Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest important escriptor occità contemporani. Jaume Figueras, que és llicenciat en Filologia Catalana, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i, de fa vint-i-cinc anys, col·labora en la divulgació a Catalunya de la literatura occitana com a traductor, docent i estudiós. Ha traduït al català els Contes dels Balssàs i La grava sul camin, de Joan Bodon, que Club dels Novel·listes compta publicar, a més dels dos primers lliuraments de Verd Paradís i La cèrca de Pendariès, de Max Roqueta, i La Bèstia dau Vacarés i La caraca, de Josèp d’Arbaud.
R.- L’obra d’en Joan Bodon és considerada com a bàsica en la literatura occitana contemporània. Quines són les característiques bàsiques de l’obra bodoniana?
J.F.- D’un costat, respon des del realisme al trasbals que la modernitat va suposar per al món rural, empès a uns canvis que van afectar-lo profundament, tot reduint ostensiblement l’ús social de la llengua que fins aleshores havia estat l’habitual: l’occità. Bodon, ja de bona hora, s’adona de fins a quin punt aquest procés en fa via, i no pot deixar de doldre’s per la fi de la societat que havia estat encara la del seu pare, per la desaparició del que fins aleshores havia estat l’occitanitat. I, sobretot, pateix per la inconsciència amb què els occitans s’ho prenen. D’aquí la sensació d’estar sol, i la necessitat d’aplegar-se amb d’altres per lluitar plegats.
Jaume Figueras i Trull.
De l’altre, però, Bodon és un d’aquells autors que paren també l’oïda a tot el que batega dins seu, al que el neguiteja, i és aclaparadorament sincer a l’hora d’exposar la soledat, la manca d’amor, el desassossec del jovent... I, cada vegada amb més franquesa, aborda una problemàtica sexual inquietant, que es dóna alhora que la seva reflexió sobre la identitat.
I després hi ha la consideració política del fet occità, de la necessitat d’alliberar-se de la subjecció a què França els té sotmesos, de considerar la possibilitat d’endegar un procés d’emancipació. D’aquí, l’interès per la història, pels moviments de profetisme popular, etc.
També és un autor d’una honestedat insubornable, a nivell personal, que fa que mai no s’estigui de dir el que ha dir, per desavinent que sigui: per als altres o per a ell mateix... I això, en un món on dominen les distàncies curtes, com és l’occità, demana un cert valor. Més que més en un autor com Bodon, que no volia alliçonar ningú però que no deixava res per verd...
Diguem també que l’obra de Bodon presenta un grau d’unitat i de cohesió interna que és molt remarcable – de fet, en els primers poemes que escriu, a disset i a divuit anys, ja hi ha in nuce el Bodon de sempre. I en algun dels contes de joventut, com “La filha de Viaur”, trobem elements temàtics que reprendrà a la fi de sa vida, a Las Domaisèlas. Però aquesta cohesió, aquesta coherència, es dona alhora que una profunda voluntat d’evolucionar, que fa que a cada novel·la Bodon sorprengui el lector.
R.- Un dels trets que més sobten és que, malgrat l’evident localització occitana de la majoria de les seves obres, copsem una clara i evident universalitat en la seva obra.
J.F.- És ben cert. I això perquè de fet no hi ha cap contradicció, entre l’arrelament i la universalitat. Bodon parteix sempre, a l’hora d’emprendre una novel·la o un recull, d’allò que té a tocar i d’allò que ell és, d’una manera gairebé física, corporal, però aquesta concreció és fins a un tal punt visceral i sincera -perquè respon a una necessitat- que això mateix li permet d’atènyer un nivell de significació més profund, que depassa el fet biogràfic, en la mesura que deixa de ser individual per ser ras i curt humà: propi de tots els éssers humans... Ell deia que no podia deixar d’escriure el que escrivia.
A més, té una manera de jugar amb el “jo” que és molt moderna, i fins lúdica, tot i que pot arribar a desconcertar el lector. Així, empelta experiències de la seva vida en la ficció, que d’aquesta manera assumeix el món real, per tot seguit deixar que la ficció s’enfili per d’altres camins, emprengui d’altres viaranys, que en el fons són d’altres possibilitats vitals... És una mica com allò que deia Pessoa: que el poeta és un fingidor que fa veure que està fingint, amb la qual cosa tot acaba essent en el fons veritat... I és aquest joc que el fa universal.
R.- En conèixer a Tolosa l’any 1952 a en Robèrt Lafont i altres membres de l’Institut d’Estudis Occitans, en Joan Bodon conegué una sensibilitat diferent al Felibrisme que havia impregnat la major part de la literatura occitana des del segle XIX. Com es reflecteix en la seva obra aquesta miscel·lània de corrents literaris occitans?
J.F.- De fet, Bodon resta sempre essencialment lliure. I si és veritat que va ser d’allò més sarcàstic amb el Felibritge institucional, que escarneix a La Santa Estela del Centenari i al Llibre dels Grans Jorns, per exemple, també ho és que tota sa vida va restar fidel a Lo Grelh Roergàs, que era com si diguéssim la seva família literària, i que sempre va sentir un gran apreci per Enric Molin. La crítica a l’occitanisme, però, és també evident en la condemna de totes les ideologies, ni que en principi sembli que està parlant dels enfarinats, només, o dels monjos de la Bonacomba... A La Quimèra, per exemple, hi ha moments en què sentint aquells monjos et fa l’efecte que estàs assistint als debats que hi havia al si de l’IEO o a les plataformes polítiques de l’època, com Lucha Occitana...
Joan Bodon amb Enric Molin.
Bodon sent un gran respecte per tots els qui intenten entendre Occitània i miren de fressar nous camins per sortir-se’n, des de l’anàlisi social i econòmica, com Robèrt Lafont i la gent del COEA, però mai no deixa de tocar de peus a terra. No s’enfila mai, mongetera amunt... Que critiqui uns i altres, però, no vol dir que no sostingui alhora la necessitat indefugible del compromís i de la brega. Ell mateix era un sindicalista convençut, tot i que no acabava de lligar amb els quadres i la manera de fer dels sindicats – no diguem ja dels partits...
R.- La seva estada a Breslau, durant la Segona Guerra Mundial, acomplint el Servei Laboral Obligatori imposat pels nazis als joves francesos, fou una experiència molt traumàtica, que impregnà també la seva creació. En quina mesura i manera? (Per exemple, la novel·la “La Grava sul Camin” de l’any 1956 és un bon exemple).
J.F.- De Silèsia, Bodon en va tornar profundament macat pel que hi va veure: l’horror dels camps, rere les filferrades, que apareix a l’Evangèli de Bertomieu; el patiment de la població civil, sota les bombes; les vides esguerrades, que ja no es podran tornar a redreçar; el que avui en diem la neteja ètnica... I tot plegat el va fer adonar que totes les víctimes tenen la mateixa dignitat humana, siguin del bàndol que siguin. D’aquí que, a les seves novel·les, hi trobem tant la “panienka” polonesa, prostituïda als Lager, com la “fraülein” alemanya, tocada dels pulmons, que no se’n sortirà... I això -que algú gosés a veure els alemanys com a persones, l’endemà mateix de la Libération, com qui diu, o els russos, i que no estigués disposat a acceptar cap prejudici – per força havia de desvetllar prevencions. Fet que explica la por que tenia que ningú no els entendria, els seus llibres, com no es cansa de dir i repetir a l’Enric Molin.
