Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”. Originari de Montaut, demòra a l'ora d'ara a L’Esparron (Arièja) e, per çò qu’es sa vida professionala, a trabalhat coma ensenhaire.
R.- De qu’es que vos butèt a participar al “Concors de Racontes
Brèus”?
Soi totjorn susprés per tot çò que fa le CAOC en favor de nòstra
la lenga e de nòstra cultura, tanben li'n devèm grat. En tota logica me sentiái
forçat de participar, sustot que quand se'n vira manqui pas d'escriure per
d'autres concors.
R.- Cossí far per animar mai de monde a participar a
l’edicion de l’an que ven?
Cresi que cal esperar qualquas annadas. Se gaitam le concors
de novèlas del "Lecteur du Val" ajustèron le concors en occitan en
2013 e recebèron 18 tèxtes, ne son ara a una cincantena. La participacion
d'autors catalans, es una rason de mès per creire a l'espandida del concors. Es
plan domatge qu'escrivans potencials participen pas, les professionals, les
universitaris, les ensenhaires, les que gausan, les rebutats de la grafia...
Benlèu que se poriá dubrir als escolans (individuals o collectius) calandretas,
collègis e licèus, qu'ajan un concors "joves" a part.
R.-
Malurosament la literatura occitana es pas gaire coneguda al defòra de l’espaci
occitanista. Qualas accions caldriá far per promòure aquela rica creativitat
literària occitana?
Vertat,
sustot que la literatura en general patís pesugament. Dins manifestacions
divèrsas, ai tengut sovent l'estand de l'IEO e sabi plan pro que mèma al còr de
l'espaci occitan, les libres literaris se vendon pas brica. Se ven, qualques
obratges didactics, es tot. Per contre vesi que conferéncias amb l'autor o
l'editor, o les dos, son escasenças per vendre qualques libres. Mas pr'aquò s'i
cal investir, e aquò s'apèla le militantisme e le militantisme sembla plan que
se pèrda. L'editor "Letras d'òc" prepausa libres numerics, veirem ben...
R.- Perqué cresètz que l'Occitania a inspirat talament de creators
e de tanta qualitat dins totes los domènis de la cultura? Per la seuna riquesa
e varietat? Pel caractèr dobèrt de la societat occitana?
Soi pas un grand literari, (éri ensenhaire d'agronomia !) e sabi pas respondre a aquela question. Vertad que dumpèi les trobadors, se parla, s'escriu, se canta Occitan. Mas l'elita francesa ac sap pas , ac vòl pas sapier o ac denega.
R.- Avètz trabalhat dins mai d’una òbra de teatre “amateur”
en lenga occitana. Quala es la vitalitat de las arts scènicas en Occitania ?
Le teatre es abans tot una demarcha militanta per fèr ausir
la lenga viva. Nos chapa fòrça temps e anam pertot ont sèm convidats, que i aja
monde o non, que i aja moneda o non. Les tèmas abordats son d'actualitat, mas
la lenga utilizada garda son chuc, amb le frasar de temps passat, le ton
trufandièr, las metafòras païsanas... Per respondre a la question, dumpèi 6
ans, sèm a 3 pèças, 103 representacions e 6500 espectators. Per nosautres,
amators e benevòls sen pretencions, es una escasuda ; regretam çaquelà que le
public siaga pas dels mès joves !
R.- Qual es vòstra valoracion generala per çò qu’es la lenga
occitana en Arièja? Es que i a una consciéncia sociala sufisenta per salvar la
lenga?
En Occitania en general e en Arièja en particular, la lenga se pèrd. Amb le bolegadís de la populacion les locutors naturals, sont partits endacòm mès per trobar trabalh, e son en partida remplaçats per "estrangièrs" que se foton plan mal de l'occitan. Aquò dit, cal pas s'arrestar al pè del rapalhon e resistir del melhor que podèm.
R.- Sètz tanben membre de l’Institut d’Estudis Occitans. Qualas
son las foncions e las activitats que realizatz abitualament?
Fa mès de dètz ans qu'ai aderit a l'IEO de l'Arièja. Ne
fusquèri clavaire pendent qualquas annadas. Demòri aderent e benevòl actiu a
cada còp que fa besonh. En particulier per las animacions, per las croniquetas
"De Còr e d'òc" sus "Radio Transparence", les ostalses de
retirada ont les viélhs me rememorian la lenga naturala.
R.- Coneissètz dempuèi pro d’annadas lo Comitat d’Afrairament
Occitan-Catalan, dels tempses de la presidéncia del Sr Enric Garriga. Cossí avètz
conegut lo CAÒC? Qual es estada la vòstra relacion amb aquesta associacion?
Ai conegut vertadièrament le CAOC, fa ja qualquas annadas - mas
me soveni pas quora - que fasiá un viatge en Arièja. Agèri l'onor de lors fèr
una charradisa sus las simbolicas del blat ; ne gardi un polit sovenir. Puèi
cada an nos saludam al pòrt de Salau. Siègui lors activitats sus un ret
social... N'ai un grand respècte.
[post_title] => Conversam amb Alan Vidal
[post_excerpt] => Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversam-amb-alan-vidal
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-05-08 14:01:09
[post_modified_gmt] => 2020-05-08 12:01:09
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14090
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[1] => WP_Post Object
(
[ID] => 13992
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-24 11:40:23
[post_date_gmt] => 2020-04-24 09:40:23
[post_content] =>
Na Griselda Lozano és investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”. A més a més, és la presidenta de la Fundació Àger i fou distingida amb el Honorary Degree de la prestigiosa ESERP Business School i altres premis i distincions nacionals i internacionals. També és el primer escriptor en llengua occitana en obtenir el reconeixement internacional de l' Institut Ramon Llull.
Signatura de llibres de Griselda Lozano a l'estand del CAOC (Sant Jordi, 2017).
Redacció.- Per què et
sentires atreta per la història medieval, i en concret de l’occitana? Quin és
l’aspecte més interessant que descobrires d’aquesta cultura?
Griselda Lozano.- La història medieval, en definitiva, és el substrat de la
cultura dels pobles d´Europa. Occitània tingué
un paper decisiu i precisament han estat els lligams que tinc amb el val d´Aran i la recerca documental relacionada amb
l'època medieval, la que m'ha permès aprofundir en la cultura occitana. Per
altra banda, la cultura occitana és immensament rica no tan sols en texts
literaris, sinó també en la seva concepció social en aquells temps. En cas de
no haver estat així, en aquella societat, no hauria estat possible el suport a
noves formes d´entendre la Fe. Em
refereixo concretament al catarisme que tingué un extraordinari suport social i
comunitari en terres occitanes.
R.- Habitualment,
quan pensem en l’Edat Mitjana occitana sempre pensem en el catarisme i el
moviment trobadoresc. Però l’Occitània medieval és molt més rica i variada.
Quins aspectes remarcaries com a significatius de l’Occitània d’aquells segles?
G.L.- És cert que sempre es fa aquesta relació, però l'Església catòlica, també hi jugà un paper important, ja que obrí un seguit d´edificacions en els camins de peregrinació que dinamitzaren l´arquitectura i l´art medieval. Per altra banda, els “scriptoriums” eren uns referents de les traduccions dels clàssics. Per aquest motiu, les escoles de traductors que s’anaren formant posteriorment en altres indrets, tenien com a referent el model d´Occitània. Però sens dubte de l'XI al XII, foren els segles de major esplendor política i cultural d´Occitània, principalment, quan la llengua d´òc, es convertí, podríem dir, en quasi la llengua vehicular d´Europa amb el naixement de la literatura trobadoresca.
