WP_Query Object
(
[query] => Array
(
[category_name] => entrevista
)
[query_vars] => Array
(
[category_name] => entrevista
[error] => 
[m] => 
[p] => 0
[post_parent] => 
[subpost] => 
[subpost_id] => 
[attachment] => 
[attachment_id] => 0
[name] => 
[pagename] => 
[page_id] => 0
[second] => 
[minute] => 
[hour] => 
[day] => 0
[monthnum] => 0
[year] => 0
[w] => 0
[tag] => 
[cat] => 745
[tag_id] => 
[author] => 
[author_name] => 
[feed] => 
[tb] => 
[paged] => 0
[meta_key] => 
[meta_value] => 
[preview] => 
[s] => 
[sentence] => 
[title] => 
[fields] => 
[menu_order] => 
[embed] => 
[category__in] => Array
(
)
[category__not_in] => Array
(
)
[category__and] => Array
(
)
[post__in] => Array
(
)
[post__not_in] => Array
(
)
[post_name__in] => Array
(
)
[tag__in] => Array
(
)
[tag__not_in] => Array
(
)
[tag__and] => Array
(
)
[tag_slug__in] => Array
(
)
[tag_slug__and] => Array
(
)
[post_parent__in] => Array
(
)
[post_parent__not_in] => Array
(
)
[author__in] => Array
(
)
[author__not_in] => Array
(
)
[ignore_sticky_posts] => 
[suppress_filters] => 
[cache_results] => 1
[update_post_term_cache] => 1
[lazy_load_term_meta] => 1
[update_post_meta_cache] => 1
[post_type] => 
[posts_per_page] => 10
[nopaging] => 
[comments_per_page] => 50
[no_found_rows] => 
[order] => DESC
)
[tax_query] => WP_Tax_Query Object
(
[queries] => Array
(
[0] => Array
(
[taxonomy] => category
[terms] => Array
(
[0] => entrevista
)
[field] => slug
[operator] => IN
[include_children] => 1
)
)
[relation] => AND
[table_aliases:protected] => Array
(
[0] => wpcaoc_term_relationships
)
[queried_terms] => Array
(
[category] => Array
(
[terms] => Array
(
[0] => entrevista
)
[field] => slug
)
)
[primary_table] => wpcaoc_posts
[primary_id_column] => ID
)
[meta_query] => WP_Meta_Query Object
(
[queries] => Array
(
)
[relation] => 
[meta_table] => 
[meta_id_column] => 
[primary_table] => 
[primary_id_column] => 
[table_aliases:protected] => Array
(
)
[clauses:protected] => Array
(
)
[has_or_relation:protected] => 
)
[date_query] => 
[queried_object] => WP_Term Object
(
[term_id] => 745
[name] => Entrevista
[slug] => entrevista
[term_group] => 0
[term_taxonomy_id] => 746
[taxonomy] => category
[description] => 
[parent] => 0
[count] => 11
[filter] => raw
[cat_ID] => 745
[category_count] => 11
[category_description] => 
[cat_name] => Entrevista
[category_nicename] => entrevista
[category_parent] => 0
)
[queried_object_id] => 745
[request] => SELECT SQL_CALC_FOUND_ROWS  wpcaoc_posts.ID FROM wpcaoc_posts  LEFT JOIN wpcaoc_term_relationships ON (wpcaoc_posts.ID = wpcaoc_term_relationships.object_id) WHERE 1=1  AND ( 
wpcaoc_term_relationships.term_taxonomy_id IN (746)
) AND wpcaoc_posts.post_type = 'post' AND (wpcaoc_posts.post_status = 'publish' OR wpcaoc_posts.post_status = 'closed') GROUP BY wpcaoc_posts.ID ORDER BY wpcaoc_posts.post_date DESC LIMIT 0, 10
[posts] => Array
(
[0] => WP_Post Object
(
[ID] => 13827
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-03-11 15:43:17
[post_date_gmt] => 2020-03-11 14:43:17
[post_content] => 
Resident a
Esplugues de Llobregat, encara que nascut a Sant Vicenç dels Horts, en Miquel
Romagosa, després d’una llarga vida de treball en càrrecs directius del sector
de l’automoció, decidí dedicar-se a la seva passió, l’escriptura. De moment ha
publicat tres llibres, i en destaquem “Viana de Foix”, ambientat en l’època de
l’inici de la Croada contra els Bons Homes.


Redacció.- Com et
sentires atret per Occitània?


M.R.- Fou una situació
casual. El meu fill en un viatge pels Estats Units, trobà el nom d’un soldat
caigut durant la Guerra del Vietnam, J.Layne Romagosa, en una placa memorial a
Washington. Trobar el nostre cognom a tants quilòmetres de distància provocà el
meu interès per saber si alguns Romagosa havien emigrat en temps llunyans al
continent americà.  


Investigant vaig
descobrir que alguns Romagosa provinents de Sitges havien viscut a l’estat de
Louisiana des del segle XVIII, i que la nissaga, segons les recerques d’una investigadora
nord-americana, procedien de la ciutat de Romagosa, a Occitània. Aquesta tesi
també és defensada per l’estudiós Dr Medina al seu llibre “Romagosa de Begues”.



Segons les
troballes aconseguides una branca dels Romagosa havien arribat a Catalunya
procedents d’Occitània durant el segle XIII, quedant alguns membres al Comtat
d’Empúries i uns altres a Cervelló, en unes terres que necessitaven urgentment
repoblació humana.


R.- Penses que
podrien haver estat “Bons Homes” (càtars) els teus avantpassats?


M.R.- És probable,
perquè aquestes terres despoblades i molt perilloses en matèria de seguretat,
eren poblades molt sovint per persones que eren perseguides per motius
diversos, i els càtars, fugint de la persecució de la Croada, eren candidats a
repoblar aquests territoris.


R.- “Viana de
Foix” és una novel·la on apareixen els teus avantpassats?


M.R.- Parcialment.
La novel·la és ficció, amb molts punts en comú amb la realitat històrica, però
que incorpora històries també fictícies. Considero “Viana de Foix” com un
homenatge a aquella civilització occitana, única en el seu temps, però molt
diversa, on trobem càtars, però també dames i trobadors, cavallers...


Personalment penso
que segurament els meus avantpassats podien haver estat “faydits” (nobles
occitans que defensaven els càtars, encara que ells mateixos no ho fossin
perquè eren els seus vassalls). Potser els meus avantpassats perderen els seus
títols i el seu patrimoni com molts altres nobles per aquesta causa, i es
veieren obligats a emigrar a la recerca d’altres indrets.


R.- La Croada fou
una tragèdia per a Occitània. Es podia haver evitat? Quines foren les
vertaderes motivacions?


M.R.- L’Església catòlica necessitava extirpar aquesta dissidència que amenaçava amb trencar el seu monopoli religiós. Els Càtars eren molt estimats pel poble pels seus actes de bondat i ajuda als més necessitats. Malgrat els intents de l’Església catòlica de frenar amb paraules i contraatacant amb els seus millors predicadors com Sant Domènec de Guzmán, el Catarisme continuava expansionant-se pel Llenguadoc. Les paraules no havien servit i només quedava l’opció de la força.


Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.


Francesc Sangar. CAOC.

[post_title] => Conversem amb Miquel Romagosa
[post_excerpt] => Pels nobles era una qüestió d'honor defensar els càtars. 
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-miquel-romagosa
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2020-03-11 16:53:35
[post_modified_gmt] => 2020-03-11 15:53:35
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13827
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[1] => WP_Post Object
(
[ID] => 12803
[post_author] => 2
[post_date] => 2019-03-20 13:39:13
[post_date_gmt] => 2019-03-20 12:39:13
[post_content] => 
Originère dau
Briançonés, Nicolas Colomban resta despuei quianze ans en Catalonha e l’es un
grand amant de las lengas qu’a estudiat la dialectologiá. Aul nos explicaré
aira quala es la situacion de l’occitan dins las Alps.


Redaccion.- Parlètz nos de l’occitan alpenc.


Nicolas
Colomban.- Mon parlar es pas aitant coneissut coma lo provençal o lo gascon.
Iéu a l’ai aprés a parlar embé mon grand, despuei tot jove, aprés l’aver auvit
parlar, la m’aviu fascinat. Iéu a l’apèlo coma ièl, “patois”, sensa considerar
aiquèl nom coma pejoratif. Aprés dins chasque païs la gent l’apelava pereussas
coma los abitants, iéu coma a siu dau Vialar, parlo lo Vialan, mas a Cervièra
lo païs vesin, ilhs parlan lo Cerveirin.


R.- La l’i a de diferéncias entre los parlars de
chasque païs dau Briançonés?


N.C.- Òi,
chasque païs a son pròpre parlar ben definit, embé mesme de variacions d’una
borjaa a l’autra. Chal pensar que l’es un territòri d’auta montanha, e dins lo
temps la comunicacion èra pas coma encuèi. La gent se mariava dins son pròpre
païs, per conservar las tèrras qu’avián. Los mariatges èran arrenjats per las
familhas dins lor interèst e aiquò empachava l’arribaa de personas d’autres
endreches. E mesme los Briançonés qu’èran partits far fortuna a l’estrangièr
(quauques uns per exemple avián libèrt de librariás au Portugal), revenián
totjorn se mariar embé de femnas de lor païs... Tot aiquò manteniá de
diferéncias lexicalas e de prononciacion entre los parlars de chasque païs,
mesme vesins de trèis o quatre kilomètres. Mas malgrat totas aiquelas
diferéncias, la gent de païs diferents se comprenián sensa ges de dificultats.


R.- Que pensètz os de la volontat de crear un
occitan estandard?


N.C.- Iéu ai de
dificultats per compréner un gascon o un lengadocian per exemple, mas pas tant
embé lo provençal per l’aver auvit plus sovent. La me sembla plus facile de
parlar embé un limosin o un auvernhat, que parlan de varietats plus vesinas de
la miá. Alora mielhs qu’una soleta forma, a crèio que la sariá benlèu plus
eficace de tenir conte de las maors diferéncias dialectalas per crear un
estandard per chasque varietat. La sariá benléu l’ocasion d’essobliar totas
aiquelas lutas intèrnas que son mas qu’una perduá de temps per la lenga...


R.- Quala es la relacion embé las Valadas Occitanas
que son vòstras vesinas?


N.C.- Avant tot
chal dire que trèis d’aiquelas valadas son istoricament briançonésas, alora
ailas son pròchas, mas malairosament, ailas son pereussas longtemps estaa
esluenhaas. Pendent de siècles lo Briançonés èra un principat coneissut coma
los “Escartons” e que, en pratica, foncionava coma una pechita republica
despuei l’an 1343 e la sinhatura d’una charta que garantissiá lor libertat
politica e legislativa. Aiquela charta èra confirmaa tots los ans derant lo rèi
de França per un impòst nomenat l’“escart”, que donava au principat la
possibilitat de s’autogovernar en tot convocar assemblaas per discutar e
resòudre sos pròpres afars. Lo rèi de França conservava mas que lo drech de
passatge per lo territòri per sas armaas. 


Aprés lo Tratat
d’Utrecht (1713), una frontièra a divisat lo Briançonés en dos,  en tot seguir la linha de partatge de las
aigas, e sensa tenir conte qu’un principat èra a chaval sus la cima de las
Alps... Las diferentas trajectòrias istoricas (França e Piemont-Sardenha, puei
Italiá) an creat una muralha que nos separava, malgrat lo fach que la mesma
lenga se parlava de chasque caire.
Darrièrament,
embé la supression de la frontièra e surtot gràcias a Internet, los eschambis
an représ un pau de vigor. Mas a considèro que l’avenir de l’occitan alpenc e
de sa varianta briançonésa passaré per l’intensificacion de las relacions embé
las Valadas. Mas la l’i auré encara de travalh, quora om pensa que dau caire
francés, la majoritat de la gent pensa que de l’autre caire la gent parla mas
que l’italien o lo piemontés, e ilhs saban pas qu’om i parla pereussas lo mesme
“patois” que nosautres...poooo0






Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.


Francesc Sangar. CAOC.

[post_title] => Conversam ambe Nicolas Colomban
[post_excerpt] => “Chal crear una consciéncia en favor de la lenga".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] => 
[post_name] => conversam-ambe-nicolas-colomban
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2019-03-20 13:41:47
[post_modified_gmt] => 2019-03-20 12:41:47
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=12803
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[2] => WP_Post Object
(
[ID] => 12395
[post_author] => 2
[post_date] => 2019-01-03 10:17:07
[post_date_gmt] => 2019-01-03 09:17:07
[post_content] => 



En Josep Sancho és Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en la història de les Terres Ebrenques, ha escrit dos interessants llibres, El Marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939) i Artur Bladé, escriure la memòria (1907-1995) publicats per Onada i pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre i per Cossetània, respectivament. Amb aquest últim guanyà la “VI Beca d’Estudi de la Figura i Obra d’Artur Bladé i Desumvila”. Actualment, treballa com a tècnic a l’Agència Catalana de la Joventut de la Generalitat de Catalunya. L’Artur Bladé fou un escriptor, nascut a Benissanet, a la Ribera d’Ebre, que visqué part del seu exili a Montpelhièr i escrigué dos interessants llibres sobre la relació entre Catalunya i Occitània.


