Conversem amb el professor Jordi Cerdà
En Jordi Cerdà i Subirachs és un professor especialitzat en filologia romànica i en literatura medieval que ha publicat múltiples articles i tractats sobre aquestes temàtiques. Amb l’Eduard Vilella i en Jordi Puntí van dirigir la col·lecció “La Flor Inversa”, dedicada a publicar textos trobadorescos. Enguany és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona dins la Facultat de Lletres i dirigeix la Càtedra José Saramago de l’Institut Camões de la mateixa universitat. Anteriorment, havia impartit classes a la Universitat Nova de Lisboa, a la Universitat Central de Barcelona, on va fer classes de literatura portuguesa i a la Universitat Oberta de Catalunya, on impartí a distància classes de literatura medieval.
Redacció .- Has realitzat molts treballs sobre la llengua i la literatura portugueses. Una cultura molt propera, però a la vegada molt desconeguda. Per què hi ha aquest desconeixement?
Jordi Cerdà.- Quan parlem d’identitat cultural catalana, sovint també amb rerefons polític, acostumem a incloure tots els Països Catalans. Sovint, i el CAOC n’és un exemple, el catalanisme també ha establert llaços identitaris culturals i política fora dels seus límits lingüístics. Jo em sento molt identificat i proper amb les diferents cultures de la Península Ibèrica. Hi ha hagut relacions al llarg de la història entre els diferents pobles. Pensem en l’edat mitjana, per exemple, amb Pere, el Conestable de Portugal que va ser la màxima autoritat –i molt estimada– del Principat de Catalunya. Les relacions entre Catalunya i Portugal foren molt intenses entre els segles XIV i XV. I Portugal ha estat molt present també en temps recents, amb fets com la Revolució dels Clavells (1974). Quan jo estudiava Filologia Romànica, vaig triar moltes optatives de filologia gallega i portuguesa. En acabar la llicenciatura, vaig optar per cursar el lectorat de llengua catalana a Lisboa, i per a mi fou una immersió vital en la cultura portuguesa que no sento com una cultura estrangera, sinó com a cultura germana.
Tota la Península Ibèrica posseeix d’un passat polític i social que conflueix. Castella i Portugal disposen d’un passat imperial que els ha marcat fins avui. Les diverses cultures ibèriques s’han estès per tot el món. Les seves llengües són presents als cinc continents. Catalunya ha viscut aquest passat imperial i el seu declivi que ha provocat un reequilibri entre els pobles ibèrics. El catalanisme polític es configura arran de la pèrdua de les colònies espanyoles a Cuba, Filipines, a finals del segle XIX, amb una voluntat de regeneracionisme a Espanya. Malgrat que aquest intent català regenerador ha fracassat en els seus diferents intents, no l’hem d’oblidar. Ho va dir Robert Lafont: “el catalanisme és fill del sucre cubà.”
R.- Què et va atraure de la cultura medieval? Potser deixar enrere aquesta imatge tradicional d’una època molt fosca?
J.C.- Jo crec que això va per generacions. Quan estudiava Batxillerat, la novel·la que em captivà fou “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, de gran èxit en aquells temps. A més a més, sempre m’havia atret la cultura medieval, el seu art, com per exemple el Romànic, pel seu caràcter d’integració en el paisatge rural. Excursionisme i romànic, per bé i per mal, han anat molt de la mà en aquest país.
Pensem que el mateix terme medieval era pejoratiu. Fou establert durant l’Humanisme que volia enllaçar amb la cultura clàssica grecollatina. L’Edat Mitjana era el període que quedava al mig, totalment rebutjat pels renaixentistes. Però hem de tenir present que l’Edat Mitjana durà mil anys, van ser segles molt diverses i no podem homogeneïtzar com si fos un únic període. Poc tenen a veure el segle VII i el XIV per exemple. El concepte “medieval” per tant, realment és poc útil des d’un punt de vista històric.
Vaig realitzar un estudi i la meva tesina sobre Santa Margarida una mica per despit. Trobava a faltar la presència de la literatura popular a la carrera, massa focalitzada en una literatura sempre àulica. Em deien –i en part és veritat– que de la literatura popular no havia quedat gairebé rastre. Vaig llegir un fragment de la vida de Santa Margarida en vers en un catàleg de textos catalans antics de Massó i Torrents. Vaig orientar la meva investigació a conèixer no només literàriament sinó també antropològicament la pietat popular. Santa Margarida, que volia dir “perla”, era invocada durant els parts que per la seva simbologia se li han atribuït virtuts obstetrícies. Fou molt venerada per tota Europa.
Vaig continuar amb l’estudi i la meva tesi sobre Sant Amador. Vaig descobrir que la seva devoció va posar- se al servei de la implementació del purgatori i de les misses per rescatar-ne ànimes. Llavors vaig centrar-me sobretot en la història de la mort i la sempre singular relació que s’estableix entre els vius i els difunts a través de les pràctiques funeràries.
R.- De la literatura occitana és molt coneguda l’obra dels trobadors, que tu coneixes prou bé. Quines circumstàncies es produïren a Occitània per què es pogués desenvolupar aquesta literatura?
J.C.- El moviment trobadoresc començà a Occitània. El primer trobador conegut, Guilhèm de Peitieu fou un gran senyor feudal, amb uns dominis més extensos que els de la mateixa corona francesa. Als seus feus, al Llemosinat, és on concentrà bona part de la producció trobadoresca. No crec que els inicis es deguessin a un motiu concret, sinó a un cúmul de circumstàncies, esdevenint tot un fenomen social.