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. En Joan-Lluís Lluís és un reconegut escriptor, traductor i cronista nord-català que ha traduït “Lo libre dels grands jorns” al català.
R.- En aquesta novel·la de l’any 1964, el protagonista viatja a Clarmont d’Auvèrnia després d’assabentar-se que pateix una malaltia terminal, per viure allà el seu final. Potser una metàfora de l’estat de la llengua occitana? O de la nostra societat actual?
Joan-Lluís Lluís.
J-L.L.- Tota la novel·la està plena de metàfores sobre l'estat de la llengua occitana, però també d'afirmacions directes. I sí que és evident que el càncer terminal del protagonista reflexa la situació de la llengua. Però en realitat tot, en aquesta novel·la, s'aboca al final: la vida del narrador, la llengua occitana, la memòria de la gent, l'esperança d'un món millor a través del marxisme o de la ciència, fins i tot l'amor. Per això l'editora catalana de la novel·la va proposar un canvi en el títol i per això doncs es diu Llibre dels finals.
R.- La preocupació d’en Bodon pel present i el futur de l’occità fou una constant vital i literària. Com plasmava aquesta situació patida de menyspreu i persecucions envers la llengua per part de les estructures estatals franceses?
J-L.L.- Bé, no soc un estudiós de Bodon, soc només un traductor, i per traduir una novel·la no cal saber-ho tot de l'autor. Sí que he mirat el seu recorregut i el que més em va sorprendre és que fos mestre d'escola. Com a mestre d'escola havia d'imposar la llengua francesa al seus alumnes, com tots els mestres de França. O sigui que havia de prohibir l'ús de l'occità. Ho va fer? No ho sé, però reconec que és una qüestió que trobo angoixant, perquè el seu amor per l'occità és evidentíssim. Llavors com ho feia? Com aconseguia fer conviure amor i deure professional? Crec sincerament que el fet que se n'anés a viure a Algèria indica que volia fugir d’aquest estat esquizofrènic. A Algèria era lluny de l'occità, però també era lluny del deure de fer-lo desaparèixer.
R.- Una curiositat és que, malgrat l’ambient de desesperança respecte l’esdevenidor de la llengua, en Bodon valoritza molt la literatura trobadoresca medieval occitana en aquesta novel·la. Per què aquest impressió que no gaudeix la literatura occitana més contemporània començant pel Felibrisme o pel segle XX?
J-L.L.- Em sembla que la literatura trobadoresca en occità, per l'enorme prestigi internacional que va tenir -encara que internacional sigui, en aquest context, un neologisme-, és una referència constant dels autors occitans a partir del segle XIX. És la font de bellesa i d'estil on poden beure, però sobretot deu ser una gran font de legitimitat. "Si ho van fer, nosaltres també podem fer-ho", crec que diuen. El problema és que ja gairebé ningú, ni entre la gent més culta de França, no dona importància al fet que els trobadors creessin en occità, que trobadors d'altres països aprenguessin l'occità per escriure com ells. I sobretot, els francesos cultes consideren que escriure en una llengua que no sigui el francès no té cap importància. Són gent culta que amaga incultura i que no reconeixerà mai aquesta part seva d'incultura. A mi em fa fàstic, la veritat.
"El llibre dels finals" (Foto. Club Editor)
R.- En Bodon també patia una certa sensació d’inferioritat davant d’altres escriptors occitans del moment per la seva situació com a professor d’escola en un ambient allunyat com els pobles on visqué?
J-L.L- Crec que sí. Joan Bodon devia ser una persona molt modesta, es nota escoltant-lo o fins i tot en fotos, amb la seva bata de mestre de primària que sempre va treballar en poblets petits de zones rurals. En canvi, si mirem els altres escriptors importants de més o menys la seva generació: Robèrt Lafont era universitari, Max Roqueta era metge, Bernat Manciet era diplomàtic i cap d'empresa... Li puc veure prou fàcilment un cert complex d'inferioritat, mentre que en realitat tenia més mèrit que els altres d'haver accedit a la literatura.
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. CLUB EDITOR ha publicat dues de les seves obres més significatives, traduïdes al català, “Catoia l’Enfarinat” i “El Llibre dels Finals”. Parlem amb la seva directora, la Sra Maria Bohigas i Sales, qui fou Premi Nacional de Cultura l’any 2019.
R.- La literatura occitana, malgrat la seva proximitat i la seva qualitat, és encara molt desconeguda pel públic lector català. Quins són els motius d’aquest desconeixement? I quines mesures serien adequades per a esmenar aquesta situació?
Maria Bohigas i Sales (Foto. Pere Tordera)
M.B.- L’interès per una literatura té directament a veure amb el radi d’influència del país que aquesta literatura representa, i aquí representar crec que és la paraula exacta: la literatura és el territori simbòlic del que anomenem nacions. Ja fa tres generacions que la Roma literària de moltes cultures és Nova York, així com ho va ser París durant ben bé dos segles; i quan Nova York deixi de ser-ho vindrà Hong Kong, no pas la literatura tibetana. Pensa que fins i tot a Catalunya, on la preocupació pel fet minoritari és central, són les literatures dominants les que atreuen la immensa majoria de lectors. Si féssim un sondeig entre lletraferits sobre quins són els grans autors eslovens o búlgars, o fins i tot hongaresos, crec que serien pocs els que podrien citar més de tres noms. Imagina’t els occitans o els bretons: cal ser militant per haver-los explorat una mica. I això no té res a veure amb la qualitat d’una literatura ni amb la seva proximitat geogràfica: en l’esfera cultural, igual que en totes, el que exerceix una atracció irresistible és el poder. I a les literatures minoritàries els passa que representen per naturalesa una nació d’escàs poder.
R.-Heu publicat a CLUB EDITOR dues de les obres d’en Joan Bodon. Teniu projectes per a l’edició d’altres obres seves o d’altres escriptors occitans? La declaració de la llengua occitana com a oficial a Catalunya des de l’any 2006, ¿ha estat un estímul o ha pogut facilitar l’edició d’autors occitans (inclosos els aranesos) dins del sector editorial en el seu conjunt?
M.B.- Tenim previst de publicar Les pedres del camí, que ha traduït Jaume Figueras. I la política de la Generalitat amb la llengua occitana no existeix: la reconeix com a oficial però no la defensa pas. Cobraràs un ajut si publiques La plaça del Diamant en aranès, no en cobraràs cap si publiques Joan Bodon en català. En el fons, la Generalitat té el mateix interès a eixamplar el territori de l’occità que França.
R.-Les obres d’en Joan Bodon, com d’altres escriptors occitans, però també catalans, mostren a les seves novel·les, mitjançant un cert localisme, a la vegada una gran universalitat en els problemes personals dels seus personatges. És aquesta universalitat un punt important per a aconseguir una major difusió de les literatures de les llengües anomenades “minoritzades”?