Redacció.-
Per què et sentires atret per la vida i obra de l’Artur Bladé? 


Josep Sancho.- Quan estudiava a la
universitat, volia que el treball de fi de carrera estigués relacionat amb les
Terres de l’Ebre. Me n’adonava que la historiografia catalana estava molt
centrada a Barcelona i la Catalunya central, com si allò que passés a la
capital, també succeïa a la resta del país, i molt sovint hem tingut dinàmiques
diferents. El meu professor i tutor, Enric Ucelay, em va proposar fer el
treball sobre el marcel·linisme a les Terres de l’Ebre, un tema molt potent que
no havia estat prou estudiat, i així vaig conèixer la figura de l’Artur Bladé,
qui de jove fou dirigent comarcal del marcel·linisme. El treball va esdevenir
tesi doctoral, i em vaig presentar a la convocatòria de la beca sobre la vida i
obra de l’Artur Bladé.  


R.-
Ha estat complicat recopilar tota aquesta enorme informació sobre la vida i
obra de l’Artur Bladé?  


J.S.- Ha estat molt assequible. Hi ha
molta documentació, perquè l’any 2009, l’Artur Bladé i Font, el seu fill,  va cedir la documentació del seu pare a
l’Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre, bàsicament correspondència amb moltes
personalitats i articles i apunts dels seus llibres. A més, l’any 2007 s’havia
celebrat el centenari del seu naixement i Cossetània va començar la reedició de
la seva obra completa.  


R.-
Com era el tarannà de l’Artur Bladé?


J.S.- Durant la presentació del llibre a
Móra d’Ebre, en Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i
de les Arts (CoNCA), va parlar més de la seva vessant psicològica, del seu
caràcter més introspectiu i sensible, segons podem observar en els seus
dietaris. L’Heribert Barrera, que va coincidir amb ell a l’exili montpellerí,
el descrivia també com a una persona reservada, a qui li agradava més escoltar
que parlar. El seu avi matern, secretari de l’Ajuntament de Benissanet i home
de lletres, amb qui va viure bona part de la seva infantesa, li va encomanar
l’amor per la lectura. 


R.-
L’Artur Bladé visqué a Occitània des de l’any 1939 fins el 1942, quan s’exilià
a Mèxic. Què destacaries de l’estada occitana d’en Bladé?


J.S.- Tot i que fou una etapa curta, va ser extremadament intensa i fecunda, uns anys decisius per a la seva obra. Va connectar amb la intel·lectualitat catalana exiliada més important, com Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Carles Riba... i aconseguí molta informació pels seus llibres, en prendre apunts de les converses amb ells i dels llibres de la Biblioteca Municipal de la ciutat, que van ser la base de la majoria dels seus llibres.


Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.


Francesc Sangar. CAOC.

