibre dels Feits posa en boca del rei En Jaume —que ja deu seu el reflex de la que els francesos i els templers li feren acceptar com a bona, essent un vailet— fins a la més heroica i fins novel·lesca del cronista Desclot, que sembla partir d’un poema joglaresc.
Tampoc l’anònim autor de la Cançó de la Croada aclareix gaire les circumstàncies concretes en què el rei caigué mort, ja que la visió que dóna de l’episodi és confusa i parcial, amb un rei que, enmig de la brega, es dreça als estreps i s’identifica davant dels atacants, tot cridant: «Eu só·l reis!», sense que quedi gens clar si, en aquest gest, hem de veure-hi l’altívola gallardia del cavaller ferit en el seu orgull, que no vol seguir ocultant la seva reialesa sota la cota d’armes d’un dels seus acompanyants, com era habitual a l’època, o l’intent in extremis del monarca de salvar la pell, tot revelant la seva alta condició. De fet, dels cavallers aragonesos que formaven el seu seguici no se’n salvà cap, mentre que els catalans cuitaren a esperonar els seus cavalls per allunyar-se del lloc, en direcció a la Garona…
Més encara: a un nivell molt més transcendent, també la pretesa voluntat política de constituir un estat feudal occitano-català, a cavall dels Pirineus, que en el seu dia formulà Jordi Ventura, fou qüestionada poc després per Raimon d’Abadal, que hi veié més aviat un nou avatar polític en un escenari inestable i canviant, que era l’escenari de múltiples tensions i apetències territorials, alimentades per les cases d’Aquitània, Tolosa i Barcelona.
No hi fa res. Muret pertany al passat i, com a tal, seguirà alimentant el debat acadèmic, l’agenda institucional i el cuquet de poetes, editors i programadors culturals, més o menys a remolc dels Bons Homes... I que duri per molts anys!
Si nosaltres n’hem d’extreure alguna lliçó, però, en l’actual conjuntura política, a les portes d’un canvi profund en el nostre estatut nacional, és, al meu parer, la de la inexorabilitat i l’interès de les relacions entre catalans i occitans.
Unes relacions indefugibles, atès el fet aranès, el futur del qual depèn no únicament del que pugui passar a l’interior d’aquest enclavament pirinenc, i de retop del tracte que rebi de l’administració catalana —que de moment ja s’ha traduït en una important Llei de l’occità, aranès a la Vall d’Aran, aprovada l’any 2010 i ara per ara pendent del dictamen del Constitucional—, sinó de cap a cap de tot Occitània, en un futur incert però apassionant, ara que algunes administracións occitanes han començat a adoptar una política interregional de resocialització de la llengua.
I aquí hem de recordar que, al Principat, aquestes relacions, que per fer curt podríem etiquetar d’occitanisme cultural, són velles de cent cinquanta anys —ja que en la seva formulació actual daten de l’arrencada de la Renaixença, amb el mite mistralià—, i que han passat per tota mena de tràngols i expectatives, amb alguns períodes especialment brillants, a l’escalf dels ideals romàntics o del «catalanisme impacient» de Josep Carbonell, ric de projectes i realitzacions.
N’és la prova, d’aquest interès, la llarga nòmina d’intel·lectuals que, des del catalanisme, s’hi sentiren atrets, ni que fos puntualment, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Ma Antònia Salvà, Tomàs Garcés, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Corominas o Joan Sales, per esmentar-ne només alguns.
Un interès que, en els casos més prometedors, empenyé els qui s’hi aventuraren a l’estudi de la llengua occitana i la seva esponerosa tradició cultural: un camí que avui dia ha estat de bell nou emprès per un cert nombre de catalans, que és la via que duu de dret al cor de l’Occitània resistent i que, de ben segur, és el que en el seu dia acaronava Víctor Balaguer en compondre els versets que encapçalen aquest full.
Jaume Figueras, membre del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, professor de l'Institut del Vendrell, membre de l'Arxiu Occità, destacat divulgador i traductor de llibres occitans al català i autor de llibres didàctics per a l’aprenentatge de l’occità.
Si us voleu descarregar el díptic, cliqueu aquí.
