Categoria: Article

L’any 1907 esclatà la Revolta dels Vinyataires, un dels moviments socials que més han marcat la història recent del Llenguadoc. Tot el sector vinícola, amb el recolzament de tota la societat es mobilitzà com poques vegades. Però quins foren els motius que empenyeren els vinyataires a la revolta?

L’excessiva presència de “vins ensucrats” al mercat, és a dir, amb una alta dosi de sucre, que malmetia la qualitat i la imatge de tota la producció, una elevada caiguda de preus que no cobrien els costos, per una voluntat clara de potenciar la quantitat sobre la qualitat, i l’entrada al mercat dels vins algerians (Algèria era un protectorat francès), provocaren que el sector vinícola llenguadocià exigís una regulació que assegurés la viabilitat de les explotacions agràries i que limités la producció i assegurés la qualitat.

Tota aquesta revolta tingué com a líder destacat en Marcellin Albèrt, un petit productor nascut a Argelièrs l’any 1851. Des dels setze anys havia treballat en l’explotació familiar, i coneixia molt bé l’estil de vida dels productors de vi. Havia estat regidor del seu mateix municipi i regentava també una cafeteria per a completar els ingressos familiars provinents de les vinyes. Al mateix poble en Marcellin Albèrt era anomenat pels seus veïns amb el pseudònim de “lo Cigal” pel seu caràcter aparentment despreocupat (com en la faula de la cigala i la formiga), però tothom reconeixia les seves grans qualitats per a l’oratòria i la seva estimació per la terra.

La seva lluita per la defensa del vi natural produït amb els procediments tradicionals en contra dels anomenats “vins falsos” començà l’any 1900. En Marcellin Albèrt creia que els defraudadors, els intermediaris i el govern, amb les seves males praxis, amenaçaven no només els productors tradicionals, sinó tot un estil de vida lligat al món de les vinyes. Durant cinc anys recorregué les comarques vinícoles intentant convèncer als vinyataires perquè s’ajuntessin en comitès o sindicats per a defensar els interessos dels productors i la lluita per a canviar la normativa a favor dels vins de qualitat.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Unir la Mediterrània i l’Atlàntic utilitzant corrents d’aigua interiors havia estat un somni des de temps antics. Els emperadors Neró o Carlemany o monarques francesos com François I o Henri IV havia sospesat aquesta possibilitat. El trajecte marítim que utilitzava l’estret de Gibraltar per a comunicar ambdues costes de la Gàl·lia o França vorejant la Península Ibèrica era llarg, costós i perillós (pirateria, conflictes amb Castella, tempestes en alta mar…). Però el projecte, d’una enorme envergadura, fou realitzat finalment sota el regnat de Louis XIV, qui realitzà grans i impactants obres arquitectòniques i enginyeres durant el seu llarg mandat.

L’escollit per a realitzar l’obra fou en Pèire Pau Riquet, nascut a Besièrs el 29 de Juny de l’any 1609 i que provenia d’una acabalada família de comerciants. El mateix Pèire Pau s’havia dedicat a l’administració i recaptació de l’impost de la sal a la província del Llenguadoc, les anomenades “gabelles”. El seu nomenament era adequat atès que en Riquet s’havia dedicat molts anys al negoci de la sal i coneixia prou bé el funcionament del sector.

Però la decisió de presentar el projecte de construcció del Canal l’any 1662 fou mercès a la seva gran formació al Col·legi dels Jesuïtes, de gran anomenada en l’època, la seva bona posterior formació com a enginyer i els seus grans coneixements sobre el territori. Amb el suport de l’arquebisbe de Tolosa, en Riquet presentà el seu projecte al ministre Colbert, controlador de les finances del regne, subratllant els grans avantatges econòmics que suposarien la construcció del Canal. Després del preceptiu estudi (sobretot econòmic) per part del govern i una petita prova en un tram a prop de Tolosa, en Riquet rebé l’encàrrec l’any 1666 i l’any següent començaren les obres de l’inicialment anomenat “Canal Reial del Llenguadoc”. En Riquet treballà només en el tram entre Tolosa i la Mediterrània, ja que per a arribar a l’oceà Atlàntic s’utilitzaria des de Tolosa el curs del riu Garona fins a Bòrdeu.

Però en Riquet, que coneixia prou bé les possibilitats econòmiques del Canal, invertí uns dos milions de lliures de l’època (tota una fortuna!!!) a canvi d’una part dels peatges que paguessin les embarcacions que hi transitessin en el futur i algunes altres compensacions econòmiques. El mateix Riquet organitzà el pagament dels obrers amb uns sous fixes i una mena de “seguretat social” que cobraven encara que per malaltia no poguessin assistir a la feina, un fet inèdit fins aleshores. En Riquet opinava que si els dotze mil operaris que intervingueren en la construcció estaven contents, treballarien millor i serien més fidels al projecte.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.