[post_title] => Conversem amb en Josep Sancho
[post_excerpt] =>  “Gràcies a les memòries de l'Artur Bladé, podem conèixer en profunditat l'exili català a Montpelhièr".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-en-josep-sancho
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2019-01-03 10:34:11
[post_modified_gmt] => 2019-01-03 09:34:11
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=12395
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[3] => WP_Post Object
(
[ID] => 11227
[post_author] => 1
[post_date] => 2018-12-03 11:16:50
[post_date_gmt] => 2018-12-03 10:16:50
[post_content] => Fa doas annadas que nasquèt un novèl projècte comunicatiu digital en lenga occitana, la revista sapiencia.eu , especializada en la publicacion d’articles sus sciéncia, geografia, istòria e lingüistica. Fa unas setmanas, la revista atenguèt superar la chifra de cent mil visitants. Parlam uèi amb lo sieu director, Christian Andreu.
Redaccion.- Cossí sorgiguèt l'idèa de publicar una revista sus Sciéncias e Umanitats en lenga occitana?
Quora èra pichon, a collègi nos parlavan de Murèth. Totjorn aviá agut la sensacion que Catalonha e Occitània èran de nacions sòrras. Pr’aquò decidiguèri d’ajudar los occitans e lor cultura. Cossí far? Amb una revista que parlèsse d’una tematica pro seriosa per ajudar desvolopar la lenga e cultura occitanas. E la sciéncia e l’istòria o son.
R.- Los vòstres collaboradors son repartits arreu del mond. A Eslovaquia, Sardenha, Anglatèrra... Aiçò demòstra que la lenga occitana interèssa arreu del mond?
De segur ! La lenga d’òc es una lenga de comunicacion coma las autras; lo catalan, lo francés, l’espanhòl, l’anglés, eca. Pòt èsser utilitzada pertot. La nòstra revista Sapiéncia occitana, de sciéncia e istòria, aital o a tornat demostrar amb d’articles sus Fisica Quantica, Antropologia, Paleontologia e Istòria.  Lo segond país qu’a mai de legeires de la revista son d’estatsunidencs, çò que vòl dire que l’occitan es legit pr’amor qu’es una bèla lenga.
R.- Malastrosament, es pas abitual veire d'articles scientifics e d’autras disciplinas en lenga occitana. Quinas dificultats vos trobèretz al començament?
Foguèt un pauc malaisit mas pas per manca de diccionaris pro especializats en occitan. Seriá estat parièr amb d’autras lengas. L’occitan en çò que tòca a la sciéncia a pas cap de problèma. Quora aviám un dobte solament caliá anar sus lo diccionari morfologic de Josiana Ubaud, per exèmple, e la problematica de la paraula èra finida. L’occitan a de braves otíls lingüistics e solament cal saber cercar plan. Coma dins d’autras lengas. Pas mai pas mens.
R.- E a nivèl lingüistic, avètz trapat de problèmas per qualques tèrmes tecnics e scientifics?
Pas gaires pr’amor d’aquò qu’avèm dich. I a fòrça diccionaris plan bons en occitan. Atanben de diccionaris scientifics o tècnics. Se una causa an fach los occitans dempuèi la creacion de l’Institut d’Estudis Occitans en 1945 es l’estudi de la lenga e pensi que la creacion d’una lenga modèrna qu’a coma referent la lenga d’Alibèrt es una tòca qu’an capitat plan de far. 
R.- D’ont provenon basicament los vòstres lectors? E quina sòrta de lector avètz (amb estudis, gents joves o grandas...)?
I a de tot. La majoritat, per astre, son d’occitans d’Occitània (40%) e l’autra plan granda partida de legeires son de catalans dels Païses Catalans (40%). Tanben i a fins un 20% de legeires dels Estats Units, Anglatèrra o encara Alemanha que son de segur d’estudiants de la lenga d’òc, qu’encara a un grand prestigi a nivèl internacional. Dins Occitània, los que mai legisson la revista son d’occitans de París e apuèi de las regions d’Occitània, los gascons de Nòva Aquitània e los de Provença.
R.- Quines tipes d’articles an agut mai resson entre los vòstres lectors?
Normalament d’Istòria e sustot d’Istòria d’Occitània. Son los mai legits. La relacion istorica e lingüística entre Catalonha e Occitània tanben a plan de legeires. Es çò de mai normal pr’amor qu’es una Istòria enebida als libres d’Istòria franceses. E amagada. E la sieuna descobèrta es totjorn estonanta. Totun, assagem de far una revista de qualitat atanben amb fòrça articles de sciéncia: antropologia, etologia animala, fisica, quimica, matematicas, eca.
R.- Cossí vesètz la situacion de la lenga occitana als mejans de comunicacion? E en general, dins de la societat occitana?
Sèm positius maugrat la pauca preséncia de la lenga d’òc als mejans de comunicacion internacionals. Dempuèi la creacion de la nòstra revista, d’autras son encara estadas creadas coma www.diunegre.com (de sciéncia ficcion), o www.territoridecatars.com e encara d’autres e maugrat que www.lasetmana.fr s’es barrada pensem que de nòvas publicacions pòdon sortir lèu. Totun, es de bessonh una television nacionala e una ràdio nacionala en occitan ja.
R.- Quin papièr pòdon jogar las nòvas tecnologias en la difusion de lengas “minoritàrias” coma l’occitana? Es una oportunitat? Una menaça?
Aquo’s aquò ! Es una escasença ideala per de lengas minorizadas coma l’occitan. Uèi lo jorn se pòdon veire de milièrs de personas qu’estudian online de lengas pichonas coma lo breton, lo gallés o encara lo navajo. Pensi que totes los qu’aimam aquelas lengas avèm de nos unir per crear de cooperativas de notícias per aver aital mai preséncia als mejans de comunicacion. O far es solament una question de vam.  Aquí mateis, pensi en d’asturians, galicians, bascos, aragoneses, catalans e araneses.
R.- Demòras en Reus (Catalonha).  Catalans e occitans avèm agut unas estrechas relacions (politicas, economicas, culturalas...) Al cors de l'istòria. Qué se pòt far dempuèi Catalonha per ajudar la lenga e la cultura occitanas?
Plan. Èsser occitanista per ieu es una question de dignitat. Reus al sègle XVII èra plen d’occitans! E la mieuna familha ( amb origina de Barcelona) a 3 de 4 noms de familha amb origina occitana. Fòrça catalans avèm las originas occitanas e pensi que cal far justícia amb una lenga e una nacion que un jorn e fins l’an 1213 (Murèth) foguèt dins lo quite estat que Catalonha. Sèm fraires de lenga e quicòm mai...
R.- Quina avaloracion ne faguèt de las gestions realizadas pel govèrn catalan en favor de la lenga occitana, qu'es oficiala a tota Catalonha dempuèi l’an 2006?
Cal encara far fòrça causas. I a pas de television nacionala ne ràdio nacionala en occitan. Se la lenga occitana es oficiala en tot Catalonha, crear una pichona ràdio en occitan per tot Catalonha o encara una television en lenga d’òc es un afar de justicia. Pas per nosautres, per eles. E ensenyar d’occitan normalament a las classas de las escòlas catalanas es tanben de besonh. Es pas normal s’encara es pas estat fach.
R.- Quines son los projèctes de futur de Sapiéncia?
Grands! Pensar en grand fa poder far de grandas causas. Es estada creada una associacion d’amics de la revista e avèm fach de partenariats amb lo jornal www.jornalet.com e las ràdios localas www.radiopais.fr e www.radiooccitania.fr. A mai, tanben sèm partenaris de www.territoridecatars e lèu poiriá aparéisser una segond numeric especializat solament en istòria. E lo vam es crear una Pichona Biblioteca de la Sapiéncia amb l’aparicion d’un libre annadièr... 
R.- “Sapiéncia Occitana” (www.sapiencia.eu ), un projècte digital qu'a cobèrt una part de l’espaci de divulgacion scientifica e umanistica en lenga occitana, per avançar en la siá normalizacion lingüistica.
Francesc Sangar.
[post_title] => Conversam ambe Christian Andreu
[post_excerpt] => “La lenga d'Òc es una lenga de comunicacion coma las autras”.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversam-ambe-christian-andreu
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-12-12 19:21:21
[post_modified_gmt] => 2018-12-12 18:21:21
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=9220
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[4] => WP_Post Object
(
[ID] => 9178
[post_author] => 1
[post_date] => 2018-11-21 19:22:38
[post_date_gmt] => 2018-11-21 18:22:38
[post_content] => En Jordi Bibià i Balada és un historiador especialista en història medieval i dissenyador gràfic resident a Sanaüja, que ha realitzat diversos estudis sobre els Bons Homes, sobretot intentant esbrinar les seves petjades per Catalunya. Ha escrit diversos llibres sobre catarisme, entre ells Apunts de viatge per les terres dels Bons Homes, Al voltant dels càtars i Els nostres càtars. El catarisme a la Corona d’Aragó. Fou fundador de l’associació Amics dels Càtars i de l’editorial Septimània. Igualment, fou membre de la Junta del Cercle d’Agermanament Occitano - Català (CAOC) durant uns anys. Des de fa poc, és tècnic en promoció turística.
Redacció.- Com conegueres Occitània, la seva cultura i la seva història?
Jordi Bibià.- Vaig començar a conèixer la història i la realitat occitanes arran de la lectura de la novel·la Cercamon, del Sr. Lluís Racionero quan era tema de lectura a segon de Batxillerat. En aquells moments, tenia al voltant de disset anys i no vaig copsar la seva magnitud fins un parell o tres anys després, quan vaig plantejar-me a fer la seva adaptació en còmic.
De resultes d'això vaig contactar amb el CAOC, camí que és el que penso hem fet molts quan se'ns despertà el “cuquet occità”. Necessitava recórrer els escenaris occitans de la novel·la per documentar-me, i amb les excursions del CAOC i la posterior coneixença del Sr. Enric Garriga —el president aleshores de l'entitat—,  fou com vaig iniciar-me en el món occità i en l'estudi del catarisme. I, també, a través de contactes i amistats, com fou el cas de l'Esteve Albert, en Jordi Ventura, en Jesús Mestre, en Ramon Hervàs i altres membres del CAOC.
La primera vegada que vaig anar a Montsegur, fou amb un viatge organitzat per la gent d'un programa de Ràdio 4 que es deia El gran sabbat. Crec que el seu locutor es deia Paco Ballester, una persona molt interessant, i ens van passar coses extraordinàries. Això era als inicis dels anys noranta. Després, atret per l'aventura dels Bons Homes, sovintejaren les meves escapades occitanes.
R.- Què t’atragué de la història dels Bons Homes?
J.B.- Primer de tot, un sentiment d'empatia davant tot aquell patiment i genocidi generalitzat comparable a l'holocaust jueu. Allò va ser un llarg capítol de violència, maldat indiscriminada i institucionalitzada, especialment atiada des del poder eclesiàstic. Des d'aleshores, Roma té les mans tacades de sang, i el pitjor, és que fou amb el vist-i-plau de molts altres. Acabar d'aquesta manera amb una civilització tan brillant, hereva, en moltes coses de la tradició clàssica, amb un nou esperit de llibertat, fou un dels pitjors crims comesos en aquest mil·lenni. Aquest és el marc on es movien els nostres Bons Homes. Dubto que en un altre entorn el fenomen no s'hauria donat, però els que després foren els seus botxins, envejaven aquesta sort compartida. I és que tampoc ho van entendre, tampoc no els interessava més que la seva pròpia lectura de les coses. Ja ens ho digué el Sr. Racionero amb allò dels "Bàrbars del nord".
En l'àmbit filosòfic, el catarisme és respectar i compartir, una cosa que va a la baixa. Aquesta paraula morí amb ells. Fins i tot ara, vivim en el regnat de la matèria sobre l'esperit. Un món on les coses s'han de posseir immediatament en una cursa frenètica per adquirir allò que no ens emportarem a l'altre món, però que en aquest exercici, fan que molts es destrossin pel camí, creant només frustració i infelicitat. Per alguna cosa ells menyspreaven la matèria. Conec gent de diners, d'aparences, envoltats de vanitats que, sense els seus mitjans, no serien res, perquè el seu entorn està bastit en base d'aquest interès material i prou. I ho saben, però la cobdícia els perd i els és insaciable. El seu poder econòmic és el que justifica el sentit de la seva existència, per això no el deixen anar. Podran ser rics, però espiritualment miserables. La mateixa Simone Well ens deixà escrit que amb ells —els càtars—, aquest capitalisme no existiria.
L'església romana fa segles que està fracassant i n'és la principal culpable i valedora d'aquesta desgràcia. Quan la possibilitat de la reencarnació que plantejava el catarisme, es manifestava al davant d'un/a noble i li feia veure que la seva sort era terrenal i que les futures vides serien condicionades per la seva conducta present, ben segur, que en una cosa o altra, condicionaria el seu comportament amb els altres. La seva filosofia, en definitiva, és un dels seus principals atractius, però aquests, no s'haurien manifestat per altres factors externs, que des de la transversalitat sovint s'obliden, i que també els condicionaren.
R.- Si haguessis d’explicar en cinc línies màxim què fou el moviment dels Bons Homes, com ho definiries?
J.B.- Per a mi foren uns revolucionaris, encara que ara aquesta definició tingui —en una societat majoritàriament acomodada i conformista com la nostra—, unes connotacions alarmants. I dic això, perquè ells pretenien canviar la relació de la religiositat amb la societat, una conseqüència que molts altres advertiren necessària un cop passat l'any mil. Els canvis de mentalitat estan bé, però s'ha de passar als fets. Ells es van mullar i van aconseguir coses. Roma continuava predicant al desert, mentre que els Bons Homes van arribar al poble en tots els seus estrats. Aquest, per a mi, és el principal èxit del catarisme: respostes i fets. Com diu la màxima occitana: "la fe sense òbras es mòrta".
Per seguir llegint l'entrevista clica aquí.
Francesc Sangar. CAOC.
[post_title] => Conversem amb en Jordi Bibià sobre catarisme
[post_excerpt] => "La croada fou un llarg capítol de violència i maldat". 
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-en-jordi-bibia-sobre-catarisme
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2019-01-03 10:35:23
[post_modified_gmt] => 2019-01-03 09:35:23
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=9178
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[5] => WP_Post Object
(
[ID] => 8627
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-07-09 11:14:57
[post_date_gmt] => 2018-07-09 09:14:57
[post_content] => En Vicent Marqués i Carbonell és un escriptor i articulista valencià especialitzat en gastronomia, molt relacionat amb la trajectòria del CAOC. Dins de la literatura de ficció ha publicat les novel·les Nit de foc (guanyadora del Premi Ciutat de València del 1990) i Un quilo de coca. Com a articulista ha col·laborat en el setmanari El Temps, el diari Avui i les publicacions digitals Jornalet i La Veu del País Valencià. Entre els seus llibres de cuina destaquem Les millors coques catalanes i Els millors arrossos valencians. És soci del Cercle d’Agermanament Occitano-Català des de l’any 2005.
Redacció.- La novel·la Nit de foc ens endinsa en una València al bell mig de les Falles, i on es produeixen uns misteriosos assassinats, que són investigats per un detectiu que s’endinsa en situacions i indrets molt perillosos. D’on en vau treure la inspiració? Expliqueu-nos una mica sobre les vostres novel·les.
Vicent Marqués.- Sempre m’ha agradat la novel·la negra, tot i que en l’actualitat el meu interès per la literatura ha decaigut. Crec que va ser Josep Pla el qui va dir que, a partir d’una certa edat, la ficció deixava d’interessar, que supose que ho devia dir per ell, però en el meu cas també és veritat, ho digués Pla o qui fos. Se’m va acudir d’escriure Nit de Foc quan ja feia temps que em dedicava a la literatura culinària i devia ser llegint una novel·la de gènere negre, no recorde quina. Vaig pensar que jo també podia fer una cosa semblant però una mica més desbaratada, em vaig posar mans a la faena i la vaig acabar al cap de tres o quatre mesos. La vaig enviar a un concurs literari, la van premiar i l’editorial que la va publicar en va fer sis edicions. Tres o quatre anys més tard en vaig fer una altra (Un quilo de coca), més desbaratada encara, i vaig enviar l’original a la mateixa editorial, però no em van respondre, no sé per quina raó (potser perquè al text no hi havia cap tipus de correcció política). Davant la negativa, la vaig publicar jo mateix i, com és natural, no vaig vendre un sol exemplar.
R.- La cuina és present en la vostra producció. Vau començar a publicar articles quan no era habitual la premsa gastronòmica. El vostre objectiu és molt interessant i ambiciós. Tota una Història de la cuina catalana i occitana. Com està ara mateix el projecte? Com heu organitzat les recerques?
V.M.- Fa quaranta i tants anys que vaig començar la recerca de dades per tal de fer una Història de la cuina catalana i occitana, una obra que, si mai l’arribe a acabar, constarà de deu volums. És una cosa que no s’ha fet mai, en cap llengua, i no perquè siga difícil de fer (tampoc és que siga gaire planer, però difícil no és). El que passa és que és molt i molt i molt laboriós. Un servidor porta, ja ho he dit, quaranta anys treballant en aquest assumpte, i treballant de valent, res d’estones perdudes ni caps de setmana, i calcule que, al ritme de treball actual, que és d’unes sis hores diàries (caps de setmana inclosos, perquè jo, si no treballe no estic content) faran falta deu o dotze anys més per a poder-la acabar. Això fa un total de cinquanta i tants anys, o siga, tota una vida, i clar, la gent que disposa del do de l’escriptura, prefereix fer unes altres coses, més productives. I bé que fan, naturalment. Perquè això de la literatura culinària no dóna diners, ni prestigi, ni de res, almenys a casa nostra, que té un mercat molt reduït. Una obra d’aquesta mena, doncs, només es pot fer per gust, sense esperar res a canvi, d’una altra manera no pot ser, no surten els comptes. Edicions Sidillà publicarà enguany el primer volum.
R.- La cuina és una bona manera de conèixer una cultura i la identitat d’un poble. Ens agradaria que ens comentéssiu quins són els grans trets definitoris de les cuines valenciana, catalana i occitana.
V.M.- La cuina dels Països Catalans és molt pareguda, dins de la varietat que, entre països veïns i mediterranis, hi puga haver, que no és gaire gran. Hi haurà qui dirà que no, que hi ha algunes o moltes diferències, i jo li respondré que té raó, però que, en qualsevol cas, no són més grans les que es puguen donar entre Mallorca i el País Valencià que les que es donen entre el Pallars i el Camp de Tarragona, o entre l’Horta i l’Alcoià, per posar un parell d’exemples.
El tret distintiu més important de les nostres cuines és l’arròs, del qual, amb el País Valencià al capdavant, som els principals productors i consumidors d’Europa. És un cereal que cuinem de manera semblant i amb els mateixos ingredients: pollastre, conill, peix, bacallà, verdures. Algunes receptes molt tradicionals ultrapassen les demarcacions històriques, com són ara l’arròs amb crosta del migjorn valencià (una variant del qual, l’arròs amb cresp, també es prepara al Baix Ebre), l’arròs al forn valencianobalear o el popular arròs a banda, que es fa pel litoral de tots els Països Catalans.
El plat de resistència, com pertot arreu, ha sigut durant segles l’olla; la diferència més gran entre nosaltres és que a Catalunya s’anomena ‘escudella’, o ‘escudella i carn d’olla’, i a les Illes ‘sopa i bullit’. L’olla, ben carregada de carns i embotits, és el plat tradicional del dinar de Nadal a Catalunya i el País Valencià i aleshores s’anomena olla (o escudella) de Nadal. També s’elaboren arreu guisats molt famosos, com ara les faves ofegades de Catalunya i les Illes, conegudes al País Valencià per faves sacsades o faves al tombet.
Pel que fa a Occitània jo diria que tenen una cuina realment magnífica, només comparable a la italiana i la catalana, que són les millors del continent, i hi incloc la catalana entre el grup de les millors des de la més absoluta imparcialitat, sense cap ni un bri de xovinisme, perquè a mi, això del xovinisme no m’ha agradat mai. Simplement, és així, i jo em limite a constatar-ho. Però parlàvem de cuina occitana, que és, com acabe de dir, una cuina excel·lent. De fet, si demanéssem a un europeu de fora de França per un plat francès, segurament que n’esmentaria la ratatolha, la bullabessa, la brandada, el caçolet, el fetge gras... És segur que hi esmentaria un plat occità perquè els plats francesos són, en general, bastant desconeguts. Només són coneguts als seus llocs d’origen, a la seua àrea de localització, però fora d’allà tenen poca anomenada i els coneix molt poca gent. No és que la cuina de la França estricta, sense comptar Occitània, siga dolenta, que no ho és pas, però tenen costum de cuinar exclusivament amb greixos animals i, és clar, no disposa de la lleugeresa de la cuina mediterrània. És una cuina més densa, més sòlida, com sol passar amb totes les cuines del nord d’Europa, però és que per allà fa molt de fred, necessiten menges més contundents, no pot ser igual que per aquí, que fa una calor terrible. Parle, naturalment, de la cuina tradicional, la cuina d’autor és una altra cosa. En realitat la cuina francesa deu la fama que té als cuiners professionals, que de sempre, sobretot els de París, i algun de Lió, han fet una cuina molt atractiva i han innovat com a cap altre lloc, si n’exceptuem la Catalunya actual.
¿Que com és la cuina occitana? Doncs no n’hi ha una cuina única, perquè és un país molt gran i a cada regió tenen la seua manera de fer, però, a grans trets, podríem dir que n’hi ha de dues menes, la de la part mediterrània (la Provença i el Llenguadoc) i la de l’Atlàntic i del nord. La primera fa servir oli d’oliva per a tot i és, per tant, molt semblant a la catalana. N’hi ha molt poques diferències entre totes dues perquè, a més de fer servir oli d’oliva, les verdures són les mateixes, tenim per costum de menjar-nos les mateixes bèsties i els peixos són idèntics. No hi pot haver, doncs, gaires diferències.
A la part occidental també fan servir oli d’oliva, tot i que és importat perquè per allà no se’n fa, però el costum és d’alternar-lo amb sagí, greix d’oca o mantega. A la Gascunya, el Perigord, el Llemosí i part del Llenguadoc hi ha costum de fer fetge gras, que és una de les joies gastronòmiques d’Occitània. El fetge gras és el fetge hipertrofiat dels ànecs i les oques, com ja deus saber, i de les oques i els ànecs, com dels porcs, s’aprofita tot, inclòs el greix, que és molt gustós, però llavors passa que, amb greix d’oca, la cuina perd la lleugeresa que proporciona l’oli d’oliva. Al nord, al Llemosí, l’Alvèrnia i el Delfinat, a tocar de la ratlla de França, també hi ha qui cuina amb mantega, tot i que, com hem dit, l’oli d’oliva es fa servir per a moltes coses. A més d’oli d’oliva, per aquestes regions fan servir a vegades el de nous, però no sol ser gaire habitual perquè resulta molt car (triplica o quadruplica el preu de l’oli d’oliva) i només l’empren per a amanir les ensalades i també per a fer alguns plats tradicionals com ara l’aligòt o l’estofinada, que són típics del sud de l’Alvèrnia i el nord del Roergue.
La cuina, doncs, és molt semblant a la catalana, perquè es tracta de països veïns i perquè tots dos són de clima temperat, però hi ha algunes diferències, no gaires, un parell o tres. N’és una el fet que entre nosaltres hi ha costum de començar a cuinar tot preparant un sofregit, que sol ser d’all, ceba i tomaca, però per terres occitanes no en solen fer. Sí que acostumen a sofregir els ingredients, a vegades, però no fan el sofregit de ceba i tomaca que fem nosaltres, i si el fan és com a excepció. I quan el preparen tampoc no és com el nostre perquè per ací ens agrada deixar als ingredients al foc molt de temps, fins que s’han ben confitat, mentre que per allà amb uns minuts de cocció en tenen prou. És una diferència important, sens dubte. La segona és que tampoc tenen costum d’afegir una picada als guisats, o el tenen en casos molt excepcionals, com ara en el piston provençal, que és una mena d’olla o sopa de verdures, i la picada, en aquest cas, és d’all, alfàbega i formatge ratllat, diferent de les nostres. En canvi, entre nosaltres està molt arrelat el costum de posar-ne a tota mena de guisats, tot i que no és obligatòria, perquè a vegades els fem amb picada i a vegades sense. És, també, una diferència remarcable, perquè, no cal dir-ho, la picada ho fa tot més saborós. I un altre tret distintiu és que a nosaltres ens agrada molt l’arròs, mentre que a Occitània és un ingredient bastant rar, poc habitual. Tenen algun plat tradicional, com ara l’arròs pelau, típic de la Provença, però n’és pràcticament l’únic, si n’exceptuem les Valls Valdeses, on, segurament per influència italiana, si que tenen costum de fer arrossos, que són molt diferents dels nostres. Els preparen a la manera italiana, o siga: cuinats amb mantega i amanits a taula amb formatge ratllat. Són més senzills, porten pocs ingredients i els fan sense sofregit. Són arrossos de subsistència perquè la regió sempre ha estat molt pobra, són unes valls alpines instal·lades a una altitud considerable, on hi ha pocs conreus i només abunden les pastures i les vaques, amb la llet de les quals fan formatge i mantega. I tampoc en tenen gaires, d’arrossos, al llarg de quaranta anys de recerca només n’he pogut comptabilitzar una dotzena. En canvi, nosaltres en tenim un fum, de subsistència i també de festa, ben carregats de tota mena d’ingredients.
En fi, així és la cuina occitana, a grosso modo. Jo diria que els qui coneguen la cuina catalana ja en coneixen també l’occitana, perquè són molt similars. Ningú trobarà grans diferències en passar a l’altra banda dels Pirineus o de les Corberes.
R.- Són unes cuines ben relacionades i que s’han transmès plats i tècniques culinàries al llarg de la història? Alguna curiositat que us hagi sorprès durant les vostres recerques?
V.M.- Als receptaris medievals, catalans i occitans, hi ha receptes similars, per no dir les mateixes, com ara el morterol o el menjar blanc, de manera que hi havia intercanvis, com és natural, però crec que tot això ha quedat explicat a la pregunta anterior. Pel que fa a les curiositats, jo sóc una persona que es sorprèn fàcilment i la descoberta de la cuina occitana ha estat una sorpresa constant, que encara dura.
R.- A Les millors coques catalanes féu una descripció exhaustiva de tot un ventall de coques tradicionals. Com us va sorgir la idea de dedicar un llibre a una menja, com és la coca, que no ha tingut massa tractament en el món de la literatura gastronòmica?
V.M.-   Les millors coques catalanes és simplement part de la Història de la cuina catalana i occitana. Pròximament em publicaran també Les millors coques dolces catalanes.
R.- Com veieu el futur de la cuina tradicional als nostres països, en general? Amb els ritmes de la vida moderna actual, amb tantes presses, i poc temps per a cuinar i menjar, quins consells donaríeu a les futures generacions sobre la gastronomia tradicional?
V.M.- La cuina tradicional només té actualment un parell de problemes, però són dos problemes de ben grossos. El primer és que les dones ja no tenen temps de cuinar. Després de la guerra es van incorporar al mercat laboral (afortunadament) i des de llavors que ja no poden cuinar, no tenen temps. Si una dona acaba de treballar a les vuit de la tarda i arriba a casa a les nou, com es va a posar a cuinar? A les nou ja ha d’estar tothom sopat. Si es posés a fer una samfaina, posem per cas, soparien a les dotze. Perquè la cuina tradicional és de coccions lentes, de preparacions parsimonioses. És barata si no comptem el temps, perquè si el comptéssem seria la més cara de totes. Per tant només pot fer un tros de carn a la paella o fregir unes rodelles de peix. A tot estirar farà unes patates fregides, o una truita, no pot fer res més. I els caps de setmana, que sembla que podria cuinar, no pot tampoc perquè a les cases sempre hi ha faenes a fer i, si no les poden fer entre setmana, les hauran de fer els dies de lleure, que en realitat no són tals. I els homes no han cuinat mai, si n’exceptuem alguns plats de festa, com ara la paella o el suquet de peix, quan s’ajunta una colla i guisen per distracció. Però això de cuinar diàriament no ho han fet mai ni pensen fer-ho.
L’altre problema és que, en no renovar-se, la cuina s’està fossilitzant. Els dos problemes estan relacionats. Abans, quan les dones cuinaven, tenien, és clar, un repertori de plats, que solien coincidir amb el que s’estilava al poble o a la comarca o on fos. El repertori era limitat i, si un dia feien un plat amb patates, posem per cas, a l’endemà, per tal que hi hagués una mica de varietat, feien el mateix plat però amb mongetes en comptes de patates, i a l’endemà passat el preparaven amb naps, i a l’altre amb coliflor, i així anaven fent. D’aquesta manera, la cuina es renovava i evolucionava de manera natural, però avui, que ja no cuina ningú, qui renovarà res? És un problema que no té solució. I és present arreu d’occident i part de l’orient, allà on la dona treballa la cuina no gaudeix de bona salut. És obvi que jo no tinc res en contra de les dones treballadores, al contrari, em sembla una sort que puguen treballar (treballar fora de casa, vull dir, perquè sempre han treballat, i de valent), gràcies al treball s’han fet independents i han pogut fer coses que d’una altra manera haurien estat impossibles, però, és clar, per a la cuina tradicional tot això ha estat un desastre. Totes les monedes tenen dues cares. Ja em perdonaràs si em trobes una mica pessimista, però m’ha semblat que ho havia de dir perquè d’una altra manera ens hauríem quedat a mitges, no hauríem dit tota la veritat. Hi ha la circumstància paradoxal que la cuina tradicional és al moment més àlgid de la seua història pel que fa a l’atractiu i el prestigi, està mes ben valorada que mai, però, per un altre costat, podria desaparèixer. En fi, això és el que hi ha. Déu proveirà, que diuen els creients.
R.- Com es veuen les relacions amb Occitània des del País Valencià? Hi ha moviment i iniciatives per a crear vincles culturals amb les terres occitanes?
V.M.- Al País Valencià estem començant una mena de redreçament nacional i espere que les relacions amb la resta de Països Catalans i Occitans s’intensifiquen.
R.- Una iniciativa molt interessant d'en Vicent Marqués, per a conèixer millor Catalunya i Occitània, mitjançant les seves riques i variades gastronomies.
 