A la Península Ibèrica, els trobadors estaven lligats a les cases senyorials més dinàmiques. D’altra banda, el moviment trobadoresc no sorgí ni a tota Occitània ni a tota Catalunya. Per exemple, no hi hagueren trobadors ni als Pallars ni a la Valh d’Aran, però sí a tota la conca del Llobregat fins a Barcelona.
A la Corona d’Aragó, els primers trobadors sorgiren al Rosselló i sempre estigueren més relacionats amb Occitània que amb el món cultural català o aragonès. Tanmateix la primera gran cort que gaudí d’una gran dinamisme en el món trobadoresc fou la del rei Alfons II d’Aragó i I de Barcelona, el Trobador.
R.- Sempre s’ha comentat que la relació entre el trobador i la dompna semblava una metàfora de la relació feudal de vassallatge. En certa manera, era una valorització de la dona que contradiria, encara que només a les classes altes, aquesta imatge de la dona medieval oprimida.
J.C.- Sens dubte. A Catalunya i a Occitània, les dones disposaven d’uns drets no habituals a l’Europa de l’època. Abans del fenomen trobadoresc, per exemple, Almodis de la Marca, comtessa de Barcelona, aconseguí imposar-se als vells usatges i revolucionà el dret català, obligant als barons a jurar-li fidelitat i vassallatge a ella també, defugint un paper secundari. Va ser anomenada “la molt sàvia Almodis” als Usatges. Les Croades i els conflictes bèl·lics, amb els senyors al front de batalla, possibilitaven aquest accés de les dones nobles al poder i el seu accés al poder efectiu. Malgrat tot, aquesta situació va durar poc: a partir del segle XIII, les corts reials comencen a recuperar poder respecte de la noblesa feudal, i les dones veieren molt limitat el seu poder.
R.- Recentment s’està estudiant la figura de les trobairitz. Per què han estat oblidades durant segles?
J.C.- De les trobairitz, fins i tot es dubtava de la seva existència. No és fins quan el feminisme entra a la Universitat, que es començaren a reivindicar. També el paper d ela dona en general en el fenomen trobadoresc: no només com a creadores, sinó també com a mecenes de trobadors, ballarines, joglaresses, etc… Sense la dona, no hauria pogut existir el moviment trobadoresc.
R.- Tradicionalment, tenim una visió d’una poesia trobadoresca només amorosa, però les composicions eren ben variades, amb tota mena de gèneres.
J.C.- Malgrat els tòpics dels estudis romàntics del segle XIX, la poesia trobadoresca disposà d’una diversitat de gèneres increïble. Podem trobar des de poemes amb una finor exquisida i altres d’una enorme brutalitat. Tant es composava una cançó molt refinada com una composició obscena. Al llarg de la seva existència, els trobadors exploraren diferents gèneres i temàtiques per a arribar a un públic més heterogeni i ampli.
R.- Igualment, els trobadors podien tenir orígens ben diferents, des de reis fins a trobadors d’origen molt humil.
J.C.- Els trobadors foren els primers poetes medievals de qui coneixem el nom i la seva vida, perquè incorporaven el seu nom a les seves composicions. Podem trobar trobadors d’origen humil o monarques i fins i tot un papa. Particularment m’agrada referir la vida i l’obra del tercer trobador conegut, Marcabrú, qui des d’un origen humil, un joglar gascó rodamón, va esdevenir compositor d’obra molt complexa i que marcà l’evolució de la poesia trobadoresca posterior. Fou el primer poeta i músic professional del món occidental romànic de qui disposem un nom.
R.- Com està el nivell d’estudi a Catalunya sobre la poesia trobadoresca.
L’estudi de la poesia trobadoresca, que en època d’en Martí de Riquer havia gaudit d’una gran importància, ha perdut molta presència en els plans d’estudi. Malgrat tot en aquests últims anys, s’han continuat fent estudis. Però sense o amb reduïda presència al Batxillerat o a la mateixa Universitat és complicat que puguin sorgir molts estudiosos.
R.- Les Humanitats han vist disminuïda la presència en els plans d’estudi oficials. Quina opinió et mereix aquesta situació?
J.C.- S’està produint un declivi des de fa anys. L’intent de convertir la universitat o els estudis secundaris en un instrument exclusiu de professionalització perjudica les Humanitats. Hem de reivindicar la utilitat d’allò que és inútil. Les Humanitats aporten valors d’equitat i solidaritat. Si deixem que sigui el mercat qui decideixi els continguts educatius no anem bé.
R.- Quins projectes de futur tens ara mateix?
J.C.- Amb un companys d’Història d’Art de la UAB, farem un congrés internacional titulat “Imago et mirabilia” al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al novembre, sobre l’imaginari dels arts Romànic i Gòtic.
Vull afegir que amb el CAOC sempre m’he sentit molt a gust i molt ben tractat. I em fa sempre molta il·lusió la diversitat del seu públic. Això vol dir que tenim occitanisme per molt temps.
R.- A través de l’obra d’en Jordi Cerdà podem conèixer amb més detall, aspectes molt interessants de la literatura trobadoresca i de l’Edat Mitjana en general, així com de la literatura i la cultura portugueses.
Francesc Sangar. CAOC.