Arxius de Article - Pàgina 4 de 4

Capítol 5. “Carles de Casaulx: revoltes i conspiracions marselleses”

CAOC on 17 abril 2020

En Carles de Casaulx nasqué l’any 1547 a Marselha dins d’una família originària de la Gascunya, però que hi residia des de finals del segle XV a la Provença. Les generacions anteriors ja havien ocupat càrrecs d’importància dins del govern municipal, com el seu avi que fou tercer cònsol de la ciutat i el seu pare que, arran del seu ofici de comerciant, fou encarregat dels magatzems i dels arsenals de Marselha. El mateix Carles esdevingué “capità de barri” (una mena d’alcalde de barri) i intendent del port.

Però la ciutat es veié involucrada en la convulsa política francesa del moment. Els conflictes de religió entre catòlics i hugonots (el nom que rebien els calvinistes francesos, precisament molt arrelats en terres occitanes) eren freqüents, malgrat que fins aleshores Marselha s’havia mantingut molt al marge. I el problema s’agreujà en morir el germà i hereu del rei Henri III sense descendència. Ara, el parent més proper era l’Henri de Bourbon, legítim i exiliat rei de Navarra però de religió protestant. La Lliga Catòlica detestava la possibilitat de veure un rei francès calvinista, i començà la seva mobilització en contra. En algunes viles com Marselha la Lliga Catòlica era clarament majoritària entre la població.

L’any 1585, trobem un primer intent d’adherir oficialment Marselha a la Lliga Catòlica per part del segon cònsol de la ciutat en Loïs de la Motta Dariès (aprofitant l’absència del primer cònsol), i altres destacats partidaris de la Lliga com el mateix Carles Calsaulx. La revolta fou sufocada pel governador de Provença, l’Henri de Valois, “el cavaller d’Engoleime (Angolema)”, un destacat reialista que estava emparentat amb la mateixa família reial. Els líders de la revolta foren empresonats i executats, llevat del mateix Carles que aconseguí escapar i trobar refugi als dominis de la Cristina Daguerre, Comtessa de Saut, destacada defensora del catolicisme.

Des d’aquell moment i durant tres anys, la lluita per a ocupar els càrrecs de cònsols dins del govern municipal se succeïren, i fou evident una pugna entre el bàndol de la Lliga i els reialistes, anomenats col·loquialment aquests últims amb el nom de “bigarrats”. Aquesta disputa contínua se saldava amb un domini evident dels reialistes, sempre recolzats per l’eventual governador de la Provença (malgrat els canvis de personalitats en aquest càrrec, també sempre reialistes, perquè eren nomenats per la mateixa Corona). Però l’arribada a Marselha l’any 1588 de l’Hubert de Vins, destacat líder de la Lliga a Provença, i l’assassinat del cònsol reialista, l’Antoine Lenche, decantà la ciutat clarament vers la Lliga Catòlica. Però contra tot pronòstic no fou nomenat cònsol Carles Casaulx.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Capítol 4. “Gaston Febus de Fois i Bearn: el príncep dels Pirineus”

CAOC on 15 abril 2020

La casa comtal de Fois estengué el seu poder durant segles en els seus feus, però si hi ha un personatge que destaca sobre tots, és Gaston “Febus” III de Fois i X de Bearn. Encara pels carrers de la capital de l’Arièja i al Bearn trobem el rastre del seu record, en monuments, carrers i en el Castell de Fois, símbol indiscutible de la ciutat. Bona part de la seva vida és coneguda gràcies a les “Chroniques” contemporànies d’en Jean Froissart, al capítol “Voyage en Bearn”.