Francesc Sangar. CAOC.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
[post_title] => Conversem amb el gastrònom Vicent Marqués i Carbonell
[post_excerpt] => "Occitània té una cuina magnífica i variada".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-lescriptor-vicent-marques-i-carbonell
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-07-09 11:16:51
[post_modified_gmt] => 2018-07-09 09:16:51
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8627
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[6] => WP_Post Object
(
[ID] => 8608
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-07-02 18:09:18
[post_date_gmt] => 2018-07-02 16:09:18
[post_content] => En Joaquim Gibert i Font és un psicòleg i activista que ha treballat per a dignificar i normalitzar la llengua catalana a la Franja de Ponent, unes comarques de llengua i cultura catalanes, que administrativament formen part de l’Aragó. Ha publicat múltiples articles a través de diferents mitjans i ha escrit els llibres “Qui estima la llengua la fa servir”, “Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional”, “Llengua i emoció”. Forma part del Casal Jaume I de Fraga, i del Moviment Franjolí per la Llengua.
Redacció.- La primera pregunta és evident. Segons les estadístiques, a la Franja el percentatge de parlants és molt elevat, fins i tot superior a la majoria de territoris de llengua catalana. És el català la llengua vehicular col·loquial més habitual a la Franja?
J.G.- Em sap greu haver d'aclarir que les estadístiques no s'ajusten a la realitat. El nombre de parlants era molt elevat segurament fa unes dècades. Ara de cap de les maneres. I, per tant, la llengua d'ambient és el castellà en molts àmbits, especialment en aquells més poblats. Per tant, el castellà fa de “lingua franca”. I ara, fins i tot ,hi ha fills de catalanoparlants, que a casa parlen en català amb la família, però portes enfora, amb els companys, amb la colla d'amics, es comuniquen en castellà a ran, sobretot, de les dinàmiques socials i escolars. Clar i català, som testimonis d'un trencament generacional en la transmissió de la llengua. És a dir, en democràcia (espanyola) s'està produint un lingüicidi a la Franja de Ponent. Així és l'Europa del segle XXI.
R.- Una eina fonamental per a la dignificació de la llengua és l’escola. Quina és la situació de la llengua al sistema educatiu? És una assignatura obligatòria, optativa? És llengua vehicular o només manté una presència testimonial?
J.G.- És una llengua optativa en la majoria de les escoles de la Franja. L'anglès, que no és autòcton, és llengua obligatòria si fem una comparació. En alguns centres escolars públics també imparteixen alguna assignatura en català, sempre i quan mai superi el 20% de la quota lingüística. En els patis cada dia és més difícil escoltar el català mentre juga la canalla.
R.- La Franja de Ponent es beneficia de l’arribada de mitjans de comunicació (televisió, ràdio...) provinents de Catalunya. Existeixen mitjans de comunicació propis en llengua catalana a la Franja?
J.G.-Només hi ha el mensual Temps de Franja, que disposa de suplements literaris i escolars. Arriba només per subscripció. No és a la venda en els quioscs. I el trimensual Crònica, dedicat a temàtiques d'història local. La llengua principal de Digital Fraga TV és el castellà, tot i que el català també hi és present. També emet bàsicament en castellà Ràdio Fraga, sense tancar la porta al català, que de vegades hi té cabuda. TV3 és una televisió seguida a ran de la seva qualitat.
R.- Apliquen els Ajuntaments i els Consells Comarcals de la Franja alguna normalització lingüística administrativa i burocràtica? Depèn del color polític de l’Ajuntament o del Consell?
J.G.- No hi ha cap mena de normalització lingüística. A tot estirar, indicacions en la retolació local per a usuaris de vehicles i alguna placa de carrer. Sempre el català sol figurar en segon lloc.
R.- La Franja de Ponent posseeix una situació geogràfica, on hi ha una clara distància entre per exemple, la Ribagorça al nord i el Matarranya al sud. Estan prou ben coordinades les diferents comarques en la defensa de la llengua i la cultura pròpies o hi ha molta feina per fer al respecte?
J.G.- Per raons geogràfiques la comunicació sud - nord és pràcticament inexistent, tret d'alguna excepció. Tampoc hi ha carreteres ràpides per anar dels Ports a la vall de Benasc, posem per cas.
R.- Fa uns anys, la Diputació General d’Aragó aprovà una divisió comarcal del territori aragonès. Respectava aquesta divisió les fronteres lingüístiques i culturals?
J.G.- No va respectar les fronteres lingüístiques. I va prioritzar potenciar les ciutats castellanoparlants (ex: Binèfar en lloc de Tamarit; Graus en lloc Benavarri...) a l'hora de fer les comarques.
R.- El govern aragonès del Partido Popular mantingué una posició d’hostilitat amb la llengua, derogant la “Llei de Llengües” que havia aprovat el govern anterior, i inventant-se una suposada llengua pròpia anomenada LAPAO. La “Llei de Llengües” tingué alguna repercussió positiva? Es traduí en alguna mena de normalització lingüística?
J.G.- En el dia a dia, la “Llei de llengües” ha estat poc resolutiva. No hi ha una voluntat explícita per dignificar el català en tant que llengua territorial ni part de les autoritats locals ni comarcals ni autonòmiques.
R.- Què en penseu quan veieu projectes com el LAPAO? Què opinava la població de la Franja respecte d’aquesta llengua inventada pel govern popular aragonès?
J.G.- El drama és que molts veïns de la Franja ignoren que parlen català. Una part pensen que el català és la llengua que parlen a TV3. I que ells parlen una mena de parlar sense cap futur. Bona part de la població ni es va pronunciar al respecte. La llengua important per a molts és el castellà, encara que a casa hagin estat criats en català.
Redacció.- Quina és la postura de l’actual govern aragonès?
J.G.- El govern aragonès fa la política del qui dia passa, any empeny. Aconseguir l'extermini gradual del català, deixar-lo ben morir. Potenciar entre els catalanoparlants una baixa autoestima. En democràcia fa lleig anorrear una llengua.
R.- Manteniu alguna relació amb associacions o col·lectius en defensa de la “fabla” aragonesa, parlada a l’Alt Aragó, i que també manté unes problemàtiques, segurament més fortes que el català a la Franja?
J.G.- L'aragonès és una llengua pràcticament extingida. Diuen que ja hi ha més estudiosos de la llengua que parlants.
R.- Com a activista, quines accions heu pres per a potenciar la llengua catalana en aquelles comarques?
J.G.- M'he fet un tip de publicar articles. Amb l’ Institut d'Estudis del Baix Cinca, primer, i amb el Casal Jaume I de Fraga. Més tard, hem organitzat jornades i actes diversos.
R.- Quines són les activitats fonamentals del Moviment Franjolí per la Llengua? O l’Associació Clarió?
J.G.- Amb el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I, a ran d'una proposta, de la Plataforma per la Llengua, vam impulsar i distribuir agendes escolars per a alumnes de primària i de secundària.
R.- Al vostre llibre “Qui estima la llengua la fa servir” reflexioneu sobre l’estat de la llengua catalana, mitjançant vivències pròpies. Una forma original i amena de divulgació. Quina experiència de les narrades us agradà o us colpí més?
J.G.- Una vegada que l'Escola La Bressola de Nils, el Rosselló, va visitar un jaciment romà a Fraga, conegut com a “Vil·la Fortunatus”. El guia, un pagès jubilat catalanoparlant, que era el propietari del lloc, no podia entendre que els alumnes de la Catalunya del Nord no sabessin castellà, llengua amb la qual se'ls va dirigir d'entrada. Aleshores el mestre nord-català, que sí coneixia el castellà, havia de fer de traductor del castellà al català als alumnes. Passats uns minuts, l'esmentat guia se'n va adonar que no tenia sentit el que estava fent.
R- A “Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional”, en col·laboració amb Àngel Velasco, recollíeu les ponències de les jornades sobre transgressió cívica celebrades a Fraga els anys 2008 i 2009. Quines conclusions traguéreu d’aquelles jornades?
J.G.- Que la transgressió cívica és un acte responsable quan som davant d'una injustícia. I que en cas de no actuar, esdevenim còmplices d'aquell abús, discriminació, menyspreu.
R.- A “Llengua i emoció”, també en col·laboració amb l’Àngel Velasco contàveu amb la participació de set personalitats molt diverses (entre ells vós mateix) que donaven la seva visió sobre la situació de la llengua. Quina valoració en feu d’aquestes visions?
J.G.- Que el català, contra tot pronòstic, és una llengua atractiva i amb magnetisme per integrar. Mantenir aquesta marca és fonamental. Atès que, altrament, serem desintegrats.
R.- S’han trobat hostilitat en alguna ocasió contra les seves activitats? Per part d’algun sector de la població? Per part d’alguns poders polítics?
J.G.- Hi ha una part de la població que és obertament hostil. No et volen atendre en algun comerç. T'exigeixen que els parlis en castellà. Sovint són funcionaris arribats de fora. Ho expressen amb comentaris i burles. Exterioritzar sense complexos allò català.
R.- Com veu el futur de la llengua en aquelles comarques?
J.G.- El procés de substitució lingüística del castellà en detriment del català no s'atura. És trist, patètic. Aquí el català és un patrimoni molt vulnerable, deixat de la mà de Déu.
R.- Quina relació manteniu amb Occitània? Com vau conèixer la seva cultura?
J.G.- Vaig conèixer Occitània quan tenia 19 anys gràcies a una celebració de Sant Joan que es va fer a prop de Muret, promoguda pel CAOC. Anys enrere acudia a l'Escòla Occitana d'Estiu de la Vilanòva d'Òlt.
R.- Malgrat tots els problemes, gràcies a l’ajut d’activistes com en Quim Gibert, la lluita per la defensa de la llengua continua viva.
 
