Categoria: Entrevista

En Jordi Cerdà i Subirachs és un professor especialitzat en filologia romànica i en literatura medieval que ha publicat múltiples articles i tractats sobre aquestes temàtiques. Amb l’Eduard Vilella i en Jordi Puntí  van dirigir la col·lecció “La Flor Inversa”, dedicada a publicar textos trobadorescos. Enguany és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona dins la Facultat de Lletres i dirigeix la Càtedra José Saramago de l’Institut Camões de la mateixa universitat. Anteriorment, havia impartit classes a la Universitat Nova de Lisboa, a la Universitat Central de Barcelona, on va fer classes de literatura portuguesa i a la Universitat Oberta de Catalunya, on impartí a distància classes de literatura medieval.

Redacció .- Has realitzat molts treballs sobre la llengua i la literatura portugueses. Una cultura molt propera, però a la vegada molt desconeguda. Per què hi ha aquest desconeixement?

Jordi Cerdà.- Quan parlem d’identitat cultural catalana, sovint també amb rerefons polític, acostumem a incloure tots els Països Catalans. Sovint, i el CAOC n’és un exemple, el catalanisme també ha establert llaços identitaris culturals i política fora dels seus límits lingüístics. Jo em sento molt identificat i proper amb les diferents cultures de la Península Ibèrica. Hi ha hagut relacions al llarg de la història entre els diferents pobles. Pensem en l’edat mitjana, per exemple, amb Pere, el Conestable de Portugal que va ser la màxima autoritat –i molt estimada– del Principat de Catalunya. Les relacions entre Catalunya i Portugal foren molt intenses entre els segles XIV i XV. I Portugal ha estat molt present també en temps recents, amb fets com la Revolució dels Clavells (1974). Quan jo estudiava Filologia Romànica, vaig triar moltes optatives de filologia gallega i portuguesa. En acabar la llicenciatura, vaig optar per cursar el lectorat de llengua catalana a Lisboa, i per a mi fou una immersió vital en la cultura portuguesa que no sento com una cultura estrangera, sinó com a cultura germana.

Tota la Península Ibèrica posseeix d’un passat polític i social que conflueix. Castella i Portugal disposen d’un passat imperial que els ha marcat fins avui. Les diverses cultures ibèriques s’han estès per tot el món. Les seves llengües són presents als cinc continents. Catalunya ha viscut aquest passat imperial i el seu declivi que ha provocat un reequilibri entre els pobles ibèrics. El catalanisme polític es configura arran de la pèrdua de les colònies espanyoles a Cuba, Filipines, a finals del segle XIX, amb una voluntat de regeneracionisme a Espanya. Malgrat que aquest intent català regenerador ha fracassat en els seus diferents intents, no l’hem d’oblidar. Ho va dir Robert Lafont: “el catalanisme és fill del sucre cubà.”

R.- Què et va atraure de la cultura medieval? Potser deixar enrere aquesta imatge tradicional d’una època molt fosca?

J.C.- Jo crec que això va per generacions. Quan estudiava Batxillerat, la novel·la que em captivà fou “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, de gran èxit en aquells temps. A més a més, sempre m’havia atret la cultura medieval, el seu art, com per exemple el Romànic, pel seu caràcter d’integració en el paisatge rural. Excursionisme i romànic, per bé i per mal, han anat molt de la mà en aquest país.

Pensem que el mateix terme medieval era pejoratiu. Fou establert durant l’Humanisme que volia enllaçar amb la cultura clàssica grecollatina. L’Edat Mitjana era el període que quedava al mig, totalment rebutjat pels renaixentistes. Però hem de tenir present que l’Edat Mitjana durà mil anys, van ser segles molt diverses i no podem homogeneïtzar com si fos un únic període. Poc tenen a veure el segle VII i el XIV per exemple. El concepte “medieval” per tant, realment és poc útil des d’un punt de vista històric.

Vaig realitzar un estudi i la meva tesina sobre Santa Margarida una mica per despit. Trobava a faltar la presència de la literatura popular a la carrera, massa focalitzada en una literatura sempre àulica.  Em deien –i en part és veritat– que de la literatura popular no havia quedat gairebé rastre. Vaig llegir un fragment de la vida de Santa Margarida en vers en un catàleg de textos catalans antics de Massó i Torrents. Vaig orientar la meva investigació a conèixer no només literàriament sinó també antropològicament la pietat popular. Santa Margarida, que volia dir “perla”, era invocada durant els parts que per la seva simbologia se li han atribuït virtuts obstetrícies. Fou molt venerada per tota Europa.