[post_title] => Avui fa 800 anys de la Batalla de Muret
[post_excerpt] => … 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => muret-800-anys-despres
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2013-09-12 13:59:02
[post_modified_gmt] => 2013-09-12 11:59:02
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=3804
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[queried_object_id] => 3804
[request] =>
SELECT wpcaoc_posts.*
FROM wpcaoc_posts
WHERE 1=1 AND wpcaoc_posts.post_name = 'muret-800-anys-despres' AND wpcaoc_posts.post_type = 'post'
ORDER BY wpcaoc_posts.post_date DESC
[posts] => Array
(
[0] => WP_Post Object
(
[ID] => 3804
[post_author] => 1
[post_date] => 2013-09-12 13:59:02
[post_date_gmt] => 2013-09-12 11:59:02
[post_content] =>
Oh! Muret, dins ton campestre
son mòrts lo trelutz roman,
lei cavalièrs lei mai nòbles
e la flor dei majoraus,
e l’antica independencia
e la santa Libertat,
e lo còr de la Patria
e l’avenir nacionau!
Oh! batalha malastrada!
Oh! jorn de dòu provençau!
Víctor Balaguer
MURET, 800 ANYS DESPRÉS…
Jaume Figueras
… 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
A Muret, ara fa 800 anys, la pacient i tenaç projecció ultrapirinenca dels catalans, que des dels temps de Ramon Berenguer el Vell, a la segona meitat del segle XI, i sobretot de Ramon Berenguer el Gran i d’Alfons el Trobador, havia anat bastint tota una trama de fidelitats i enllaços matrimonials a la Provença, al Llenguadoc i als comtats pirinencs, va esbaldragar-se dramàticament amb la mort del rei En Pere, a mans dels croats francesos, en un desgraciat episodi militar que a hores d’ara segueix embolcallat per tot d’incerteses.
Una mort providencial per als interessos de Simó de Montfort, dels Capets —que no trigarien a rebre, de mans del fill de Montfort, els seus drets sobre els dominis meridionals— i del papat, que d’aquesta manera veien desaparèixer de l’escaquer polític la incòmoda figura d’un rei catòlic que havia gosat contravenir el vicari del Crist a la terra i els seus bel·licosos executors.
I una mort que, de retop, acabaria barrant per als catalans els camins d’Occitània, que en el decurs dels segles següents s’aniria incorporant al domini reial francès.
Pel que fa al sorprenent desenllaç de l’episodi, amb la mort d’un rei a mans del seu vassall —que, a més, tenia sota la seva custòdia, a Carcassona, l’hereu del reialme: el futur rei En Jaume—, a hores d’ara resten per resoldre tot de dubtes que fan que la boira plani encara sobre el prat de Muret, malgrat les darreres aportacions fetes per historiadors com Felip Martèl, Francesc-Xavier Hernández o Martín Alvira.
I això que de fonts medievals que s’aboquin als fets no en falten: més de quaranta s’hi refereixen de manera més o menys circumstanciada —algunes de les quals rigorosament contemporànies, per bé que poc fiables quant a la seva objectivitat, com la Historia Albigensis de Pierre des-Vaux-de-Cernay, que ens dóna la versió «oficial» de la Croada, o l’exultant Lletra dels prelats, adreçada al papa Innocenci III l’endemà mateix de la batalla, pels prelats i abats que havien acompanyat Simó de Montfort a Muret, tot brandant les seves crosses i la relíquia de la Vera Creu. O, a l’altre costat, la segona part de la Cançó de la Croada, redactada pocs anys després, que és el vibrant testimoni èpic d’un patriota de la causa tolosana.
Cap versió, però, no aclareix com, en inferioritat numèrica, la resoluda i potser desesperada acció dels croats desbaratà unes forces molt superiors en nombre, per bé que heterogènies i poc coordinades. Així, no hi ha acord entre els historiadors pel que fa a la ubicació del campament de catalans i occitans, que els uns situen a tocar de la Garona, i d’altres a la vessant dels turons de Perramon, ni tampoc pel que fa als moviments sobre el terreny de la cavalleria croada, que tant podria haver envestit l’enemic des de llevant com des de ponent.
I més confusa encara és la informació relativa a la mort del rei i a la seva conducta durant les hores que precediren l’atac: des de la imatge disbauxada i imprudent que el Llibre dels Feits posa en boca del rei En Jaume —que ja deu seu el reflex de la que els francesos i els templers li feren acceptar com a bona, essent un vailet— fins a la més heroica i fins novel·lesca del cronista Desclot, que sembla partir d’un poema joglaresc.