Francesc Sangar. CAOC.
 
 
[post_title] => Conversem amb l'activista Quim Gibert
[post_excerpt] => "El català és una llengua atractiva i amb magnetisme pe a integrar". 
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-lactivista-quim-gibert
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-07-02 18:27:52
[post_modified_gmt] => 2018-07-02 16:27:52
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8608
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[7] => WP_Post Object
(
[ID] => 8590
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-06-25 13:33:38
[post_date_gmt] => 2018-06-25 11:33:38
[post_content] => En Jordi Cerdà i Subirachs és un professor especialitzat en filologia romànica i en literatura medieval que ha publicat múltiples articles i tractats sobre aquestes temàtiques. Amb l’Eduard Vilella i en Jordi Puntí  van dirigir la col·lecció “La Flor Inversa”, dedicada a publicar textos trobadorescos. Enguany és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona dins la Facultat de Lletres i dirigeix la Càtedra José Saramago de l’Institut Camões de la mateixa universitat. Anteriorment, havia impartit classes a la Universitat Nova de Lisboa, a la Universitat Central de Barcelona, on va fer classes de literatura portuguesa i a la Universitat Oberta de Catalunya, on impartí a distància classes de literatura medieval.
Redacció .- Has realitzat molts treballs sobre la llengua i la literatura portugueses. Una cultura molt propera, però a la vegada molt desconeguda. Per què hi ha aquest desconeixement?
Jordi Cerdà.- Quan parlem d’identitat cultural catalana, sovint també amb rerefons polític, acostumem a incloure tots els Països Catalans. Sovint, i el CAOC n’és un exemple, el catalanisme també ha establert llaços identitaris culturals i política fora dels seus límits lingüístics. Jo em sento molt identificat i proper amb les diferents cultures de la Península Ibèrica. Hi ha hagut relacions al llarg de la història entre els diferents pobles. Pensem en l’edat mitjana, per exemple, amb Pere, el Conestable de Portugal que va ser la màxima autoritat –i molt estimada-- del Principat de Catalunya. Les relacions entre Catalunya i Portugal foren molt intenses entre els segles XIV i XV. I Portugal ha estat molt present també en temps recents, amb fets com la Revolució dels Clavells (1974). Quan jo estudiava Filologia Romànica, vaig triar moltes optatives de filologia gallega i portuguesa. En acabar la llicenciatura, vaig optar per cursar el lectorat de llengua catalana a Lisboa, i per a mi fou una immersió vital en la cultura portuguesa que no sento com una cultura estrangera, sinó com a cultura germana.
Tota la Península Ibèrica posseeix d’un passat polític i social que conflueix. Castella i Portugal disposen d’un passat imperial que els ha marcat fins avui. Les diverses cultures ibèriques s’han estès per tot el món. Les seves llengües són presents als cinc continents. Catalunya ha viscut aquest passat imperial i el seu declivi que ha provocat un reequilibri entre els pobles ibèrics. El catalanisme polític es configura arran de la pèrdua de les colònies espanyoles a Cuba, Filipines, a finals del segle XIX, amb una voluntat de regeneracionisme a Espanya. Malgrat que aquest intent català regenerador ha fracassat en els seus diferents intents, no l’hem d’oblidar. Ho va dir Robert Lafont: “el catalanisme és fill del sucre cubà.”
R.- Què et va atraure de la cultura medieval? Potser deixar enrere aquesta imatge tradicional d’una època molt fosca?
J.C.- Jo crec que això va per generacions. Quan estudiava Batxillerat, la novel·la que em captivà fou “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, de gran èxit en aquells temps. A més a més, sempre m’havia atret la cultura medieval, el seu art, com per exemple el Romànic, pel seu caràcter d’integració en el paisatge rural. Excursionisme i romànic, per bé i per mal, han anat molt de la mà en aquest país.
Pensem que el mateix terme medieval era pejoratiu. Fou establert durant l’Humanisme que volia enllaçar amb la cultura clàssica grecollatina. L’Edat Mitjana era el període que quedava al mig, totalment rebutjat pels renaixentistes. Però hem de tenir present que l’Edat Mitjana durà mil anys, van ser segles molt diverses i no podem homogeneïtzar com si fos un únic període. Poc tenen a veure el segle VII i el XIV per exemple. El concepte “medieval” per tant, realment és poc útil des d’un punt de vista històric.
Vaig realitzar un estudi i la meva tesina sobre Santa Margarida una mica per despit. Trobava a faltar la presència de la literatura popular a la carrera, massa focalitzada en una literatura sempre àulica.  Em deien –i en part és veritat-- que de la literatura popular no havia quedat gairebé rastre. Vaig llegir un fragment de la vida de Santa Margarida en vers en un catàleg de textos catalans antics de Massó i Torrents. Vaig orientar la meva investigació a conèixer no només literàriament sinó també antropològicament la pietat popular. Santa Margarida, que volia dir “perla”, era invocada durant els parts que per la seva simbologia se li han atribuït virtuts obstetrícies. Fou molt venerada per tota Europa.
Vaig continuar amb l’estudi i la meva tesi sobre Sant Amador. Vaig descobrir que la seva devoció va posar- se al servei de la implementació del purgatori i de les misses per rescatar-ne ànimes. Llavors vaig centrar-me sobretot en la història de la mort i la sempre singular relació que s’estableix entre els vius i els difunts a través de les pràctiques funeràries.
R.- De la literatura occitana és molt coneguda l’obra dels trobadors, que tu coneixes prou bé. Quines circumstàncies es produïren a Occitània per què es pogués desenvolupar aquesta literatura?
J.C.- El moviment trobadoresc començà a Occitània. El primer trobador conegut, Guilhèm de Peitieu fou un gran senyor feudal, amb uns dominis més extensos que els de la mateixa corona francesa. Als seus feus, al Llemosinat, és on concentrà bona part de la producció trobadoresca. No crec que els inicis es deguessin a un motiu concret, sinó a un cúmul de circumstàncies, esdevenint tot un fenomen social.
A la Península Ibèrica, els trobadors estaven lligats a les cases senyorials més dinàmiques. D’altra banda, el moviment trobadoresc no sorgí ni a tota Occitània ni a tota Catalunya. Per exemple, no hi hagueren trobadors ni als Pallars ni a la Valh d’Aran, però sí a tota la conca del Llobregat fins a Barcelona.
A la Corona d’Aragó, els primers trobadors sorgiren al Rosselló i sempre estigueren més relacionats amb Occitània que amb el món cultural català o aragonès. Tanmateix la primera gran cort que gaudí d’una gran dinamisme en el món trobadoresc fou la del rei Alfons II d’Aragó i I de Barcelona, el Trobador.
R.- Sempre s’ha comentat que la relació entre el trobador i la dompna semblava una metàfora de la relació feudal de vassallatge. En certa manera, era una valorització de la dona que contradiria, encara que només a les classes altes, aquesta imatge de la dona medieval oprimida.
J.C.- Sens dubte. A Catalunya i a Occitània, les dones disposaven d’uns drets no habituals a l’Europa de l’època. Abans del fenomen trobadoresc, per exemple, Almodis de la Marca, comtessa de Barcelona, aconseguí imposar-se als vells usatges i revolucionà el dret català, obligant als barons a jurar-li fidelitat i vassallatge a ella també, defugint un paper secundari. Va ser anomenada “la molt sàvia Almodis” als Usatges. Les Croades i els conflictes bèl·lics, amb els senyors al front de batalla, possibilitaven aquest accés de les dones nobles al poder i el seu accés al poder efectiu. Malgrat tot, aquesta situació va durar poc: a partir del segle XIII, les corts reials comencen a recuperar poder respecte de la noblesa feudal, i les dones veieren molt limitat el seu poder.
R.- Recentment s’està estudiant la figura de les trobairitz. Per què han estat oblidades durant segles?
J.C.- De les trobairitz, fins i tot es dubtava de la seva existència. No és fins quan el feminisme entra a la Universitat, que es començaren a reivindicar. També el paper d ela dona en general en el fenomen trobadoresc: no només com a creadores, sinó també com a mecenes de trobadors, ballarines, joglaresses, etc... Sense la dona, no hauria pogut existir el moviment trobadoresc.
R.- Tradicionalment, tenim una visió d’una poesia trobadoresca només amorosa, però les composicions eren ben variades, amb tota mena de gèneres.
J.C.- Malgrat els tòpics dels estudis romàntics del segle XIX, la poesia trobadoresca disposà d’una diversitat de gèneres increïble. Podem trobar des de poemes amb una finor exquisida i altres d’una enorme brutalitat. Tant es composava una cançó molt refinada com una composició obscena. Al llarg de la seva existència, els trobadors exploraren diferents gèneres i temàtiques per a arribar a un públic més heterogeni i ampli.
R.- Igualment, els trobadors podien tenir orígens ben diferents, des de reis fins a trobadors d’origen molt humil. 
J.C.- Els trobadors foren els primers poetes medievals de qui coneixem el nom i la seva vida, perquè incorporaven el seu nom a les seves composicions. Podem trobar trobadors d’origen humil o monarques i fins i tot un papa. Particularment m’agrada referir la vida i l’obra del tercer trobador conegut, Marcabrú, qui des d’un origen humil, un joglar gascó rodamón, va esdevenir compositor d’obra molt complexa i que marcà l’evolució de la poesia trobadoresca posterior. Fou el primer poeta i músic professional del món occidental romànic de qui disposem un nom.
R.- Com està el nivell d’estudi a Catalunya sobre la poesia trobadoresca. 
L’estudi de la poesia trobadoresca, que en època d’en Martí de Riquer havia gaudit d’una gran importància, ha perdut molta presència en els plans d’estudi. Malgrat tot en aquests últims anys, s’han continuat fent estudis. Però sense o amb reduïda presència al Batxillerat o a la mateixa Universitat és complicat que puguin sorgir molts estudiosos.
R.- Les Humanitats han vist disminuïda la presència en els plans d’estudi oficials. Quina opinió et mereix aquesta situació?
J.C.- S’està produint un declivi des de fa anys. L’intent de convertir la universitat o els estudis secundaris en un instrument exclusiu de professionalització perjudica les Humanitats. Hem de reivindicar la utilitat d’allò que és inútil. Les Humanitats aporten valors d’equitat i solidaritat. Si deixem que sigui el mercat qui decideixi els continguts educatius no anem bé.
R.- Quins projectes de futur tens ara mateix?
J.C.- Amb un companys d’Història d’Art de la UAB, farem un congrés internacional titulat “Imago et mirabilia” al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al novembre, sobre l’imaginari dels arts Romànic i Gòtic.
Vull afegir que amb el CAOC sempre m’he sentit molt a gust i molt ben tractat. I em fa sempre molta il·lusió la diversitat del seu públic. Això vol dir que tenim occitanisme per molt temps.
R.- A través de l’obra d’en Jordi Cerdà podem conèixer amb més detall, aspectes molt interessants de la literatura trobadoresca i de l’Edat Mitjana en general, així com de la literatura i la cultura portugueses.
 