[post_title] => Conversem amb Griselda Lozano
[post_excerpt] => investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-griselda-lozano
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-24 11:41:52
[post_modified_gmt] => 2020-04-24 09:41:52
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13992
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[2] => WP_Post Object
(
[ID] => 13936
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-21 13:29:27
[post_date_gmt] => 2020-04-21 11:29:27
[post_content] =>
L’Olga Miracle és una soprano catalana que
realitzà els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu, al de València
i al Municipal de Barcelona. També ha exercit de professora de cant al
Conservatori Municipal de Sabadell. Des de fa uns anys, actua com a solista i
col·labora en diversos grups amb un ampli repertori en diferents gèneres com
l’òpera, el lied, l’oratori, la música sacra, la de cambra i les músiques
tradicionals catalana, occitana i espanyola. És per contenir una selecció
d’aquestes últimes que destaquem, d’entre la seva discografia abundant i
diversa, el disc “Cançons de sempre”. El seu treball més recent és “Àries del
Barroc”, amb el Trio Sekrets.
La soprano Olga Miracle i el músic Joan Codina durant el II Concert de música occitano-catalana al Museu d'Història de Catalunya (16/11/2019),
Redacció.- Quan va començar la teva afició
per la música? Com fou la teva formació musical?
Olga Miracle.- Dins de la meva família,
encara que no hi havia músics professionals, sempre ha existit un gran interès
pel món de la música. A casa teníem un piano de paret antic i també el meu avi
cantava molt bé. Gràcies a la família, des dels nou anys vaig començar a rebre
classes de música i de piano amb una professora durant tres o quatre anys.
Vaig matricular-me al Conservatori del
Liceu per iniciativa pròpia, ingressant-hi al quart curs després d’examinar-me
dels tres primers, alhora, de solfeig i piano. Per motius familiars ens vam
traslladar a València, i al seu Conservatori és on vaig començar a rebre
classes de cant. Després vaig estudiar COU als Estats Units, i de retorn a
Barcelona vaig completar els estudis superiors de música i vaig obtenir tres
titulacions superiors (Títol Superior de Professora de Cant, el de Solfeig,
Teoria de la Música i Acompanyament, i el de Pedagogia Musical) al Conservatori
Municipal de Barcelona.
R.-
Com està la salut de la música clàssica a Catalunya, tant a nivell de
formació com de difusió? Quines mesures serien necessàries per a un major
coneixement?
O.M.- Algunes institucions grans com l’Auditori o el Palau de la Música poden oferir una bona i extensa programació. També hi ha una bona formació, però mancada d’una adequada connexió amb la posterior carrera artística i professional. En resulta una gran dispersió en aquest àmbit, que passa a dependre de moltes iniciatives personals i molta implicació a nivell individual de cada artista. Depenent de l’època ens hem trobat amb més o menys iniciatives i els ajuts de les administracions sempre són escassos. Seria necessari realitzar una coordinació dels diversos fronts. L’associacionisme és potent, com per exemple el del món coral –de natura bàsicament amateur, però amb participació de molt bons professionals de la música-. I clarament es necessitaria una major presència i implicació de les diferents Administracions Públiques.
[post_title] => Conversem amb Olga Miracle
[post_excerpt] => “La música, la cançó, la dansa i la poesia són molt útils per a difondre i conèixer aquestes llengües minoritzades”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-olga-miracle
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-22 10:08:41
[post_modified_gmt] => 2020-04-22 08:08:41
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13936
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[3] => WP_Post Object
(
[ID] => 13842
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-01 21:38:28
[post_date_gmt] => 2020-04-01 19:38:28
[post_content] =>
Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova
presidenta de la nostra associació. Amb ella també s’ha produït una renovació
dels membres de la Junta. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els
projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
Redacció.- Com conegueres Occitània? I el CAOC?
Doncs, fa ja uns quants anys! No recordo quan es va fer sòcia
la meva mare, crec que el 1980 i no sé ben bé com hi va entrar en contacte. Havíem
ja anat al Nord de Catalunya arran del treball temporer del meu germà en la
fruita i la vinya i visitat a Occitània els castells “càtars”. Suposo que devia
ser a partir d’aquí. Ella estava sempre al dia amb aquestes coses: ja érem de
l'Òmnium, de l’Assemblea de Catalunya, de la UEC, del CEC, havia anat a la
Universitat Catalana d’Estiu, participat en la Marxa de la Llibertat i una cosa
porta a l’altra. De fet, la sòcia era ella però jo l’acompanyava per tot arreu:
quan no vam poder fer les sortides amb autocar, doncs amb el cotxe particular!
Anàvem al CAOC i a l’IPECC. I de seguida ens vam apreciar molt amb l’Enric
Garriga Trullols: érem la mare i la filla de Badalona.
Redacció.- En aquest any 2020 s’han encetat noves iniciatives que se sumen a les activitats habituals del CAOC.
Sí, cal anar buscar sempre al·licients nous que facin que una
entitat estigui viva i s'adeqüi als temps! Amb l'excusa
de l’any Bodon, aquest any hem convocat el Primer concurs literari en occità:
Concurs de Relats breus «Enric Garriga Trullols». Estem molt contents de la
resposta que ha tingut; han arribat relats de Catalunya i d’Occitània i el
jurat ja està deliberant per donar el veredicte passat Setmana Santa.
També tenim previst donar a conèixer més la persona i l’obra
de l’escriptor occità Joan Bodon, ara que es celebra el centenari del seu
naixement, a partir de xerrades i una taula rodona entre diferents
especialistes de la seva obra; ja veurem però els terminis en què ho puguem
fer: la situació de confinament no ens ha ajudat gaire però ho tirem endavant.
Tenim el projecte d’iniciar un grup coral que pugui preservar
les cançons tradicionals catalanes i occitanes i portar-les arreu on es facin
actes sigui a Catalunya o a Occitània; tenir més presència d’una manera lúdica.
A Occitània són molt amants de la música i el cant tradicional i a qualsevol
reunió comparteixen cants; aquí s’ha perdut una mica: o cantes en una coral o
no es canta! Estem pendents d’un local adient i ens hem emparaulat amb un
director.
Altres projectes: Oferir un Club de lectura mensual en
occità. I oferir el local com a lloc de consulta de revistes occitanes que ens
arriben: poder compartir la lectura i intercanviar opinions sobre els articles
és una bona manera d’aprendre i practicar l’idioma.
Això, a part de les activitats que fem cada any i que continuem: tallers de danses, presentacions de llibres, conferències sobre temes d’actualitat, visites a Barcelona en occità...
[post_title] => Conversem amb Núria Comas Fornaguera
[post_excerpt] => Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova presidenta del CAOC. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-nuria-comas-fornaguera
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-02 11:47:37
[post_modified_gmt] => 2020-04-02 09:47:37
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13842
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[4] => WP_Post Object
(
[ID] => 13827
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-03-11 15:43:17
[post_date_gmt] => 2020-03-11 14:43:17
[post_content] =>
Resident a
Esplugues de Llobregat, encara que nascut a Sant Vicenç dels Horts, en Miquel
Romagosa, després d’una llarga vida de treball en càrrecs directius del sector
de l’automoció, decidí dedicar-se a la seva passió, l’escriptura. De moment ha
publicat tres llibres, i en destaquem “Viana de Foix”, ambientat en l’època de
l’inici de la Croada contra els Bons Homes.
Redacció.- Com et
sentires atret per Occitània?
M.R.- Fou una situació
casual. El meu fill en un viatge pels Estats Units, trobà el nom d’un soldat
caigut durant la Guerra del Vietnam, J.Layne Romagosa, en una placa memorial a
Washington. Trobar el nostre cognom a tants quilòmetres de distància provocà el
meu interès per saber si alguns Romagosa havien emigrat en temps llunyans al
continent americà.
Investigant vaig
descobrir que alguns Romagosa provinents de Sitges havien viscut a l’estat de
Louisiana des del segle XVIII, i que la nissaga, segons les recerques d’una investigadora
nord-americana, procedien de la ciutat de Romagosa, a Occitània. Aquesta tesi
també és defensada per l’estudiós Dr Medina al seu llibre “Romagosa de Begues”.