M.B.- Crec que això que dius no té a veure amb el fet minoritari sinó amb el fet literari en general. Com més arrelada, més universal és una obra quan és bona. Les novel·les de Faulkner en són un exemple entre mil. Per aconseguir una major difusió, crec que l’única via és que els autors tinguin una ambició molt alta, que facin tot el que puguin com a artistes per arribar lluny. No parlo de carrera literària sinó d’obra, i penso en Rodoreda. Volia fer una obra tan bona com els autors que més respectava (nord-americans, molts d’ells) i ho va sacrificar tot per aconseguir-ho. La llengua que escrivia ha determinat que el seu reconeixement fos sensiblement inferior al que hauria tingut si hagués escrit en castellà o en francès: d’això no n’hi ha cap dubte i això no té remei. Però, al cap del temps, se l’ha traduïda a més de quaranta llengües, se'n fan noves traduccions i la citen autors d’arreu del món.
És clar que també hi ha factors gremials que afavoreixen o no la circulació de les obres. Crec que la política d’ajuts a l’edició d’obres europees que ha desenvolupat la UE en el seu territori és un estri útil –per bé que distorsionat, però aquí no és el lloc per parlar-ne. Ara bé, el factor determinant escapa a l’esfera cultural: és polític. Ets interessant en la mesura que tens un pes específic. Mira la literatura basca: ara s’està traduint a totes les llengües peninsulars. Això passa perquè els quaranta anys d’escola en basc han produït l’eclosió d’una literatura i ja no és un sol autor com Atxaga que podem llegir, sinó una petita plèiade que va creixent. I diria que això passa, també, perquè Euskadi ha guanyat moltes partides polítiques dins d’Espanya, i ho sabem, i ens fascina.
[post_title] => Conversem amb Maria Bohigas
[post_excerpt] => “Com més arrelada, més universal és una obra quan és bona".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-maria-bohigas
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-12-15 12:20:58
[post_modified_gmt] => 2020-12-15 11:20:58
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14886
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[3] => WP_Post Object
(
[ID] => 14858
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-12-09 13:34:54
[post_date_gmt] => 2020-12-09 12:34:54
[post_content] =>
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. L’Artur Quintana i Font és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i un gran estudiós de la llengua catalana a la Franja de Ponent, d’on és president d’Iniciativa Cultural de la Franja. Coneixedor de l’obra d’en Joan Bodon, traduí per primera vegada l’any 1973 la novel·la “Catòia l’enfarinat” al català, i posteriorment han estat publicades reedicions.
R.- Llegint en Joan Bodon, podem copsar que la seva narrativa enllaça molt el localisme amb una universalitat comprensible per a qualsevol lector, inclosos d’aquells que siguin en àmbits temporals o geogràfics diametralment oposats. Quines són les característiques d’aquesta literatura bodoniana?
A.Q.- En Joan Bodon ens diu que només sap escriure històries que l’afecten a ell i a homes del seu país, de la nació occitana que el seu pare li havia fet conèixer –lo qui primièr me donèt l’idèa d’una patria occitana. I efectivament la temàtica és per una part sobre la contemporaneïtat de la ruralia roergata on Bodon va créixer i treballar, agombolat pels contes tradicionals de la seva mare i una tia materna, els moviments de defensa de les classes treballadores rurals i urbanes pel Partit Comunista, i dels que actuaven a favor de la llengua i cultura occitanes: el Felibritge i l’IEO, camps tots on ell va participar ben activament, i d’ací els moltíssims trets autobiogràfics que impregnen els seus relats, que mai no fa explícits, però que s’hi endevinen fàcilment. Per altra part en les obres de maduresa –La Quimèra i Las Domaisèlas- descriu la història de les revoltes divuitesques del Roergue –sempre Roergue. I és precisament la descripció aprofundida de la realitat immediata en el temps i en l’espai d'en Joan Bodon la que dona universalitat a les seves obres.
En Joan Bodon, amb la seva neta i amb n'Artur Quintana (Pas de Jaus, Occitània, 1974). (Foto. Sigrid Schmidt).
Hom podria creure que ho feia seguint, sense adonar-se’n, els consells d’en Joan Sales, qui en vista del ple retrocés de l’occità a les viles grans i mitjanes, declarava en el pròleg a la seva traducció al català el 1963 d’El Garrell d’en Loïs Delluc, que en aquesta llengua només es podia escriure de la ruralia, on l’occità es mantenia encara prou bé, o de temes històrics on aqueixa llengua havia esta omnipresent. Altrament si el novel·lista occità escrigués d’ambients ciutadans, cauria en la inversemblança –mortal per a la novel·la diu en Sales - si ho feia en occità, llevat que posés la quasi totalitat dels diàlegs en francès. En un primer moment potser sí que es podria pensar que en Bodon segueix els consells d’en Sales, malgrat no conèixer-los, perquè majoritàriament, repeteixo, tracta temes rurals o històrics, però aviat el lector s’adonarà que quan surten en la narrativa bodoniana ambients ciutadans –i n’hi ha bastants- els diàlegs són en occità. Una actitud que també es troba en molts altres escriptors occitans contemporanis seus, i que tant en aquests, com en en Bodon, no els fa perdre ni una ombra de versemblança.
L’atractiu de l’estil bodonià ve de les frases curtes, a voltes com a batzegades, pròpies aparentment de l’oralitat, i un lèxic volgudament senzill –el basic occitan que proclamava com a una exigència, lluny de qualsevol artifici i abarrocament. O com escriuen Anatole/Lafont a la Nouvelle Histoire de la Littérature Occitane en tractar de l’estil d’en Bodon: Partant d’une syntaxe occitane, très idiomatiques, mais qui ne recherche jamais l’effet, il a voulu éliminer tout pittoresque lexical[...] cette pauvreté devient une richesse d’art dans la mesure où elle paraît combatre l’émotion du récit, mais ne fait que la tendre davantage en profondeur.
R.- A la novel·la “Catòia l’enfarinat” trobem un món que es resisteix a desaparèixer, i malgrat els canvis del seu voltant, es manté ferm en la defensa de la vida tradicional. El missatge és plenament encara viu avui, i més encara amb les mancances que el nostre sistema modern ha demostrat que potser no sap solucionar. Què pot aprendre un lector del segle XXI del missatge subjacent d’aquesta novel·la?
A.Q.- En Bodon defensa la seva vida, la de la seva nació occitana que en vida d’ell es manifestava prou plenament en ambients tradicionals, on ell havia crescut i coneixia molt bé. I a través d’en Catòia la defensa aferrissadament. Però no defensa la tradició per si mateixa. En dona, això sí, un missatge de fidelitat plena –a l’occitanitat- en l’exemple dels enfarinats.
R.- Fins a quin punt en Joan Bodon mostrà la seva idea sobre els canvis de la nostra societat i un cert enyorament de la vida tradicional de manera autobiogràfica?
A.Q.- No hi ha enyorament, ans testimoniatge d’una vida, la seva, i d’unes gents –les que coneix.