Tampoc l’anònim autor de la Cançó de la Croada aclareix gaire les circumstàncies concretes en què el rei caigué mort, ja que la visió que dóna de l’episodi és confusa i parcial, amb un rei que, enmig de la brega, es dreça als estreps i s’identifica davant dels atacants, tot cridant: «Eu só·l reis!», sense que quedi gens clar si, en aquest gest, hem de veure-hi l’altívola gallardia del cavaller ferit en el seu orgull, que no vol seguir ocultant la seva reialesa sota la cota d’armes d’un dels seus acompanyants, com era habitual a l’època, o l’intent in extremis del monarca de salvar la pell, tot revelant la seva alta condició. De fet, dels cavallers aragonesos que formaven el seu seguici no se’n salvà cap, mentre que els catalans cuitaren a esperonar els seus cavalls per allunyar-se del lloc, en direcció a la Garona…
Més encara: a un nivell molt més transcendent, també la pretesa voluntat política de constituir un estat feudal occitano-català, a cavall dels Pirineus, que en el seu dia formulà Jordi Ventura, fou qüestionada poc després per Raimon d’Abadal, que hi veié més aviat un nou avatar polític en un escenari inestable i canviant, que era l’escenari de múltiples tensions i apetències territorials, alimentades per les cases d’Aquitània, Tolosa i Barcelona.
No hi fa res. Muret pertany al passat i, com a tal, seguirà alimentant el debat acadèmic, l’agenda institucional i el cuquet de poetes, editors i programadors culturals, més o menys a remolc dels Bons Homes... I que duri per molts anys!
Si nosaltres n’hem d’extreure alguna lliçó, però, en l’actual conjuntura política, a les portes d’un canvi profund en el nostre estatut nacional, és, al meu parer, la de la inexorabilitat i l’interès de les relacions entre catalans i occitans.
Unes relacions indefugibles, atès el fet aranès, el futur del qual depèn no únicament del que pugui passar a l’interior d’aquest enclavament pirinenc, i de retop del tracte que rebi de l’administració catalana —que de moment ja s’ha traduït en una important Llei de l’occità, aranès a la Vall d’Aran, aprovada l’any 2010 i ara per ara pendent del dictamen del Constitucional—, sinó de cap a cap de tot Occitània, en un futur incert però apassionant, ara que algunes administracións occitanes han començat a adoptar una política interregional de resocialització de la llengua.
I aquí hem de recordar que, al Principat, aquestes relacions, que per fer curt podríem etiquetar d’occitanisme cultural, són velles de cent cinquanta anys —ja que en la seva formulació actual daten de l’arrencada de la Renaixença, amb el mite mistralià—, i que han passat per tota mena de tràngols i expectatives, amb alguns períodes especialment brillants, a l’escalf dels ideals romàntics o del «catalanisme impacient» de Josep Carbonell, ric de projectes i realitzacions.
N’és la prova, d’aquest interès, la llarga nòmina d’intel·lectuals que, des del catalanisme, s’hi sentiren atrets, ni que fos puntualment, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Ma Antònia Salvà, Tomàs Garcés, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Corominas o Joan Sales, per esmentar-ne només alguns.
Un interès que, en els casos més prometedors, empenyé els qui s’hi aventuraren a l’estudi de la llengua occitana i la seva esponerosa tradició cultural: un camí que avui dia ha estat de bell nou emprès per un cert nombre de catalans, que és la via que duu de dret al cor de l’Occitània resistent i que, de ben segur, és el que en el seu dia acaronava Víctor Balaguer en compondre els versets que encapçalen aquest full.
Jaume Figueras, membre del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, professor de l'Institut del Vendrell, membre de l'Arxiu Occità, destacat divulgador i traductor de llibres occitans al català i autor de llibres didàctics per a l’aprenentatge de l’occità.
Si us voleu descarregar el díptic, cliqueu aquí.
[post_title] => Avui fa 800 anys de la Batalla de Muret
[post_excerpt] => … 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => muret-800-anys-despres
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2013-09-12 13:59:02
[post_modified_gmt] => 2013-09-12 11:59:02
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=3804
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
)
[post_count] => 1
[current_post] => -1
[before_loop] => 1
[in_the_loop] =>
[post] => WP_Post Object
(
[ID] => 3804
[post_author] => 1
[post_date] => 2013-09-12 13:59:02
[post_date_gmt] => 2013-09-12 11:59:02
[post_content] =>
Oh! Muret, dins ton campestre
son mòrts lo trelutz roman,
lei cavalièrs lei mai nòbles
e la flor dei majoraus,
e l’antica independencia
e la santa Libertat,
e lo còr de la Patria
e l’avenir nacionau!
