Çò-ditz la Pès-Nuts, de Joan Ganhaire
Lo passat divendres 13 d’abril faguèrem la setzena session del Club de Lectura, dedicada al libre Çò-ditz la Pès-Nuts, de Joan Ganhaire. La session comptèt amb la participacion de l’autor, que se connectèt en linha des d’una associacion occitanista del Perigòrd.
La session foguèt rica per çò que fa a las varietats dialectalas perque aguèrem la visita d’Eliana Tortet e sa familha, qu’apertenon a l’Espaci Occitan des Aups e parlan provençal de montanha. Çò fa que a la mateissa session gaudiguèrem d’escotar l’occitan lemosin e lo provençal de montanha.
Totjorn comencem la session amb biografia de l’autor e aprèp legissèm un poèma de l’autor e la revirada al catalan facha per Dolors Català. Mas coma trapèrem pas cap poèma de Joan Ganhaire, legiguèrem la revirada de l’inici de l’òbra:
| Quo era per un de quilhs matins d’ivern blu, un de quilhs matins ente la partaneja luqueta dins sos ‘bilhaments de giau, ente la guidauba ennèvia los plais, ente los boissons negres an vergonha de lor nom. Quò devia estre un diumenc o un de quilhs jorn ente lo vent dau nòrd mena lo campanament dau borg dempuei lo fons de la valada. Avia ‘lumat un grand fuòc ‘vancés de partir e l’i avia donat l’ordre de cramar naut e clar jurcinc’a mon retorn. Avià passat ma vielha pelinga que me tomba jusc’au pès, la que a un grand còl que, quante es relevat me fai retirar Nosferatu o Dracula. Lo monde dau vilatge, dins lor simplicitat an gaire coneissença de quilhs èssers maudichs, mas l’espiada muda que me lançan es pròva que senten en io quauquaren de vagament maufasent. | Era un d’aquells matins d’hivern blau, un d’aquells matins en què la pastanaga silvestre centelleja dins els seus vestits de gebre, en què la vidalba emblanquinava les bardisses, en què els matolls negres s’avergonyeixen del seu nom. Devia ser un diumenge o un d’aquells dies en què el vent del nord ens porta el repic de les campanes del poble des del fons de la vall. Havia encès un gran foc abans de marxar i li havia donat l’ordre de cremar alt i clar fins la meva tornada. M’havia posat la meva vella pelleringa que m’arriba fins als peus, aquella que té un coll gran que quan l’alço sembla que sigui Nosferatu o Dràcula. La gent del poble, en la seva simplicitat, no coneixen gaire aquests éssers maleïts, però la mirada muda que em llancen es una prova que veuen en mi alguna cosa vagament malèfica. |
E ben, se pòt dire que profechèrem la preséncia de Joan Ganhaire per li pausar tota sòrta de questions dels contes e dels protagonistas, perque çò primièr que nos racontèt es que los contes son totes reals, que i aviá qualques detalhs fantastics (òc, la lèbre que parla es pas real), mas que lo gròs de las istòrias èra reals. Alara totes voliam mai detalhs de la neneta que foguèt abandonada al nàisser, la trapèron al mièg de la palena e èra ivèrn, e la faguèron escalfar dins lo forn del vilatge, coma se foguèsse un covador. Voliam saber mai de causas d’aquesta neneta, de Joana, de la persona que nasquèt dins la caissa quand enterravan sa maire mòrta… E totas nòstras questions foguèron plan respondudas per l’autor. Profechèrem per lo felicitar per aqueste libre, pel polit enregistrament de l’acompanha e mai pel conjunt de la siá òbra. Encara li pausèrem la question de quin es l’aucèl que sortís al conte «Soletat», la choita. L’autor, amb sentit umoristic, nos diguèt qu’aquò se sabiá pas, que tot dependiá de la votz de l’uman que cantava e de l’imaginacion del lector que legissiá lo conte. E aquò es cèrt perque totes los lectors qu’eram al CAOC aviam pensat en diferents aucèls (òliba, xot, mussol, duc…). Se pòt pas dire que los lectors del CAOC auriam cantat totes amassa, dins lo conte, cadun auriam fach un cant diferent!
E aquò es tot. Sonque nos manca, abans d’acabar lo resumit, de mercejar Joan Ganhaire per aver acceptat de participar a la session. Nos faguèt gausir en lo legissent e en parlant amb el.
Per la session venenta legirem Sang e saba, de Joan-Claudi Forêt. Serà tanben una session amb la participacion de l’autor. Remembratz que podètz legir la version originala en occitan o ben la revirada al catalan facha per Joan-Lluís Lluís. La session serà divendres 16 de mai a 18 oras (atencion, serà una ora mai tard que d’abituda!).
Dolors Català e Esther Lucea
Coordinadores del Club de Lectura