R.- En Catoia, quan arriba a la Gasconha, canvia de llengua i parla en francès, perquè tem que la seva modalitat d’occità no sigui compresa en aquesta altra província. Aquesta situació lingüística continua vigent a Occitània malauradament massa sovint. Per què aquesta segregació lingüística? No és perjudicial per a la unitat de la llengua occitana?
A.Q.- D’aqueixes actituds les llengües minoritzades –i l’occità n’és una de tantes com n’hi ha- en van plenes. Penseu en els casos de bastants de nosaltres que en passar a viure en territoris catalans de diferent administració comunitària renuncien a seguir parlant en català. O en allò que n’Unamuno deia dels seus avis, l’un guipuscoà i l’altre biscaí, que es parlaven en castellà, ja que altrament, insinua, no s’haurien entès, mentre que en Baroja escrivia que els bascos d’Iparralde i els de Hegoalde s’entenien parlant en basc, i no havien de recórrer ni al francès ni al castellà per a malentendre’s. Passava que n’Unamuno era un ressentit, en Baroja no.
Que això es perjudicial per al manteniment de les llengües minoritzades, per a l’occità? Oi tant que sí! Per això les fomenten tant els dits poders fàctics.
R.- La primera traducció feta de la novel·la “Catòia l’enfarinat” fou ja fa molt de temps, l’any 1973, amb un context molt diferent. Quines complicacions (o no) tingué aquesta traducció? Quin ressò tingué aquesta edició en aquells moments, encara molt difícils sota la dictadura?
A.Q.- Les complicacions no vingueren, excepcionalment, de la censura espanyola, sinó de la manca d’interès dels editors catalans en publicar textos occitans, adduint aquell conegut cercle viciós que se sol aplicar a les llengües minoritzades, o de nombre escàs de parlants: l’occità com que és una llengua poc coneguda es vendrà poc, i per això no l’editem, i com que no l’editem, serà poc coneguda. Tanmateix el Club dels novel·listes que dirigia en Joan Sales va saber trencar aqueix cercle viciós, i ja el 1963 va publicar El garrell d’en Loís Delluc, i el 1973 Lo libre de Catòia traduït al català amb el títol de Catòia l’enfarinat, la primera traducció d’aquesta obra a una altra llengua. Encara trigaria bastant de temps a eixir-ne una versió al francès, i més tard al castellà.
Portades de l'original occità i de les traduccions al català (Club Editor) i al castellà (Gara d'Edizions) de la novel·la "Lo libre de Catòia" (IEO).
La recepció de Lo libre de Catòia en versió catalana fou molt ben rebuda i aplaudida per la premsa barcelonina –castellana- d’aquells anys. En publicaren ressenyes positives, fins a molt positives com la d’en Carlos Pujol (La Vanguardia 20.11.1973): Bodon, despuès de elegir muy bien su tema, ha rehuído con tacto todos los efectismos que la situación le brindaba tentadoramente; la novela no contiene propaganda, no hace ningún alegato; tampoco es idílica, ni folklòrica, ni de tremebundas pasiones rurales. Son unas pàginas muy sencillas –a veces diríase que demasiado, porque no siempre se exprimen bien las posibilidades del tema-, bien narradas, de una gran emoción, y que resumen un drama contado en occitano, però que es de todos; porque quizás cada hombre consciente puede llegar a sentirse minoria asfixiada, acorralada y condenada al dilema de renunciar a sí mismo o extinguirse en la soledad. En parlaren, ben elogiosament també en Josep Faulí, en Jaume Melendres i Maria Antònia Oliver, que en cloure el seu article afirmava que en volem més. I ens ha calgut esperar 36 anys per a tenir-ne una reedició. A la dècada dels setanta vaig fer alguns passos –debades- per mirar de trobar editors que en publiquessin versions en castellà o en gallego-portuguès. Només a partir de la reedició vaig tornar a insistir i el 2011 aparegué la versió castellana de Lo libre de Catóia. Tot recentment Club Editor ha publicat Lo libre dels grands jorns en català i en castellà.
En les meves traduccions de l’occità al català, tant la que he publicat, com les que no, però que en alguns casos segueixo maldant per fer, no puc evitar que em sento, tan si vull com si no vull, inevitablement bonllavi, sí, aquell Joan Malbec que a principis del XVI traduí del català de Mallorca al català del Regne de València. Explicar-ne el perquè ens duria massa enllà.
[post_title] => Conversem amb Artur Quintana
[post_excerpt] => “Amb la seva obra, en Bodon defensava la seva vida i la seva nació".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-artur-quintana
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-12-15 12:22:48
[post_modified_gmt] => 2020-12-15 11:22:48
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14858
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[4] => WP_Post Object
(
[ID] => 14090
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-05-08 13:58:21
[post_date_gmt] => 2020-05-08 11:58:21
[post_content] =>
Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”. Originari de Montaut, demòra a l'ora d'ara a L’Esparron (Arièja) e, per çò qu’es sa vida professionala, a trabalhat coma ensenhaire.
R.- De qu’es que vos butèt a participar al “Concors de Racontes
Brèus”?
Soi totjorn susprés per tot çò que fa le CAOC en favor de nòstra
la lenga e de nòstra cultura, tanben li'n devèm grat. En tota logica me sentiái
forçat de participar, sustot que quand se'n vira manqui pas d'escriure per
d'autres concors.
R.- Cossí far per animar mai de monde a participar a
l’edicion de l’an que ven?
Cresi que cal esperar qualquas annadas. Se gaitam le concors
de novèlas del "Lecteur du Val" ajustèron le concors en occitan en
2013 e recebèron 18 tèxtes, ne son ara a una cincantena. La participacion
d'autors catalans, es una rason de mès per creire a l'espandida del concors. Es
plan domatge qu'escrivans potencials participen pas, les professionals, les
universitaris, les ensenhaires, les que gausan, les rebutats de la grafia...
Benlèu que se poriá dubrir als escolans (individuals o collectius) calandretas,
collègis e licèus, qu'ajan un concors "joves" a part.
R.-
Malurosament la literatura occitana es pas gaire coneguda al defòra de l’espaci
occitanista. Qualas accions caldriá far per promòure aquela rica creativitat
literària occitana?
Vertat,
sustot que la literatura en general patís pesugament. Dins manifestacions
divèrsas, ai tengut sovent l'estand de l'IEO e sabi plan pro que mèma al còr de
l'espaci occitan, les libres literaris se vendon pas brica. Se ven, qualques
obratges didactics, es tot. Per contre vesi que conferéncias amb l'autor o
l'editor, o les dos, son escasenças per vendre qualques libres. Mas pr'aquò s'i
cal investir, e aquò s'apèla le militantisme e le militantisme sembla plan que
se pèrda. L'editor "Letras d'òc" prepausa libres numerics, veirem ben...
R.- Perqué cresètz que l'Occitania a inspirat talament de creators
e de tanta qualitat dins totes los domènis de la cultura? Per la seuna riquesa
e varietat? Pel caractèr dobèrt de la societat occitana?