Oh! batalha malastrada!
Oh! jorn de dòu provençau!
Víctor Balaguer
MURET, 800 ANYS DESPRÉS…
Jaume Figueras
… 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
A Muret, ara fa 800 anys, la pacient i tenaç projecció ultrapirinenca dels catalans, que des dels temps de Ramon Berenguer el Vell, a la segona meitat del segle XI, i sobretot de Ramon Berenguer el Gran i d’Alfons el Trobador, havia anat bastint tota una trama de fidelitats i enllaços matrimonials a la Provença, al Llenguadoc i als comtats pirinencs, va esbaldragar-se dramàticament amb la mort del rei En Pere, a mans dels croats francesos, en un desgraciat episodi militar que a hores d’ara segueix embolcallat per tot d’incerteses.
Una mort providencial per als interessos de Simó de Montfort, dels Capets —que no trigarien a rebre, de mans del fill de Montfort, els seus drets sobre els dominis meridionals— i del papat, que d’aquesta manera veien desaparèixer de l’escaquer polític la incòmoda figura d’un rei catòlic que havia gosat contravenir el vicari del Crist a la terra i els seus bel·licosos executors.
I una mort que, de retop, acabaria barrant per als catalans els camins d’Occitània, que en el decurs dels segles següents s’aniria incorporant al domini reial francès.
Pel que fa al sorprenent desenllaç de l’episodi, amb la mort d’un rei a mans del seu vassall —que, a més, tenia sota la seva custòdia, a Carcassona, l’hereu del reialme: el futur rei En Jaume—, a hores d’ara resten per resoldre tot de dubtes que fan que la boira plani encara sobre el prat de Muret, malgrat les darreres aportacions fetes per historiadors com Felip Martèl, Francesc-Xavier Hernández o Martín Alvira.
I això que de fonts medievals que s’aboquin als fets no en falten: més de quaranta s’hi refereixen de manera més o menys circumstanciada —algunes de les quals rigorosament contemporànies, per bé que poc fiables quant a la seva objectivitat, com la Historia Albigensis de Pierre des-Vaux-de-Cernay, que ens dóna la versió «oficial» de la Croada, o l’exultant Lletra dels prelats, adreçada al papa Innocenci III l’endemà mateix de la batalla, pels prelats i abats que havien acompanyat Simó de Montfort a Muret, tot brandant les seves crosses i la relíquia de la Vera Creu. O, a l’altre costat, la segona part de la Cançó de la Croada, redactada pocs anys després, que és el vibrant testimoni èpic d’un patriota de la causa tolosana.
Cap versió, però, no aclareix com, en inferioritat numèrica, la resoluda i potser desesperada acció dels croats desbaratà unes forces molt superiors en nombre, per bé que heterogènies i poc coordinades. Així, no hi ha acord entre els historiadors pel que fa a la ubicació del campament de catalans i occitans, que els uns situen a tocar de la Garona, i d’altres a la vessant dels turons de Perramon, ni tampoc pel que fa als moviments sobre el terreny de la cavalleria croada, que tant podria haver envestit l’enemic des de llevant com des de ponent.
I més confusa encara és la informació relativa a la mort del rei i a la seva conducta durant les hores que precediren l’atac: des de la imatge disbauxada i imprudent que el Llibre dels Feits posa en boca del rei En Jaume —que ja deu seu el reflex de la que els francesos i els templers li feren acceptar com a bona, essent un vailet— fins a la més heroica i fins novel·lesca del cronista Desclot, que sembla partir d’un poema joglaresc.
