Categoria: Article

La Ciutat Episcopal d’Albi és un conjunt arquitectònic, que configura el nucli antic de la capital del departament del Tarn, que és composat per diversos edificis, entre els quals sobresurten la Catedral de Santa Cecília, la Col·legiata de Sant Salvi i el Palau de la Berbiá. Situat a la ribera esquerra del riu Tarn, és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 2010.

Un dels trets característics de la Ciutat Episcopal és el seu color, distingible des de la llunyania. Es tracta d’una mescla entre vermell, rosa i ocre originària de la utilització de maons provinents de fora del territori i de les tradicionals teules romanes.

I com sorgí aquest conjunt monumental? La ciutat d’Albi havia patit, com totes les terres del Llenguadoc, els efectes de la Croada contra els Càtars desenvolupada des de l’any 1209. De fet, els mateixos “heretges” eren anomenats entre altres noms amb el terme “Albigesos”, malgrat que la ciutat tarnesa no era un dels focus més importants de presència del Catarisme. Un cop acabada la primera fase de la Croada, i per a consolidar la supremacia i el domini de l’Església Catòlica al territori, es decidí la construcció de la Catedral de Santa Cecília, que representava el poder religiós i el Palau de Berbiá, el poder civil i polític, i la interconnexió entre ambdós. També hem de remarcar que després de la primera fase de la Croada, Albi visqué una expansió econòmica molt destacada promocionada per la seva burgesia comercial.

Pont Vièlh d’Albi

Posteriorment el Catolicisme degué afiançar-se novament davant la propagació durant els segles XVI i XVII de les idees del cristianisme calvinista. Els seus seguidors reberen el nom d'”Hugonots”.

Però analitzem cadascun dels monuments que configuren tot el conjunt. Sens dubte, observant des de lluny, el monument que més ens cridaria l’atenció és la majestuosa Catedral de Santa Cecília, seu de l’arquebisbat d’Albi. La seva construcció, damunt d’un pujol rocós, i seguint l’estil del “Gòtic meridional” (un estil més auster que altres gòtics), s’allargà durant dos segles, des de l’any 1282 fins al 1480; una mostra de la grandiositat de l’edifici. De fora estant, recorda més aviat una fortificació, i potser és una metàfora de la defensa del Catolicisme davant les heterodòxies que apareixien amb regularitat a Occitània. Però l’interior ens aporta una imatge molt més artística i profusa d’imatges religioses, amb una bona col·lecció de frescos i pintures murals..

La construcció, que substituí altres edificis antics més senzills, començà sota el mandat del bisbe Bernat de Castanet, nascut a Montpelhièr. Però alguns indicis marquen que el projecte podria ésser anterior, ja que des del Comtat de Tolosa ja s’havia disposat d’un pressupost l’any abans que el nou bisbe prengués possessió del seu càrrec. En aquell moment, l’any 1276, el Comtat tolosenc existia com a estructura feudal però ja no tenia una família al capdavant i era regit directament per part de la Corona francesa.

Catedral de Santa Cecília

I qui fou el primer arquitecte? Precisament un català, en Ponç Descull, que havia treballat en diversos projectes arquitectònics sota el regnat de Jaume II de Mallorca, com el Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà o la Catedral i el Palau de S’Almudaina de Ciutat de Mallorca. Malgrat la derrota de Murèth les relacions entre catalans i occitans continuaven. Un bisbe nascut a Montpelhièr, que integra el Regne de Mallorca, nomena un arquitecte català per a treballar a Albi.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

El PONT DE GARD, al departament del mateix nom, és realment un aqüeducte que formava part d’una gran obra realitzada pels romans durant el segle I de la nostra era, probablement entre els anys 40 i 60, que traslladava aigua vers la ciutat romana de NEMAUSUS (l’actual NIMES) en un complex d’enginyeria de més de cinquanta quilòmetres. Dins de tot el conjunt, el PONT DE GARD era el més gran de tots els construïts, i l’únic conservat en bones condicions. Des de l’any 1985 el PONT DE GARD és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El pendent de tota l’obra conjunta, des de les fonts naturals dels voltants de l’actual USÈS fins a NIMES, era de vint-i-cinc centímetres de mitjana per quilòmetre de distància. En total uns disset metres de desnivell al llarg dels cinquanta quilòmetres mencionats fins a l’edifici conegut com a CASTELLUM DIVISORIUM de NEMAUSUS / NIMES, i podia transportar fins a trenta-cinc mil metres cúbics d’aigua cada dia, aprofitant els pendents i la força de la gravetat. NIMES era una de les ciutats romanes més poblades de la GÀL·LIA i les necessitats hídriques de la població eren molt importants. La ciutat volia mostrar el seu esplendor mitjançant la construcció de banys, termes, fonts públiques… i per a aconseguir aquesta fita era necessari disposar d’uns recursos suplementaris d’aigua.