Vaig continuar amb l’estudi i la meva tesi sobre Sant Amador. Vaig descobrir que la seva devoció va posar- se al servei de la implementació del purgatori i de les misses per rescatar-ne ànimes. Llavors vaig centrar-me sobretot en la història de la mort i la sempre singular relació que s’estableix entre els vius i els difunts a través de les pràctiques funeràries.

R.- De la literatura occitana és molt coneguda l’obra dels trobadors, que tu coneixes prou bé. Quines circumstàncies es produïren a Occitània per què es pogués desenvolupar aquesta literatura?

J.C.- El moviment trobadoresc començà a Occitània. El primer trobador conegut, Guilhèm de Peitieu fou un gran senyor feudal, amb uns dominis més extensos que els de la mateixa corona francesa. Als seus feus, al Llemosinat, és on concentrà bona part de la producció trobadoresca. No crec que els inicis es deguessin a un motiu concret, sinó a un cúmul de circumstàncies, esdevenint tot un fenomen social.

A la Península Ibèrica, els trobadors estaven lligats a les cases senyorials més dinàmiques. D’altra banda, el moviment trobadoresc no sorgí ni a tota Occitània ni a tota Catalunya. Per exemple, no hi hagueren trobadors ni als Pallars ni a la Valh d’Aran, però sí a tota la conca del Llobregat fins a Barcelona.

A la Corona d’Aragó, els primers trobadors sorgiren al Rosselló i sempre estigueren més relacionats amb Occitània que amb el món cultural català o aragonès. Tanmateix la primera gran cort que gaudí d’una gran dinamisme en el món trobadoresc fou la del rei Alfons II d’Aragó i I de Barcelona, el Trobador.

R.- Sempre s’ha comentat que la relació entre el trobador i la dompna semblava una metàfora de la relació feudal de vassallatge. En certa manera, era una valorització de la dona que contradiria, encara que només a les classes altes, aquesta imatge de la dona medieval oprimida.

J.C.- Sens dubte. A Catalunya i a Occitània, les dones disposaven d’uns drets no habituals a l’Europa de l’època. Abans del fenomen trobadoresc, per exemple, Almodis de la Marca, comtessa de Barcelona, aconseguí imposar-se als vells usatges i revolucionà el dret català, obligant als barons a jurar-li fidelitat i vassallatge a ella també, defugint un paper secundari. Va ser anomenada “la molt sàvia Almodis” als Usatges. Les Croades i els conflictes bèl·lics, amb els senyors al front de batalla, possibilitaven aquest accés de les dones nobles al poder i el seu accés al poder efectiu. Malgrat tot, aquesta situació va durar poc: a partir del segle XIII, les corts reials comencen a recuperar poder respecte de la noblesa feudal, i les dones veieren molt limitat el seu poder.

R.- Recentment s’està estudiant la figura de les trobairitz. Per què han estat oblidades durant segles?

J.C.- De les trobairitz, fins i tot es dubtava de la seva existència. No és fins quan el feminisme entra a la Universitat, que es començaren a reivindicar. També el paper d ela dona en general en el fenomen trobadoresc: no només com a creadores, sinó també com a mecenes de trobadors, ballarines, joglaresses, etc… Sense la dona, no hauria pogut existir el moviment trobadoresc.

R.- Tradicionalment, tenim una visió d’una poesia trobadoresca només amorosa, però les composicions eren ben variades, amb tota mena de gèneres.

J.C.- Malgrat els tòpics dels estudis romàntics del segle XIX, la poesia trobadoresca disposà d’una diversitat de gèneres increïble. Podem trobar des de poemes amb una finor exquisida i altres d’una enorme brutalitat. Tant es composava una cançó molt refinada com una composició obscena. Al llarg de la seva existència, els trobadors exploraren diferents gèneres i temàtiques per a arribar a un públic més heterogeni i ampli.

R.- Igualment, els trobadors podien tenir orígens ben diferents, des de reis fins a trobadors d’origen molt humil. 

