Capítol 2. “Guilhèm de Peiteus, senyor i trobador”
La biografia de Guilhèm de Peiteus, també conegut com a Guilhèm IX d’Aquitània, ens mostra clarament la vida d’un gran senyor feudal en plena Edat Mitjana, amb tota una sèrie de vicissituds que ens ofereixen un caràcter clarament rebel i irreverent que coneixia prou bé les seves possibilitats i el seu poder. De fet les seves possessions eren més extenses que les posseïdes per la mateixa monarquia dels Capets. Excomunicacions, amants, lluites pel poder… tot un ventall de capítols que haurien pogut nodrir l’argument d’una bona novel·la.
I per començar des dels inicis, el seu naixement l’any 1071 ja estigué embolcallat de sospites d’il·legitimitat, perquè els seus pares, Guilhèm VIII d’Aquitània i Ildegarda de Borgonya, que eren parents propers entre si, no havien demanat la dispensa eclesiàstica que demanaven les persones emparentades per a poder contraure matrimoni. Només amb el reconeixement de fill legítim atorgat pel mateix Papa Gregori VI, després d’un viatge a Roma i probablement algun donatiu, pogué heretar les possessions dels seus pares, i esdevingué a partir de l’any 1086, amb només quinze anys d’edat, novè duc d’Aquitània i quart de Gascunya i setè comte de Peiteus.
Ben jove, en Guilhèm demostrà que no es deixava intimidar ni pels poders civils ni pels religiosos. Després d’una sèrie de lluites entre alguns altres senyors vassalls seus, un d’ells, Ebles de Chatelaillon havia ocupat parcialment l’illa d’Oleron, que pertanyia a l’abadia de la Trinitat de Vendôme. Per al clergat, si els nobles es barallaven entre si mateixos no significava gaire problema, però si tocaven el patrimoni eclesiàstic la situació canviava, i més encara si el nou Papa Urbà II havia aconseguit el pontificat gràcies a l’ajut, entre d’altres, de l’abat Jofré de Vendôme. Com era previsible, el Papa exigí a en Guilhèm l’any 1088 que ordenés al seu vassall Ebles a restituir la jurisdicció de l’abadia sobre l’illa, però no fou fins l’any 1096, i després de diverses amenaces d’excomunicació, que en Guilhèm cedí a les pretensions eclesiàstiques. Tota una mostra del caràcter complicat d’en Guilhèm que difícilment es deixaria intimidar.
Mentrestant, l’any 1088 es casà amb l’Ermengarda d’Anjou, en una relació que no podríem qualificar de llarga, ja que se separà l’any següent. Com que la seva ex-dona també trobà ben aviat consol a la ruptura en un segon matrimoni amb el Duc de Bretanya, tothom acceptà de bon grat la nul·litat de l’enllaç.
Per seguir llegint el capítol clica aquí.
Francesc Sangar. CAOC.