Segons les
troballes aconseguides una branca dels Romagosa havien arribat a Catalunya
procedents d’Occitània durant el segle XIII, quedant alguns membres al Comtat
d’Empúries i uns altres a Cervelló, en unes terres que necessitaven urgentment
repoblació humana.
R.- Penses que
podrien haver estat “Bons Homes” (càtars) els teus avantpassats?
M.R.- És probable,
perquè aquestes terres despoblades i molt perilloses en matèria de seguretat,
eren poblades molt sovint per persones que eren perseguides per motius
diversos, i els càtars, fugint de la persecució de la Croada, eren candidats a
repoblar aquests territoris.
R.- “Viana de
Foix” és una novel·la on apareixen els teus avantpassats?
M.R.- Parcialment.
La novel·la és ficció, amb molts punts en comú amb la realitat històrica, però
que incorpora històries també fictícies. Considero “Viana de Foix” com un
homenatge a aquella civilització occitana, única en el seu temps, però molt
diversa, on trobem càtars, però també dames i trobadors, cavallers...
Personalment penso
que segurament els meus avantpassats podien haver estat “faydits” (nobles
occitans que defensaven els càtars, encara que ells mateixos no ho fossin
perquè eren els seus vassalls). Potser els meus avantpassats perderen els seus
títols i el seu patrimoni com molts altres nobles per aquesta causa, i es
veieren obligats a emigrar a la recerca d’altres indrets.
R.- La Croada fou
una tragèdia per a Occitània. Es podia haver evitat? Quines foren les
vertaderes motivacions?
M.R.- L’Església catòlica necessitava extirpar aquesta dissidència que amenaçava amb trencar el seu monopoli religiós. Els Càtars eren molt estimats pel poble pels seus actes de bondat i ajuda als més necessitats. Malgrat els intents de l’Església catòlica de frenar amb paraules i contraatacant amb els seus millors predicadors com Sant Domènec de Guzmán, el Catarisme continuava expansionant-se pel Llenguadoc. Les paraules no havien servit i només quedava l’opció de la força.
Originère dau
Briançonés, Nicolas Colomban resta despuei quianze ans en Catalonha e l’es un
grand amant de las lengas qu’a estudiat la dialectologiá. Aul nos explicaré
aira quala es la situacion de l’occitan dins las Alps.
Redaccion.- Parlètz nos de l’occitan alpenc.
Nicolas
Colomban.- Mon parlar es pas aitant coneissut coma lo provençal o lo gascon.
Iéu a l’ai aprés a parlar embé mon grand, despuei tot jove, aprés l’aver auvit
parlar, la m’aviu fascinat. Iéu a l’apèlo coma ièl, “patois”, sensa considerar
aiquèl nom coma pejoratif. Aprés dins chasque païs la gent l’apelava pereussas
coma los abitants, iéu coma a siu dau Vialar, parlo lo Vialan, mas a Cervièra
lo païs vesin, ilhs parlan lo Cerveirin.
R.- La l’i a de diferéncias entre los parlars de
chasque païs dau Briançonés?
N.C.- Òi,
chasque païs a son pròpre parlar ben definit, embé mesme de variacions d’una
borjaa a l’autra. Chal pensar que l’es un territòri d’auta montanha, e dins lo
temps la comunicacion èra pas coma encuèi. La gent se mariava dins son pròpre
païs, per conservar las tèrras qu’avián. Los mariatges èran arrenjats per las
familhas dins lor interèst e aiquò empachava l’arribaa de personas d’autres
endreches. E mesme los Briançonés qu’èran partits far fortuna a l’estrangièr
(quauques uns per exemple avián libèrt de librariás au Portugal), revenián
totjorn se mariar embé de femnas de lor païs... Tot aiquò manteniá de
diferéncias lexicalas e de prononciacion entre los parlars de chasque païs,
mesme vesins de trèis o quatre kilomètres. Mas malgrat totas aiquelas
diferéncias, la gent de païs diferents se comprenián sensa ges de dificultats.
R.- Que pensètz os de la volontat de crear un
occitan estandard?
N.C.- Iéu ai de
dificultats per compréner un gascon o un lengadocian per exemple, mas pas tant
embé lo provençal per l’aver auvit plus sovent. La me sembla plus facile de
parlar embé un limosin o un auvernhat, que parlan de varietats plus vesinas de
la miá. Alora mielhs qu’una soleta forma, a crèio que la sariá benlèu plus
eficace de tenir conte de las maors diferéncias dialectalas per crear un
estandard per chasque varietat. La sariá benléu l’ocasion d’essobliar totas
aiquelas lutas intèrnas que son mas qu’una perduá de temps per la lenga...
R.- Quala es la relacion embé las Valadas Occitanas
que son vòstras vesinas?
N.C.- Avant tot
chal dire que trèis d’aiquelas valadas son istoricament briançonésas, alora
ailas son pròchas, mas malairosament, ailas son pereussas longtemps estaa
esluenhaas. Pendent de siècles lo Briançonés èra un principat coneissut coma
los “Escartons” e que, en pratica, foncionava coma una pechita republica
despuei l’an 1343 e la sinhatura d’una charta que garantissiá lor libertat
politica e legislativa. Aiquela charta èra confirmaa tots los ans derant lo rèi
de França per un impòst nomenat l’“escart”, que donava au principat la
possibilitat de s’autogovernar en tot convocar assemblaas per discutar e
resòudre sos pròpres afars. Lo rèi de França conservava mas que lo drech de
passatge per lo territòri per sas armaas.
Aprés lo Tratat
d’Utrecht (1713), una frontièra a divisat lo Briançonés en dos, en tot seguir la linha de partatge de las
aigas, e sensa tenir conte qu’un principat èra a chaval sus la cima de las
Alps... Las diferentas trajectòrias istoricas (França e Piemont-Sardenha, puei
Italiá) an creat una muralha que nos separava, malgrat lo fach que la mesma
lenga se parlava de chasque caire.
Darrièrament,
embé la supression de la frontièra e surtot gràcias a Internet, los eschambis
an représ un pau de vigor. Mas a considèro que l’avenir de l’occitan alpenc e
de sa varianta briançonésa passaré per l’intensificacion de las relacions embé
las Valadas. Mas la l’i auré encara de travalh, quora om pensa que dau caire
francés, la majoritat de la gent pensa que de l’autre caire la gent parla mas
que l’italien o lo piemontés, e ilhs saban pas qu’om i parla pereussas lo mesme
“patois” que nosautres...poooo0
La família Bladé i Font retratada pel seu amic Antoni Terré al parc del Peyrou, al punt més alt de Montpelhièr, amb l'estàtua eqüestre de Lluís XIV de fons. Hivern de 1941 a 1942. Foto cedida per la família Bladé i Font.
En Josep Sancho és Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en la història de les Terres Ebrenques, ha escrit dos interessants llibres, El Marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939) i Artur Bladé, escriure la memòria (1907-1995) publicats per Onada i pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre i per Cossetània, respectivament. Amb aquest últim guanyà la “VI Beca d’Estudi de la Figura i Obra d’Artur Bladé i Desumvila”. Actualment, treballa com a tècnic a l’Agència Catalana de la Joventut de la Generalitat de Catalunya. L’Artur Bladé fou un escriptor, nascut a Benissanet, a la Ribera d’Ebre, que visqué part del seu exili a Montpelhièr i escrigué dos interessants llibres sobre la relació entre Catalunya i Occitània.
Redacció.-
Per què et sentires atret per la vida i obra de l’Artur Bladé?