J.C.- Els trobadors foren els primers poetes medievals de qui coneixem el nom i la seva vida, perquè incorporaven el seu nom a les seves composicions. Podem trobar trobadors d’origen humil o monarques i fins i tot un papa. Particularment m’agrada referir la vida i l’obra del tercer trobador conegut, Marcabrú, qui des d’un origen humil, un joglar gascó rodamón, va esdevenir compositor d’obra molt complexa i que marcà l’evolució de la poesia trobadoresca posterior. Fou el primer poeta i músic professional del món occidental romànic de qui disposem un nom.

R.- Com està el nivell d’estudi a Catalunya sobre la poesia trobadoresca. 

L’estudi de la poesia trobadoresca, que en època d’en Martí de Riquer havia gaudit d’una gran importància, ha perdut molta presència en els plans d’estudi. Malgrat tot en aquests últims anys, s’han continuat fent estudis. Però sense o amb reduïda presència al Batxillerat o a la mateixa Universitat és complicat que puguin sorgir molts estudiosos.

R.- Les Humanitats han vist disminuïda la presència en els plans d’estudi oficials. Quina opinió et mereix aquesta situació?

J.C.- S’està produint un declivi des de fa anys. L’intent de convertir la universitat o els estudis secundaris en un instrument exclusiu de professionalització perjudica les Humanitats. Hem de reivindicar la utilitat d’allò que és inútil. Les Humanitats aporten valors d’equitat i solidaritat. Si deixem que sigui el mercat qui decideixi els continguts educatius no anem bé.

R.- Quins projectes de futur tens ara mateix?

J.C.- Amb un companys d’Història d’Art de la UAB, farem un congrés internacional titulat “Imago et mirabilia” al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al novembre, sobre l’imaginari dels arts Romànic i Gòtic.

Vull afegir que amb el CAOC sempre m’he sentit molt a gust i molt ben tractat. I em fa sempre molta il·lusió la diversitat del seu públic. Això vol dir que tenim occitanisme per molt temps.

R.- A través de l’obra d’en Jordi Cerdà podem conèixer amb més detall, aspectes molt interessants de la literatura trobadoresca i de l’Edat Mitjana en general, així com de la literatura i la cultura portugueses.

 

 

Francesc Sangar. CAOC.

En Sergi Grau ha escrit una gran varietat d’articles i ha ofert múltiples conferències sobre els Bons Homes i altres heretgies medievals com els Valdesos o els Hussites, i és un gran especialista en la figura del metge Arnau de Vilanova.

L’any 2017 rebé el Premi de Filosofia Joaquim Carreras i Artau atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans per “Les transformacions d’Aristòtil. Filosofia natural i medicina a Montpeller. El cas d’Arnau de Vilanova”. Forma part de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga.

Redacció.-Com vas arribar als Bons Homes?

Sergi Grau.- Sempre m’han agradat els personatges que estaven en la frontera i dels qui es creava una llegenda, amb un rerefons una mica esotèric i una visió potser romàntica. Quan jo vaig començar a estudiar, me n’adonava que no hi havia prou recerca en determinats aspectes sobre els Bons Homes, a diferència d’ara, malgrat bons treballs com els d’en Jordi Ventura. Veia un espai no cobert encara.

R.- Has escrit tres llibres sobre el catarisme. “Cátaros e Inquisición en los reinos hispánicos (siglos XII-XIV)”, “La invenció dels càtars. La veritable història dels Bons Homes a Catalunya” i “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324”). En el segon “La invenció dels càtars”, podríem pensar que dubtes del moviment dels Bons Homes?

S.G.- Jo cerco títols atraients i amb força. En aquest llibre reflexiono sobre les representacions literàries del catarisme a través dels documents. El terme “invenció” l’utilitzo en el sentit de construcció, precisament d’aquestes representacions.

R.- “L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretgies (1155-1324)” amb Stefano Cingolani i Eduard Berga. Tota una obra monumental. Com sorgí la idea de publicar una obra d’aquest abast? Per què aquestes dates en concret?

S.G.- Aquest llibre és una recopilació de tota la documentació coneguda sobre el catarisme i altres dissidències a la Corona d’Aragó, com una culminació dels meus treballs començats molts anys enrere. Hi hem treballat el moviment dels Bons Homes des de la realitat dels documents, allunyant-nos del romanticisme habitual. També hi ha una evolució des del primer llibre fins a l’últim amb correccions, canvis d’opinió… Per exemple, ens hem trobat que alguna traducció no s’ajustava al text dels documents originals. El marc cronològic d’aquest llibre va des de l’any 1155, moment en què se celebrà el primer Concili a Lleida destinat a eradicar la presència dels Bons Homes, fins l’any 1324, quan foren processats els últims càtars, del cercle de Guilhèm de Belibasta.