 
Francesc Sangar. CAOC.
[post_title] => Conversem amb el professor Jordi Cerdà
[post_excerpt] => “La poesia trobadoresca gaudí d'una gran varietat i riquesa". 
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-el-professor-jordi-cerda
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-06-26 10:53:07
[post_modified_gmt] => 2018-06-26 08:53:07
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8590
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[8] => WP_Post Object
(
[ID] => 8567
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-06-18 12:34:31
[post_date_gmt] => 2018-06-18 10:34:31
[post_content] => En Sergi Grau ha escrit una gran varietat d’articles i ha ofert múltiples conferències sobre els Bons Homes i altres heretgies medievals com els Valdesos o els Hussites, i és un gran especialista en la figura del metge Arnau de Vilanova.
L'any 2017 rebé el Premi de Filosofia Joaquim Carreras i Artau atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans per “Les transformacions d’Aristòtil. Filosofia natural i medicina a Montpeller. El cas d’Arnau de Vilanova”. Forma part de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga.
Redacció.-Com vas arribar als Bons Homes?
Sergi Grau.- Sempre m’han agradat els personatges que estaven en la frontera i dels qui es creava una llegenda, amb un rerefons una mica esotèric i una visió potser romàntica. Quan jo vaig començar a estudiar, me n’adonava que no hi havia prou recerca en determinats aspectes sobre els Bons Homes, a diferència d’ara, malgrat bons treballs com els d’en Jordi Ventura. Veia un espai no cobert encara.
R.- Has escrit tres llibres sobre el catarisme. “Cátaros e Inquisición en los reinos hispánicos (siglos XII-XIV)”, “La invenció dels càtars. La veritable història dels Bons Homes a Catalunya” i “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324”). En el segon “La invenció dels càtars”, podríem pensar que dubtes del moviment dels Bons Homes?
S.G.- Jo cerco títols atraients i amb força. En aquest llibre reflexiono sobre les representacions literàries del catarisme a través dels documents. El terme “invenció” l’utilitzo en el sentit de construcció, precisament d’aquestes representacions.
R.- “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324)” amb Stefano Cingolani i Eduard Berga. Tota una obra monumental. Com sorgí la idea de publicar una obra d’aquest abast? Per què aquestes dates en concret?
S.G.- Aquest llibre és una recopilació de tota la documentació coneguda sobre el catarisme i altres dissidències a la Corona d’Aragó, com una culminació dels meus treballs començats molts anys enrere. Hi hem treballat el moviment dels Bons Homes des de la realitat dels documents, allunyant-nos del romanticisme habitual. També hi ha una evolució des del primer llibre fins a l’últim amb correccions, canvis d’opinió... Per exemple, ens hem trobat que alguna traducció no s’ajustava al text dels documents originals. El marc cronològic d'aquest llibre va des de l’any 1155, moment en què se celebrà el primer Concili a Lleida destinat a eradicar la presència dels Bons Homes, fins l’any 1324, quan foren processats els últims càtars, del cercle de Guilhèm de Belibasta.
R.- Com trobes que està avui l’estudi del catarisme a Catalunya?
S.G.- Ara estem en un punt en què gràcies a molts historiadors i els seus treballs aquests últims anys, coneixem molt bé què fou el catarisme, però també necessitaríem trobar nous documents potser per enfocar altres aspectes.
R.- Us heu trobat problemes per a recopilar determinades informacions. Pensem que durant segles, del catarisme no se'n podia parlar.
S.G.-No. Avui la situació és favorable, els arxius documentals estan oberts. Potser fa cinquanta anys, ens podríem haver trobat alguna reticència a parlar-ne en determinats indrets. A més a més, nosaltres hem fet més aviat una tasca de recerca d’arxius, no tant d'història oral.
R.- Els Bons Homes potser foren els primers vegetarians, els primers feministes, els primers ecologistes...?
S.G.- Realment, els Bons Homes no eren tan innovadors com ens pensem. Algunes de les seves pràctiques ja existien des de feia temps antics en les primeres comunitats o en algunes congregacions cristianes, però la diferència és que ells les volen donar a conèixer al conjunt de la seva societat, i això és el més innovador. Per exemple, el “consolamentum” recupera la imposició de les mans que ja apareixia en els textos bíblics com una mena de baptisme. La imposició de mans també la practicava en la mateixa època dels Bons Homes l’Església en determinats rituals, però ells en donaven un significat més profund i genuí. O la pobresa i l’austeritat amb què vivien ja existia en altres comunitats cristianes anteriors.
R.- En un article fa anys deies ”El catarisme va saber donar resposta a una societat en ple canvi que l’Església catòlica no pogué oferir. D’aquí la seva ràpida expansió”. Mantens aquesta idea?
S.G.- Totalment. La societat medieval no era tan estàtica ni tan fosca com ens figurem. Hi ha expansió, creixement de les ciutats i de l’economia... L’Església tenia una estructura feudal de poder. La societat evolucionava i la mateixa Església inicià una sèrie de propostes de reformes amb l’orde dels dominics o la reforma gregoriana, però no poden salvar la situació perquè l’estament eclesiàstic es troba en un marc tancat. De fet, la pròpia construcció de l’ortodòxia religiosa i d'un discurs oficial porta implícitament a l'aparició de l'heterodòxia. Ja des dels seus inicis, l’Església tingué grups dissidents, com ara els gnòstics.
R.- A les terres occitanes, arrelà segles després el calvinisme amb el nom d’hugonots. Creus que podem trobar una línia històrica entre catarisme i hugonots? El tarannà de la societat occitana és procliu a l’arrelament d’aquestes dissidències heterodoxes?
S.G.- Les doctrines o l’espiritualitat queden assimilades malgrat les persecucions i sempre es poden transmetre de generació en generació. Encara que és complicat demostrar-ho, hi ha indrets més proclius a l’aparició de nous moviments. A Occitània s’han viscut molt moviments heterodoxos, però la seva situació geogràfica ha ajudat molt, perquè facilita la transmissió d’idees i coneixements.
R.- Què consideres que pot aportar la doctrina o l’estil de vida que practicaren els Bons Homes a la societat actual?
S.G.- Moltes coses. Entre elles, una reflexió sobre com hem d’entendre la llibertat religiosa o com interpretar de manera diferent el cristianisme, el seu missatge, els seus dogmes... Com a religió, el catarisme seria molt vàlid. A nivell històric, la persecució contra els Bons Homes marcà les pautes de la lluita contra la dissidència, amb la persecució amb base jurídica.
R.- Creus que avui a Europa es podria repetir la intolerància que patiren els Bons Homes fa vuit segles?
S.G.- Pot passar perquè ja ha succeït altres vegades. Les històries sempre ens parlen del mateix. Malauradament es podria repetir l’experiència de manera diferent, en contra de les minories dissidents.
R.- Què opines del tractament que es fa a Occitània sobre el catarisme? Consideres que s’ha abusat del tema amb projectes que vulneren sovint la realitat històrica a favor de la comercialitat i dels projectes turístics i econòmics?
S.G.- S’ha donat, i la majoria de la gent té, una visió romàntica sobre el tema, unint de vegades aquesta imatge amb un sentiment d’identitat nacional i de valors com la llibertat, la diversitat heterodòxia... per part d’alguns sectors. Explicar el catarisme no és fàcil perquè hi ha uns estereotips molt consolidats sobre el tema. El catarisme ha esdevingut un fenomen turístic i mediàtic més que històric. I la gent que vol conèixer la realitat històrica es desestabilitza. També s’hauria d’obrir el catarisme, perquè n’hi ha molts de catarismes, i mostrar també aquesta diversitat de teories sobre el moviment. És una llàstima que el Centre d’Estudis Càtars a Carcassona tanqués, malgrat la qualitat dels seus estudis i les seves activitats.
A Catalunya seria necessària una connexió entre els indrets amb tradició càtara, connectant les comarques del nord i del sud del país, organitzant una sèrie d’exposicions, conferències... per a difondre la realitat històrica amb productes de qualitat.
R.- Has escrit molts articles sobre Arnau de Vilanova, molt sovint relacionant-lo amb Aristòtil. La teva tesi es titulà “La recepció d’Aristòtil en la medicina d’Arnau de Vilanova. Estudi de les citacions i anàlisi dels continguts en l’obra mèdica autèntica”. Què t’atragué cap a la figura d’Arnau de Vilanova?
S.G.- És un personatge sobre qui es construí tota una llegenda d'alquimista, amb un pensament religiós que fregava l’heterodòxia i em vaig sentir atret per la seva filosofia mèdica. Arnau de Vilanova incorporava la filosofia natural d’Aristòtil als coneixements mèdics. A les universitats del segle XIII la medicina esdevingué una disciplina autònoma i diferent, on els estudiants havien de cursar cinc anys i dos més de pràctiques preferiblement en una altra universitat i quan culminaven els estudis se'ls hi atorgava una llicència per a exercir. La filosofia natural estableix les bases filosòfiques per a l’estudi teòric de la natura. A partir d’aquí s’estableix una filosofia mèdica teòrica, amb hipòtesis per demostrar, seguint uns paràmetres aristotèlics, ja que fins aleshores la medicina havia estat eminentment pràctica i exercida per persones sense titulació. D’altra banda, Arnau de Vilanova no fou tan innovador com d’altres metges com Paracels, però la seva obra tingué una gran repercussió.
R.- Arnau de Vilanova visqué a Montpeller i estigué així relacionat amb les terres occitanes.
S.G.- Fou professor de Medicina a la Universitat de Montpeller i potser fou la seva etapa més estable. Però realment fou molt nòmada, visqué en moltes ciutats. Pensem que fou el principal metge de l’Edat Mitjana llatina, metge de reis, Papes... Intervingué activament en la creació del Pla d’Estudis de Medicina de la Universitat de Montpeller gràcies a una butlla papal, establint com a base l’obra de Galè, i aquest model es mantingué durant segles.
R.- Defensà la renovació de l’Església, com algunes dissidències medievals, i donà suport als franciscans, en el punt de mira de la Inquisició. Les seves obres teològiques foren perseguides i cremades.
S.G.-Arnau de Vilanova fou un escriptor també d’una seixantena d’obres religioses de dimensions diverses (cartes, tractats...). La seva imatge de metge eclipsà potser la seva obra teològica. Però alhora, part de la seva obra religiosa fou condemnada i perseguida i això ha condicionat desmesuradament la seva visió. Ell defensava aquesta renovació necessària de l’Església. Criticà els ordes religiosos com els dominics amb qui mantingué algunes disputes, com la polèmica escatològica de l’Anticrist i la fi del món, que ell presagiava propera, però que realment era una crítica cap aquests ordes. Ell defensava un cristianisme interior com els càtars, en què tothom ha de sentir el Petit Crist que té dins seu.
R.- Fou acusat d’alquimista i cabalista. Quina és la teva opinió?
S.G.- Arnau de Vilanova no escrigué res d’alquímia. La llegenda fou creada arran de la crema de les seves obres religioses per part de la Inquisició a Tarragona i la seva posterior mort. De fet, el corpus alquímic pseudo-arnaldià que li fou atribuïda fou molt important i influent a la Corona d’Aragó i a la resta d’Europa durant el Renaixement perquè aquesta alquímia està relacionada amb la recerca d’un elixir que actuava com un medicament universal.
R.- Què opines de la reducció de la presència de les Humanitats en el sistema educatiu?
S.G.- Defensar les Humanitats està fora de dubte, perquè no passen de moda. Pensem que són plenament actuals algunes obres com la “Utopia” de Thomas More amb la descripció de la forma d’actuar dels governants corruptes o les reflexions de William Shakespeare sobre la immigració. I ens atorguen valors sempre vigents, per exemple ens poden ajudar en la defensa dels valors democràtics, a ésser crítics, a entendre la diversitat... Sense les Humanitats, les persones no esdevindrien crítiques amb sí mateixes ni amb la societat que les rodeja.
R.- En què es basa la teva participació en la Fundació Centre Internacional de Música Antiga?
S.G.- Porto deu anys a la Fundació, que és dirigida artísticament per Jordi Savall. Jo me n’encarrego del desenvolupament de les relacions institucionals, el desenvolupament de projectes amb les institucions, i donant suport i assessorament sobre el marc històric, el material bibliogràfic i els textos que recitem als concerts. En definitiva, la meva tasca és facilitar la recerca històrica perquè el Jordi Savall pugui desenvolupar més fàcilment els projectes musicals.
R.- Quins projectes de futur tens ara, Sergi?
S.G.- Tinc en projecte un nou llibre que està centrat en qüestions de l'alquímia des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Tradicionalment, la imatge dels alquimistes era la d’un foll tancat en un laboratori per buscar la pedra filosofal amb una tasca que estava totalment allunyada de la ciència. La idea és mostrar què hi ha de cert i que és llegenda sobre aquest món mitjançant el testimoni de diversos metges i científics que d'una manera o altra estan relacionats amb l'alquímia, com el mateix Arnau de Vilanova, Paracels, Isaac Newton o Robert Boyle, precisament per fer avançar els estudis científics. L’alquímia fou desacreditada a partir del segle XVIII i exclosa dels ambients acadèmics. Però fins aquell moment, l’alquímia va participar activament en la Revolució científica com una disciplina de l'àmbit de la filosofia natural que estudiava i manipulava la natura. Es tracta, doncs, de revalorar l’aportació d’aquests personatges en el marc de la història de la ciència.
R.- A través de l’obra d’en Sergi Grau, hom pot endinsar-se en aspectes molt interessants de l’Edat Mitjana com, entre d’altres, els Bons Homes o la figura d’Arnau de Vilanova.
 