Josep Sancho.- Quan estudiava a la
universitat, volia que el treball de fi de carrera estigués relacionat amb les
Terres de l’Ebre. Me n’adonava que la historiografia catalana estava molt
centrada a Barcelona i la Catalunya central, com si allò que passés a la
capital, també succeïa a la resta del país, i molt sovint hem tingut dinàmiques
diferents. El meu professor i tutor, Enric Ucelay, em va proposar fer el
treball sobre el marcel·linisme a les Terres de l’Ebre, un tema molt potent que
no havia estat prou estudiat, i així vaig conèixer la figura de l’Artur Bladé,
qui de jove fou dirigent comarcal del marcel·linisme. El treball va esdevenir
tesi doctoral, i em vaig presentar a la convocatòria de la beca sobre la vida i
obra de l’Artur Bladé.
R.-
Ha estat complicat recopilar tota aquesta enorme informació sobre la vida i
obra de l’Artur Bladé?
J.S.- Ha estat molt assequible. Hi ha
molta documentació, perquè l’any 2009, l’Artur Bladé i Font, el seu fill, va cedir la documentació del seu pare a
l’Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre, bàsicament correspondència amb moltes
personalitats i articles i apunts dels seus llibres. A més, l’any 2007 s’havia
celebrat el centenari del seu naixement i Cossetània va començar la reedició de
la seva obra completa.
R.-
Com era el tarannà de l’Artur Bladé?
J.S.- Durant la presentació del llibre a
Móra d’Ebre, en Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i
de les Arts (CoNCA), va parlar més de la seva vessant psicològica, del seu
caràcter més introspectiu i sensible, segons podem observar en els seus
dietaris. L’Heribert Barrera, que va coincidir amb ell a l’exili montpellerí,
el descrivia també com a una persona reservada, a qui li agradava més escoltar
que parlar. El seu avi matern, secretari de l’Ajuntament de Benissanet i home
de lletres, amb qui va viure bona part de la seva infantesa, li va encomanar
l’amor per la lectura.
R.-
L’Artur Bladé visqué a Occitània des de l’any 1939 fins el 1942, quan s’exilià
a Mèxic. Què destacaries de l’estada occitana d’en Bladé?
J.S.- Tot i que fou una etapa curta, va ser extremadament intensa i fecunda, uns anys decisius per a la seva obra. Va connectar amb la intel·lectualitat catalana exiliada més important, com Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Carles Riba... i aconseguí molta informació pels seus llibres, en prendre apunts de les converses amb ells i dels llibres de la Biblioteca Municipal de la ciutat, que van ser la base de la majoria dels seus llibres.
[post_title] => Conversem amb en Josep Sancho
[post_excerpt] => “Gràcies a les memòries de l'Artur Bladé, podem conèixer en profunditat l'exili català a Montpelhièr".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-en-josep-sancho
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2019-01-03 10:34:11
[post_modified_gmt] => 2019-01-03 09:34:11
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=12395
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[7] => WP_Post Object
(
[ID] => 11227
[post_author] => 1
[post_date] => 2018-12-03 11:16:50
[post_date_gmt] => 2018-12-03 10:16:50
[post_content] => Fa doas annadas que nasquèt un novèl projècte comunicatiu digital en lenga occitana, la revista sapiencia.eu , especializada en la publicacion d’articles sus sciéncia, geografia, istòria e lingüistica. Fa unas setmanas, la revista atenguèt superar la chifra de cent mil visitants. Parlam uèi amb lo sieu director, Christian Andreu.
Redaccion.- Cossí sorgiguèt l'idèa de publicar una revista sus Sciéncias e Umanitats en lenga occitana?
Quora èra pichon, a collègi nos parlavan de Murèth. Totjorn aviá agut la sensacion que Catalonha e Occitània èran de nacions sòrras. Pr’aquò decidiguèri d’ajudar los occitans e lor cultura. Cossí far? Amb una revista que parlèsse d’una tematica pro seriosa per ajudar desvolopar la lenga e cultura occitanas. E la sciéncia e l’istòria o son.
R.- Los vòstres collaboradors son repartits arreu del mond. A Eslovaquia, Sardenha, Anglatèrra... Aiçò demòstra que la lenga occitana interèssa arreu del mond?
De segur ! La lenga d’òc es una lenga de comunicacion coma las autras; lo catalan, lo francés, l’espanhòl, l’anglés, eca. Pòt èsser utilitzada pertot. La nòstra revista Sapiéncia occitana, de sciéncia e istòria, aital o a tornat demostrar amb d’articles sus Fisica Quantica, Antropologia, Paleontologia e Istòria. Lo segond país qu’a mai de legeires de la revista son d’estatsunidencs, çò que vòl dire que l’occitan es legit pr’amor qu’es una bèla lenga.
R.- Malastrosament, es pas abitual veire d'articles scientifics e d’autras disciplinas en lenga occitana. Quinas dificultats vos trobèretz al començament?
Foguèt un pauc malaisit mas pas per manca de diccionaris pro especializats en occitan. Seriá estat parièr amb d’autras lengas. L’occitan en çò que tòca a la sciéncia a pas cap de problèma. Quora aviám un dobte solament caliá anar sus lo diccionari morfologic de Josiana Ubaud, per exèmple, e la problematica de la paraula èra finida. L’occitan a de braves otíls lingüistics e solament cal saber cercar plan. Coma dins d’autras lengas. Pas mai pas mens.
R.- E a nivèl lingüistic, avètz trapat de problèmas per qualques tèrmes tecnics e scientifics?
Pas gaires pr’amor d’aquò qu’avèm dich. I a fòrça diccionaris plan bons en occitan. Atanben de diccionaris scientifics o tècnics. Se una causa an fach los occitans dempuèi la creacion de l’Institut d’Estudis Occitans en 1945 es l’estudi de la lenga e pensi que la creacion d’una lenga modèrna qu’a coma referent la lenga d’Alibèrt es una tòca qu’an capitat plan de far.
R.- D’ont provenon basicament los vòstres lectors? E quina sòrta de lector avètz (amb estudis, gents joves o grandas...)?
I a de tot. La majoritat, per astre, son d’occitans d’Occitània (40%) e l’autra plan granda partida de legeires son de catalans dels Païses Catalans (40%). Tanben i a fins un 20% de legeires dels Estats Units, Anglatèrra o encara Alemanha que son de segur d’estudiants de la lenga d’òc, qu’encara a un grand prestigi a nivèl internacional. Dins Occitània, los que mai legisson la revista son d’occitans de París e apuèi de las regions d’Occitània, los gascons de Nòva Aquitània e los de Provença.
R.- Quines tipes d’articles an agut mai resson entre los vòstres lectors?
Normalament d’Istòria e sustot d’Istòria d’Occitània. Son los mai legits. La relacion istorica e lingüística entre Catalonha e Occitània tanben a plan de legeires. Es çò de mai normal pr’amor qu’es una Istòria enebida als libres d’Istòria franceses. E amagada. E la sieuna descobèrta es totjorn estonanta. Totun, assagem de far una revista de qualitat atanben amb fòrça articles de sciéncia: antropologia, etologia animala, fisica, quimica, matematicas, eca.
R.- Cossí vesètz la situacion de la lenga occitana als mejans de comunicacion? E en general, dins de la societat occitana?
Sèm positius maugrat la pauca preséncia de la lenga d’òc als mejans de comunicacion internacionals. Dempuèi la creacion de la nòstra revista, d’autras son encara estadas creadas coma www.diunegre.com (de sciéncia ficcion), o www.territoridecatars.com e encara d’autres e maugrat que www.lasetmana.fr s’es barrada pensem que de nòvas publicacions pòdon sortir lèu. Totun, es de bessonh una television nacionala e una ràdio nacionala en occitan ja.
R.- Quin papièr pòdon jogar las nòvas tecnologias en la difusion de lengas “minoritàrias” coma l’occitana? Es una oportunitat? Una menaça?