R.- Com trobes que està avui l’estudi del catarisme a Catalunya?

S.G.- Ara estem en un punt en què gràcies a molts historiadors i els seus treballs aquests últims anys, coneixem molt bé què fou el catarisme, però també necessitaríem trobar nous documents potser per enfocar altres aspectes.

R.- Us heu trobat problemes per a recopilar determinades informacions. Pensem que durant segles, del catarisme no se’n podia parlar.

S.G.-No. Avui la situació és favorable, els arxius documentals estan oberts. Potser fa cinquanta anys, ens podríem haver trobat alguna reticència a parlar-ne en determinats indrets. A més a més, nosaltres hem fet més aviat una tasca de recerca d’arxius, no tant d’història oral.

R.- Els Bons Homes potser foren els primers vegetarians, els primers feministes, els primers ecologistes…?

S.G.- Realment, els Bons Homes no eren tan innovadors com ens pensem. Algunes de les seves pràctiques ja existien des de feia temps antics en les primeres comunitats o en algunes congregacions cristianes, però la diferència és que ells les volen donar a conèixer al conjunt de la seva societat, i això és el més innovador. Per exemple, el “consolamentum” recupera la imposició de les mans que ja apareixia en els textos bíblics com una mena de baptisme. La imposició de mans també la practicava en la mateixa època dels Bons Homes l’Església en determinats rituals, però ells en donaven un significat més profund i genuí. O la pobresa i l’austeritat amb què vivien ja existia en altres comunitats cristianes anteriors.

R.- En un article fa anys deies ”El catarisme va saber donar resposta a una societat en ple canvi que l’Església catòlica no pogué oferir. D’aquí la seva ràpida expansió”. Mantens aquesta idea?

S.G.- Totalment. La societat medieval no era tan estàtica ni tan fosca com ens figurem. Hi ha expansió, creixement de les ciutats i de l’economia… L’Església tenia una estructura feudal de poder. La societat evolucionava i la mateixa Església inicià una sèrie de propostes de reformes amb l’orde dels dominics o la reforma gregoriana, però no poden salvar la situació perquè l’estament eclesiàstic es troba en un marc tancat. De fet, la pròpia construcció de l’ortodòxia religiosa i d’un discurs oficial porta implícitament a l’aparició de l’heterodòxia. Ja des dels seus inicis, l’Església tingué grups dissidents, com ara els gnòstics.

R.- A les terres occitanes, arrelà segles després el calvinisme amb el nom d’hugonots. Creus que podem trobar una línia històrica entre catarisme i hugonots? El tarannà de la societat occitana és procliu a l’arrelament d’aquestes dissidències heterodoxes?

S.G.- Les doctrines o l’espiritualitat queden assimilades malgrat les persecucions i sempre es poden transmetre de generació en generació. Encara que és complicat demostrar-ho, hi ha indrets més proclius a l’aparició de nous moviments. A Occitània s’han viscut molt moviments heterodoxos, però la seva situació geogràfica ha ajudat molt, perquè facilita la transmissió d’idees i coneixements.

R.- Què consideres que pot aportar la doctrina o l’estil de vida que practicaren els Bons Homes a la societat actual?

S.G.- Moltes coses. Entre elles, una reflexió sobre com hem d’entendre la llibertat religiosa o com interpretar de manera diferent el cristianisme, el seu missatge, els seus dogmes… Com a religió, el catarisme seria molt vàlid. A nivell històric, la persecució contra els Bons Homes marcà les pautes de la lluita contra la dissidència, amb la persecució amb base jurídica.

R.- Creus que avui a Europa es podria repetir la intolerància que patiren els Bons Homes fa vuit segles?

S.G.- Pot passar perquè ja ha succeït altres vegades. Les històries sempre ens parlen del mateix. Malauradament es podria repetir l’experiència de manera diferent, en contra de les minories dissidents.

R.- Què opines del tractament que es fa a Occitània sobre el catarisme? Consideres que s’ha abusat del tema amb projectes que vulneren sovint la realitat històrica a favor de la comercialitat i dels projectes turístics i econòmics?