Francesc Sangar. CAOC.
 
[post_title] => Conversem amb l'escriptor i historiador Sergi Grau
[post_excerpt] => "Ara estem en un punt en què gràcies a molts historiadors i els seus treballs aquests últims anys, coneixem molt bé què fou el catarisme, però també necessitaríem trobar nous documents potser per enfocar altres aspectes".
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-el-professor-sergi-grau
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-06-18 13:12:34
[post_modified_gmt] => 2018-06-18 11:12:34
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8567
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[9] => WP_Post Object
(
[ID] => 8529
[post_author] => 2
[post_date] => 2018-06-11 13:34:05
[post_date_gmt] => 2018-06-11 11:34:05
[post_content] => [caption id="attachment_8530" align="alignleft" width="200"] Griselda Lozano. Foto: Manel Armengol[/caption]
Na Griselda Lozano és investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”. A més a més, és la presidenta de la Fundació Àger i fou distingida amb el Honorary Degree de la prestigiosa ESERP Business School i d'altres premis i distincions nacionals i internacionals. També, és el primer escriptor en llengua occitana en obtenir el reconeixement internacional de l'Institut Ramon Llull.
Redacció.- Per què et sentires atreta per la història medieval, i en concret de l’occitana? Quin és l’aspecte més interessant que descobrires d’aquesta cultura?
Griselda Lozano.- La història medieval, en definitiva, és el substrat de la cultura dels pobles d'Europa. Occitània tingué un paper decisiu i precisament han estat els lligams que tinc amb la Val d'Aran i la recerca documental relacionada amb l'època medieval, la que m'ha permès aprofundir en la cultura occitana. Per altra banda, la cultura occitana és immensament rica no només en texts literaris, sinó també en la seva concepció social en aquells temps. En cas de no haver estat així, en aquella societat, no hauria estat possible el suport a noves formes d'entendre la Fe. Em refereixo, concretament, al catarisme que tingué un extraordinari suport social i comunitari en terres occitanes.
R.- Habitualment, quan pensem en l’Edat Mitjana occitana sempre pensem en el catarisme i el moviment trobadoresc. Però l’Occitània medieval és molt més rica i variada. Quins aspectes remarcaries com a significatius de l’Occitània d’aquells segles?
G.L.- És cert que sempre es fa aquesta relació, però l'Església catòlica, també hi jugà un paper important, ja que obrí un seguit d'edificacions en els camins de peregrinació que dinamitzaren l'arquitectura i l'art medieval. Per altra banda, els “scriptoriums” eren uns referents de les traduccions dels clàssics. Per aquest motiu, les escoles de traductors que s’anaren formant posteriorment en altres indrets, tenien com a referent el model d'Occitània. Però sens dubte, de l'XI al XII foren els segles de major esplendor política i cultural d'Occitània, principalment, quan la llengua d'òc, es convertí, podríem dir, en quasi la llengua vehicular d'Europa amb el naixement de la literatura trobadoresca.
R.- Malauradament, malgrat la proximitat geogràfica i els segles compartits en comú, la història occitana en general és prou desconeguda a Catalunya. Quina creus que n'és la causa?
G.L.- Malauradament, després de l'assimilació progressiva d'Occitània a la monarquia francesa a partir del desastre de Muret (1213), la llengua perdé força i en conseqüència la identitat de país. Tot i que Occitània mai fou una unitat política, si que ho era lingüística. D'altra banda, Catalunya fou un lloc d'acollida precisament de gent d'Occitània. Quan la persecució càtara es convertí en una de les prioritats de l'Església Catòlica, hi hagué un veritable èxode de famílies occitanes a Catalunya. Això tindrà unes conseqüències no tan sols en l'àmbit lingüístic, sinó també de les tradicions que seran assimilades. Potser algun dia, si la llengua occitana, que és oficial també a Catalunya, arriba a un nivell de comprensió i comunicació òptima com ho és el català o el castellà, la ciutadania podrà gaudir d'un apropament que ara per manca de desconeixement és quasi inexistent. Per aquest motiu és molt important que les polítiques públiques a casa nostra també trobin l'espai per fomentar aquesta llengua dins del nostre territori.
R.- Alguns estudiosos opinen que a l’Occitània dels segles XII i XIII es produí un primer Renaixement, amb l’ambient cultural de les corts trobadoresques, que fou tallat de soca-rel per la Croada contra els Bons Homes. Quin és el teu parer al respecte? O potser tenim una visió idealitzada de l’Occitània medieval?
G.L.- Estic totalment d'acord en què aquests segles foren fonamentals per fer possible el Renaixement. De fet, sense aquest primer Renaixement, no n'hauria estat possible cap altre. La relació de la croada contra els bons homes, sens dubte no afavorí el desenvolupament. Els esdeveniments canviaren l'estructura d'una ideologia i la cultura evidentment se'n ressentí. Però les bases ja eren posades. En relació a la visió idealitzada a la qual fas referència, potser en alguns aspectes és la conseqüència que mai sabrem com hauria evolucionat d'haver estat diferent el desenllaç de Muret. Però també cal remarcar, que no hi ha cap dubte que tampoc se li ha atorgat el reconeixement que mereix Occitània per tota la seva contribució en aquest primer renaixement. Tot i que la societat medieval tenia les seves llums, també tenia moltes ombres, sens dubte. Occitània disposava d'alternatives molt més socials i semblants a les actuals que en altres indrets. I aquí, sí que els càtars jugaren un paper fonamental. Ells intentaren construir un model social integrador, especialment per a integrar als col·lectius més vulnerables d'aquella època que eren, prioritàriament, els nens orfes, les vídues, les dones repudiades i les persones sense sostre.
R.- Has realitzat una tasca molt important i interessant de recerca a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, sobretot en la documentació referida a la Val d’Aran. Com consideres que es troben actualment els estudis medievalistes i occitanistes a Catalunya i a Occitània?
G.L.- Una bona pregunta. La meva opinió és que hi ha molta feina a fer encara. De fet, en els arxius eclesiàstics hi ha molta documentació encara per classificar. És una tasca que exigeix molt de temps i dedicació, perquè la majoria de vegades, quan trobes un document no s'acaba la feina. En realitat comença un altre camp interessant que també cal investigar.
R.- Quina opinió et mereix la davallada de la presència de les Humanitats en el sistema educatiu actual?
G.L.-Demolidor, i al mateix temps incoherent. Des del desconeixement no és possible millorar una societat. Un veritable despropòsit.
R.- Ets presidenta de la Fundació Àger, destinada a promoure els col·lectius més desafavorits de la societat mitjançant activitats culturals, educatives i socials.  Cap a quins col·lectius concretament us dirigiu, perquè malauradament hi ha molts sectors desafavorits? En concret quines activitats faciliteu?
G.L.- La nostra activitat se centra fonamentalment a trobar les eines que facin possible els canvis polítics necessaris per a millorar la integració de col·lectius vulnerables, en especial els nens i persones amb discapacitat. Per aquest motiu la nostra tasca és desenvolupar projectes pioners que aportin solucions efectives que facin possible un canvi social sistemàtic a una societat millor. En aquests moments una de les nostres prioritats, són els nens amb dificultat en l'aprenentatge. I en aquest sentit formem part d'un dels projectes més innovadors d'Europa. També hem desenvolupat amb els millors especialistes en l'àmbit de la neuropsicologia d'Europa i d'ensenyament de Finlàndia, un nou model per la Generalitat de Catalunya destinat a evitar el fracàs escolar. Esperem que algun dia es posi en marxa.
R.- La teva novel·la “Òc” ha estat un èxit. La trama es desenvolupa entre el segle XII amb un argument basat en una història real i l’actual segle XXI amb un de fictici. Sense fer “spoliers” ens pots explicar alguns detalls.
G.L.- D'ençà que sortí la novel·la, he de dir que tothom que l’ha llegida, quan ha tingut l'oportunitat de viatjar, la Val d'Aran ha estat un dels seus destins prioritaris. Tinc molts lectors d'arreu del món que m'han escrit després per agrair-me conèixer tota la riquesa històrica, cultural i arquitectònica de la qual gaudeix aquest indret.
R.- Hi haurà continuació?
G.L.- Sí, estic acabant de fer una recerca relacionada amb el desenllaç de la segona part. Espero acabar aquest any i publicar finalment aquesta segona part, que per algun motiu sembla que s'ha resistit a ser acabada abans. Potser és possible allò que diuen que les novel·les... tenen vida pròpia!
R.- Publiques també articles molt interessants de temàtica històrica a la revista digital en occità “Jornalet”.
G.L.- Estic molt contenta de l’acollida que tenen aquests articles, perquè em consta que són dels més llegits. Però principalment perquè són una magnífica forma de divulgació de la llengua occitana arreu del món. Cada diumenge, aquests articles són compartits també al públic de llengua hispana on superen les 100.000 lectures a la setmana,  entre diversos països i són especialment llegits als EEUU. En definitiva, satisfeta de fer aquesta difusió internacional de la llengua i cultura occitanes.
R.- Són unes xifres importants. En què penses que aquesta divulgació podria ajudar a la llengua i la cultura occitanes?
G.L.- Aquesta difusió internacional sens dubte ha estat una millora qualitativa de la sensibilització de la llengua occitana en l'àmbit internacional, que segons dades, no s'havia produït anteriorment. És per aquest motiu, que segueixo escrivint aquests articles, perquè es tracta de la meva contribució personal en mantenir viu el batec del cor d'Occitània. Donar a conèixer la història, cultura i llengua occitanes en altres països i altres cultures és indispensable i les xarxes socials han estat de gran ajuda.
R.- I publicares un recull d’aquests articles amb el nom “E d’aquí nasquèron los mites”. Com sorgí aquest projecte?
G.L.- En principi, aquesta idea de publicar-los sorgí de la insistència del públic, però estic molt satisfeta perquè ha estat un èxit sorprenent. Però he de dir, que el millor èxit per a mi, són els escrits que rebo diàriament de persones desconegudes després de llegir el llibre. Sovint m'escriuen amb paraules força emotives, agraint i explicant-me des de la seva sensibilitat personal el que ha suposat per a ells llegir-lo. Això, és veritablement força emotiu i dona sentit a tot l'esforç i dedicació.
R.- Com veus els mitjans de comunicació en llengua occitana?
G.L.- Insuficients. Penso que el Jornalet fa una tasca immensament necessària en premsa escrita. En d'altres àmbits de comunicació, com la TV, és també insuficient. Per aquest motiu, la vostra tasca com a entitat és a més d'encomiable, és imprescindible a Catalunya.
R.- On et sents més còmoda, amb la divulgació històrica o amb la novel·la de ficció?
G.L.- En la ficció sens dubte. Però el meu estil personal de ficció, va una mica a cavall de la història. Suposo que és un defecte que tenim els que fem recerca i que sempre tenim la tendència a prioritzar, ésser fidels a la història quan projectem la ficció literària. Una cosa és una fantasia literària i una altra una fantasia històrica. Cal ser respectuosos amb la història i la recerca ajuda força a no caure en aquest error.
R.- Com veus la publicació i la distribució literària avui a Catalunya? Molt complicat? 
G.L.- En llengua occitana, a Catalunya és quasi inexistent. La majoria d'editors es neguen a publicar en llengua occitana. L'única editorial compromesa a Catalunya que edita i publica el 50% dels seus llibres en occità és l'Hostal d'Edicions Larkos (Editorial Larkos) de Barcelona. Un valor que cal reconèixer a aquesta editorial en la seva contribució a la llengua occitana.
R.- Pròximament publicaràs un nou llibre, “Istòrias medievalas”.  La presentació es farà el proper dia 13 de Juny al Museu d’Història de Catalunya. Explica’ns com serà l'acte.
G.L.- Doncs, molt interessant, perquè a banda de presentar aquest llibre, també tindrem ocasió de compartir aquest dia amb el CAOC, Jornalet i una hora abans de l'acte, esportistes d'Alt Rendiment de Catalunya, que són "portadrapèls de la lenga occitana", és a dir, abanderats de la llengua occitana, faran una exhibició d'esgrima a dos quarts de set de la tarda al hall del Museu. Recomano que tothom que hi pugui anar no s'ho perdi, perquè és molt impactant veure aquests atletes en directe!, i que han volgut contribuir també aquest dia en visibilitzar la llengua occitana a Catalunya.
R.- Aleshores, comptarem amb la teva presència en aquesta exhibició de l’elit d'esportistes d'esgrima?
G.L.- Amb tota seguretat, hi seré allà també. És un veritable espectacle veure aquests atletes en directe. Una exhibició única que no penso perdre'm! A part, vull donar les gràcies personalment a aquests esportistes per al seu suport i difusió internacional que fan de la llengua occitana a través de l'esport.
R.- Tota una tasca de gran vàlua realitzada per na Griselda Lozano en favor de la llengua, la cultura i la història occitanes.
 