Soi pas un grand literari, (éri ensenhaire d'agronomia !) e sabi pas respondre a aquela question. Vertad que dumpèi les trobadors, se parla, s'escriu, se canta Occitan. Mas l'elita francesa ac sap pas , ac vòl pas sapier o ac denega.
R.- Avètz trabalhat dins mai d’una òbra de teatre “amateur”
en lenga occitana. Quala es la vitalitat de las arts scènicas en Occitania ?
Le teatre es abans tot una demarcha militanta per fèr ausir
la lenga viva. Nos chapa fòrça temps e anam pertot ont sèm convidats, que i aja
monde o non, que i aja moneda o non. Les tèmas abordats son d'actualitat, mas
la lenga utilizada garda son chuc, amb le frasar de temps passat, le ton
trufandièr, las metafòras païsanas... Per respondre a la question, dumpèi 6
ans, sèm a 3 pèças, 103 representacions e 6500 espectators. Per nosautres,
amators e benevòls sen pretencions, es una escasuda ; regretam çaquelà que le
public siaga pas dels mès joves !
R.- Qual es vòstra valoracion generala per çò qu’es la lenga
occitana en Arièja? Es que i a una consciéncia sociala sufisenta per salvar la
lenga?
En Occitania en general e en Arièja en particular, la lenga se pèrd. Amb le bolegadís de la populacion les locutors naturals, sont partits endacòm mès per trobar trabalh, e son en partida remplaçats per "estrangièrs" que se foton plan mal de l'occitan. Aquò dit, cal pas s'arrestar al pè del rapalhon e resistir del melhor que podèm.
R.- Sètz tanben membre de l’Institut d’Estudis Occitans. Qualas
son las foncions e las activitats que realizatz abitualament?
Fa mès de dètz ans qu'ai aderit a l'IEO de l'Arièja. Ne
fusquèri clavaire pendent qualquas annadas. Demòri aderent e benevòl actiu a
cada còp que fa besonh. En particulier per las animacions, per las croniquetas
"De Còr e d'òc" sus "Radio Transparence", les ostalses de
retirada ont les viélhs me rememorian la lenga naturala.
R.- Coneissètz dempuèi pro d’annadas lo Comitat d’Afrairament
Occitan-Catalan, dels tempses de la presidéncia del Sr Enric Garriga. Cossí avètz
conegut lo CAÒC? Qual es estada la vòstra relacion amb aquesta associacion?
Ai conegut vertadièrament le CAOC, fa ja qualquas annadas - mas
me soveni pas quora - que fasiá un viatge en Arièja. Agèri l'onor de lors fèr
una charradisa sus las simbolicas del blat ; ne gardi un polit sovenir. Puèi
cada an nos saludam al pòrt de Salau. Siègui lors activitats sus un ret
social... N'ai un grand respècte.
[post_title] => Conversam amb Alan Vidal
[post_excerpt] => Alan Vidal es estat lo ganhant de la primièra edicion del “Concors de racontes brèus en occitan ENRIC GARRIGA TRULLOLS”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversam-amb-alan-vidal
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-05-08 14:01:09
[post_modified_gmt] => 2020-05-08 12:01:09
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=14090
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[5] => WP_Post Object
(
[ID] => 13992
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-24 11:40:23
[post_date_gmt] => 2020-04-24 09:40:23
[post_content] =>
Na Griselda Lozano és investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”. A més a més, és la presidenta de la Fundació Àger i fou distingida amb el Honorary Degree de la prestigiosa ESERP Business School i altres premis i distincions nacionals i internacionals. També és el primer escriptor en llengua occitana en obtenir el reconeixement internacional de l' Institut Ramon Llull.
Signatura de llibres de Griselda Lozano a l'estand del CAOC (Sant Jordi, 2017).
Redacció.- Per què et
sentires atreta per la història medieval, i en concret de l’occitana? Quin és
l’aspecte més interessant que descobrires d’aquesta cultura?
Griselda Lozano.- La història medieval, en definitiva, és el substrat de la
cultura dels pobles d´Europa. Occitània tingué
un paper decisiu i precisament han estat els lligams que tinc amb el val d´Aran i la recerca documental relacionada amb
l'època medieval, la que m'ha permès aprofundir en la cultura occitana. Per
altra banda, la cultura occitana és immensament rica no tan sols en texts
literaris, sinó també en la seva concepció social en aquells temps. En cas de
no haver estat així, en aquella societat, no hauria estat possible el suport a
noves formes d´entendre la Fe. Em
refereixo concretament al catarisme que tingué un extraordinari suport social i
comunitari en terres occitanes.
R.- Habitualment,
quan pensem en l’Edat Mitjana occitana sempre pensem en el catarisme i el
moviment trobadoresc. Però l’Occitània medieval és molt més rica i variada.
Quins aspectes remarcaries com a significatius de l’Occitània d’aquells segles?
G.L.- És cert que sempre es fa aquesta relació, però l'Església catòlica, també hi jugà un paper important, ja que obrí un seguit d´edificacions en els camins de peregrinació que dinamitzaren l´arquitectura i l´art medieval. Per altra banda, els “scriptoriums” eren uns referents de les traduccions dels clàssics. Per aquest motiu, les escoles de traductors que s’anaren formant posteriorment en altres indrets, tenien com a referent el model d´Occitània. Però sens dubte de l'XI al XII, foren els segles de major esplendor política i cultural d´Occitània, principalment, quan la llengua d´òc, es convertí, podríem dir, en quasi la llengua vehicular d´Europa amb el naixement de la literatura trobadoresca.
[post_title] => Conversem amb Griselda Lozano
[post_excerpt] => investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-griselda-lozano
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-24 11:41:52
[post_modified_gmt] => 2020-04-24 09:41:52
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13992
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[6] => WP_Post Object
(
[ID] => 13936
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-21 13:29:27
[post_date_gmt] => 2020-04-21 11:29:27
[post_content] =>
L’Olga Miracle és una soprano catalana que
realitzà els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu, al de València
i al Municipal de Barcelona. També ha exercit de professora de cant al
Conservatori Municipal de Sabadell. Des de fa uns anys, actua com a solista i
col·labora en diversos grups amb un ampli repertori en diferents gèneres com
l’òpera, el lied, l’oratori, la música sacra, la de cambra i les músiques
tradicionals catalana, occitana i espanyola. És per contenir una selecció
d’aquestes últimes que destaquem, d’entre la seva discografia abundant i
diversa, el disc “Cançons de sempre”. El seu treball més recent és “Àries del
Barroc”, amb el Trio Sekrets.
La soprano Olga Miracle i el músic Joan Codina durant el II Concert de música occitano-catalana al Museu d'Història de Catalunya (16/11/2019),
Redacció.- Quan va començar la teva afició
per la música? Com fou la teva formació musical?
Olga Miracle.- Dins de la meva família,
encara que no hi havia músics professionals, sempre ha existit un gran interès
pel món de la música. A casa teníem un piano de paret antic i també el meu avi
cantava molt bé. Gràcies a la família, des dels nou anys vaig començar a rebre
classes de música i de piano amb una professora durant tres o quatre anys.