S.G.- S’ha donat, i la majoria de la gent té, una visió romàntica sobre el tema, unint de vegades aquesta imatge amb un sentiment d’identitat nacional i de valors com la llibertat, la diversitat heterodòxia… per part d’alguns sectors. Explicar el catarisme no és fàcil perquè hi ha uns estereotips molt consolidats sobre el tema. El catarisme ha esdevingut un fenomen turístic i mediàtic més que històric. I la gent que vol conèixer la realitat històrica es desestabilitza. També s’hauria d’obrir el catarisme, perquè n’hi ha molts de catarismes, i mostrar també aquesta diversitat de teories sobre el moviment. És una llàstima que el Centre d’Estudis Càtars a Carcassona tanqués, malgrat la qualitat dels seus estudis i les seves activitats.

A Catalunya seria necessària una connexió entre els indrets amb tradició càtara, connectant les comarques del nord i del sud del país, organitzant una sèrie d’exposicions, conferències… per a difondre la realitat històrica amb productes de qualitat.

R.- Has escrit molts articles sobre Arnau de Vilanova, molt sovint relacionant-lo amb Aristòtil. La teva tesi es titulà “La recepció d’Aristòtil en la medicina d’Arnau de Vilanova. Estudi de les citacions i anàlisi dels continguts en l’obra mèdica autèntica”. Què t’atragué cap a la figura d’Arnau de Vilanova?

S.G.- És un personatge sobre qui es construí tota una llegenda d’alquimista, amb un pensament religiós que fregava l’heterodòxia i em vaig sentir atret per la seva filosofia mèdica. Arnau de Vilanova incorporava la filosofia natural d’Aristòtil als coneixements mèdics. A les universitats del segle XIII la medicina esdevingué una disciplina autònoma i diferent, on els estudiants havien de cursar cinc anys i dos més de pràctiques preferiblement en una altra universitat i quan culminaven els estudis se’ls hi atorgava una llicència per a exercir. La filosofia natural estableix les bases filosòfiques per a l’estudi teòric de la natura. A partir d’aquí s’estableix una filosofia mèdica teòrica, amb hipòtesis per demostrar, seguint uns paràmetres aristotèlics, ja que fins aleshores la medicina havia estat eminentment pràctica i exercida per persones sense titulació. D’altra banda, Arnau de Vilanova no fou tan innovador com d’altres metges com Paracels, però la seva obra tingué una gran repercussió.

R.- Arnau de Vilanova visqué a Montpeller i estigué així relacionat amb les terres occitanes.

S.G.- Fou professor de Medicina a la Universitat de Montpeller i potser fou la seva etapa més estable. Però realment fou molt nòmada, visqué en moltes ciutats. Pensem que fou el principal metge de l’Edat Mitjana llatina, metge de reis, Papes… Intervingué activament en la creació del Pla d’Estudis de Medicina de la Universitat de Montpeller gràcies a una butlla papal, establint com a base l’obra de Galè, i aquest model es mantingué durant segles.

R.- Defensà la renovació de l’Església, com algunes dissidències medievals, i donà suport als franciscans, en el punt de mira de la Inquisició. Les seves obres teològiques foren perseguides i cremades.

S.G.-Arnau de Vilanova fou un escriptor també d’una seixantena d’obres religioses de dimensions diverses (cartes, tractats…). La seva imatge de metge eclipsà potser la seva obra teològica. Però alhora, part de la seva obra religiosa fou condemnada i perseguida i això ha condicionat desmesuradament la seva visió. Ell defensava aquesta renovació necessària de l’Església. Criticà els ordes religiosos com els dominics amb qui mantingué algunes disputes, com la polèmica escatològica de l’Anticrist i la fi del món, que ell presagiava propera, però que realment era una crítica cap aquests ordes. Ell defensava un cristianisme interior com els càtars, en què tothom ha de sentir el Petit Crist que té dins seu.

R.- Fou acusat d’alquimista i cabalista. Quina és la teva opinió?

S.G.- Arnau de Vilanova no escrigué res d’alquímia. La llegenda fou creada arran de la crema de les seves obres religioses per part de la Inquisició a Tarragona i la seva posterior mort. De fet, el corpus alquímic pseudo-arnaldià que li fou atribuïda fou molt important i influent a la Corona d’Aragó i a la resta d’Europa durant el Renaixement perquè aquesta alquímia està relacionada amb la recerca d’un elixir que actuava com un medicament universal.