Tampoc l’anònim autor de la Cançó de la Croada aclareix gaire les circumstàncies concretes en què el rei caigué mort, ja que la visió que dóna de l’episodi és confusa i parcial, amb un rei que, enmig de la brega, es dreça als estreps i s’identifica davant dels atacants, tot cridant: «Eu só·l reis!», sense que quedi gens clar si, en aquest gest, hem de veure-hi l’altívola gallardia del cavaller ferit en el seu orgull, que no vol seguir ocultant la seva reialesa sota la cota d’armes d’un dels seus acompanyants, com era habitual a l’època, o l’intent in extremis del monarca de salvar la pell, tot revelant la seva alta condició. De fet, dels cavallers aragonesos que formaven el seu seguici no se’n salvà cap, mentre que els catalans cuitaren a esperonar els seus cavalls per allunyar-se del lloc, en direcció a la Garona…
Més encara: a un nivell molt més transcendent, també la pretesa voluntat política de constituir un estat feudal occitano-català, a cavall dels Pirineus, que en el seu dia formulà Jordi Ventura, fou qüestionada poc després per Raimon d’Abadal, que hi veié més aviat un nou avatar polític en un escenari inestable i canviant, que era l’escenari de múltiples tensions i apetències territorials, alimentades per les cases d’Aquitània, Tolosa i Barcelona.
No hi fa res. Muret pertany al passat i, com a tal, seguirà alimentant el debat acadèmic, l’agenda institucional i el cuquet de poetes, editors i programadors culturals, més o menys a remolc dels Bons Homes... I que duri per molts anys!
Si nosaltres n’hem d’extreure alguna lliçó, però, en l’actual conjuntura política, a les portes d’un canvi profund en el nostre estatut nacional, és, al meu parer, la de la inexorabilitat i l’interès de les relacions entre catalans i occitans.
Unes relacions indefugibles, atès el fet aranès, el futur del qual depèn no únicament del que pugui passar a l’interior d’aquest enclavament pirinenc, i de retop del tracte que rebi de l’administració catalana —que de moment ja s’ha traduït en una important Llei de l’occità, aranès a la Vall d’Aran, aprovada l’any 2010 i ara per ara pendent del dictamen del Constitucional—, sinó de cap a cap de tot Occitània, en un futur incert però apassionant, ara que algunes administracións occitanes han començat a adoptar una política interregional de resocialització de la llengua.
I aquí hem de recordar que, al Principat, aquestes relacions, que per fer curt podríem etiquetar d’occitanisme cultural, són velles de cent cinquanta anys —ja que en la seva formulació actual daten de l’arrencada de la Renaixença, amb el mite mistralià—, i que han passat per tota mena de tràngols i expectatives, amb alguns períodes especialment brillants, a l’escalf dels ideals romàntics o del «catalanisme impacient» de Josep Carbonell, ric de projectes i realitzacions.
N’és la prova, d’aquest interès, la llarga nòmina d’intel·lectuals que, des del catalanisme, s’hi sentiren atrets, ni que fos puntualment, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Ma Antònia Salvà, Tomàs Garcés, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Corominas o Joan Sales, per esmentar-ne només alguns.
Un interès que, en els casos més prometedors, empenyé els qui s’hi aventuraren a l’estudi de la llengua occitana i la seva esponerosa tradició cultural: un camí que avui dia ha estat de bell nou emprès per un cert nombre de catalans, que és la via que duu de dret al cor de l’Occitània resistent i que, de ben segur, és el que en el seu dia acaronava Víctor Balaguer en compondre els versets que encapçalen aquest full.
Jaume Figueras, membre del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, professor de l'Institut del Vendrell, membre de l'Arxiu Occità, destacat divulgador i traductor de llibres occitans al català i autor de llibres didàctics per a l’aprenentatge de l’occità.
Si us voleu descarregar el díptic, cliqueu aquí.
[post_title] => Avui fa 800 anys de la Batalla de Muret
[post_excerpt] => … 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => muret-800-anys-despres
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2013-09-12 13:59:02
[post_modified_gmt] => 2013-09-12 11:59:02
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=3804
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[comment_count] => 0
[current_comment] => -1
[found_posts] => 1
[max_num_pages] => 0
[max_num_comment_pages] => 0
[is_single] => 1
[is_preview] =>
[is_page] =>
[is_archive] =>
[is_date] =>
[is_year] =>
[is_month] =>
[is_day] =>
[is_time] =>
[is_author] =>
[is_category] =>
[is_tag] =>
[is_tax] =>
[is_search] =>
[is_feed] =>
[is_comment_feed] =>
[is_trackback] =>
[is_home] =>
[is_privacy_policy] =>
[is_404] =>
[is_embed] =>
[is_paged] =>
[is_admin] =>
[is_attachment] =>
[is_singular] => 1
[is_robots] =>
[is_favicon] =>
[is_posts_page] =>
[is_post_type_archive] =>
[query_vars_hash:WP_Query:private] => f77283fcfe7e702f8fadf5efc95bb447
[query_vars_changed:WP_Query:private] =>
[thumbnails_cached] =>
[allow_query_attachment_by_filename:protected] =>
[stopwords:WP_Query:private] =>
[compat_fields:WP_Query:private] => Array
(
[0] => query_vars_hash
[1] => query_vars_changed
)
[compat_methods:WP_Query:private] => Array
(
[0] => init_query_flags
[1] => parse_tax_query
)
)
… 1213 … 1714 … Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l’actualitat. Dues fites en la constitució d’un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l’occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l’emoció.