Aquo’s aquò ! Es una escasença ideala per de lengas minorizadas coma l’occitan. Uèi lo jorn se pòdon veire de milièrs de personas qu’estudian online de lengas pichonas coma lo breton, lo gallés o encara lo navajo. Pensi que totes los qu’aimam aquelas lengas avèm de nos unir per crear de cooperativas de notícias per aver aital mai preséncia als mejans de comunicacion. O far es solament una question de vam. Aquí mateis, pensi en d’asturians, galicians, bascos, aragoneses, catalans e araneses.
R.- Demòras en Reus (Catalonha). Catalans e occitans avèm agut unas estrechas relacions (politicas, economicas, culturalas...) Al cors de l'istòria. Qué se pòt far dempuèi Catalonha per ajudar la lenga e la cultura occitanas?
Plan. Èsser occitanista per ieu es una question de dignitat. Reus al sègle XVII èra plen d’occitans! E la mieuna familha ( amb origina de Barcelona) a 3 de 4 noms de familha amb origina occitana. Fòrça catalans avèm las originas occitanas e pensi que cal far justícia amb una lenga e una nacion que un jorn e fins l’an 1213 (Murèth) foguèt dins lo quite estat que Catalonha. Sèm fraires de lenga e quicòm mai...
R.- Quina avaloracion ne faguèt de las gestions realizadas pel govèrn catalan en favor de la lenga occitana, qu'es oficiala a tota Catalonha dempuèi l’an 2006?
Cal encara far fòrça causas. I a pas de television nacionala ne ràdio nacionala en occitan. Se la lenga occitana es oficiala en tot Catalonha, crear una pichona ràdio en occitan per tot Catalonha o encara una television en lenga d’òc es un afar de justicia. Pas per nosautres, per eles. E ensenyar d’occitan normalament a las classas de las escòlas catalanas es tanben de besonh. Es pas normal s’encara es pas estat fach.
R.- Quines son los projèctes de futur de Sapiéncia?
Grands! Pensar en grand fa poder far de grandas causas. Es estada creada una associacion d’amics de la revista e avèm fach de partenariats amb lo jornal www.jornalet.com e las ràdios localas www.radiopais.fr e www.radiooccitania.fr. A mai, tanben sèm partenaris de www.territoridecatars e lèu poiriá aparéisser una segond numeric especializat solament en istòria. E lo vam es crear una Pichona Biblioteca de la Sapiéncia amb l’aparicion d’un libre annadièr...
R.- “Sapiéncia Occitana” (www.sapiencia.eu ), un projècte digital qu'a cobèrt una part de l’espaci de divulgacion scientifica e umanistica en lenga occitana, per avançar en la siá normalizacion lingüistica.
Francesc Sangar.
[post_title] => Conversam ambe Christian Andreu
[post_excerpt] => “La lenga d'Òc es una lenga de comunicacion coma las autras”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => conversam-ambe-christian-andreu
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2018-12-12 19:21:21
[post_modified_gmt] => 2018-12-12 18:21:21
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=9220
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[8] => WP_Post Object
(
[ID] => 9178
[post_author] => 1
[post_date] => 2018-11-21 19:22:38
[post_date_gmt] => 2018-11-21 18:22:38
[post_content] => En Jordi Bibià i Balada és un historiador especialista en història medieval i dissenyador gràfic resident a Sanaüja, que ha realitzat diversos estudis sobre els Bons Homes, sobretot intentant esbrinar les seves petjades per Catalunya. Ha escrit diversos llibres sobre catarisme, entre ells Apunts de viatge per les terres dels Bons Homes, Al voltant dels càtars i Els nostres càtars. El catarisme a la Corona d’Aragó. Fou fundador de l’associació Amics dels Càtars i de l’editorial Septimània. Igualment, fou membre de la Junta del Cercle d’Agermanament Occitano - Català (CAOC) durant uns anys. Des de fa poc, és tècnic en promoció turística.
Redacció.- Com conegueres Occitània, la seva cultura i la seva història?
Jordi Bibià.- Vaig començar a conèixer la història i la realitat occitanes arran de la lectura de la novel·la Cercamon, del Sr. Lluís Racionero quan era tema de lectura a segon de Batxillerat. En aquells moments, tenia al voltant de disset anys i no vaig copsar la seva magnitud fins un parell o tres anys després, quan vaig plantejar-me a fer la seva adaptació en còmic.
De resultes d'això vaig contactar amb el CAOC, camí que és el que penso hem fet molts quan se'ns despertà el “cuquet occità”. Necessitava recórrer els escenaris occitans de la novel·la per documentar-me, i amb les excursions del CAOC i la posterior coneixença del Sr. Enric Garriga —el president aleshores de l'entitat—, fou com vaig iniciar-me en el món occità i en l'estudi del catarisme. I, també, a través de contactes i amistats, com fou el cas de l'Esteve Albert, en Jordi Ventura, en Jesús Mestre, en Ramon Hervàs i altres membres del CAOC.
La primera vegada que vaig anar a Montsegur, fou amb un viatge organitzat per la gent d'un programa de Ràdio 4 que es deia El gran sabbat. Crec que el seu locutor es deia Paco Ballester, una persona molt interessant, i ens van passar coses extraordinàries. Això era als inicis dels anys noranta. Després, atret per l'aventura dels Bons Homes, sovintejaren les meves escapades occitanes.
R.- Què t’atragué de la història dels Bons Homes?
J.B.- Primer de tot, un sentiment d'empatia davant tot aquell patiment i genocidi generalitzat comparable a l'holocaust jueu. Allò va ser un llarg capítol de violència, maldat indiscriminada i institucionalitzada, especialment atiada des del poder eclesiàstic. Des d'aleshores, Roma té les mans tacades de sang, i el pitjor, és que fou amb el vist-i-plau de molts altres. Acabar d'aquesta manera amb una civilització tan brillant, hereva, en moltes coses de la tradició clàssica, amb un nou esperit de llibertat, fou un dels pitjors crims comesos en aquest mil·lenni. Aquest és el marc on es movien els nostres Bons Homes. Dubto que en un altre entorn el fenomen no s'hauria donat, però els que després foren els seus botxins, envejaven aquesta sort compartida. I és que tampoc ho van entendre, tampoc no els interessava més que la seva pròpia lectura de les coses. Ja ens ho digué el Sr. Racionero amb allò dels "Bàrbars del nord".
En l'àmbit filosòfic, el catarisme és respectar i compartir, una cosa que va a la baixa. Aquesta paraula morí amb ells. Fins i tot ara, vivim en el regnat de la matèria sobre l'esperit. Un món on les coses s'han de posseir immediatament en una cursa frenètica per adquirir allò que no ens emportarem a l'altre món, però que en aquest exercici, fan que molts es destrossin pel camí, creant només frustració i infelicitat. Per alguna cosa ells menyspreaven la matèria. Conec gent de diners, d'aparences, envoltats de vanitats que, sense els seus mitjans, no serien res, perquè el seu entorn està bastit en base d'aquest interès material i prou. I ho saben, però la cobdícia els perd i els és insaciable. El seu poder econòmic és el que justifica el sentit de la seva existència, per això no el deixen anar. Podran ser rics, però espiritualment miserables. La mateixa Simone Well ens deixà escrit que amb ells —els càtars—, aquest capitalisme no existiria.
L'església romana fa segles que està fracassant i n'és la principal culpable i valedora d'aquesta desgràcia. Quan la possibilitat de la reencarnació que plantejava el catarisme, es manifestava al davant d'un/a noble i li feia veure que la seva sort era terrenal i que les futures vides serien condicionades per la seva conducta present, ben segur, que en una cosa o altra, condicionaria el seu comportament amb els altres. La seva filosofia, en definitiva, és un dels seus principals atractius, però aquests, no s'haurien manifestat per altres factors externs, que des de la transversalitat sovint s'obliden, i que també els condicionaren.