Pont de Gard

Les dimensions del PONT DE GARD són impressionants, i ens demostren de manera fefaent la gran destresa que els romans posseïen en la construcció de grans monuments d’ús civil. L’aqüeducte es divideix en tres plantes o nivells, situades damunt del riu GARD o GARDON. L’inferior és format per sis arcs, que mesuren 142 metres de longitud, 6 d’amplitud i 22 d’alçada. El nivell mitjà es composa d’onze arcs de 242 metres de longitud, 4 d’amplitud i 20 d’alçada. I finalment, el nivell superior és integrat per trenta-cinc arcs, de 275 metres de longitud, 3 d’amplitud i 7 d’alçada. Aquest és el més llarg, però simultàniament el més petit per a aconseguir l’equilibri de tot el conjunt arquitectònic. En total, l’alçada conjunta dels tres nivells és de 49 metres, i les estimacions parlen de vint-i-un mil metres cúbics de pedra utilitzats en la seva construcció. És el pont antic més alt del món i l’únic de tres plantes o nivells que es manté intacte.

I qui fou l’arquitecte d’aquesta magna obra? MARCUS VIPSANIANUS AGRIPA, el gendre del primer emperador romà, OCTAVI AUGUST. Hom suposa que treballaren durant uns cinc anys un miler d’operaris aproximadament. El PONT ha patit diverses millores al llarg de la seva llarga història de vint segles. Ja en el segle V començà a patir deterioraments, com una metàfora de la situació de l’IMPERI ROMÀ. I a partir del segle IX fou abandonada la seva funció primigènia de transport d’aigua i era emprat només per a travessar el riu i el desnivell. L’any 1743 fou construït un nou pont al costat del nivell inferior, molt més segur, ja que es temia per l’estabilitat del romà, que fou obra de l’arquitecte llenguadocià ENRIC PITOT, que havia estat nomenat enginyer en cap dels estats del LLENGUADOC.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

El MONT PERDUT és la tercera muntanya més elevada de la serralada dels PIRINEUS, amb una altitud màxima de 3.352 metres. Situat exactament a les fronteres entre Espanya i l’estat francès, per la banda sud és una muntanya aragonesa i pel costat nord és occitana, dins del departament dels ALTS PIRINEUS, configurant el PARC NACIONAL DELS PIRINEUS. Aquest massís calcari és Patrimoni de la Humanitat d’ençà de l’any 1997, encara que l’extensió compresa dins de la denominació de la UNESCO fou ampliada dos anys després.

Amb un territori que comprèn 30.639 hectàrees, ofereix al vessant aragonès dos grans i fondos canons, mentre que pel costat occità són admirables els seus tres abruptes circs. Realment, tot el conjunt és format per tres cims, el pròpiament conegut com a MONT PERDUT, que també és el que aconsegueix la major alçada, i els cims de CILINDRE i ANISCLE (conegut també com a SOM DE RAMON), amb unes dimensions lleugerament inferiors. La denominació de MONT PERDUT començà a ésser utilitzada a partir del segle XVIII, com a mostra de l’aïllament d’aquesta muntanya. Des del vessant occità és complicat de poder veure a simple vista. I no aparegué en un mapa fins l’any 1730!!!

El MONT PERDUT posseeix al costat nord un dels pocs glaciars dels Pirineus, amb una extensió d’uns set-cents cinquanta metres, però que malauradament a causa del canvi climàtic que estem patint, es troba en un retrocés molt preocupant.

En trobar-se a la frontera entre diferents països i llengües, també rep diverses denominacions, malgrat que el terme MONT PERDUT enguany sigui el més conegut. I és precisament l’existència dels tres cims comentats anteriorment qui provoca que en llengua occitana sigui conegut com a LAS TRES SÒRRAS i en llengua aragonesa com a AS TRES SEROLS (traduint, “les tres germanes”).

Circ de Gavarina.

Dins del costat occità, hem de mencionar com a una meravella digna de visitar la VALL i el CIRC DE GAVARNIA. Aquesta muralla rocallosa calcària, de colors gris, rosa i ocre, ens ofereix una cascada natural d’uns quatre-cents metres de caiguda, i l’anomenada BRETXA DE ROTLAND, una collada estreta de quaranta metres d’amplada i cent d’alçada. Aquesta collada rep el seu nom d’una antiga llegenda que explica que ROTLLAN, el nebot de l’emperador CARLEMANY i protagonista de la famosa Cançó de Gesta, intentant destruir la seva espasa DURANDALL en colpejar l’arma contra unes roques, creà aquesta bretxa.