A Muret, ara fa 800 anys, la pacient i tenaç projecció ultrapirinenca dels catalans, que des dels temps de Ramon Berenguer el Vell, a la segona meitat del segle XI, i sobretot de Ramon Berenguer el Gran i d’Alfons el Trobador, havia anat bastint tota una trama de fidelitats i enllaços matrimonials a la Provença, al Llenguadoc i als comtats pirinencs, va esbaldragar-se dramàticament amb la mort del rei En Pere, a mans dels croats francesos, en un desgraciat episodi militar que a hores d’ara segueix embolcallat per tot d’incerteses.
Una mort providencial per als interessos de Simó de Montfort, dels Capets —que no trigarien a rebre, de mans del fill de Montfort, els seus drets sobre els dominis meridionals— i del papat, que d’aquesta manera veien desaparèixer de l’escaquer polític la incòmoda figura d’un rei catòlic que havia gosat contravenir el vicari del Crist a la terra i els seus bel·licosos executors.
I una mort que, de retop, acabaria barrant per als catalans els camins d’Occitània, que en el decurs dels segles següents s’aniria incorporant al domini reial francès.
Pel que fa al sorprenent desenllaç de l’episodi, amb la mort d’un rei a mans del seu vassall —que, a més, tenia sota la seva custòdia, a Carcassona, l’hereu del reialme: el futur rei En Jaume—, a hores d’ara resten per resoldre tot de dubtes que fan que la boira plani encara sobre el prat de Muret, malgrat les darreres aportacions fetes per historiadors com Felip Martèl, Francesc-Xavier Hernández o Martín Alvira.
I això que de fonts medievals que s’aboquin als fets no en falten: més de quaranta s’hi refereixen de manera més o menys circumstanciada —algunes de les quals rigorosament contemporànies, per bé que poc fiables quant a la seva objectivitat, com la Historia Albigensis de Pierre des-Vaux-de-Cernay, que ens dóna la versió «oficial» de la Croada, o l’exultant Lletra dels prelats, adreçada al papa Innocenci III l’endemà mateix de la batalla, pels prelats i abats que havien acompanyat Simó de Montfort a Muret, tot brandant les seves crosses i la relíquia de la Vera Creu. O, a l’altre costat, la segona part de la Cançó de la Croada, redactada pocs anys després, que és el vibrant testimoni èpic d’un patriota de la causa tolosana.
Cap versió, però, no aclareix com, en inferioritat numèrica, la resoluda i potser desesperada acció dels croats desbaratà unes forces molt superiors en nombre, per bé que heterogènies i poc coordinades. Així, no hi ha acord entre els historiadors pel que fa a la ubicació del campament de catalans i occitans, que els uns situen a tocar de la Garona, i d’altres a la vessant dels turons de Perramon, ni tampoc pel que fa als moviments sobre el terreny de la cavalleria croada, que tant podria haver envestit l’enemic des de llevant com des de ponent.
I més confusa encara és la informació relativa a la mort del rei i a la seva conducta durant les hores que precediren l’atac: des de la imatge disbauxada i imprudent que el Llibre dels Feits posa en boca del rei En Jaume —que ja deu seu el reflex de la que els francesos i els templers li feren acceptar com a bona, essent un vailet— fins a la més heroica i fins novel·lesca del cronista Desclot, que sembla partir d’un poema joglaresc.