 
Francesc Sangar. CAOC.
 
 
 
 
[post_title] => Conversem amb l'escriptora Griselda Lozano
[post_excerpt] => Entrevistem a Griselda Lozano, el darrer llibre de la qual "Istòrias medievalas", es presentarà aquest dimecres al Museu d'Història de Catalunya.
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => open
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-lescriptora-griselda-lozano
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2018-06-11 17:08:59
[post_modified_gmt] => 2018-06-11 15:08:59
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => http://caoc.cat/?p=8529
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
)
[post_count] => 10
[current_post] => -1
[in_the_loop] => 
[post] => WP_Post Object
(
[ID] => 13827
[post_author] => 2
[post_date] => 2020-03-11 15:43:17
[post_date_gmt] => 2020-03-11 14:43:17
[post_content] => 
Resident a
Esplugues de Llobregat, encara que nascut a Sant Vicenç dels Horts, en Miquel
Romagosa, després d’una llarga vida de treball en càrrecs directius del sector
de l’automoció, decidí dedicar-se a la seva passió, l’escriptura. De moment ha
publicat tres llibres, i en destaquem “Viana de Foix”, ambientat en l’època de
l’inici de la Croada contra els Bons Homes.


Redacció.- Com et
sentires atret per Occitània?


M.R.- Fou una situació
casual. El meu fill en un viatge pels Estats Units, trobà el nom d’un soldat
caigut durant la Guerra del Vietnam, J.Layne Romagosa, en una placa memorial a
Washington. Trobar el nostre cognom a tants quilòmetres de distància provocà el
meu interès per saber si alguns Romagosa havien emigrat en temps llunyans al
continent americà.  


Investigant vaig
descobrir que alguns Romagosa provinents de Sitges havien viscut a l’estat de
Louisiana des del segle XVIII, i que la nissaga, segons les recerques d’una investigadora
nord-americana, procedien de la ciutat de Romagosa, a Occitània. Aquesta tesi
també és defensada per l’estudiós Dr Medina al seu llibre “Romagosa de Begues”.



Segons les
troballes aconseguides una branca dels Romagosa havien arribat a Catalunya
procedents d’Occitània durant el segle XIII, quedant alguns membres al Comtat
d’Empúries i uns altres a Cervelló, en unes terres que necessitaven urgentment
repoblació humana.


R.- Penses que
podrien haver estat “Bons Homes” (càtars) els teus avantpassats?


M.R.- És probable,
perquè aquestes terres despoblades i molt perilloses en matèria de seguretat,
eren poblades molt sovint per persones que eren perseguides per motius
diversos, i els càtars, fugint de la persecució de la Croada, eren candidats a
repoblar aquests territoris.


R.- “Viana de
Foix” és una novel·la on apareixen els teus avantpassats?


M.R.- Parcialment.
La novel·la és ficció, amb molts punts en comú amb la realitat històrica, però
que incorpora històries també fictícies. Considero “Viana de Foix” com un
homenatge a aquella civilització occitana, única en el seu temps, però molt
diversa, on trobem càtars, però també dames i trobadors, cavallers...


Personalment penso
que segurament els meus avantpassats podien haver estat “faydits” (nobles
occitans que defensaven els càtars, encara que ells mateixos no ho fossin
perquè eren els seus vassalls). Potser els meus avantpassats perderen els seus
títols i el seu patrimoni com molts altres nobles per aquesta causa, i es
veieren obligats a emigrar a la recerca d’altres indrets.


R.- La Croada fou
una tragèdia per a Occitània. Es podia haver evitat? Quines foren les
vertaderes motivacions?


M.R.- L’Església catòlica necessitava extirpar aquesta dissidència que amenaçava amb trencar el seu monopoli religiós. Els Càtars eren molt estimats pel poble pels seus actes de bondat i ajuda als més necessitats. Malgrat els intents de l’Església catòlica de frenar amb paraules i contraatacant amb els seus millors predicadors com Sant Domènec de Guzmán, el Catarisme continuava expansionant-se pel Llenguadoc. Les paraules no havien servit i només quedava l’opció de la força.


Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.


Francesc Sangar. CAOC.

[post_title] => Conversem amb Miquel Romagosa
[post_excerpt] => Pels nobles era una qüestió d'honor defensar els càtars. 
[post_status] => publish
[comment_status] => closed
[ping_status] => closed
[post_password] => 
[post_name] => conversem-amb-miquel-romagosa
[to_ping] => 
[pinged] => 
[post_modified] => 2020-03-11 16:53:35
[post_modified_gmt] => 2020-03-11 15:53:35
[post_content_filtered] => 
[post_parent] => 0
[guid] => https://caoc.cat/?p=13827
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] => 
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[comment_count] => 0
[current_comment] => -1
[found_posts] => 11
[max_num_pages] => 2
[max_num_comment_pages] => 0
[is_single] => 
[is_preview] => 
[is_page] => 
[is_archive] => 1
[is_date] => 
[is_year] => 
[is_month] => 
[is_day] => 
[is_time] => 
[is_author] => 
[is_category] => 1
[is_tag] => 
[is_tax] => 
[is_search] => 
[is_feed] => 
[is_comment_feed] => 
[is_trackback] => 
[is_home] => 
[is_privacy_policy] => 
[is_404] => 
[is_embed] => 
[is_paged] => 
[is_admin] => 
[is_attachment] => 
[is_singular] => 
[is_robots] => 
[is_posts_page] => 
[is_post_type_archive] => 
[query_vars_hash:WP_Query:private] => 09ea5022ee1c5a18c4648dd6ab3378f9
[query_vars_changed:WP_Query:private] => 
[thumbnails_cached] => 
[stopwords:WP_Query:private] => 
[compat_fields:WP_Query:private] => Array
(
[0] => query_vars_hash
[1] => query_vars_changed
)
[compat_methods:WP_Query:private] => Array
(
[0] => init_query_flags
[1] => parse_tax_query
)
)

0

• CAOC
  • Qui som
  • Què fem
  • Transparència
• Formació
  • Cursos de llengua
  • Tallers i d’altres cursos
• Botiga
  • Llibres
    • Novel·la
    • Poesia
    • Assaig
    • Aprenentatge
    • Història
    • Infantil / Juvenil
    • Cuina
  • Marxandatge
  • Música
• Col·labora
  • Fes-te’n soci!
  • Fes-te’n voluntari!
  • Fes un donatiu!
• Notícies
• Calendari
• Contacta’ns

• Aula virtual

INICIAR SESSIÓ

Has oblidat la contrasenya

Recorda'm

• Registra't

‹ torna a iniciar sessió Obriu l'enllaç de la contrasenya de restabliment

Entrevista

11

Mar 2020

Conversem amb Miquel Romagosa

• Entrevista

CAOC

Pels nobles era una qüestió d'honor defensar els càtars.

Llegir més

20

Mar 2019

Conversam ambe Nicolas Colomban

• Entrevista

CAOC

“Chal crear una consciéncia en favor de la lenga".

Llegir més

03

Gen 2019

Conversem amb en Josep Sancho

• Entrevista

CAOC

“Gràcies a les memòries de l'Artur Bladé, podem conèixer en profunditat l'exili català a Montpelhièr".

Llegir més

03

Des 2018

Conversam ambe Christian Andreu

• Entrevista

ganesha

“La lenga d'Òc es una lenga de comunicacion coma las autras”.

Llegir més

21

Nov 2018

Conversem amb en Jordi Bibià sobre catarisme

• Entrevista

ganesha

"La croada fou un llarg capítol de violència i maldat".

Llegir més

09

Jul 2018

Conversem amb el gastrònom Vicent Marqués i Carbonell

• Entrevista

CAOC

"Occitània té una cuina magnífica i variada".

Llegir més

02

Jul 2018

Conversem amb l’activista Quim Gibert

• Entrevista

CAOC

"El català és una llengua atractiva i amb magnetisme pe a integrar".

Llegir més

25

Jun 2018

Conversem amb el professor Jordi Cerdà

• Entrevista

CAOC

“La poesia trobadoresca gaudí d'una gran varietat i riquesa".

Llegir més

18

Jun 2018

Conversem amb l’escriptor i historiador Sergi Grau

• Entrevista

CAOC

"Ara estem en un punt en què gràcies a molts historiadors i els seus treballs aquests últims anys, coneixem molt bé què fou el catarisme, però també necessitaríem trobar nous documents potser per enfocar altres aspectes".

Llegir més

11

Jun 2018

Conversem amb l’escriptora Griselda Lozano

• Entrevista

CAOC

Entrevistem a Griselda Lozano, el darrer llibre de la qual "Istòrias medievalas", es presentarà aquest dimecres al Museu d'Història de Catalunya.

Llegir més

Pàgina 1 de 212

Categories

• Actes oficials
• Activitats culturals
• Conferències
• Cursos
• Entitats occitanes
• Entrevista
• Fires
• General
• Premsa
• Trobades

Properes activitats

Current Month

març 2020

Session de cinèma en occitan - Ajornat CAOC Carrer de la Providència 42 - 08024 Barcelona

31mar18:3020:00Session de cinèma en occitan - Ajornat

Hora

(Dimarts) 18:30 - 20:00

Ubicació

CAOC

Carrer de la Providència 42 - 08024 Barcelona

Organitza

Cercle d'Agermanament Occitano-Català Providència, 42

Calendari (app)GoogleCal (app)

Vols rebre les nostres notícies?

Deixa’ns el teu email i rebràs les nostres notícies:

He llegit i accepto la política de privacitat i l'avís legal

Leave this field empty if you're human:

© 2020 CAOC. Tots els drets reservats.

• Avís legal
• Privadesa
• Política de galetes
• Transparència