L’Alexandra Capdevila i Muntadas és doctora en Història per la Universitat de Barcelona, Graduada Superior en Arxivística i Gestió documental per la Universitat Autònoma de Barcelona, Experta Universitària en Genealogia i Arxius per la Universitat de Còrdova i professora a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. És autora d’un interessant llibre titulat Quan la terra promesa era al sud. La immigració francesa al Maresme durant els segles XVI i XVII que va ser guardonat amb el Premi Iluro de monografia històrica l’any 2013 i d’altres estudis sobre els efectes d’aquesta immigració que va canviar la fesomia del país.
Redacció.- La immigració occitana a Catalunya encara és un tema molt desconegut. Per què?
A.C.- Efectivament, és un tema força desconegut pel gran públic. Segurament, la causa d’aquesta desconeixença s’explica perquè a l’època moderna tenen lloc alguns esdeveniments polítics de gran transcendència històrica, com la Revolta dels Segadors de 1640 i la Guerra de Successió (1701-1714), que han afavorit que aquest episodi de caire més demogràfic i sociològic hagi quedat relegat en un segon terme. No obstant això, cal dir que a Catalunya disposem d’estudis de caire local que d’alguna manera s’han atansat a aquest tema. Ara bé, en aquests casos el seu problema rau en la seva poca visibilitat i accessibilitat, tot i que gràcies a les noves tecnologies i a l’ús d’internet aquestes dificultats s’han pogut anar superant.
Redacció.- Per què es produí aquesta immigració?
Alexandra Capdevila i Muntadas
A.C.- Com acostuma a succeir en la Història hi ha una multiplicitat de causes que expliquen aquest moviment demogràfic. Per una banda, tenim uns factors d’expulsió que ajuden a entendre per què molts d’aquests occitans van marxar dels seus llocs d’origen, com són els efectes de les Guerres de Religió a França (1562-1598), el desequilibri crònic entre població i recursos de la zona pirinenca i l’afany de lucre dels naturals de les Terres Altes i el Massís Central. I per altra, hi ha uns factors d’atracció que van afavorir el seu desplaçament cap a terres catalanes. En aquest cas, cal esmentar la gran demanda de mà d’obra que hi havia al Principat a causa de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Les pestes del segle XIV havien provocat grans mortaldats i parafrasejant a Jordi Nadal i Emili Giralt, precursors de l’estudi d’aquest corrent migratori dels segles XVI i XVII, la Catalunya del segle XVI constituïa un món per omplir. Al marge d’això, cal afegir el veïnatge territorial i les afinitats culturals i lingüístiques.
Redacció.- Quins són els rastres i les proves d’aquesta presència? (topònims, cognoms...). Ha estat senzill o complicat recopilar aquesta informació?
A.C.- Malgrat els segles transcorreguts, es tracta d’un flux migratori que ha deixat la seva empremta física i documental a causa de la seva durada en el temps i pel fet que molts d’ells es van casar amb noies del país. N’és un exemple la pervivència en l’actualitat de cognoms que traspuen aquest origen occità. Aquest és el cas dels cognoms Campllonch, Fita, Millet, Rosés, Bernadet, Pujol, Lafarga o Nadal per citar-ne alguns. Però tenim també la toponímia. Gràcies a la consulta de la bibliografia i a l’anàlisi de les fonts arxivístiques s’ha pogut localitzar carrers que fan al·lusió a aquest col·lectiu. Així, tenim notícia de l’existència de carrers anomenats dels estrangers, dels gavatxons, dels gascons o la plaça de Comenge; el sorgiment de confraries i capelles gestionades per occitans i cementiris o nínxols destinats a soterrar aquest col·lectiu, la qual cosa confirma la rellevància d’aquest corrent demogràfic.
[post_title] => Conversem amb Alexandra Capdevila
[post_excerpt] => Una de les singularitats de la immigració occitana dels segles XVI i XVII va ser la seva durada en el temps i la seva afectació al conjunt del territori. De fet, no hi ha comarca que no s’escapi de l’arribada d’immigrants occitans.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-alexandra-capdevila
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2021-04-20 16:51:46
[post_modified_gmt] => 2021-04-20 14:51:46
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=15379
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[1] => WP_Post Object
(
[ID] => 15351
[post_author] => 2
[post_date] => 2021-04-19 14:01:01
[post_date_gmt] => 2021-04-19 12:01:01
[post_content] =>
En Jordi Ràfols és un historiador i arqueòleg especialitzat en l’estudi de la Gasconha. Durant uns anys regentà el JAN PETIT, l’única taverna occitana de Catalunya i ha realitzat diversos cursos de promoció de la Gasconha, la seva llengua, la seva cultura. Pròximament amb el CAOC impartirà un altre interessant curs sobre aquest històric territori occità.
Redacció.- Quin fou el teu primer contacte amb Occitània i sobretot, amb la Gasconha?
J.R.- Que coneishèvi Occitània desempuish lo licèu. Lo purmèr cors que’ns ensenhèn las lengas romanicas e a jo que m’atirè la curiositat la preséncia de l’occitan e la soa semblança dab lo catalan. De tira que m’arribè a las mans tanben un libe, deus que venen tàus toristas, sus los castèths catars. Tot que’m captivè. Qu’estó lo moment que’m hasó la persona que soi adara, entre pró d’autas causas un amorós d’Occitània i de l’istòria.
Que hasoi, alavetz, de l’istòria la mia profession e d’Occitània la mia passion. A l’universitat en mei que podoi apregonir en la coneishença de la cultura occitana dab diferentas matèrias, au miei de las quaus dus cors de lenga occitana. Tanben gràcias a l’universitat, mei concrètament a l’Arxiu Occità de l’UAB e a Antoni Rosell, que hasoi ua camada de sheis mes en Bearn, la quau qu’estó lo men purmèr contacte dab la Gasconha.
Redacció.- Residires a Pau durant un temps. Quines impressions reberes en aquella estada sobre la societat gascona, la seva cultura...?
J.R.- Que i anèi víver dab dus amics qu’avèvan la medisha curiositat per Occitània, e que tribalhèm en diferents collectius qu’avèvan la promocion de l’occitan a la basa. Qu’estó gràcias aus contactes d’Antoni Rosell qu’ac obtienom, sustot dab los estudiants d’occitan de l’Universitat de Pau que’ns obrín las pòrtas a tot un mond d’experiéncias e coneishenças. Gràcias a tots eths que pòdi díser uei que parli gascon. Que brembi pendent las purmèras setmanas acerà l’aver problèmas de compreneson dab la mia paura basa de lengadocian. Au començament qu’arresponèva e que’m comunicava com podèva, mes tot viste, dab interès e volontat, los mots e frasas en gascon que prenón la soa coerència e shens m’avisar pas guaire qu’acabèi en lo parlar. E, en vertat, dab lo catalan e çò de pauc que sabèvi de lengadocian n’estó pas un tribalh mauaisit.
Que cau pensar tanben qu’èri au Bearn, un lòc on la lenga e la cultura gascona e gaudeishen d’ua personalitat importanta en l’imaginari bearnés. Qu’existeish orgulh de apartenéncia. Medish enter hèra monde que non sap pas parlar occitan. En dehòra de la lenga, la societat gascona qu’a hèra de caracteristicas com lo climat d’un territòri atlantic, la gastronomia o la musica que modèlan tanben la consciéncia deus gascons.