Tampoc l’anònim autor de la Cançó de la Croada aclareix gaire les circumstàncies concretes en què el rei caigué mort, ja que la visió que dóna de l’episodi és confusa i parcial, amb un rei que, enmig de la brega, es dreça als estreps i s’identifica davant dels atacants, tot cridant: «Eu só·l reis!», sense que quedi gens clar si, en aquest gest, hem de veure-hi l’altívola gallardia del cavaller ferit en el seu orgull, que no vol seguir ocultant la seva reialesa sota la cota d’armes d’un dels seus acompanyants, com era habitual a l’època, o l’intent in extremis del monarca de salvar la pell, tot revelant la seva alta condició. De fet, dels cavallers aragonesos que formaven el seu seguici no se’n salvà cap, mentre que els catalans cuitaren a esperonar els seus cavalls per allunyar-se del lloc, en direcció a la Garona…
Més encara: a un nivell molt més transcendent, també la pretesa voluntat política de constituir un estat feudal occitano-català, a cavall dels Pirineus, que en el seu dia formulà Jordi Ventura, fou qüestionada poc després per Raimon d’Abadal, que hi veié més aviat un nou avatar polític en un escenari inestable i canviant, que era l’escenari de múltiples tensions i apetències territorials, alimentades per les cases d’Aquitània, Tolosa i Barcelona.
No hi fa res. Muret pertany al passat i, com a tal, seguirà alimentant el debat acadèmic, l’agenda institucional i el cuquet de poetes, editors i programadors culturals, més o menys a remolc dels Bons Homes… I que duri per molts anys!
Si nosaltres n’hem d’extreure alguna lliçó, però, en l’actual conjuntura política, a les portes d’un canvi profund en el nostre estatut nacional, és, al meu parer, la de la inexorabilitat i l’interès de les relacions entre catalans i occitans.
Unes relacions indefugibles, atès el fet aranès, el futur del qual depèn no únicament del que pugui passar a l’interior d’aquest enclavament pirinenc, i de retop del tracte que rebi de l’administració catalana —que de moment ja s’ha traduït en una important Llei de l’occità, aranès a la Vall d’Aran, aprovada l’any 2010 i ara per ara pendent del dictamen del Constitucional—, sinó de cap a cap de tot Occitània, en un futur incert però apassionant, ara que algunes administracións occitanes han començat a adoptar una política interregional de resocialització de la llengua.
I aquí hem de recordar que, al Principat, aquestes relacions, que per fer curt podríem etiquetar d’occitanisme cultural, són velles de cent cinquanta anys —ja que en la seva formulació actual daten de l’arrencada de la Renaixença, amb el mite mistralià—, i que han passat per tota mena de tràngols i expectatives, amb alguns períodes especialment brillants, a l’escalf dels ideals romàntics o del «catalanisme impacient» de Josep Carbonell, ric de projectes i realitzacions.
N’és la prova, d’aquest interès, la llarga nòmina d’intel·lectuals que, des del catalanisme, s’hi sentiren atrets, ni que fos puntualment, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Ma Antònia Salvà, Tomàs Garcés, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Corominas o Joan Sales, per esmentar-ne només alguns.
Un interès que, en els casos més prometedors, empenyé els qui s’hi aventuraren a l’estudi de la llengua occitana i la seva esponerosa tradició cultural: un camí que avui dia ha estat de bell nou emprès per un cert nombre de catalans, que és la via que duu de dret al cor de l’Occitània resistent i que, de ben segur, és el que en el seu dia acaronava Víctor Balaguer en compondre els versets que encapçalen aquest full.
Jaume Figueras, membre del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, professor de l’Institut del Vendrell, membre de l’Arxiu Occità, destacat divulgador i traductor de llibres occitans al català i autor de llibres didàctics per a l’aprenentatge de l’occità.
Deixa’ns el teu email i rebràs les nostres notícies:
Utilitzem galetes al nostre lloc web per oferir-vos l’experiència més rellevant recordant les vostres preferències i repetides visites. En fer clic a “Accepto les galetes”, accepteu l'ús de TOTES les galetes. Tanmateix, podeu visitar “Configuració de les galetes” per tal d'obtenir un consentiment controlat.
Aquest lloc web utilitza galetes per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D'aquestes, les galetes que es classifiquen com a necessàries s'emmagatzemen al vostre navegador, ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També fem servir galetes de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com feu servir aquest lloc web. Aquestes galetes s'emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l'opció de desactivar aquestes galetes. Però desactivar algunes d'aquestes galetes pot afectar la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són absolutament essencials perquè el lloc web funcioni correctament. Aquestes cookies garanteixen les funcionalitats bàsiques i les característiques de seguretat del lloc web, de forma anònima.
