Capítol 6. “Pèire Pau Riquet, unint dos mars”
Unir la Mediterrània i l’Atlàntic utilitzant corrents d’aigua interiors havia estat un somni des de temps antics. Els emperadors Neró o Carlemany o monarques francesos com François I o Henri IV havia sospesat aquesta possibilitat. El trajecte marítim que utilitzava l’estret de Gibraltar per a comunicar ambdues costes de la Gàl·lia o França vorejant la Península Ibèrica era llarg, costós i perillós (pirateria, conflictes amb Castella, tempestes en alta mar…). Però el projecte, d’una enorme envergadura, fou realitzat finalment sota el regnat de Louis XIV, qui realitzà grans i impactants obres arquitectòniques i enginyeres durant el seu llarg mandat.
L’escollit per a realitzar l’obra fou en Pèire Pau Riquet, nascut a Besièrs el 29 de Juny de l’any 1609 i que provenia d’una acabalada família de comerciants. El mateix Pèire Pau s’havia dedicat a l’administració i recaptació de l’impost de la sal a la província del Llenguadoc, les anomenades “gabelles”. El seu nomenament era adequat atès que en Riquet s’havia dedicat molts anys al negoci de la sal i coneixia prou bé el funcionament del sector.
Però la decisió de presentar el projecte de construcció del Canal l’any 1662 fou mercès a la seva gran formació al Col·legi dels Jesuïtes, de gran anomenada en l’època, la seva bona posterior formació com a enginyer i els seus grans coneixements sobre el territori. Amb el suport de l’arquebisbe de Tolosa, en Riquet presentà el seu projecte al ministre Colbert, controlador de les finances del regne, subratllant els grans avantatges econòmics que suposarien la construcció del Canal. Després del preceptiu estudi (sobretot econòmic) per part del govern i una petita prova en un tram a prop de Tolosa, en Riquet rebé l’encàrrec l’any 1666 i l’any següent començaren les obres de l’inicialment anomenat “Canal Reial del Llenguadoc”. En Riquet treballà només en el tram entre Tolosa i la Mediterrània, ja que per a arribar a l’oceà Atlàntic s’utilitzaria des de Tolosa el curs del riu Garona fins a Bòrdeu.
Però en Riquet, que coneixia prou bé les possibilitats econòmiques del Canal, invertí uns dos milions de lliures de l’època (tota una fortuna!!!) a canvi d’una part dels peatges que paguessin les embarcacions que hi transitessin en el futur i algunes altres compensacions econòmiques. El mateix Riquet organitzà el pagament dels obrers amb uns sous fixes i una mena de “seguretat social” que cobraven encara que per malaltia no poguessin assistir a la feina, un fet inèdit fins aleshores. En Riquet opinava que si els dotze mil operaris que intervingueren en la construcció estaven contents, treballarien millor i serien més fidels al projecte.
Per seguir llegint el capítol clica aquí.
Francesc Sangar. CAOC.