Redacció.- La cultura tradicional i popular gascona és plenament viva. Quines característiques defineixen el patrimoni cultural gascó?
J.R.- De segur que i a la gastronomia, dab lo guit e los hromatges com elements importants; jo be dirí qu’essenciaus. Com cultura atlantica, la gascona n‘ei pas de mostrar granas manifestacions a plen aire, mei enlà de las celebracions locaus, çò qu’aquiu e definirem com Festes Majors. Que cau brembar tanben qu’èm abituats a la cultura populara catalana, qu’a ua diversitat e vitalitat unicas e envejablas. En Gasconha l’actitud qu’ei diferenta, los ambients que son mei intimes. Entà jo ua de las marcas principaus de la cultura gascona qu’ei lo cant. On que sia que’u pots trobar: aus maridatges, a las hèstas popularas o au moment de compartir qualques vins hens un estanquet. Que cantan, tostemps que cantan. Joens e vièlhs, òmis e hemnas... E se pòt estar dab un veire de vin a la man, enqüèra miélher. Qu’an un deus repertòris mei rics de cançon populara d’Euròpa, dab acò qu’ei tot dit tà compréner la soa importància.
[post_title] => Conversam amb Jordi Ràfols
[post_excerpt] => Lo caractèr culturau gascon qu’ei marcat d’un substrat bascò/aquitan innegable. Los pròpis trèits deu gascon com dialecte de l’occitan que parlan d’aqueste passat près de la cultura deus ancians bascòs.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversam-amb-jordi-rafols
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2021-04-22 11:36:13
[post_modified_gmt] => 2021-04-22 09:36:13
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=15351
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[2] => WP_Post Object
(
[ID] => 15145
[post_author] => 2
[post_date] => 2021-02-16 18:58:13
[post_date_gmt] => 2021-02-16 17:58:13
[post_content] =>
La Mara Aranda és una compositora i cantant valenciana, amb una carrera de trenta anys d’èxits en el món de la música antiga i tradicional. La seva obra ha pouat bàsicament en les arrels de les cultures dels diferents costats del nostre mar Mediterrani, i també ha publicat un disc interpretant algunes composicions poètiques de les “trobairitz” medievals. Gairebé una vintena de discos, múltiples col·laboracions i molts reconeixements a la seva obra, tant en solitari com en grup, avalen una carrera d’èxit de trenta anys. Parlem-ne amb la Mara Aranda.
Redacció.- D’on et prové aquesta gran estimació per la música? Et prové de l’àmbit familiar? Quins estudis musicals has realitzat?
M.A.- La gran estima per la música em ve des del bressol. Mon pare era cantant aficionat i també tocava la guitarra, d’una banda i d’altra a la família de ma mare també hi havia aficionats que tocaven acordió, cantaven i feien ‘joglaries’. El meu avi era una sort de joglar que on arribava feia art, divertiment i treia el somriure i rialles a majors i a la xicalla. Encara que era llaurador, però ja son pare, el besavi, ho feia això...feia ballar les titelles que ell mateixa construïa, cantava, recitava...
Els meus estudis han sigut en diferents acadèmies privades arreu del món. Des de molt jove vaig començar la meua carrera als escenaris i es va transformar en el meu treball, alhora que gaudi òbviament, i vaig haver d’adaptar-me a una vida que m’obligava a viatjar moltíssim per oferir concerts per tot el món. És així com vaig cursar estudis de cant bizantí i cant tradicional grec a Grècia, cant tradicional búlgar, cant d’estil amb alguns cantadors com Josep Aparicio ‘Apa’, tècnica amb diferents professores i molts altres cursos: arpa, violoncel, piano... la vida em va posar damunt dels escenaris aviat i la meua formació musical va ser en base a un recull de cursos en diferents països, tradicions i estils fent de mi una cantant crec que versàtil i estilísticament calidoscòpica per la suma de totes les diverses influències.
Concert de Mara Aranda amb el disc nou dedicat a les Trobairitz (Foto: Lluna Issa Casterà).
Redacció.- I per què les músiques antigues i del món mediterrani? Per la seva varietat, la seva qualitat?
M.A.- El món de la música tradicional m’agrada però per a altres. He escoltat moltíssima música tradicional de tot el món, vaig dirigir i presentar durant dos anys un programa radiofònic des de l’antiga Canal 9, la nostra RTV autonòmica i també l’he interpretat de manera anecdòtica i conjuntural. Però dins del meu microcosmos hi ha una ressonància major amb les músiques medievals. Des que fa més de vint anys coneguera la música bizantina, és a dir, el cant de l'Església Ortodoxa, la música litúrgica de les esglésies de l'est d'Europa, encara que també s'utilitza, de manera més àmplia, per referir en general la música de les esglésies orientals, vivint a Grècia en diferents localitzacions i en anys diferents, vaig quedar trasbalsada i vaig mamprendre el seu estudi aprofundint tot i que era molt difícil pels modes musicals emprats, lluny de la nostra tradició sonora. Això va fer que se’m reactivara l’interés pel cant gregorià amb el qual estava emparentat, sent ambdós monodia vocal sense acompanyament instrumental. Encara recorde molt vívidament els oficis litúrgics on els monjos grecs cantaven sobre l’ison, la nota greu, pedal i el clima extàtic que es creava en les celebracions. La música religiosa antiga i medieval van ser la banda sonora durant molts anys dels meus dies. Després la música profana medieval també ocupa un lloc important en el rànquing de les meues preferències. Música de trobadors i trobairitz han deixat una empremta inesborrable en la meua creació pròpia.
Redacció.- Per a conèixer millor aquesta diversitat has estat vivint en diversos indrets del Mediterrani, com per exemple a Salònica, Creta i Instanbul. Com veus de manera general el món de la música tradicional arreu del nostre entorn mediterrani? I a València en concret?
M.A.- El món de la música tradicional és molt ric. No ens n’adonem perquè és tanta la riquesa que mai no hem patit d’ella carència i no podem imaginar un paisatge musical pobre o estèril com a altres països europeus. La música, com a part del Patrimoni Cultural Immaterial juntament amb manifestacions artístiques de tot caire, gastronòmiques, d’oci...mantingut per la mateixa comunitat que el crea i el transmet, constituix un dels nostres trets identitaris. He viscut la pràcticament desaparició dels nostres instruments principals: la dolçaina i el tabalet i després tot un afortunat ressorgiment fins a dia de hui en que no hi ha poble a la Comunitat Valenciana que no tinga la seua colla de tabaleters i dolçainers. Molt arrelats a la nostra cultura, en raó tractaren de fer-los desaparèixer per esborrar estos trets que ens diferencien els uns dels altres. Eixa riquesa deuria ser respectada, no per desunir-nos en la diferència sinó per aprendre del diferent.
A la Mediterrània, és el nexe que durant més de 6.000 anys ha teixit la història de diferents cultures i civilitzacions del nord d’Àfrica, sud d’Europa o Àsia Occidental; hi ha un espai increïble de sonoritats i ambients molt semblants i que alhora ens identifiquen amb trets particulars.