Galeta
Durada
Descripció
cookielawinfo-checkbox-advertisement
1 any
Establida pel connector de consentiment de galetes GDPR, aquesta galeta s'utilitza per registrar el consentiment de l'usuari per a les galetes a la categoria "Publicitat".
cookielawinfo-checkbox-analytics
11 mesos
Aquesta galeta l'estableix el connector de consentiment de galetes de GDPR. La cookie s'utilitza per emmagatzemar el consentiment de l'usuari per a les cookies de la categoria "Analítiques".
cookielawinfo-checkbox-functional
11 mesos
La galeta s'estableix pel consentiment de la cookie del GDPR per registrar el consentiment de l'usuari per a les cookies a la categoria "Funcionals".
cookielawinfo-checkbox-necessary
11 mesos
Aquesta galeta l'estableix el connector de consentiment de galetes de GDPR. Les cookies s'utilitzen per emmagatzemar el consentiment de l'usuari per a les cookies de la categoria "Necessàries".
cookielawinfo-checkbox-others
11 mesos
Aquesta galeta l'estableix el connector de consentiment de galetes de GDPR. La cookie s'utilitza per emmagatzemar el consentiment de l'usuari per a les cookies de la categoria "Altres".
cookielawinfo-checkbox-performance
11 mesos
Aquesta galeta l'estableix el connector de consentiment de galetes de GDPR. La cookie s'utilitza per emmagatzemar el consentiment de l'usuari per a les cookies de la categoria "Rendiment".
CookieLawInfoConsent
1 any
Enregistra l'estat del botó predeterminat de la categoria corresponent i l'estat de CCPA. Funciona només en coordinació amb la galeta principal.
viewed_cookie_policy
11 mesos
La galeta la configura el connector de consentiment de galetes GDPR i s'utilitza per emmagatzemar si l'usuari ha consentit o no l'ús de galetes. No emmagatzema cap dada personal.
_GRECAPTCHA
5 mesos 27 dies
Aquesta galeta la configura el servei de recaptcha de Google per identificar robots per protegir el lloc web d'atacs maliciosos de correu brossa.
Les galetes funcionals ajuden a realitzar determinades funcionalitats, com ara compartir el contingut del lloc web a plataformes de xarxes socials, recopilar comentaris i altres funcions de tercers.
Galeta
Durada
Descripció
sb
2 anys
Aquesta galeta és utilitzada per Facebook per controlar les seves funcionalitats, recopilar la configuració d'idioma i compartir pàgines.
Les galetes de rendiment s'utilitzen per entendre i analitzar els índexs clau de rendiment del lloc web que ajuden a oferir una millor experiència d'usuari per als visitants.
Les galetes analítiques s'utilitzen per entendre com interactuen els visitants amb el lloc web. Aquestes cookies ajuden a proporcionar informació sobre mètriques de nombre de visitants, percentatge de rebots, font de trànsit, etc.
Galeta
Durada
Descripció
_ga
2 anys
La galeta _ga, instal·lada per Google Analytics, calcula les dades de visitants, sessions i campanyes i també fa un seguiment de l'ús del lloc per a l'informe d'anàlisi del lloc. La galeta emmagatzema informació de forma anònima i assigna un número generat aleatòriament per reconèixer els visitants únics.
_gat_gtag_UA_30284735_1
1 minut
Definit per Google per distingir els usuaris.
_gid
1 dia
Instal·lada per Google Analytics, la galeta _gid emmagatzema informació sobre com els visitants utilitzen un lloc web, alhora que crea un informe analític del rendiment del lloc web. Algunes de les dades que es recullen inclouen el nombre de visitants, la seva font i les pàgines que visiten de manera anònima.
Les galetes de publicitat s'utilitzen per oferir als visitants anuncis i campanyes de màrqueting rellevants. Aquestes galetes fan un seguiment dels visitants als llocs web i recullen informació per oferir anuncis personalitzats.
Galeta
Durada
Descripció
fr
3 mesos
Facebook estableix aquesta galeta per mostrar anuncis rellevants als usuaris mitjançant el seguiment del comportament dels usuaris a través del web, en llocs que tenen píxel de Facebook o connector social de Facebook.
Altres galetes no categoritzades són aquelles que s'estan analitzant i encara no s'han classificat en una categoria.
Galeta
Durada
Descripció
bp-activity-oldestpage
sessió
Aquesta galeta l'estableix el proveïdor Buddy Press. Aquesta cookie s'utilitza per emmagatzemar la informació quan es navega per les pàgines. Ajuda a proporcionar un "botó de càrrega més".