R.- Què opines de la reducció de la presència de les Humanitats en el sistema educatiu?

S.G.- Defensar les Humanitats està fora de dubte, perquè no passen de moda. Pensem que són plenament actuals algunes obres com la “Utopia” de Thomas More amb la descripció de la forma d’actuar dels governants corruptes o les reflexions de William Shakespeare sobre la immigració. I ens atorguen valors sempre vigents, per exemple ens poden ajudar en la defensa dels valors democràtics, a ésser crítics, a entendre la diversitat… Sense les Humanitats, les persones no esdevindrien crítiques amb sí mateixes ni amb la societat que les rodeja.

R.- En què es basa la teva participació en la Fundació Centre Internacional de Música Antiga?

S.G.- Porto deu anys a la Fundació, que és dirigida artísticament per Jordi Savall. Jo me n’encarrego del desenvolupament de les relacions institucionals, el desenvolupament de projectes amb les institucions, i donant suport i assessorament sobre el marc històric, el material bibliogràfic i els textos que recitem als concerts. En definitiva, la meva tasca és facilitar la recerca històrica perquè el Jordi Savall pugui desenvolupar més fàcilment els projectes musicals.

R.- Quins projectes de futur tens ara, Sergi?

S.G.- Tinc en projecte un nou llibre que està centrat en qüestions de l’alquímia des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Tradicionalment, la imatge dels alquimistes era la d’un foll tancat en un laboratori per buscar la pedra filosofal amb una tasca que estava totalment allunyada de la ciència. La idea és mostrar què hi ha de cert i que és llegenda sobre aquest món mitjançant el testimoni de diversos metges i científics que d’una manera o altra estan relacionats amb l’alquímia, com el mateix Arnau de Vilanova, Paracels, Isaac Newton o Robert Boyle, precisament per fer avançar els estudis científics. L’alquímia fou desacreditada a partir del segle XVIII i exclosa dels ambients acadèmics. Però fins aquell moment, l’alquímia va participar activament en la Revolució científica com una disciplina de l’àmbit de la filosofia natural que estudiava i manipulava la natura. Es tracta, doncs, de revalorar l’aportació d’aquests personatges en el marc de la història de la ciència.

R.- A través de l’obra d’en Sergi Grau, hom pot endinsar-se en aspectes molt interessants de l’Edat Mitjana com, entre d’altres, els Bons Homes o la figura d’Arnau de Vilanova.

 

Francesc Sangar. CAOC.

 

Na Griselda Lozano és investigadora i humanista, especialista en història medieval occitana, àmbit en què ha realitzat una gran tasca d’estudi, i és coneguda per l’exitosa novel·la “Òc”. A més a més, és la presidenta de la Fundació Àger i fou distingida amb el Honorary Degree de la prestigiosa ESERP Business School i d’altres premis i distincions nacionals i internacionals. També, és el primer escriptor en llengua occitana en obtenir el reconeixement internacional de l’Institut Ramon Llull.

Redacció.- Per què et sentires atreta per la història medieval, i en concret de l’occitana? Quin és l’aspecte més interessant que descobrires d’aquesta cultura?

Griselda Lozano.- La història medieval, en definitiva, és el substrat de la cultura dels pobles d’Europa. Occitània tingué un paper decisiu i precisament han estat els lligams que tinc amb la Val d’Aran i la recerca documental relacionada amb l’època medieval, la que m’ha permès aprofundir en la cultura occitana. Per altra banda, la cultura occitana és immensament rica no només en texts literaris, sinó també en la seva concepció social en aquells temps. En cas de no haver estat així, en aquella societat, no hauria estat possible el suport a noves formes d’entendre la Fe. Em refereixo, concretament, al catarisme que tingué un extraordinari suport social i comunitari en terres occitanes.

R.- Habitualment, quan pensem en l’Edat Mitjana occitana sempre pensem en el catarisme i el moviment trobadoresc. Però l’Occitània medieval és molt més rica i variada. Quins aspectes remarcaries com a significatius de l’Occitània d’aquells segles?