[post_title] => Conversem amb Mara Aranda
[post_excerpt] => Trobairitz i trobadors són reflexe dels sentirs i avatars d'una època molt espurnejant.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-mara-aranda
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2021-02-18 11:09:55
[post_modified_gmt] => 2021-02-18 10:09:55
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=15145
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[3] => WP_Post Object
(
[ID] => 14922
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-12-11 13:50:42
[post_date_gmt] => 2020-12-11 12:50:42
[post_content] =>
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest important escriptor occità contemporani. Jaume Figueras, que és llicenciat en Filologia Catalana, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i, de fa vint-i-cinc anys, col·labora en la divulgació a Catalunya de la literatura occitana com a traductor, docent i estudiós. Ha traduït al català els Contes dels Balssàs i La grava sul camin, de Joan Bodon, que Club dels Novel·listes compta publicar, a més dels dos primers lliuraments de Verd Paradís i La cèrca de Pendariès, de Max Roqueta, i La Bèstia dau Vacarés i La caraca, de Josèp d’Arbaud.
R.- L’obra d’en Joan Bodon és considerada com a bàsica en la literatura occitana contemporània. Quines són les característiques bàsiques de l’obra bodoniana?
J.F.- D’un costat, respon des del realisme al trasbals que la modernitat va suposar per al món rural, empès a uns canvis que van afectar-lo profundament, tot reduint ostensiblement l’ús social de la llengua que fins aleshores havia estat l’habitual: l’occità. Bodon, ja de bona hora, s’adona de fins a quin punt aquest procés en fa via, i no pot deixar de doldre’s per la fi de la societat que havia estat encara la del seu pare, per la desaparició del que fins aleshores havia estat l’occitanitat. I, sobretot, pateix per la inconsciència amb què els occitans s’ho prenen. D’aquí la sensació d’estar sol, i la necessitat d’aplegar-se amb d’altres per lluitar plegats.
Jaume Figueras i Trull.
De l’altre, però, Bodon és un d’aquells autors que paren també l’oïda a tot el que batega dins seu, al que el neguiteja, i és aclaparadorament sincer a l’hora d’exposar la soledat, la manca d’amor, el desassossec del jovent... I, cada vegada amb més franquesa, aborda una problemàtica sexual inquietant, que es dóna alhora que la seva reflexió sobre la identitat.
I després hi ha la consideració política del fet occità, de la necessitat d’alliberar-se de la subjecció a què França els té sotmesos, de considerar la possibilitat d’endegar un procés d’emancipació. D’aquí, l’interès per la història, pels moviments de profetisme popular, etc.
També és un autor d’una honestedat insubornable, a nivell personal, que fa que mai no s’estigui de dir el que ha dir, per desavinent que sigui: per als altres o per a ell mateix... I això, en un món on dominen les distàncies curtes, com és l’occità, demana un cert valor. Més que més en un autor com Bodon, que no volia alliçonar ningú però que no deixava res per verd...
Diguem també que l’obra de Bodon presenta un grau d’unitat i de cohesió interna que és molt remarcable – de fet, en els primers poemes que escriu, a disset i a divuit anys, ja hi ha in nuce el Bodon de sempre. I en algun dels contes de joventut, com “La filha de Viaur”, trobem elements temàtics que reprendrà a la fi de sa vida, a Las Domaisèlas. Però aquesta cohesió, aquesta coherència, es dona alhora que una profunda voluntat d’evolucionar, que fa que a cada novel·la Bodon sorprengui el lector.
R.- Un dels trets que més sobten és que, malgrat l’evident localització occitana de la majoria de les seves obres, copsem una clara i evident universalitat en la seva obra.
J.F.- És ben cert. I això perquè de fet no hi ha cap contradicció, entre l’arrelament i la universalitat. Bodon parteix sempre, a l’hora d’emprendre una novel·la o un recull, d’allò que té a tocar i d’allò que ell és, d’una manera gairebé física, corporal, però aquesta concreció és fins a un tal punt visceral i sincera -perquè respon a una necessitat- que això mateix li permet d’atènyer un nivell de significació més profund, que depassa el fet biogràfic, en la mesura que deixa de ser individual per ser ras i curt humà: propi de tots els éssers humans... Ell deia que no podia deixar d’escriure el que escrivia.
A més, té una manera de jugar amb el “jo” que és molt moderna, i fins lúdica, tot i que pot arribar a desconcertar el lector. Així, empelta experiències de la seva vida en la ficció, que d’aquesta manera assumeix el món real, per tot seguit deixar que la ficció s’enfili per d’altres camins, emprengui d’altres viaranys, que en el fons són d’altres possibilitats vitals... És una mica com allò que deia Pessoa: que el poeta és un fingidor que fa veure que està fingint, amb la qual cosa tot acaba essent en el fons veritat... I és aquest joc que el fa universal.
R.- En conèixer a Tolosa l’any 1952 a en Robèrt Lafont i altres membres de l’Institut d’Estudis Occitans, en Joan Bodon conegué una sensibilitat diferent al Felibrisme que havia impregnat la major part de la literatura occitana des del segle XIX. Com es reflecteix en la seva obra aquesta miscel·lània de corrents literaris occitans?
J.F.- De fet, Bodon resta sempre essencialment lliure. I si és veritat que va ser d’allò més sarcàstic amb el Felibritge institucional, que escarneix a La Santa Estela del Centenari i al Llibre dels Grans Jorns, per exemple, també ho és que tota sa vida va restar fidel a Lo Grelh Roergàs, que era com si diguéssim la seva família literària, i que sempre va sentir un gran apreci per Enric Molin. La crítica a l’occitanisme, però, és també evident en la condemna de totes les ideologies, ni que en principi sembli que està parlant dels enfarinats, només, o dels monjos de la Bonacomba... A La Quimèra, per exemple, hi ha moments en què sentint aquells monjos et fa l’efecte que estàs assistint als debats que hi havia al si de l’IEO o a les plataformes polítiques de l’època, com Lucha Occitana...
Joan Bodon amb Enric Molin.
Bodon sent un gran respecte per tots els qui intenten entendre Occitània i miren de fressar nous camins per sortir-se’n, des de l’anàlisi social i econòmica, com Robèrt Lafont i la gent del COEA, però mai no deixa de tocar de peus a terra. No s’enfila mai, mongetera amunt... Que critiqui uns i altres, però, no vol dir que no sostingui alhora la necessitat indefugible del compromís i de la brega. Ell mateix era un sindicalista convençut, tot i que no acabava de lligar amb els quadres i la manera de fer dels sindicats – no diguem ja dels partits...
R.- La seva estada a Breslau, durant la Segona Guerra Mundial, acomplint el Servei Laboral Obligatori imposat pels nazis als joves francesos, fou una experiència molt traumàtica, que impregnà també la seva creació. En quina mesura i manera? (Per exemple, la novel·la “La Grava sul Camin” de l’any 1956 és un bon exemple).