R.- Si haguessis d’explicar en cinc línies màxim què fou el moviment dels Bons Homes, com ho definiries?
J.B.- Per a mi foren uns revolucionaris, encara que ara aquesta definició tingui —en una societat majoritàriament acomodada i conformista com la nostra—, unes connotacions alarmants. I dic això, perquè ells pretenien canviar la relació de la religiositat amb la societat, una conseqüència que molts altres advertiren necessària un cop passat l'any mil. Els canvis de mentalitat estan bé, però s'ha de passar als fets. Ells es van mullar i van aconseguir coses. Roma continuava predicant al desert, mentre que els Bons Homes van arribar al poble en tots els seus estrats. Aquest, per a mi, és el principal èxit del catarisme: respostes i fets. Com diu la màxima occitana: "la fe sense òbras es mòrta".
Per seguir llegint l'entrevista clica aquí.
Francesc Sangar. CAOC.
[post_title] => Conversem amb en Jordi Bibià sobre catarisme
[post_excerpt] => "La croada fou un llarg capítol de violència i maldat".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-en-jordi-bibia-sobre-catarisme
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2019-01-03 10:35:23
[post_modified_gmt] => 2019-01-03 09:35:23
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=9178
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[9] => WP_Post Object
(
[ID] => 8627
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-07-09 11:14:57
[post_date_gmt] => 2018-07-09 09:14:57
[post_content] => En Vicent Marqués i Carbonell és un escriptor i articulista valencià especialitzat en gastronomia, molt relacionat amb la trajectòria del CAOC. Dins de la literatura de ficció ha publicat les novel·les Nit de foc (guanyadora del Premi Ciutat de València del 1990) i Un quilo de coca. Com a articulista ha col·laborat en el setmanari El Temps, el diari Avui i les publicacions digitals Jornalet i La Veu del País Valencià. Entre els seus llibres de cuina destaquem Les millors coques catalanes i Els millors arrossos valencians. És soci del Cercle d’Agermanament Occitano-Català des de l’any 2005.
Redacció.- La novel·la Nit de foc ens endinsa en una València al bell mig de les Falles, i on es produeixen uns misteriosos assassinats, que són investigats per un detectiu que s’endinsa en situacions i indrets molt perillosos. D’on en vau treure la inspiració? Expliqueu-nos una mica sobre les vostres novel·les.
Vicent Marqués.- Sempre m’ha agradat la novel·la negra, tot i que en l’actualitat el meu interès per la literatura ha decaigut. Crec que va ser Josep Pla el qui va dir que, a partir d’una certa edat, la ficció deixava d’interessar, que supose que ho devia dir per ell, però en el meu cas també és veritat, ho digués Pla o qui fos. Se’m va acudir d’escriure Nit de Foc quan ja feia temps que em dedicava a la literatura culinària i devia ser llegint una novel·la de gènere negre, no recorde quina. Vaig pensar que jo també podia fer una cosa semblant però una mica més desbaratada, em vaig posar mans a la faena i la vaig acabar al cap de tres o quatre mesos. La vaig enviar a un concurs literari, la van premiar i l’editorial que la va publicar en va fer sis edicions. Tres o quatre anys més tard en vaig fer una altra (Un quilo de coca), més desbaratada encara, i vaig enviar l’original a la mateixa editorial, però no em van respondre, no sé per quina raó (potser perquè al text no hi havia cap tipus de correcció política). Davant la negativa, la vaig publicar jo mateix i, com és natural, no vaig vendre un sol exemplar.
R.- La cuina és present en la vostra producció. Vau començar a publicar articles quan no era habitual la premsa gastronòmica. El vostre objectiu és molt interessant i ambiciós. Tota una Història de la cuina catalana i occitana. Com està ara mateix el projecte? Com heu organitzat les recerques?
V.M.- Fa quaranta i tants anys que vaig començar la recerca de dades per tal de fer una Història de la cuina catalana i occitana, una obra que, si mai l’arribe a acabar, constarà de deu volums. És una cosa que no s’ha fet mai, en cap llengua, i no perquè siga difícil de fer (tampoc és que siga gaire planer, però difícil no és). El que passa és que és molt i molt i molt laboriós. Un servidor porta, ja ho he dit, quaranta anys treballant en aquest assumpte, i treballant de valent, res d’estones perdudes ni caps de setmana, i calcule que, al ritme de treball actual, que és d’unes sis hores diàries (caps de setmana inclosos, perquè jo, si no treballe no estic content) faran falta deu o dotze anys més per a poder-la acabar. Això fa un total de cinquanta i tants anys, o siga, tota una vida, i clar, la gent que disposa del do de l’escriptura, prefereix fer unes altres coses, més productives. I bé que fan, naturalment. Perquè això de la literatura culinària no dóna diners, ni prestigi, ni de res, almenys a casa nostra, que té un mercat molt reduït. Una obra d’aquesta mena, doncs, només es pot fer per gust, sense esperar res a canvi, d’una altra manera no pot ser, no surten els comptes. Edicions Sidillà publicarà enguany el primer volum.
R.- La cuina és una bona manera de conèixer una cultura i la identitat d’un poble. Ens agradaria que ens comentéssiu quins són els grans trets definitoris de les cuines valenciana, catalana i occitana.
V.M.- La cuina dels Països Catalans és molt pareguda, dins de la varietat que, entre països veïns i mediterranis, hi puga haver, que no és gaire gran. Hi haurà qui dirà que no, que hi ha algunes o moltes diferències, i jo li respondré que té raó, però que, en qualsevol cas, no són més grans les que es puguen donar entre Mallorca i el País Valencià que les que es donen entre el Pallars i el Camp de Tarragona, o entre l’Horta i l’Alcoià, per posar un parell d’exemples.
El tret distintiu més important de les nostres cuines és l’arròs, del qual, amb el País Valencià al capdavant, som els principals productors i consumidors d’Europa. És un cereal que cuinem de manera semblant i amb els mateixos ingredients: pollastre, conill, peix, bacallà, verdures. Algunes receptes molt tradicionals ultrapassen les demarcacions històriques, com són ara l’arròs amb crosta del migjorn valencià (una variant del qual, l’arròs amb cresp, també es prepara al Baix Ebre), l’arròs al forn valencianobalear o el popular arròs a banda, que es fa pel litoral de tots els Països Catalans.
El plat de resistència, com pertot arreu, ha sigut durant segles l’olla; la diferència més gran entre nosaltres és que a Catalunya s’anomena ‘escudella’, o ‘escudella i carn d’olla’, i a les Illes ‘sopa i bullit’. L’olla, ben carregada de carns i embotits, és el plat tradicional del dinar de Nadal a Catalunya i el País Valencià i aleshores s’anomena olla (o escudella) de Nadal. També s’elaboren arreu guisats molt famosos, com ara les faves ofegades de Catalunya i les Illes, conegudes al País Valencià per faves sacsades o faves al tombet.
Pel que fa a Occitània jo diria que tenen una cuina realment magnífica, només comparable a la italiana i la catalana, que són les millors del continent, i hi incloc la catalana entre el grup de les millors des de la més absoluta imparcialitat, sense cap ni un bri de xovinisme, perquè a mi, això del xovinisme no m’ha agradat mai. Simplement, és així, i jo em limite a constatar-ho. Però parlàvem de cuina occitana, que és, com acabe de dir, una cuina excel·lent. De fet, si demanéssem a un europeu de fora de França per un plat francès, segurament que n’esmentaria la ratatolha, la bullabessa, la brandada, el caçolet, el fetge gras... És segur que hi esmentaria un plat occità perquè els plats francesos són, en general, bastant desconeguts. Només són coneguts als seus llocs d’origen, a la seua àrea de localització, però fora d’allà tenen poca anomenada i els coneix molt poca gent. No és que la cuina de la França estricta, sense comptar Occitània, siga dolenta, que no ho és pas, però tenen costum de cuinar exclusivament amb greixos animals i, és clar, no disposa de la lleugeresa de la cuina mediterrània. És una cuina més densa, més sòlida, com sol passar amb totes les cuines del nord d’Europa, però és que per allà fa molt de fred, necessiten menges més contundents, no pot ser igual que per aquí, que fa una calor terrible. Parle, naturalment, de la cuina tradicional, la cuina d’autor és una altra cosa. En realitat la cuina francesa deu la fama que té als cuiners professionals, que de sempre, sobretot els de París, i algun de Lió, han fet una cuina molt atractiva i han innovat com a cap altre lloc, si n’exceptuem la Catalunya actual.