Vaig matricular-me al Conservatori del
Liceu per iniciativa pròpia, ingressant-hi al quart curs després d’examinar-me
dels tres primers, alhora, de solfeig i piano. Per motius familiars ens vam
traslladar a València, i al seu Conservatori és on vaig començar a rebre
classes de cant. Després vaig estudiar COU als Estats Units, i de retorn a
Barcelona vaig completar els estudis superiors de música i vaig obtenir tres
titulacions superiors (Títol Superior de Professora de Cant, el de Solfeig,
Teoria de la Música i Acompanyament, i el de Pedagogia Musical) al Conservatori
Municipal de Barcelona.
R.-
Com està la salut de la música clàssica a Catalunya, tant a nivell de
formació com de difusió? Quines mesures serien necessàries per a un major
coneixement?
O.M.- Algunes institucions grans com l’Auditori o el Palau de la Música poden oferir una bona i extensa programació. També hi ha una bona formació, però mancada d’una adequada connexió amb la posterior carrera artística i professional. En resulta una gran dispersió en aquest àmbit, que passa a dependre de moltes iniciatives personals i molta implicació a nivell individual de cada artista. Depenent de l’època ens hem trobat amb més o menys iniciatives i els ajuts de les administracions sempre són escassos. Seria necessari realitzar una coordinació dels diversos fronts. L’associacionisme és potent, com per exemple el del món coral –de natura bàsicament amateur, però amb participació de molt bons professionals de la música-. I clarament es necessitaria una major presència i implicació de les diferents Administracions Públiques.
[post_title] => Conversem amb Olga Miracle
[post_excerpt] => “La música, la cançó, la dansa i la poesia són molt útils per a difondre i conèixer aquestes llengües minoritzades”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-olga-miracle
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-22 10:08:41
[post_modified_gmt] => 2020-04-22 08:08:41
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13936
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[7] => WP_Post Object
(
[ID] => 13842
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-04-01 21:38:28
[post_date_gmt] => 2020-04-01 19:38:28
[post_content] =>
Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova
presidenta de la nostra associació. Amb ella també s’ha produït una renovació
dels membres de la Junta. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els
projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
Redacció.- Com conegueres Occitània? I el CAOC?
Doncs, fa ja uns quants anys! No recordo quan es va fer sòcia
la meva mare, crec que el 1980 i no sé ben bé com hi va entrar en contacte. Havíem
ja anat al Nord de Catalunya arran del treball temporer del meu germà en la
fruita i la vinya i visitat a Occitània els castells “càtars”. Suposo que devia
ser a partir d’aquí. Ella estava sempre al dia amb aquestes coses: ja érem de
l'Òmnium, de l’Assemblea de Catalunya, de la UEC, del CEC, havia anat a la
Universitat Catalana d’Estiu, participat en la Marxa de la Llibertat i una cosa
porta a l’altra. De fet, la sòcia era ella però jo l’acompanyava per tot arreu:
quan no vam poder fer les sortides amb autocar, doncs amb el cotxe particular!
Anàvem al CAOC i a l’IPECC. I de seguida ens vam apreciar molt amb l’Enric
Garriga Trullols: érem la mare i la filla de Badalona.
Redacció.- En aquest any 2020 s’han encetat noves iniciatives que se sumen a les activitats habituals del CAOC.
Sí, cal anar buscar sempre al·licients nous que facin que una
entitat estigui viva i s'adeqüi als temps! Amb l'excusa
de l’any Bodon, aquest any hem convocat el Primer concurs literari en occità:
Concurs de Relats breus «Enric Garriga Trullols». Estem molt contents de la
resposta que ha tingut; han arribat relats de Catalunya i d’Occitània i el
jurat ja està deliberant per donar el veredicte passat Setmana Santa.
També tenim previst donar a conèixer més la persona i l’obra
de l’escriptor occità Joan Bodon, ara que es celebra el centenari del seu
naixement, a partir de xerrades i una taula rodona entre diferents
especialistes de la seva obra; ja veurem però els terminis en què ho puguem
fer: la situació de confinament no ens ha ajudat gaire però ho tirem endavant.
Tenim el projecte d’iniciar un grup coral que pugui preservar
les cançons tradicionals catalanes i occitanes i portar-les arreu on es facin
actes sigui a Catalunya o a Occitània; tenir més presència d’una manera lúdica.
A Occitània són molt amants de la música i el cant tradicional i a qualsevol
reunió comparteixen cants; aquí s’ha perdut una mica: o cantes en una coral o
no es canta! Estem pendents d’un local adient i ens hem emparaulat amb un
director.
Altres projectes: Oferir un Club de lectura mensual en
occità. I oferir el local com a lloc de consulta de revistes occitanes que ens
arriben: poder compartir la lectura i intercanviar opinions sobre els articles
és una bona manera d’aprendre i practicar l’idioma.
Això, a part de les activitats que fem cada any i que continuem: tallers de danses, presentacions de llibres, conferències sobre temes d’actualitat, visites a Barcelona en occità...
[post_title] => Conversem amb Núria Comas Fornaguera
[post_excerpt] => Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova presidenta del CAOC. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] =>
[post_name] => conversem-amb-nuria-comas-fornaguera
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2020-04-02 11:47:37
[post_modified_gmt] => 2020-04-02 09:47:37
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13842
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[8] => WP_Post Object
(
[ID] => 13827
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-03-11 15:43:17
[post_date_gmt] => 2020-03-11 14:43:17
[post_content] =>
Resident a
Esplugues de Llobregat, encara que nascut a Sant Vicenç dels Horts, en Miquel
Romagosa, després d’una llarga vida de treball en càrrecs directius del sector
de l’automoció, decidí dedicar-se a la seva passió, l’escriptura. De moment ha
publicat tres llibres, i en destaquem “Viana de Foix”, ambientat en l’època de
l’inici de la Croada contra els Bons Homes.
Redacció.- Com et
sentires atret per Occitània?
M.R.- Fou una situació
casual. El meu fill en un viatge pels Estats Units, trobà el nom d’un soldat
caigut durant la Guerra del Vietnam, J.Layne Romagosa, en una placa memorial a
Washington. Trobar el nostre cognom a tants quilòmetres de distància provocà el
meu interès per saber si alguns Romagosa havien emigrat en temps llunyans al
continent americà.
Investigant vaig
descobrir que alguns Romagosa provinents de Sitges havien viscut a l’estat de
Louisiana des del segle XVIII, i que la nissaga, segons les recerques d’una investigadora
nord-americana, procedien de la ciutat de Romagosa, a Occitània. Aquesta tesi
també és defensada per l’estudiós Dr Medina al seu llibre “Romagosa de Begues”.
Segons les
troballes aconseguides una branca dels Romagosa havien arribat a Catalunya
procedents d’Occitània durant el segle XIII, quedant alguns membres al Comtat
d’Empúries i uns altres a Cervelló, en unes terres que necessitaven urgentment
repoblació humana.
R.- Penses que
podrien haver estat “Bons Homes” (càtars) els teus avantpassats?
M.R.- És probable,
perquè aquestes terres despoblades i molt perilloses en matèria de seguretat,
eren poblades molt sovint per persones que eren perseguides per motius
diversos, i els càtars, fugint de la persecució de la Croada, eren candidats a
repoblar aquests territoris.