J.F.- De Silèsia, Bodon en va tornar profundament macat pel que hi va veure: l’horror dels camps, rere les filferrades, que apareix a l’Evangèli de Bertomieu; el patiment de la població civil, sota les bombes; les vides esguerrades, que ja no es podran tornar a redreçar; el que avui en diem la neteja ètnica... I tot plegat el va fer adonar que totes les víctimes tenen la mateixa dignitat humana, siguin del bàndol que siguin. D’aquí que, a les seves novel·les, hi trobem tant la “panienka” polonesa, prostituïda als Lager, com la “fraülein” alemanya, tocada dels pulmons, que no se’n sortirà... I això -que algú gosés a veure els alemanys com a persones, l’endemà mateix de la Libération, com qui diu, o els russos, i que no estigués disposat a acceptar cap prejudici – per força havia de desvetllar prevencions. Fet que explica la por que tenia que ningú no els entendria, els seus llibres, com no es cansa de dir i repetir a l’Enric Molin.
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. En Joan-Lluís Lluís és un reconegut escriptor, traductor i cronista nord-català que ha traduït “Lo libre dels grands jorns” al català.
R.- En aquesta novel·la de l’any 1964, el protagonista viatja a Clarmont d’Auvèrnia després d’assabentar-se que pateix una malaltia terminal, per viure allà el seu final. Potser una metàfora de l’estat de la llengua occitana? O de la nostra societat actual?
Joan-Lluís Lluís.
J-L.L.- Tota la novel·la està plena de metàfores sobre l'estat de la llengua occitana, però també d'afirmacions directes. I sí que és evident que el càncer terminal del protagonista reflexa la situació de la llengua. Però en realitat tot, en aquesta novel·la, s'aboca al final: la vida del narrador, la llengua occitana, la memòria de la gent, l'esperança d'un món millor a través del marxisme o de la ciència, fins i tot l'amor. Per això l'editora catalana de la novel·la va proposar un canvi en el títol i per això doncs es diu Llibre dels finals.
R.- La preocupació d’en Bodon pel present i el futur de l’occità fou una constant vital i literària. Com plasmava aquesta situació patida de menyspreu i persecucions envers la llengua per part de les estructures estatals franceses?
J-L.L.- Bé, no soc un estudiós de Bodon, soc només un traductor, i per traduir una novel·la no cal saber-ho tot de l'autor. Sí que he mirat el seu recorregut i el que més em va sorprendre és que fos mestre d'escola. Com a mestre d'escola havia d'imposar la llengua francesa al seus alumnes, com tots els mestres de França. O sigui que havia de prohibir l'ús de l'occità. Ho va fer? No ho sé, però reconec que és una qüestió que trobo angoixant, perquè el seu amor per l'occità és evidentíssim. Llavors com ho feia? Com aconseguia fer conviure amor i deure professional? Crec sincerament que el fet que se n'anés a viure a Algèria indica que volia fugir d’aquest estat esquizofrènic. A Algèria era lluny de l'occità, però també era lluny del deure de fer-lo desaparèixer.
R.- Una curiositat és que, malgrat l’ambient de desesperança respecte l’esdevenidor de la llengua, en Bodon valoritza molt la literatura trobadoresca medieval occitana en aquesta novel·la. Per què aquest impressió que no gaudeix la literatura occitana més contemporània començant pel Felibrisme o pel segle XX?
J-L.L.- Em sembla que la literatura trobadoresca en occità, per l'enorme prestigi internacional que va tenir -encara que internacional sigui, en aquest context, un neologisme-, és una referència constant dels autors occitans a partir del segle XIX. És la font de bellesa i d'estil on poden beure, però sobretot deu ser una gran font de legitimitat. "Si ho van fer, nosaltres també podem fer-ho", crec que diuen. El problema és que ja gairebé ningú, ni entre la gent més culta de França, no dona importància al fet que els trobadors creessin en occità, que trobadors d'altres països aprenguessin l'occità per escriure com ells. I sobretot, els francesos cultes consideren que escriure en una llengua que no sigui el francès no té cap importància. Són gent culta que amaga incultura i que no reconeixerà mai aquesta part seva d'incultura. A mi em fa fàstic, la veritat.
"El llibre dels finals" (Foto. Club Editor)
R.- En Bodon també patia una certa sensació d’inferioritat davant d’altres escriptors occitans del moment per la seva situació com a professor d’escola en un ambient allunyat com els pobles on visqué?
J-L.L- Crec que sí. Joan Bodon devia ser una persona molt modesta, es nota escoltant-lo o fins i tot en fotos, amb la seva bata de mestre de primària que sempre va treballar en poblets petits de zones rurals. En canvi, si mirem els altres escriptors importants de més o menys la seva generació: Robèrt Lafont era universitari, Max Roqueta era metge, Bernat Manciet era diplomàtic i cap d'empresa... Li puc veure prou fàcilment un cert complex d'inferioritat, mentre que en realitat tenia més mèrit que els altres d'haver accedit a la literatura.
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. CLUB EDITOR ha publicat dues de les seves obres més significatives, traduïdes al català, “Catoia l’Enfarinat” i “El Llibre dels Finals”. Parlem amb la seva directora, la Sra Maria Bohigas i Sales, qui fou Premi Nacional de Cultura l’any 2019.
R.- La literatura occitana, malgrat la seva proximitat i la seva qualitat, és encara molt desconeguda pel públic lector català. Quins són els motius d’aquest desconeixement? I quines mesures serien adequades per a esmenar aquesta situació?
Maria Bohigas i Sales (Foto. Pere Tordera)
M.B.- L’interès per una literatura té directament a veure amb el radi d’influència del país que aquesta literatura representa, i aquí representar crec que és la paraula exacta: la literatura és el territori simbòlic del que anomenem nacions. Ja fa tres generacions que la Roma literària de moltes cultures és Nova York, així com ho va ser París durant ben bé dos segles; i quan Nova York deixi de ser-ho vindrà Hong Kong, no pas la literatura tibetana. Pensa que fins i tot a Catalunya, on la preocupació pel fet minoritari és central, són les literatures dominants les que atreuen la immensa majoria de lectors. Si féssim un sondeig entre lletraferits sobre quins són els grans autors eslovens o búlgars, o fins i tot hongaresos, crec que serien pocs els que podrien citar més de tres noms. Imagina’t els occitans o els bretons: cal ser militant per haver-los explorat una mica. I això no té res a veure amb la qualitat d’una literatura ni amb la seva proximitat geogràfica: en l’esfera cultural, igual que en totes, el que exerceix una atracció irresistible és el poder. I a les literatures minoritàries els passa que representen per naturalesa una nació d’escàs poder.
R.-Heu publicat a CLUB EDITOR dues de les obres d’en Joan Bodon. Teniu projectes per a l’edició d’altres obres seves o d’altres escriptors occitans? La declaració de la llengua occitana com a oficial a Catalunya des de l’any 2006, ¿ha estat un estímul o ha pogut facilitar l’edició d’autors occitans (inclosos els aranesos) dins del sector editorial en el seu conjunt?
M.B.- Tenim previst de publicar Les pedres del camí, que ha traduït Jaume Figueras. I la política de la Generalitat amb la llengua occitana no existeix: la reconeix com a oficial però no la defensa pas. Cobraràs un ajut si publiques La plaça del Diamant en aranès, no en cobraràs cap si publiques Joan Bodon en català. En el fons, la Generalitat té el mateix interès a eixamplar el territori de l’occità que França.