¿Que com és la cuina occitana? Doncs no n’hi ha una cuina única, perquè és un país molt gran i a cada regió tenen la seua manera de fer, però, a grans trets, podríem dir que n’hi ha de dues menes, la de la part mediterrània (la Provença i el Llenguadoc) i la de l’Atlàntic i del nord. La primera fa servir oli d’oliva per a tot i és, per tant, molt semblant a la catalana. N’hi ha molt poques diferències entre totes dues perquè, a més de fer servir oli d’oliva, les verdures són les mateixes, tenim per costum de menjar-nos les mateixes bèsties i els peixos són idèntics. No hi pot haver, doncs, gaires diferències.
A la part occidental també fan servir oli d’oliva, tot i que és importat perquè per allà no se’n fa, però el costum és d’alternar-lo amb sagí, greix d’oca o mantega. A la Gascunya, el Perigord, el Llemosí i part del Llenguadoc hi ha costum de fer fetge gras, que és una de les joies gastronòmiques d’Occitània. El fetge gras és el fetge hipertrofiat dels ànecs i les oques, com ja deus saber, i de les oques i els ànecs, com dels porcs, s’aprofita tot, inclòs el greix, que és molt gustós, però llavors passa que, amb greix d’oca, la cuina perd la lleugeresa que proporciona l’oli d’oliva. Al nord, al Llemosí, l’Alvèrnia i el Delfinat, a tocar de la ratlla de França, també hi ha qui cuina amb mantega, tot i que, com hem dit, l’oli d’oliva es fa servir per a moltes coses. A més d’oli d’oliva, per aquestes regions fan servir a vegades el de nous, però no sol ser gaire habitual perquè resulta molt car (triplica o quadruplica el preu de l’oli d’oliva) i només l’empren per a amanir les ensalades i també per a fer alguns plats tradicionals com ara l’aligòt o l’estofinada, que són típics del sud de l’Alvèrnia i el nord del Roergue.
La cuina, doncs, és molt semblant a la catalana, perquè es tracta de països veïns i perquè tots dos són de clima temperat, però hi ha algunes diferències, no gaires, un parell o tres. N’és una el fet que entre nosaltres hi ha costum de començar a cuinar tot preparant un sofregit, que sol ser d’all, ceba i tomaca, però per terres occitanes no en solen fer. Sí que acostumen a sofregir els ingredients, a vegades, però no fan el sofregit de ceba i tomaca que fem nosaltres, i si el fan és com a excepció. I quan el preparen tampoc no és com el nostre perquè per ací ens agrada deixar als ingredients al foc molt de temps, fins que s’han ben confitat, mentre que per allà amb uns minuts de cocció en tenen prou. És una diferència important, sens dubte. La segona és que tampoc tenen costum d’afegir una picada als guisats, o el tenen en casos molt excepcionals, com ara en el piston provençal, que és una mena d’olla o sopa de verdures, i la picada, en aquest cas, és d’all, alfàbega i formatge ratllat, diferent de les nostres. En canvi, entre nosaltres està molt arrelat el costum de posar-ne a tota mena de guisats, tot i que no és obligatòria, perquè a vegades els fem amb picada i a vegades sense. És, també, una diferència remarcable, perquè, no cal dir-ho, la picada ho fa tot més saborós. I un altre tret distintiu és que a nosaltres ens agrada molt l’arròs, mentre que a Occitània és un ingredient bastant rar, poc habitual. Tenen algun plat tradicional, com ara l’arròs pelau, típic de la Provença, però n’és pràcticament l’únic, si n’exceptuem les Valls Valdeses, on, segurament per influència italiana, si que tenen costum de fer arrossos, que són molt diferents dels nostres. Els preparen a la manera italiana, o siga: cuinats amb mantega i amanits a taula amb formatge ratllat. Són més senzills, porten pocs ingredients i els fan sense sofregit. Són arrossos de subsistència perquè la regió sempre ha estat molt pobra, són unes valls alpines instal·lades a una altitud considerable, on hi ha pocs conreus i només abunden les pastures i les vaques, amb la llet de les quals fan formatge i mantega. I tampoc en tenen gaires, d’arrossos, al llarg de quaranta anys de recerca només n’he pogut comptabilitzar una dotzena. En canvi, nosaltres en tenim un fum, de subsistència i també de festa, ben carregats de tota mena d’ingredients.
En fi, així és la cuina occitana, a grosso modo. Jo diria que els qui coneguen la cuina catalana ja en coneixen també l’occitana, perquè són molt similars. Ningú trobarà grans diferències en passar a l’altra banda dels Pirineus o de les Corberes.
R.- Són unes cuines ben relacionades i que s’han transmès plats i tècniques culinàries al llarg de la història? Alguna curiositat que us hagi sorprès durant les vostres recerques?
V.M.- Als receptaris medievals, catalans i occitans, hi ha receptes similars, per no dir les mateixes, com ara el morterol o el menjar blanc, de manera que hi havia intercanvis, com és natural, però crec que tot això ha quedat explicat a la pregunta anterior. Pel que fa a les curiositats, jo sóc una persona que es sorprèn fàcilment i la descoberta de la cuina occitana ha estat una sorpresa constant, que encara dura.
R.- A Les millors coques catalanes féu una descripció exhaustiva de tot un ventall de coques tradicionals. Com us va sorgir la idea de dedicar un llibre a una menja, com és la coca, que no ha tingut massa tractament en el món de la literatura gastronòmica?
V.M.- Les millors coques catalanes és simplement part de la Història de la cuina catalana i occitana. Pròximament em publicaran també Les millors coques dolces catalanes.
R.- Com veieu el futur de la cuina tradicional als nostres països, en general? Amb els ritmes de la vida moderna actual, amb tantes presses, i poc temps per a cuinar i menjar, quins consells donaríeu a les futures generacions sobre la gastronomia tradicional?
V.M.- La cuina tradicional només té actualment un parell de problemes, però són dos problemes de ben grossos. El primer és que les dones ja no tenen temps de cuinar. Després de la guerra es van incorporar al mercat laboral (afortunadament) i des de llavors que ja no poden cuinar, no tenen temps. Si una dona acaba de treballar a les vuit de la tarda i arriba a casa a les nou, com es va a posar a cuinar? A les nou ja ha d’estar tothom sopat. Si es posés a fer una samfaina, posem per cas, soparien a les dotze. Perquè la cuina tradicional és de coccions lentes, de preparacions parsimonioses. És barata si no comptem el temps, perquè si el comptéssem seria la més cara de totes. Per tant només pot fer un tros de carn a la paella o fregir unes rodelles de peix. A tot estirar farà unes patates fregides, o una truita, no pot fer res més. I els caps de setmana, que sembla que podria cuinar, no pot tampoc perquè a les cases sempre hi ha faenes a fer i, si no les poden fer entre setmana, les hauran de fer els dies de lleure, que en realitat no són tals. I els homes no han cuinat mai, si n’exceptuem alguns plats de festa, com ara la paella o el suquet de peix, quan s’ajunta una colla i guisen per distracció. Però això de cuinar diàriament no ho han fet mai ni pensen fer-ho.