R.- “Viana de
Foix” és una novel·la on apareixen els teus avantpassats?
M.R.- Parcialment.
La novel·la és ficció, amb molts punts en comú amb la realitat històrica, però
que incorpora històries també fictícies. Considero “Viana de Foix” com un
homenatge a aquella civilització occitana, única en el seu temps, però molt
diversa, on trobem càtars, però també dames i trobadors, cavallers...
Personalment penso
que segurament els meus avantpassats podien haver estat “faydits” (nobles
occitans que defensaven els càtars, encara que ells mateixos no ho fossin
perquè eren els seus vassalls). Potser els meus avantpassats perderen els seus
títols i el seu patrimoni com molts altres nobles per aquesta causa, i es
veieren obligats a emigrar a la recerca d’altres indrets.
R.- La Croada fou
una tragèdia per a Occitània. Es podia haver evitat? Quines foren les
vertaderes motivacions?
M.R.- L’Església catòlica necessitava extirpar aquesta dissidència que amenaçava amb trencar el seu monopoli religiós. Els Càtars eren molt estimats pel poble pels seus actes de bondat i ajuda als més necessitats. Malgrat els intents de l’Església catòlica de frenar amb paraules i contraatacant amb els seus millors predicadors com Sant Domènec de Guzmán, el Catarisme continuava expansionant-se pel Llenguadoc. Les paraules no havien servit i només quedava l’opció de la força.
Originère dau
Briançonés, Nicolas Colomban resta despuei quianze ans en Catalonha e l’es un
grand amant de las lengas qu’a estudiat la dialectologiá. Aul nos explicaré
aira quala es la situacion de l’occitan dins las Alps.
Redaccion.- Parlètz nos de l’occitan alpenc.
Nicolas
Colomban.- Mon parlar es pas aitant coneissut coma lo provençal o lo gascon.
Iéu a l’ai aprés a parlar embé mon grand, despuei tot jove, aprés l’aver auvit
parlar, la m’aviu fascinat. Iéu a l’apèlo coma ièl, “patois”, sensa considerar
aiquèl nom coma pejoratif. Aprés dins chasque païs la gent l’apelava pereussas
coma los abitants, iéu coma a siu dau Vialar, parlo lo Vialan, mas a Cervièra
lo païs vesin, ilhs parlan lo Cerveirin.
R.- La l’i a de diferéncias entre los parlars de
chasque païs dau Briançonés?
N.C.- Òi,
chasque païs a son pròpre parlar ben definit, embé mesme de variacions d’una
borjaa a l’autra. Chal pensar que l’es un territòri d’auta montanha, e dins lo
temps la comunicacion èra pas coma encuèi. La gent se mariava dins son pròpre
païs, per conservar las tèrras qu’avián. Los mariatges èran arrenjats per las
familhas dins lor interèst e aiquò empachava l’arribaa de personas d’autres
endreches. E mesme los Briançonés qu’èran partits far fortuna a l’estrangièr
(quauques uns per exemple avián libèrt de librariás au Portugal), revenián
totjorn se mariar embé de femnas de lor païs... Tot aiquò manteniá de
diferéncias lexicalas e de prononciacion entre los parlars de chasque païs,
mesme vesins de trèis o quatre kilomètres. Mas malgrat totas aiquelas
diferéncias, la gent de païs diferents se comprenián sensa ges de dificultats.
R.- Que pensètz os de la volontat de crear un
occitan estandard?
N.C.- Iéu ai de
dificultats per compréner un gascon o un lengadocian per exemple, mas pas tant
embé lo provençal per l’aver auvit plus sovent. La me sembla plus facile de
parlar embé un limosin o un auvernhat, que parlan de varietats plus vesinas de
la miá. Alora mielhs qu’una soleta forma, a crèio que la sariá benlèu plus
eficace de tenir conte de las maors diferéncias dialectalas per crear un
estandard per chasque varietat. La sariá benléu l’ocasion d’essobliar totas
aiquelas lutas intèrnas que son mas qu’una perduá de temps per la lenga...
R.- Quala es la relacion embé las Valadas Occitanas
que son vòstras vesinas?
N.C.- Avant tot
chal dire que trèis d’aiquelas valadas son istoricament briançonésas, alora
ailas son pròchas, mas malairosament, ailas son pereussas longtemps estaa
esluenhaas. Pendent de siècles lo Briançonés èra un principat coneissut coma
los “Escartons” e que, en pratica, foncionava coma una pechita republica
despuei l’an 1343 e la sinhatura d’una charta que garantissiá lor libertat
politica e legislativa. Aiquela charta èra confirmaa tots los ans derant lo rèi
de França per un impòst nomenat l’“escart”, que donava au principat la
possibilitat de s’autogovernar en tot convocar assemblaas per discutar e
resòudre sos pròpres afars. Lo rèi de França conservava mas que lo drech de
passatge per lo territòri per sas armaas.
Aprés lo Tratat
d’Utrecht (1713), una frontièra a divisat lo Briançonés en dos, en tot seguir la linha de partatge de las
aigas, e sensa tenir conte qu’un principat èra a chaval sus la cima de las
Alps... Las diferentas trajectòrias istoricas (França e Piemont-Sardenha, puei
Italiá) an creat una muralha que nos separava, malgrat lo fach que la mesma
lenga se parlava de chasque caire.
Darrièrament,
embé la supression de la frontièra e surtot gràcias a Internet, los eschambis
an représ un pau de vigor. Mas a considèro que l’avenir de l’occitan alpenc e
de sa varianta briançonésa passaré per l’intensificacion de las relacions embé
las Valadas. Mas la l’i auré encara de travalh, quora om pensa que dau caire
francés, la majoritat de la gent pensa que de l’autre caire la gent parla mas
que l’italien o lo piemontés, e ilhs saban pas qu’om i parla pereussas lo mesme
“patois” que nosautres...poooo0
Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest important escriptor occità contemporani. Jaume Figueras, que és llicenciat en Filologia Catalana, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i, de fa vint-i-cinc anys, col·labora en la divulgació a Catalunya de la literatura occitana com a traductor, docent i estudiós. Ha traduït al català els Contes dels Balssàs i La grava sul camin, de Joan Bodon, que Club dels Novel·listes compta publicar, a més dels dos primers lliuraments de Verd Paradís i La cèrca de Pendariès, de Max Roqueta, i La Bèstia dau Vacarés i La caraca, de Josèp d’Arbaud.
R.- L’obra d’en Joan Bodon és considerada com a bàsica en la literatura occitana contemporània. Quines són les característiques bàsiques de l’obra bodoniana?
J.F.- D’un costat, respon des del realisme al trasbals que la modernitat va suposar per al món rural, empès a uns canvis que van afectar-lo profundament, tot reduint ostensiblement l’ús social de la llengua que fins aleshores havia estat l’habitual: l’occità. Bodon, ja de bona hora, s’adona de fins a quin punt aquest procés en fa via, i no pot deixar de doldre’s per la fi de la societat que havia estat encara la del seu pare, per la desaparició del que fins aleshores havia estat l’occitanitat. I, sobretot, pateix per la inconsciència amb què els occitans s’ho prenen. D’aquí la sensació d’estar sol, i la necessitat d’aplegar-se amb d’altres per lluitar plegats.