R.-Les obres d’en Joan Bodon, com d’altres escriptors occitans, però també catalans, mostren a les seves novel·les, mitjançant un cert localisme, a la vegada una gran universalitat en els problemes personals dels seus personatges. És aquesta universalitat un punt important per a aconseguir una major difusió de les literatures de les llengües anomenades “minoritzades”?
M.B.- Crec que això que dius no té a veure amb el fet minoritari sinó amb el fet literari en general. Com més arrelada, més universal és una obra quan és bona. Les novel·les de Faulkner en són un exemple entre mil. Per aconseguir una major difusió, crec que l’única via és que els autors tinguin una ambició molt alta, que facin tot el que puguin com a artistes per arribar lluny. No parlo de carrera literària sinó d’obra, i penso en Rodoreda. Volia fer una obra tan bona com els autors que més respectava (nord-americans, molts d’ells) i ho va sacrificar tot per aconseguir-ho. La llengua que escrivia ha determinat que el seu reconeixement fos sensiblement inferior al que hauria tingut si hagués escrit en castellà o en francès: d’això no n’hi ha cap dubte i això no té remei. Però, al cap del temps, se l’ha traduïda a més de quaranta llengües, se'n fan noves traduccions i la citen autors d’arreu del món.
És clar que també hi ha factors gremials que afavoreixen o no la circulació de les obres. Crec que la política d’ajuts a l’edició d’obres europees que ha desenvolupat la UE en el seu territori és un estri útil –per bé que distorsionat, però aquí no és el lloc per parlar-ne. Ara bé, el factor determinant escapa a l’esfera cultural: és polític. Ets interessant en la mesura que tens un pes específic. Mira la literatura basca: ara s’està traduint a totes les llengües peninsulars. Això passa perquè els quaranta anys d’escola en basc han produït l’eclosió d’una literatura i ja no és un sol autor com Atxaga que podem llegir, sinó una petita plèiade que va creixent. I diria que això passa, també, perquè Euskadi ha guanyat moltes partides polítiques dins d’Espanya, i ho sabem, i ens fascina.
[post_title] => Conversem amb Maria Bohigas
[post_excerpt] => “Com més arrelada, més universal és una obra quan és bona".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-maria-bohigas
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-12-15 12:20:58
[post_modified_gmt] => 2020-12-15 11:20:58
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14886
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[6] => WP_Post Object
(
[ID] => 14858
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-12-09 13:34:54
[post_date_gmt] => 2020-12-09 12:34:54
[post_content] =>
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. L’Artur Quintana i Font és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i un gran estudiós de la llengua catalana a la Franja de Ponent, d’on és president d’Iniciativa Cultural de la Franja. Coneixedor de l’obra d’en Joan Bodon, traduí per primera vegada l’any 1973 la novel·la “Catòia l’enfarinat” al català, i posteriorment han estat publicades reedicions.
R.- Llegint en Joan Bodon, podem copsar que la seva narrativa enllaça molt el localisme amb una universalitat comprensible per a qualsevol lector, inclosos d’aquells que siguin en àmbits temporals o geogràfics diametralment oposats. Quines són les característiques d’aquesta literatura bodoniana?
A.Q.- En Joan Bodon ens diu que només sap escriure històries que l’afecten a ell i a homes del seu país, de la nació occitana que el seu pare li havia fet conèixer –lo qui primièr me donèt l’idèa d’una patria occitana. I efectivament la temàtica és per una part sobre la contemporaneïtat de la ruralia roergata on Bodon va créixer i treballar, agombolat pels contes tradicionals de la seva mare i una tia materna, els moviments de defensa de les classes treballadores rurals i urbanes pel Partit Comunista, i dels que actuaven a favor de la llengua i cultura occitanes: el Felibritge i l’IEO, camps tots on ell va participar ben activament, i d’ací els moltíssims trets autobiogràfics que impregnen els seus relats, que mai no fa explícits, però que s’hi endevinen fàcilment. Per altra part en les obres de maduresa –La Quimèra i Las Domaisèlas- descriu la història de les revoltes divuitesques del Roergue –sempre Roergue. I és precisament la descripció aprofundida de la realitat immediata en el temps i en l’espai d'en Joan Bodon la que dona universalitat a les seves obres.
En Joan Bodon, amb la seva neta i amb n'Artur Quintana (Pas de Jaus, Occitània, 1974). (Foto. Sigrid Schmidt).
Hom podria creure que ho feia seguint, sense adonar-se’n, els consells d’en Joan Sales, qui en vista del ple retrocés de l’occità a les viles grans i mitjanes, declarava en el pròleg a la seva traducció al català el 1963 d’El Garrell d’en Loïs Delluc, que en aquesta llengua només es podia escriure de la ruralia, on l’occità es mantenia encara prou bé, o de temes històrics on aqueixa llengua havia esta omnipresent. Altrament si el novel·lista occità escrigués d’ambients ciutadans, cauria en la inversemblança –mortal per a la novel·la diu en Sales - si ho feia en occità, llevat que posés la quasi totalitat dels diàlegs en francès. En un primer moment potser sí que es podria pensar que en Bodon segueix els consells d’en Sales, malgrat no conèixer-los, perquè majoritàriament, repeteixo, tracta temes rurals o històrics, però aviat el lector s’adonarà que quan surten en la narrativa bodoniana ambients ciutadans –i n’hi ha bastants- els diàlegs són en occità. Una actitud que també es troba en molts altres escriptors occitans contemporanis seus, i que tant en aquests, com en en Bodon, no els fa perdre ni una ombra de versemblança.
L’atractiu de l’estil bodonià ve de les frases curtes, a voltes com a batzegades, pròpies aparentment de l’oralitat, i un lèxic volgudament senzill –el basic occitan que proclamava com a una exigència, lluny de qualsevol artifici i abarrocament. O com escriuen Anatole/Lafont a la Nouvelle Histoire de la Littérature Occitane en tractar de l’estil d’en Bodon: Partant d’une syntaxe occitane, très idiomatiques, mais qui ne recherche jamais l’effet, il a voulu éliminer tout pittoresque lexical[...] cette pauvreté devient une richesse d’art dans la mesure où elle paraît combatre l’émotion du récit, mais ne fait que la tendre davantage en profondeur.
R.- A la novel·la “Catòia l’enfarinat” trobem un món que es resisteix a desaparèixer, i malgrat els canvis del seu voltant, es manté ferm en la defensa de la vida tradicional. El missatge és plenament encara viu avui, i més encara amb les mancances que el nostre sistema modern ha demostrat que potser no sap solucionar. Què pot aprendre un lector del segle XXI del missatge subjacent d’aquesta novel·la?
A.Q.- En Bodon defensa la seva vida, la de la seva nació occitana que en vida d’ell es manifestava prou plenament en ambients tradicionals, on ell havia crescut i coneixia molt bé. I a través d’en Catòia la defensa aferrissadament. Però no defensa la tradició per si mateixa. En dona, això sí, un missatge de fidelitat plena –a l’occitanitat- en l’exemple dels enfarinats.
R.- Fins a quin punt en Joan Bodon mostrà la seva idea sobre els canvis de la nostra societat i un cert enyorament de la vida tradicional de manera autobiogràfica?
A.Q.- No hi ha enyorament, ans testimoniatge d’una vida, la seva, i d’unes gents –les que coneix.