Segons algunes suposicions, el seu sobrenom de “Febus” (en occità) que utilitzava com a crit de guerra abans d’entrar en combat, provenia dels seus cabells rossos, semblants al déu grec Apol·lo, qui també era anomenat “Febus” en alguns textos. Altres opinen que potser provindria d’alguna divinitat pagana de nom semblant, Phoibos. En qualsevol cas, començà a emprar aquest pseudònim durant unes campanyes militars a Prússia, on lluità al costat dels cavallers teutònics. El seu lema, tota una provocació intimidatòria, era “Toquey si gauses” (traduït de l’occità antic com a “Toca-m’hi si goses”).

Nasqué l’any 1331, però existeixen dubtes sobre el seu lloc de naixement, bé al mateix Fois o a Ortès al Bearn. Heretà l’any 1343 com a únic fill legítim i amb només dotze anys d’edat, del seu pare Gaston II el Paladí (que morí lluitant a prop de Sevilla contra els musulmans), els títols i les propietats del Comtat de Fois i el Vescomtat de Bearn, i altres títols menors, entre ells el Vescomtat de Marsan, però que configuraven la seva nissaga com a una de les cases nobles més importants de les terres occitanes. El mateix Gaston III era considerat per alguns com el “Príncep dels Pirineus” o el “Comte Sol”, encara que els seus feus estaven dividits i separats territorialment entre el bloc de Fois i el del Bearn.

Per la seva joventut la seva mare, Aliènor de Comenge exercí de regent dels seus dominis fins a la seva majoria d’edat cinc anys després. En una època en què els nobles intentaven anul·lar els vassallatges respecte d’altres senyors, sobretot si eren menors d’edat, Aliènor decidí visitar tots els nobles vassalls de la Casa de Fois i Bearn, i obligar-los a jurar el vassallatge feudal envers el seu fill.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Capítol 3. “Esclarmonda de Fois: la llum de l’Occitània Medieval”

CAOC on 9 abril 2020

Si una dama es pot considerar com la musa de la comunitat dels Bons Homes, sens dubte és Esclarmonda de Fois, també anomenada “Esclarmonda la Gran” o “la Dama Blanca”. Segons el trobador Guilhèm Montanhagòl, el seu nom significava “aquelha qui balha claredat, esclar dins lo mond” (aquella que dóna claror, és clara dins el món).

Nascuda a meitats del segle XII, el seu pare fou Rogièr Bernat I de Fois i la seva mare Cecília de Trencavèlh. Aquests orígens marcaven clarament que Esclarmonda estava emparentada amb dues de les famílies nobles occitanes més importants, els Fois i els Trencavèl (aquests últims governaven diversos comtats occitans, com per exemple Carcassona). Esclarmonda era instruïda (malauradament, fet no gaire habitual en l’època) i gens disposada a acceptar el rol secundari que la societat medieval reservava a les dones.

Arran de la mort l’any 1200 del seu marit Jordan III, senyor de l’Ilha Jordan, amb qui s’havia casat a l’edat de vint-i-un anys i havia tingut sis fills (entre ells l’hereu Bernat), s’integrà de forma molt activa dins de la comunitat dels Bons Homes, rebent l’any 1204 el “consolamentum” (una mena de bateig) per part d’un dels caps de la comunitat més important del moment, el bisbe Gilhabert de Castres a Fanjaus l’any 1204, i davant la presència del seu germà el comte Ramon Rogièr I de Fois i altres grans dames occitanes que també ingressaren dins de la comunitat com Auda de Fanjaus, Fais de Durfort i Ramona de Sant German. Una mostra evident dels forts llaços establerts entre les cases aristocràtiques occitanes i els Bons Homes.

Segons algunes versions, posteriorment Esclarmonda rebé el càrrec de “Perfecta”. Una prova de la importància i el prestigi de què gaudia dins de la comunitat.