L’altre problema és que, en no renovar-se, la cuina s’està fossilitzant. Els dos problemes estan relacionats. Abans, quan les dones cuinaven, tenien, és clar, un repertori de plats, que solien coincidir amb el que s’estilava al poble o a la comarca o on fos. El repertori era limitat i, si un dia feien un plat amb patates, posem per cas, a l’endemà, per tal que hi hagués una mica de varietat, feien el mateix plat però amb mongetes en comptes de patates, i a l’endemà passat el preparaven amb naps, i a l’altre amb coliflor, i així anaven fent. D’aquesta manera, la cuina es renovava i evolucionava de manera natural, però avui, que ja no cuina ningú, qui renovarà res? És un problema que no té solució. I és present arreu d’occident i part de l’orient, allà on la dona treballa la cuina no gaudeix de bona salut. És obvi que jo no tinc res en contra de les dones treballadores, al contrari, em sembla una sort que puguen treballar (treballar fora de casa, vull dir, perquè sempre han treballat, i de valent), gràcies al treball s’han fet independents i han pogut fer coses que d’una altra manera haurien estat impossibles, però, és clar, per a la cuina tradicional tot això ha estat un desastre. Totes les monedes tenen dues cares. Ja em perdonaràs si em trobes una mica pessimista, però m’ha semblat que ho havia de dir perquè d’una altra manera ens hauríem quedat a mitges, no hauríem dit tota la veritat. Hi ha la circumstància paradoxal que la cuina tradicional és al moment més àlgid de la seua història pel que fa a l’atractiu i el prestigi, està mes ben valorada que mai, però, per un altre costat, podria desaparèixer. En fi, això és el que hi ha. Déu proveirà, que diuen els creients.
R.- Com es veuen les relacions amb Occitània des del País Valencià? Hi ha moviment i iniciatives per a crear vincles culturals amb les terres occitanes?
V.M.- Al País Valencià estem començant una mena de redreçament nacional i espere que les relacions amb la resta de Països Catalans i Occitans s’intensifiquen.
R.- Una iniciativa molt interessant d'en Vicent Marqués, per a conèixer millor Catalunya i Occitània, mitjançant les seves riques i variades gastronomies.
Francesc Sangar. CAOC.
[post_title] => Conversem amb el gastrònom Vicent Marqués i Carbonell
[post_excerpt] => "Occitània té una cuina magnífica i variada".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-lescriptor-vicent-marques-i-carbonell
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2018-07-09 11:16:51
[post_modified_gmt] => 2018-07-09 09:16:51
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8627
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
)
[post_count] => 10
[current_post] => -1
[in_the_loop] =>
[post] => WP_Post Object
(
[ID] => 14090
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-05-08 13:58:21
[post_date_gmt] => 2020-05-08 11:58:21
[post_content] =>
Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”. Originari de Montaut, demòra a l'ora d'ara a L’Esparron (Arièja) e, per çò qu’es sa vida professionala, a trabalhat coma ensenhaire.
R.- De qu’es que vos butèt a participar al “Concors de Racontes
Brèus”?
Soi totjorn susprés per tot çò que fa le CAOC en favor de nòstra
la lenga e de nòstra cultura, tanben li'n devèm grat. En tota logica me sentiái
forçat de participar, sustot que quand se'n vira manqui pas d'escriure per
d'autres concors.
R.- Cossí far per animar mai de monde a participar a
l’edicion de l’an que ven?
Cresi que cal esperar qualquas annadas. Se gaitam le concors
de novèlas del "Lecteur du Val" ajustèron le concors en occitan en
2013 e recebèron 18 tèxtes, ne son ara a una cincantena. La participacion
d'autors catalans, es una rason de mès per creire a l'espandida del concors. Es
plan domatge qu'escrivans potencials participen pas, les professionals, les
universitaris, les ensenhaires, les que gausan, les rebutats de la grafia...
Benlèu que se poriá dubrir als escolans (individuals o collectius) calandretas,
collègis e licèus, qu'ajan un concors "joves" a part.
R.-
Malurosament la literatura occitana es pas gaire coneguda al defòra de l’espaci
occitanista. Qualas accions caldriá far per promòure aquela rica creativitat
literària occitana?
Vertat,
sustot que la literatura en general patís pesugament. Dins manifestacions
divèrsas, ai tengut sovent l'estand de l'IEO e sabi plan pro que mèma al còr de
l'espaci occitan, les libres literaris se vendon pas brica. Se ven, qualques
obratges didactics, es tot. Per contre vesi que conferéncias amb l'autor o
l'editor, o les dos, son escasenças per vendre qualques libres. Mas pr'aquò s'i
cal investir, e aquò s'apèla le militantisme e le militantisme sembla plan que
se pèrda. L'editor "Letras d'òc" prepausa libres numerics, veirem ben...
R.- Perqué cresètz que l'Occitania a inspirat talament de creators
e de tanta qualitat dins totes los domènis de la cultura? Per la seuna riquesa
e varietat? Pel caractèr dobèrt de la societat occitana?
Soi pas un grand literari, (éri ensenhaire d'agronomia !) e sabi pas respondre a aquela question. Vertad que dumpèi les trobadors, se parla, s'escriu, se canta Occitan. Mas l'elita francesa ac sap pas , ac vòl pas sapier o ac denega.
R.- Avètz trabalhat dins mai d’una òbra de teatre “amateur”
en lenga occitana. Quala es la vitalitat de las arts scènicas en Occitania ?
Le teatre es abans tot una demarcha militanta per fèr ausir
la lenga viva. Nos chapa fòrça temps e anam pertot ont sèm convidats, que i aja
monde o non, que i aja moneda o non. Les tèmas abordats son d'actualitat, mas
la lenga utilizada garda son chuc, amb le frasar de temps passat, le ton
trufandièr, las metafòras païsanas... Per respondre a la question, dumpèi 6
ans, sèm a 3 pèças, 103 representacions e 6500 espectators. Per nosautres,
amators e benevòls sen pretencions, es una escasuda ; regretam çaquelà que le
public siaga pas dels mès joves !
R.- Qual es vòstra valoracion generala per çò qu’es la lenga
occitana en Arièja? Es que i a una consciéncia sociala sufisenta per salvar la
lenga?
En Occitania en general e en Arièja en particular, la lenga se pèrd. Amb le bolegadís de la populacion les locutors naturals, sont partits endacòm mès per trobar trabalh, e son en partida remplaçats per "estrangièrs" que se foton plan mal de l'occitan. Aquò dit, cal pas s'arrestar al pè del rapalhon e resistir del melhor que podèm.
R.- Sètz tanben membre de l’Institut d’Estudis Occitans. Qualas
son las foncions e las activitats que realizatz abitualament?
Fa mès de dètz ans qu'ai aderit a l'IEO de l'Arièja. Ne
fusquèri clavaire pendent qualquas annadas. Demòri aderent e benevòl actiu a
cada còp que fa besonh. En particulier per las animacions, per las croniquetas
"De Còr e d'òc" sus "Radio Transparence", les ostalses de
retirada ont les viélhs me rememorian la lenga naturala.
R.- Coneissètz dempuèi pro d’annadas lo Comitat d’Afrairament
Occitan-Catalan, dels tempses de la presidéncia del Sr Enric Garriga. Cossí avètz
conegut lo CAÒC? Qual es estada la vòstra relacion amb aquesta associacion?
Ai conegut vertadièrament le CAOC, fa ja qualquas annadas - mas
me soveni pas quora - que fasiá un viatge en Arièja. Agèri l'onor de lors fèr
una charradisa sus las simbolicas del blat ; ne gardi un polit sovenir. Puèi
cada an nos saludam al pòrt de Salau. Siègui lors activitats sus un ret
social... N'ai un grand respècte.
investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova presidenta del CAOC. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