R.- En Catoia, quan arriba a la Gasconha, canvia de llengua i parla en francès, perquè tem que la seva modalitat d’occità no sigui compresa en aquesta altra província. Aquesta situació lingüística continua vigent a Occitània malauradament massa sovint. Per què aquesta segregació lingüística? No és perjudicial per a la unitat de la llengua occitana?
A.Q.- D’aqueixes actituds les llengües minoritzades –i l’occità n’és una de tantes com n’hi ha- en van plenes. Penseu en els casos de bastants de nosaltres que en passar a viure en territoris catalans de diferent administració comunitària renuncien a seguir parlant en català. O en allò que n’Unamuno deia dels seus avis, l’un guipuscoà i l’altre biscaí, que es parlaven en castellà, ja que altrament, insinua, no s’haurien entès, mentre que en Baroja escrivia que els bascos d’Iparralde i els de Hegoalde s’entenien parlant en basc, i no havien de recórrer ni al francès ni al castellà per a malentendre’s. Passava que n’Unamuno era un ressentit, en Baroja no.
Que això es perjudicial per al manteniment de les llengües minoritzades, per a l’occità? Oi tant que sí! Per això les fomenten tant els dits poders fàctics.
R.- La primera traducció feta de la novel·la “Catòia l’enfarinat” fou ja fa molt de temps, l’any 1973, amb un context molt diferent. Quines complicacions (o no) tingué aquesta traducció? Quin ressò tingué aquesta edició en aquells moments, encara molt difícils sota la dictadura?
A.Q.- Les complicacions no vingueren, excepcionalment, de la censura espanyola, sinó de la manca d’interès dels editors catalans en publicar textos occitans, adduint aquell conegut cercle viciós que se sol aplicar a les llengües minoritzades, o de nombre escàs de parlants: l’occità com que és una llengua poc coneguda es vendrà poc, i per això no l’editem, i com que no l’editem, serà poc coneguda. Tanmateix el Club dels novel·listes que dirigia en Joan Sales va saber trencar aqueix cercle viciós, i ja el 1963 va publicar El garrell d’en Loís Delluc, i el 1973 Lo libre de Catòia traduït al català amb el títol de Catòia l’enfarinat, la primera traducció d’aquesta obra a una altra llengua. Encara trigaria bastant de temps a eixir-ne una versió al francès, i més tard al castellà.
Portades de l'original occità i de les traduccions al català (Club Editor) i al castellà (Gara d'Edizions) de la novel·la "Lo libre de Catòia" (IEO).
La recepció de Lo libre de Catòia en versió catalana fou molt ben rebuda i aplaudida per la premsa barcelonina –castellana- d’aquells anys. En publicaren ressenyes positives, fins a molt positives com la d’en Carlos Pujol (La Vanguardia 20.11.1973): Bodon, despuès de elegir muy bien su tema, ha rehuído con tacto todos los efectismos que la situación le brindaba tentadoramente; la novela no contiene propaganda, no hace ningún alegato; tampoco es idílica, ni folklòrica, ni de tremebundas pasiones rurales. Son unas pàginas muy sencillas –a veces diríase que demasiado, porque no siempre se exprimen bien las posibilidades del tema-, bien narradas, de una gran emoción, y que resumen un drama contado en occitano, però que es de todos; porque quizás cada hombre consciente puede llegar a sentirse minoria asfixiada, acorralada y condenada al dilema de renunciar a sí mismo o extinguirse en la soledad. En parlaren, ben elogiosament també en Josep Faulí, en Jaume Melendres i Maria Antònia Oliver, que en cloure el seu article afirmava que en volem més. I ens ha calgut esperar 36 anys per a tenir-ne una reedició. A la dècada dels setanta vaig fer alguns passos –debades- per mirar de trobar editors que en publiquessin versions en castellà o en gallego-portuguès. Només a partir de la reedició vaig tornar a insistir i el 2011 aparegué la versió castellana de Lo libre de Catóia. Tot recentment Club Editor ha publicat Lo libre dels grands jorns en català i en castellà.
En les meves traduccions de l’occità al català, tant la que he publicat, com les que no, però que en alguns casos segueixo maldant per fer, no puc evitar que em sento, tan si vull com si no vull, inevitablement bonllavi, sí, aquell Joan Malbec que a principis del XVI traduí del català de Mallorca al català del Regne de València. Explicar-ne el perquè ens duria massa enllà.
[post_title] => Conversem amb Artur Quintana
[post_excerpt] => “Amb la seva obra, en Bodon defensava la seva vida i la seva nació".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-artur-quintana
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-12-15 12:22:48
[post_modified_gmt] => 2020-12-15 11:22:48
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14858
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[7] => WP_Post Object
(
[ID] => 14090
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-05-08 13:58:21
[post_date_gmt] => 2020-05-08 11:58:21
[post_content] =>
Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”. Originari de Montaut, demòra a l'ora d'ara a L’Esparron (Arièja) e, per çò qu’es sa vida professionala, a trabalhat coma ensenhaire.
R.- De qu’es que vos butèt a participar al “Concors de Racontes
Brèus”?
Soi totjorn susprés per tot çò que fa le CAOC en favor de nòstra
la lenga e de nòstra cultura, tanben li'n devèm grat. En tota logica me sentiái
forçat de participar, sustot que quand se'n vira manqui pas d'escriure per
d'autres concors.
R.- Cossí far per animar mai de monde a participar a
l’edicion de l’an que ven?
Cresi que cal esperar qualquas annadas. Se gaitam le concors
de novèlas del "Lecteur du Val" ajustèron le concors en occitan en
2013 e recebèron 18 tèxtes, ne son ara a una cincantena. La participacion
d'autors catalans, es una rason de mès per creire a l'espandida del concors. Es
plan domatge qu'escrivans potencials participen pas, les professionals, les
universitaris, les ensenhaires, les que gausan, les rebutats de la grafia...
Benlèu que se poriá dubrir als escolans (individuals o collectius) calandretas,
collègis e licèus, qu'ajan un concors "joves" a part.
R.-
Malurosament la literatura occitana es pas gaire coneguda al defòra de l’espaci
occitanista. Qualas accions caldriá far per promòure aquela rica creativitat
literària occitana?
Vertat,
sustot que la literatura en general patís pesugament. Dins manifestacions
divèrsas, ai tengut sovent l'estand de l'IEO e sabi plan pro que mèma al còr de
l'espaci occitan, les libres literaris se vendon pas brica. Se ven, qualques
obratges didactics, es tot. Per contre vesi que conferéncias amb l'autor o
l'editor, o les dos, son escasenças per vendre qualques libres. Mas pr'aquò s'i
cal investir, e aquò s'apèla le militantisme e le militantisme sembla plan que
se pèrda. L'editor "Letras d'òc" prepausa libres numerics, veirem ben...
R.- Perqué cresètz que l'Occitania a inspirat talament de creators
e de tanta qualitat dins totes los domènis de la cultura? Per la seuna riquesa
e varietat? Pel caractèr dobèrt de la societat occitana?
Soi pas un grand literari, (éri ensenhaire d'agronomia !) e sabi pas respondre a aquela question. Vertad que dumpèi les trobadors, se parla, s'escriu, se canta Occitan. Mas l'elita francesa ac sap pas , ac vòl pas sapier o ac denega.