Jaume Figueras i Trull.
De l’altre, però, Bodon és un d’aquells autors que paren també l’oïda a tot el que batega dins seu, al que el neguiteja, i és aclaparadorament sincer a l’hora d’exposar la soledat, la manca d’amor, el desassossec del jovent... I, cada vegada amb més franquesa, aborda una problemàtica sexual inquietant, que es dóna alhora que la seva reflexió sobre la identitat.
I després hi ha la consideració política del fet occità, de la necessitat d’alliberar-se de la subjecció a què França els té sotmesos, de considerar la possibilitat d’endegar un procés d’emancipació. D’aquí, l’interès per la història, pels moviments de profetisme popular, etc.
També és un autor d’una honestedat insubornable, a nivell personal, que fa que mai no s’estigui de dir el que ha dir, per desavinent que sigui: per als altres o per a ell mateix... I això, en un món on dominen les distàncies curtes, com és l’occità, demana un cert valor. Més que més en un autor com Bodon, que no volia alliçonar ningú però que no deixava res per verd...
Diguem també que l’obra de Bodon presenta un grau d’unitat i de cohesió interna que és molt remarcable – de fet, en els primers poemes que escriu, a disset i a divuit anys, ja hi ha in nuce el Bodon de sempre. I en algun dels contes de joventut, com “La filha de Viaur”, trobem elements temàtics que reprendrà a la fi de sa vida, a Las Domaisèlas. Però aquesta cohesió, aquesta coherència, es dona alhora que una profunda voluntat d’evolucionar, que fa que a cada novel·la Bodon sorprengui el lector.
R.- Un dels trets que més sobten és que, malgrat l’evident localització occitana de la majoria de les seves obres, copsem una clara i evident universalitat en la seva obra.
J.F.- És ben cert. I això perquè de fet no hi ha cap contradicció, entre l’arrelament i la universalitat. Bodon parteix sempre, a l’hora d’emprendre una novel·la o un recull, d’allò que té a tocar i d’allò que ell és, d’una manera gairebé física, corporal, però aquesta concreció és fins a un tal punt visceral i sincera -perquè respon a una necessitat- que això mateix li permet d’atènyer un nivell de significació més profund, que depassa el fet biogràfic, en la mesura que deixa de ser individual per ser ras i curt humà: propi de tots els éssers humans... Ell deia que no podia deixar d’escriure el que escrivia.
A més, té una manera de jugar amb el “jo” que és molt moderna, i fins lúdica, tot i que pot arribar a desconcertar el lector. Així, empelta experiències de la seva vida en la ficció, que d’aquesta manera assumeix el món real, per tot seguit deixar que la ficció s’enfili per d’altres camins, emprengui d’altres viaranys, que en el fons són d’altres possibilitats vitals... És una mica com allò que deia Pessoa: que el poeta és un fingidor que fa veure que està fingint, amb la qual cosa tot acaba essent en el fons veritat... I és aquest joc que el fa universal.
R.- En conèixer a Tolosa l’any 1952 a en Robèrt Lafont i altres membres de l’Institut d’Estudis Occitans, en Joan Bodon conegué una sensibilitat diferent al Felibrisme que havia impregnat la major part de la literatura occitana des del segle XIX. Com es reflecteix en la seva obra aquesta miscel·lània de corrents literaris occitans?
J.F.- De fet, Bodon resta sempre essencialment lliure. I si és veritat que va ser d’allò més sarcàstic amb el Felibritge institucional, que escarneix a La Santa Estela del Centenari i al Llibre dels Grans Jorns, per exemple, també ho és que tota sa vida va restar fidel a Lo Grelh Roergàs, que era com si diguéssim la seva família literària, i que sempre va sentir un gran apreci per Enric Molin. La crítica a l’occitanisme, però, és també evident en la condemna de totes les ideologies, ni que en principi sembli que està parlant dels enfarinats, només, o dels monjos de la Bonacomba... A La Quimèra, per exemple, hi ha moments en què sentint aquells monjos et fa l’efecte que estàs assistint als debats que hi havia al si de l’IEO o a les plataformes polítiques de l’època, com Lucha Occitana...
Joan Bodon amb Enric Molin.
Bodon sent un gran respecte per tots els qui intenten entendre Occitània i miren de fressar nous camins per sortir-se’n, des de l’anàlisi social i econòmica, com Robèrt Lafont i la gent del COEA, però mai no deixa de tocar de peus a terra. No s’enfila mai, mongetera amunt... Que critiqui uns i altres, però, no vol dir que no sostingui alhora la necessitat indefugible del compromís i de la brega. Ell mateix era un sindicalista convençut, tot i que no acabava de lligar amb els quadres i la manera de fer dels sindicats – no diguem ja dels partits...
R.- La seva estada a Breslau, durant la Segona Guerra Mundial, acomplint el Servei Laboral Obligatori imposat pels nazis als joves francesos, fou una experiència molt traumàtica, que impregnà també la seva creació. En quina mesura i manera? (Per exemple, la novel·la “La Grava sul Camin” de l’any 1956 és un bon exemple).
J.F.- De Silèsia, Bodon en va tornar profundament macat pel que hi va veure: l’horror dels camps, rere les filferrades, que apareix a l’Evangèli de Bertomieu; el patiment de la població civil, sota les bombes; les vides esguerrades, que ja no es podran tornar a redreçar; el que avui en diem la neteja ètnica... I tot plegat el va fer adonar que totes les víctimes tenen la mateixa dignitat humana, siguin del bàndol que siguin. D’aquí que, a les seves novel·les, hi trobem tant la “panienka” polonesa, prostituïda als Lager, com la “fraülein” alemanya, tocada dels pulmons, que no se’n sortirà... I això -que algú gosés a veure els alemanys com a persones, l’endemà mateix de la Libération, com qui diu, o els russos, i que no estigués disposat a acceptar cap prejudici – per força havia de desvetllar prevencions. Fet que explica la por que tenia que ningú no els entendria, els seus llibres, com no es cansa de dir i repetir a l’Enric Molin.
investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”.
Des de fa uns mesos, la Núria Comas és la nova presidenta del CAOC. Parlem amb ella per a valorar les iniciatives i els projectes que es desenvoluparan sota el seu mandat.
Vaquí tot çò que lo CAÒC vos prepausa per l'edicion virtuala de la XXIVa Dictada Occitana, que se tendrà lo 30 de genièr:
🔹 Canal Youtube
Detalls de l'activitat
Vaquí tot çò que lo CAÒC vos prepausa per l’edicion virtuala de la XXIVa Dictada Occitana, que se tendrà lo 30 de genièr:
🔹 Canal Youtube CAOC (12:00) : salutacion iniciala de la Directritz Generala de Politica Lingüistica, Dòna Ester Franquesa, e de la presidenta del CAÒC, Dòna Núria Comas Fornaguera.
30 de genièr de 2021.
18h00