Occitània és música: Carles Belda i Valls
En Carles Belda i Valls és un músic, amb una extensa discografia, que des de l’any 1998 amb diferents grups, s’ha mogut entre variats estils musicals, entre els quals podem citar la música folk i tradicional catalana i occitana. Aquest any 2022 és prevista l’aparició a través del grup Ò.C. BRIGADA INTERNACIONAL d’una antologia de versions de cançons occitanes amb el suggerent títol de “GUIA DE VIATGE PEL CANÇONER OCCITÀ”.
Igualment és un gran activista en la lluita per la normalització de la llengua catalana i per la difusió de la llengua i la cultura occitanes.
Redacció.- Com arribà Occitània a la teva vida?
Carles Belda.- Ens feien llegir un llibre a l’institut que es deia “Hem nedat a l’estany en lluna plena” d’en Raimon Esplugafreda, on un dels protagonistes s’enamora d’una noia occitana. En acabar de llegir, ens demanaren si sabíem on era Occitània, i només un de la classe coneixia la resposta correcta. A través del llibre, el nostre professor ens explicà què era Occitània.
Anys després, durant una estada a l’Aran vaig començar a descobrir aquesta altra realitat tan propera a nosaltres. Posteriorment, pel meu interès per les nacions sense estat, vaig estudiar sobre les nostres germanes, i sobretot de la nostra bessona Occitània.
R.- Ets un gran intèrpret amb l’acordió diatònica. Com és aquest instrument musical?
C.B.- Fou el primer acordió dissenyat, als anys 1820, en una sèrie de nous instruments inventats, com l’harmònica, la concertina, el bandoneó. l’acordió… al centre d’Europa o a Anglaterra. Del diatònic nasqué el cromàtic; tots dos conceptes corresponen al tipus d’escala en què estan dissenyats. Per a entendre’ns, el diatònic si estiguéssim amb un piano, serien les notes blanques. Malgrat ésser l’acordió original i l’evolució posterior cap al cromàtic, el diatònic no desaparegué i ha continuat utilitzant-se. L’acordió diatònic acostuma a ésser més petit, amb poc botons i té la lògica de l’harmònica, perquè en tancar i obrir l’acordió anem generant notes.
R.- I ens tens un que és una peça molt important.
C.B.- Fa trenta anys, l’any 1992, al Mercat dels Encants de Sabadell en vaig trobar un que em costà 12,000 pessetes d’aquella època. Un cop comprat, el problema era conèixer com funcionava. L’acordió tenia més de seixanta anys. Ara és al museu.
R.- Als anys 1970 es produí l’eclosió de la música folk a tota Europa. Tant a Catalunya com a Occitània, sorgiren diversos grups que recopilaren la tradició musical més tradicional. Com conegueres aquest estil musical?
C.B.- Jo també ho vaig viure, perquè dins la meva família, els meus germans grans, escoltaven música folk. En aquell moment se’n digué la “ripopostra”, perquè a Itàlia alguns grups actualitzaven la música tradicional, contemporitzant-la, amb continguts d’actualitat i connectant els pobles, com a una eina útil de cohesió, amb un arrelament molt fort al territori i alhora amb la voluntat de situar-ho en la plena normalitat. Pensem en el grup AL TALL, que va fer el mateix al País Valencià.
Enguany és complicat fer una anàlisi, però som un grup petit de persones que ens hi dediquem i podem viure dignament, i dins del sector existeix molta vitalitat, com ara les ballades de sardanes, les cobles, les colles castelleres i de gegants amb grallers, els grups de rumba… Des del punt de vista nostre, potser el problema no prové tant de la música, sinó del concepte de “catalanitat”. Si el nostre mercat com a espai vital s’empetiteix o pateix problemes, que són idèntics en altres àmbits culturals com el cinema o la literatura catalans o el fet mateix d’utilitzar la nostra llengua, també en patirà la nostra música folk.
R.- I la música folk occitana?
C.B.- El meu primer contacte fou amb dos discos que portà una companya de pis, un de MASSILIA SOUND SYSTEM i l’altre de FABULOUS TROBADORS, que els havia passat un professor de francès de l’ALLIANCE FRANÇAISE de Sabadell. Aquests discos em sacsejaren en una època en què jo formava part del grup POMADA i escoltava molta música brasilera i jamaicana. I em vaig adonar que aquell estil de música que m’agradava, podia escoltar-lo en una llengua bessona, i aleshores vaig conèixer la LÍNIA MAGINOT. Ens va agradar totalment i vam enfocar les nostres cançons amb aquestes influències. Vam anar a un concert dels MASSILIA SOUND SYSTEM, i allà vam conèixer LA TALVERA, i progressivament vaig anar coneixent tota aquesta vitalitat musical occitana.
R.- La teva llista de discos és molt àmplia. Amb algun d’ells guardes un record especial?
C.B.- Per a mi fou un punt d’inflexió, pel que he explicat anteriorment, el disc de POMADA de l’any 2000, molt influenciat pels MASSILIA SOUND SYSTEM i els FABULOUS TROBADORS, i que va tenir molta repercussió.
Podeu llegir l’entrevista completa aquí.
Francesc Sangar. CAOC.