R.- Avètz trabalhat dins mai d’una òbra de teatre “amateur”
en lenga occitana. Quala es la vitalitat de las arts scènicas en Occitania ?
Le teatre es abans tot una demarcha militanta per fèr ausir
la lenga viva. Nos chapa fòrça temps e anam pertot ont sèm convidats, que i aja
monde o non, que i aja moneda o non. Les tèmas abordats son d'actualitat, mas
la lenga utilizada garda son chuc, amb le frasar de temps passat, le ton
trufandièr, las metafòras païsanas... Per respondre a la question, dumpèi 6
ans, sèm a 3 pèças, 103 representacions e 6500 espectators. Per nosautres,
amators e benevòls sen pretencions, es una escasuda ; regretam çaquelà que le
public siaga pas dels mès joves !
R.- Qual es vòstra valoracion generala per çò qu’es la lenga
occitana en Arièja? Es que i a una consciéncia sociala sufisenta per salvar la
lenga?
En Occitania en general e en Arièja en particular, la lenga se pèrd. Amb le bolegadís de la populacion les locutors naturals, sont partits endacòm mès per trobar trabalh, e son en partida remplaçats per "estrangièrs" que se foton plan mal de l'occitan. Aquò dit, cal pas s'arrestar al pè del rapalhon e resistir del melhor que podèm.
R.- Sètz tanben membre de l’Institut d’Estudis Occitans. Qualas
son las foncions e las activitats que realizatz abitualament?
Fa mès de dètz ans qu'ai aderit a l'IEO de l'Arièja. Ne
fusquèri clavaire pendent qualquas annadas. Demòri aderent e benevòl actiu a
cada còp que fa besonh. En particulier per las animacions, per las croniquetas
"De Còr e d'òc" sus "Radio Transparence", les ostalses de
retirada ont les viélhs me rememorian la lenga naturala.
R.- Coneissètz dempuèi pro d’annadas lo Comitat d’Afrairament
Occitan-Catalan, dels tempses de la presidéncia del Sr Enric Garriga. Cossí avètz
conegut lo CAÒC? Qual es estada la vòstra relacion amb aquesta associacion?
Ai conegut vertadièrament le CAOC, fa ja qualquas annadas - mas
me soveni pas quora - que fasiá un viatge en Arièja. Agèri l'onor de lors fèr
una charradisa sus las simbolicas del blat ; ne gardi un polit sovenir. Puèi
cada an nos saludam al pòrt de Salau. Siègui lors activitats sus un ret
social... N'ai un grand respècte.
[post_title] => Conversam amb Alan Vidal
[post_excerpt] => Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversam-amb-alan-vidal
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-05-08 14:01:09
[post_modified_gmt] => 2020-05-08 12:01:09
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14090
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[8] => WP_Post Object
(
[ID] => 13992
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-24 11:40:23
[post_date_gmt] => 2020-04-24 09:40:23
[post_content] =>
Na Griselda Lozano és investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”. A més a més, és la presidenta de la Fundació Àger i fou distingida amb el Honorary Degree de la prestigiosa ESERP Business School i altres premis i distincions nacionals i internacionals. També és el primer escriptor en llengua occitana en obtenir el reconeixement internacional de l' Institut Ramon Llull.
Signatura de llibres de Griselda Lozano a l'estand del CAOC (Sant Jordi, 2017).
Redacció.- Per què et
sentires atreta per la història medieval, i en concret de l’occitana? Quin és
l’aspecte més interessant que descobrires d’aquesta cultura?
Griselda Lozano.- La història medieval, en definitiva, és el substrat de la
cultura dels pobles d´Europa. Occitània tingué
un paper decisiu i precisament han estat els lligams que tinc amb el val d´Aran i la recerca documental relacionada amb
l'època medieval, la que m'ha permès aprofundir en la cultura occitana. Per
altra banda, la cultura occitana és immensament rica no tan sols en texts
literaris, sinó també en la seva concepció social en aquells temps. En cas de
no haver estat així, en aquella societat, no hauria estat possible el suport a
noves formes d´entendre la Fe. Em
refereixo concretament al catarisme que tingué un extraordinari suport social i
comunitari en terres occitanes.
R.- Habitualment,
quan pensem en l’Edat Mitjana occitana sempre pensem en el catarisme i el
moviment trobadoresc. Però l’Occitània medieval és molt més rica i variada.
Quins aspectes remarcaries com a significatius de l’Occitània d’aquells segles?
G.L.- És cert que sempre es fa aquesta relació, però l'Església catòlica, també hi jugà un paper important, ja que obrí un seguit d´edificacions en els camins de peregrinació que dinamitzaren l´arquitectura i l´art medieval. Per altra banda, els “scriptoriums” eren uns referents de les traduccions dels clàssics. Per aquest motiu, les escoles de traductors que s’anaren formant posteriorment en altres indrets, tenien com a referent el model d´Occitània. Però sens dubte de l'XI al XII, foren els segles de major esplendor política i cultural d´Occitània, principalment, quan la llengua d´òc, es convertí, podríem dir, en quasi la llengua vehicular d´Europa amb el naixement de la literatura trobadoresca.
[post_title] => Conversem amb Griselda Lozano
[post_excerpt] => investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-griselda-lozano
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-24 11:41:52
[post_modified_gmt] => 2020-04-24 09:41:52
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13992
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[9] => WP_Post Object
(
[ID] => 13936
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-21 13:29:27
[post_date_gmt] => 2020-04-21 11:29:27
[post_content] =>
L’Olga Miracle és una soprano catalana que
realitzà els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu, al de València
i al Municipal de Barcelona. També ha exercit de professora de cant al
Conservatori Municipal de Sabadell. Des de fa uns anys, actua com a solista i
col·labora en diversos grups amb un ampli repertori en diferents gèneres com
l’òpera, el lied, l’oratori, la música sacra, la de cambra i les músiques
tradicionals catalana, occitana i espanyola. És per contenir una selecció
d’aquestes últimes que destaquem, d’entre la seva discografia abundant i
diversa, el disc “Cançons de sempre”. El seu treball més recent és “Àries del
Barroc”, amb el Trio Sekrets.
La soprano Olga Miracle i el músic Joan Codina durant el II Concert de música occitano-catalana al Museu d'Història de Catalunya (16/11/2019),
Redacció.- Quan va començar la teva afició
per la música? Com fou la teva formació musical?
Olga Miracle.- Dins de la meva família,
encara que no hi havia músics professionals, sempre ha existit un gran interès
pel món de la música. A casa teníem un piano de paret antic i també el meu avi
cantava molt bé. Gràcies a la família, des dels nou anys vaig començar a rebre
classes de música i de piano amb una professora durant tres o quatre anys.
Vaig matricular-me al Conservatori del
Liceu per iniciativa pròpia, ingressant-hi al quart curs després d’examinar-me
dels tres primers, alhora, de solfeig i piano. Per motius familiars ens vam
traslladar a València, i al seu Conservatori és on vaig començar a rebre
classes de cant. Després vaig estudiar COU als Estats Units, i de retorn a
Barcelona vaig completar els estudis superiors de música i vaig obtenir tres
titulacions superiors (Títol Superior de Professora de Cant, el de Solfeig,
Teoria de la Música i Acompanyament, i el de Pedagogia Musical) al Conservatori
Municipal de Barcelona.