Foren moltes les dames de l’alta societat occitana que esdevingueren membres d’aquesta comunitat, i recolzaren el desenvolupament d’aquesta nova manera de viure el cristianisme, segurament per la llibertat i la igualtat que defensava la ideologia dels “Bons homes”, i que xocava frontalment amb el misoginisme habitual de l’Església catòlica i de la societat en general.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Capítol 2. “Guilhèm de Peiteus, senyor i trobador”

CAOC on 7 abril 2020

La biografia de Guilhèm de Peiteus, també conegut com a Guilhèm IX d’Aquitània, ens mostra clarament la vida d’un gran senyor feudal en plena Edat Mitjana, amb tota una sèrie de vicissituds que ens ofereixen un caràcter clarament rebel i irreverent que coneixia prou bé les seves possibilitats i el seu poder. De fet les seves possessions eren més extenses que les posseïdes per la mateixa monarquia dels Capets. Excomunicacions, amants, lluites pel poder… tot un ventall de capítols que haurien pogut nodrir l’argument d’una bona novel·la.

I per començar des dels inicis, el seu naixement l’any 1071 ja estigué embolcallat de sospites d’il·legitimitat, perquè els seus pares, Guilhèm VIII d’Aquitània i Ildegarda de Borgonya, que eren parents propers entre si, no havien demanat la dispensa eclesiàstica que demanaven les persones emparentades per a poder contraure matrimoni. Només amb el reconeixement de fill legítim atorgat pel mateix Papa Gregori VI, després d’un viatge a Roma i probablement algun donatiu, pogué heretar les possessions dels seus pares, i esdevingué a partir de l’any 1086, amb només quinze anys d’edat, novè duc d’Aquitània i quart de Gascunya i setè comte de Peiteus.

Ben jove, en Guilhèm demostrà que no es deixava intimidar ni pels poders civils ni pels religiosos. Després d’una sèrie de lluites entre alguns altres senyors vassalls seus, un d’ells, Ebles de Chatelaillon havia ocupat parcialment l’illa d’Oleron, que pertanyia a l’abadia de la Trinitat de Vendôme. Per al clergat, si els nobles es barallaven entre si mateixos no significava gaire problema, però si tocaven el patrimoni eclesiàstic la situació canviava, i més encara si el nou Papa Urbà II havia aconseguit el pontificat gràcies a l’ajut, entre d’altres, de l’abat Jofré de Vendôme. Com era previsible, el Papa exigí a en Guilhèm l’any 1088 que ordenés al seu vassall Ebles a restituir la jurisdicció de l’abadia sobre l’illa, però no fou fins l’any 1096, i després de diverses amenaces d’excomunicació, que en Guilhèm cedí a les pretensions eclesiàstiques. Tota una mostra del caràcter complicat d’en Guilhèm que difícilment es deixaria intimidar.

Mentrestant, l’any 1088 es casà amb l’Ermengarda d’Anjou, en una relació que no podríem qualificar de llarga, ja que se separà l’any següent. Com que la seva ex-dona també trobà ben aviat consol a la ruptura en un segon matrimoni amb el Duc de Bretanya, tothom acceptà de bon grat la nul·litat de l’enllaç.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Capítol 1. “Ramon Rogièr Trencavèl: l’heroi de la Croada”

CAOC on 4 abril 2020

De la Croada contra els Bons Homes, segurament el protagonista que ha mantingut una imatge i una aurèola d’heroi al llarg dels segles ha estat el vescomte Ramon Rogièr Trencavèl.

Primerament ens hem de situar en el context de les terres occitanes durant el segle XII. Com a tota Europa Occidental, el feudalisme havia creat una gran quantitat de senyorius que configuraven un trencaclosques de servituds feudals, i on les monarquies molt sovint només posseïen un poder simbòlic i limitat sobre la major part dels seus dominis.

Dins del territori sota la sobirania de la dinastia reial dels Capets, Occitània s’autogovernava de manera plena i lliure mitjançant les seves famílies aristocràtiques, i on el Comtat de Tolosa era uns dels feus més importants. L’altra nissaga occitana poderosa, els Trencavèl, governava els comtats i feus de Nimes, Albi, Carcassona, Rasés, Besièrs i Agda. Els encara anomenats “reis dels Francs” cobejaven i desitjaven sotmetre aquesta noblesa occitana, massa sovint massa rebel, i exercir una sobirania real sobre els territoris occitans.