I qui fou el primer en ascendir a dalt de tot del MONT PERDUT? LOUIS RAMOND de CARBONNIÈRES, un noble alsacià qui, com a bon intel·lectual del segle XVIII, el de la Il·lustració, mantingué múltiples interessos en l’àmbit del coneixement, entre ells la botànica i l’exploració de les muntanyes, i realitzà amplis estudis sobre la serralada pirinenca, com demostra un dels seus primers treballs, amb un títol prou llarg i eloqüent: “OBSERVATIONS FAITES DANS LES PYRÉNÉES, POUR SERVIR DE SUITE À DES OBSERVATIONS SUR LES ALPES”. En DE CARBONNIÈRES escrigué que “Del mateix MONT BLANC (als ALPS) és necessari anar al MONT PERDUT. Quan hom ha vist la primera de les muntanyes granítiques, només li falta veure la primera de les calcàries”.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

De tots els monuments de la nostra sèrie “OCCITÀNIA. PATRIMONI DE LA HUMANITAT”, sens dubte, és la Ciutat Vella de Carcassona del qual en trobareu més informació arreu. Considerada com la ciutadella fortificada més ben conservada d’Europa, des de l’any 1997 és dins del catàleg de monuments considerats com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Inicialment, els carcassonesos vivien dins del seu recinte. La inseguretat imperant durant l’Edat Mitjana no possibilitava la vida fora extramurs. Amb la “pacificació” del territori després de la Croada contra els Càtars del segle XIII, l’allunyament progressiu del món musulmà i posteriorment de la frontera amb la Corona d’Aragó després del Tractat dels Pirineus (1659), la ciutadella perdé progressivament el seu caràcter defensiu. De mica en mica, durant els darrers segles medievals i després, els carcassonesos abandonaren el recinte i crearen la Ciutat Nova, que és on viu enguany la immensa majoria dels habitants.

La Ciutat Vella és situada al costat sud-est de Carcassona, a la vora del riu Aude (que dóna nom al departament) i algunes investigacions arqueològiques han trobat indicis de vida humana fins a remuntar-se a èpoques prehistòriques dins del pujol. Però la part més interessant, és sens dubte, la medieval. Si mentalment travessem la seva doble muralla i ens oblidem de totes les botigues que envaeixen el recinte per dins, ens podem imaginar com era la vida dins d’una ciutat medieval, amb carrers estrets i costeruts en algunes ocasions, que seguien el pendent que marcava el pujol sobre el qual s’havia construït.

El seu Castell Comtal i la Basílica de Sant Nasari són els dos edificis més importants. El poder polític i civil i el poder religiós, amb aquesta simbiosi tan típicament medieval. El Castell Comtal, un dels símbols de la nissaga dels Trencavèl, fou construït sota el mandat de Bernat Ató IV vers l’any 1130. Alguns indicis marquen l’existència d’un castell més antic i petit. En plena expansió dels Trencavèl, era necessari un altre que mostrés la seva importància dins de l’organigrama de la noblesa occitana. L’edifici és integrat per dues parts que configuren una L, i interiorment fou remodelat després de la conquesta reial produïda durant la primera fase de la Croada contra els Càtars.

La Basílica de Sant Nasari, construïda inicialment com a església romànica també en època Trencavèl, fou consagrada l’any 1096 pel Papa Urbà II, i posteriorment ha patit diverses remodelacions al llarg de la història, com podem observar de manera molt evident a les parets del costat dret de l’altar, i amb una presència important d’elements gòtics. Després de la conquesta catòlica durant la Croada, la basílica esdevingué metafòricament el símbol del triomf catòlic sobre l'”heretgia”.

Però a mesura que la població començà el trasllat vers la Ciutat Nova, la basílica de Sant Nasari perdé importància, perquè els carcassonesos no volien caminar fins a dalt per a assistir als oficis religiosos. I a la Ciutat Nova, l’església (després catedral) de Sant Miquèu substituí Sant Nasari com a temple principal de la ciutat i seu del bisbat de Carcassona, oficialment des de l’any 1801, malgrat que Sant Nasari mantingué la categoria de basílica menor.

Dins de la basílica trobem la Pedra del Setge, una escultura en forma de mosaic, que representa el setge de la ciutat de Tolosa durant la Croada contra els Càtars.

Les muralles dobles que encerclen el conjunt foren construïdes en èpoques ben diferents. La interior és d’època gal·loromana i l’exterior, amb un perímetre de tres quilòmetres i del segle XIII, sota el regnat de Felip III. Aquestes muralles estan acompanyades per cinquanta-dues torres i quatre portes principals, cadascuna en un dels quatre punts cardinals, la de Narbona, la de l’Aude, la de Sant Nasari i la del Burg o Rodés.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.