R.-
Com està la salut de la música clàssica a Catalunya, tant a nivell de
formació com de difusió? Quines mesures serien necessàries per a un major
coneixement?
O.M.- Algunes institucions grans com l’Auditori o el Palau de la Música poden oferir una bona i extensa programació. També hi ha una bona formació, però mancada d’una adequada connexió amb la posterior carrera artística i professional. En resulta una gran dispersió en aquest àmbit, que passa a dependre de moltes iniciatives personals i molta implicació a nivell individual de cada artista. Depenent de l’època ens hem trobat amb més o menys iniciatives i els ajuts de les administracions sempre són escassos. Seria necessari realitzar una coordinació dels diversos fronts. L’associacionisme és potent, com per exemple el del món coral –de natura bàsicament amateur, però amb participació de molt bons professionals de la música-. I clarament es necessitaria una major presència i implicació de les diferents Administracions Públiques.
[post_title] => Conversem amb Olga Miracle
[post_excerpt] => “La música, la cançó, la dansa i la poesia són molt útils per a difondre i conèixer aquestes llengües minoritzades”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-olga-miracle
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-22 10:08:41
[post_modified_gmt] => 2020-04-22 08:08:41
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13936
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
)
[post_count] => 10
[current_post] => -1
[in_the_loop] =>
[post] => WP_Post Object
(
[ID] => 15379
[post_author] => 2
[post_date] => 2021-04-21 08:00:00
[post_date_gmt] => 2021-04-21 06:00:00
[post_content] =>
L’Alexandra Capdevila i Muntadas és doctora en Història per la Universitat de Barcelona, Graduada Superior en Arxivística i Gestió documental per la Universitat Autònoma de Barcelona, Experta Universitària en Genealogia i Arxius per la Universitat de Còrdova i professora a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. És autora d’un interessant llibre titulat Quan la terra promesa era al sud. La immigració francesa al Maresme durant els segles XVI i XVII que va ser guardonat amb el Premi Iluro de monografia històrica l’any 2013 i d’altres estudis sobre els efectes d’aquesta immigració que va canviar la fesomia del país.
Redacció.- La immigració occitana a Catalunya encara és un tema molt desconegut. Per què?
A.C.- Efectivament, és un tema força desconegut pel gran públic. Segurament, la causa d’aquesta desconeixença s’explica perquè a l’època moderna tenen lloc alguns esdeveniments polítics de gran transcendència històrica, com la Revolta dels Segadors de 1640 i la Guerra de Successió (1701-1714), que han afavorit que aquest episodi de caire més demogràfic i sociològic hagi quedat relegat en un segon terme. No obstant això, cal dir que a Catalunya disposem d’estudis de caire local que d’alguna manera s’han atansat a aquest tema. Ara bé, en aquests casos el seu problema rau en la seva poca visibilitat i accessibilitat, tot i que gràcies a les noves tecnologies i a l’ús d’internet aquestes dificultats s’han pogut anar superant.
Redacció.- Per què es produí aquesta immigració?
Alexandra Capdevila i Muntadas
A.C.- Com acostuma a succeir en la Història hi ha una multiplicitat de causes que expliquen aquest moviment demogràfic. Per una banda, tenim uns factors d’expulsió que ajuden a entendre per què molts d’aquests occitans van marxar dels seus llocs d’origen, com són els efectes de les Guerres de Religió a França (1562-1598), el desequilibri crònic entre població i recursos de la zona pirinenca i l’afany de lucre dels naturals de les Terres Altes i el Massís Central. I per altra, hi ha uns factors d’atracció que van afavorir el seu desplaçament cap a terres catalanes. En aquest cas, cal esmentar la gran demanda de mà d’obra que hi havia al Principat a causa de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Les pestes del segle XIV havien provocat grans mortaldats i parafrasejant a Jordi Nadal i Emili Giralt, precursors de l’estudi d’aquest corrent migratori dels segles XVI i XVII, la Catalunya del segle XVI constituïa un món per omplir. Al marge d’això, cal afegir el veïnatge territorial i les afinitats culturals i lingüístiques.
Redacció.- Quins són els rastres i les proves d’aquesta presència? (topònims, cognoms...). Ha estat senzill o complicat recopilar aquesta informació?
A.C.- Malgrat els segles transcorreguts, es tracta d’un flux migratori que ha deixat la seva empremta física i documental a causa de la seva durada en el temps i pel fet que molts d’ells es van casar amb noies del país. N’és un exemple la pervivència en l’actualitat de cognoms que traspuen aquest origen occità. Aquest és el cas dels cognoms Campllonch, Fita, Millet, Rosés, Bernadet, Pujol, Lafarga o Nadal per citar-ne alguns. Però tenim també la toponímia. Gràcies a la consulta de la bibliografia i a l’anàlisi de les fonts arxivístiques s’ha pogut localitzar carrers que fan al·lusió a aquest col·lectiu. Així, tenim notícia de l’existència de carrers anomenats dels estrangers, dels gavatxons, dels gascons o la plaça de Comenge; el sorgiment de confraries i capelles gestionades per occitans i cementiris o nínxols destinats a soterrar aquest col·lectiu, la qual cosa confirma la rellevància d’aquest corrent demogràfic.
Una de les singularitats de la immigració occitana dels segles XVI i XVII va ser la seva durada en el temps i la seva afectació al conjunt del territori. De fet, no hi ha comarca que no s’escapi de l’arribada d’immigrants occitans.
Lo caractèr culturau gascon qu’ei marcat d’un substrat bascò/aquitan innegable. Los pròpis trèits deu gascon com dialecte de l’occitan que parlan d’aqueste passat près de la cultura deus ancians bascòs.
investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
Vaquí tot çò que lo CAÒC vos prepausa per l’edicion virtuala de la XXVa Dictada Occitana, que se tendrà lo 29 de genièr:
▶️ 12:00. Salutacion de la Secretaria de Politica Lingüistica de
Detalls de l'activitat
Vaquí tot çò que lo CAÒC vos prepausa per l’edicion virtuala de la XXVa Dictada Occitana, que se tendrà lo 29 de genièr:
▶️ 12:00. Salutacion de la Secretaria de Politica Lingüistica de la Generalitat de Catalonha e del CAÒC.
La vidèo ambe las explicas e lo tèxt per l’autocorreccion será botada en linha una setmana aprèp sul Canal Youtube Azalais Centre Occitan del País Castrés.
Concèrt de la Dictada occitana 2022 del grop de musica occitana Mirabèl "Cançons e danças d'Occitània", a sièis oras del ser (18:00), sul nòstre
Detalls de l'activitat
Concèrt de la Dictada occitana 2022 del grop de musica occitana Mirabèl “Cançons e danças d’Occitània”, a sièis oras del ser (18:00), sul nòstre Youtube.
Ambe de cançons e demostracions de danças occitanas. ⚡️🎻
29 de genièr de 2022.
18h00
Cadena Youtube del CAÒC. Emission en primièira de l’enregistrament.
“Cançons e danças d’Occitània”, a sièis oras del ser (18:00), sul nòstre 
29 de genièr de 2022.
18h00