En Ramon Rogièr Trencavèl nasqué l’any 1185 i era fill de Rogièr II Trencavèl i Adelaida (o Azalaïs segons els documents) de Tolosa. Per tant, estava emparentat també amb la Casa de Tolosa; era nebot del comte Raimon VI de Tolosa. En morir el seu pare l’any 1194, esdevingué a l’edat de nou anys, vescomte de Carcassona i Rasés (amb vassallatge al Comtat de Tolosa), i vescomte d’Albi i Besièrs, (amb vassallatge al rei d’Aragó i comte de Barcelona). Es casà amb l’Agnès de Montpelhièr, germanastra de la Maria de Montpelhièr (la muller del rei Pere II d’Aragó i I de Barcelona i mare del futur rei Jaume I el Conqueridor), amb qui tingué un fill, en Ramon. El seu tutor, designat al testament del seu pare, fou el noble Bertran de Saissac, senyor del castell del mateix nom, un home de gran cultura que marcà el caràcter i el comportament del jove vescomte. Però en Bertrand simpatitzava, com a mínim, amb els Bons Homes (els càtars), i aquest rumor també acompanyà en Ramon Rogièr durant tota la seva curta vida, encara que no existien proves concloents sobre la seva “fe herètica”.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Iniciem la sèrie “Travessant la porta de la Història”

CAOC on 3 abril 2020

Segurament després de la història de Catalunya i dels territoris hispànics, és la història de França la millor coneguda per mi i per moltes persones de la meva generació. A través de l’assignatura d’Història i de la mateixa assignatura de Francès com a llengua estrangera, estudiàvem els moments bàsics de la història francesa, amb moments culminants com la monarquia absolutista de Louis XIV, la Revolució de 1789, l’Imperi Napoleònic, les Revolucions burgeses de 1830 i 1848, el Segon Imperi, la guerra amb Prússia, les dues guerres mundials…

Però tal com explicava un temps enrere un anunci publicitari que promovia el turisme en un departament occità, “le Sud a son histoire”, que malauradament és força desconeguda fins i tot avui per molts occitans. Nosaltres els catalans que, per veïnat o germandat, coneixem alguns detalls de la història dels nostres germans occitans, també desconeixem habitualment molts detalls de la seva trajectòria.

Encetem al CAOC una sèrie de breus biografies de dotze personatges històrics occitans que mostren la gran riquesa de la història d’aquesta nació germana. Parlarem de càtars i de trobadors òbviament, però descobrirem altres èpoques que han marcat la fesomia i la realitat actual d’Occitània. Naturalment que la llista podria ésser molt més extensa, i la tria podria haver estat diferent, però he pretès crear una selecció representativa de diferents àmbits (política, literatura, societat, art…). I en qualsevol cas, us oferim la trajectòria de personalitats que, gairebé totes, han viscut una part important de la seva vida (o tota ella) a Occitània, i han treballat des de diferents àmbits de manera positiva pel bé i la millora d’Occitània.

Dotze vegades obrirem la porta de la història per a deixar entrar aquestes dotze personalitats que ens sorprendran des de diferents àmbits, alguns més coneguts, d’altres menys, però sempre interessants.

I també trobarem coincidències amb personatges semblants de la nostra pròpia història, que ens mostraran una vegada més, que esdeveniments que succeïen a Occitània, moltes vegades havien tingut el seu paral·lelisme amb situacions semblants viscudes a Catalunya. No oblidem que els Pirineus són una frontera mental creada posteriorment. I per començar, en el primer lliurament ens aproparem a Carcassona, vila indiscutiblement històrica, per a conèixer un dels màrtirs de la Croada contra els Bons Homes (els càtars).

Francesc Sangar. CAOC.