G.L.- És cert que sempre es fa aquesta relació, però l’Església catòlica, també hi jugà un paper important, ja que obrí un seguit d’edificacions en els camins de peregrinació que dinamitzaren l’arquitectura i l’art medieval. Per altra banda, els “scriptoriums” eren uns referents de les traduccions dels clàssics. Per aquest motiu, les escoles de traductors que s’anaren formant posteriorment en altres indrets, tenien com a referent el model d’Occitània. Però sens dubte, de l’XI al XII foren els segles de major esplendor política i cultural d’Occitània, principalment, quan la llengua d’òc, es convertí, podríem dir, en quasi la llengua vehicular d’Europa amb el naixement de la literatura trobadoresca.

R.- Malauradament, malgrat la proximitat geogràfica i els segles compartits en comú, la història occitana en general és prou desconeguda a Catalunya. Quina creus que n’és la causa?

G.L.- Malauradament, després de l’assimilació progressiva d’Occitània a la monarquia francesa a partir del desastre de Muret (1213), la llengua perdé força i en conseqüència la identitat de país. Tot i que Occitània mai fou una unitat política, si que ho era lingüística. D’altra banda, Catalunya fou un lloc d’acollida precisament de gent d’Occitània. Quan la persecució càtara es convertí en una de les prioritats de l’Església Catòlica, hi hagué un veritable èxode de famílies occitanes a Catalunya. Això tindrà unes conseqüències no tan sols en l’àmbit lingüístic, sinó també de les tradicions que seran assimilades. Potser algun dia, si la llengua occitana, que és oficial també a Catalunya, arriba a un nivell de comprensió i comunicació òptima com ho és el català o el castellà, la ciutadania podrà gaudir d’un apropament que ara per manca de desconeixement és quasi inexistent. Per aquest motiu és molt important que les polítiques públiques a casa nostra també trobin l’espai per fomentar aquesta llengua dins del nostre territori.

R.- Alguns estudiosos opinen que a l’Occitània dels segles XII i XIII es produí un primer Renaixement, amb l’ambient cultural de les corts trobadoresques, que fou tallat de soca-rel per la Croada contra els Bons Homes. Quin és el teu parer al respecte? O potser tenim una visió idealitzada de l’Occitània medieval?

G.L.- Estic totalment d’acord en què aquests segles foren fonamentals per fer possible el Renaixement. De fet, sense aquest primer Renaixement, no n’hauria estat possible cap altre. La relació de la croada contra els bons homes, sens dubte no afavorí el desenvolupament. Els esdeveniments canviaren l’estructura d’una ideologia i la cultura evidentment se’n ressentí. Però les bases ja eren posades. En relació a la visió idealitzada a la qual fas referència, potser en alguns aspectes és la conseqüència que mai sabrem com hauria evolucionat d’haver estat diferent el desenllaç de Muret. Però també cal remarcar, que no hi ha cap dubte que tampoc se li ha atorgat el reconeixement que mereix Occitània per tota la seva contribució en aquest primer renaixement. Tot i que la societat medieval tenia les seves llums, també tenia moltes ombres, sens dubte. Occitània disposava d’alternatives molt més socials i semblants a les actuals que en altres indrets. I aquí, sí que els càtars jugaren un paper fonamental. Ells intentaren construir un model social integrador, especialment per a integrar als col·lectius més vulnerables d’aquella època que eren, prioritàriament, els nens orfes, les vídues, les dones repudiades i les persones sense sostre.

R.- Has realitzat una tasca molt important i interessant de recerca a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, sobretot en la documentació referida a la Val d’Aran. Com consideres que es troben actualment els estudis medievalistes i occitanistes a Catalunya i a Occitània?

G.L.- Una bona pregunta. La meva opinió és que hi ha molta feina a fer encara. De fet, en els arxius eclesiàstics hi ha molta documentació encara per classificar. És una tasca que exigeix molt de temps i dedicació, perquè la majoria de vegades, quan trobes un document no s’acaba la feina. En realitat comença un altre camp interessant que també cal investigar.

R.- Quina opinió et mereix la davallada de la presència de les Humanitats en el sistema educatiu actual?

G.L.-Demolidor, i al mateix temps incoherent. Des del desconeixement no és possible millorar una societat. Un veritable despropòsit.

R.- Ets presidenta de la Fundació Àger, destinada a promoure els col·lectius més desafavorits de la societat mitjançant activitats culturals, educatives i socials.  Cap a quins col·lectius concretament us dirigiu, perquè malauradament hi ha molts sectors desafavorits? En concret quines activitats faciliteu?

G.L.- La nostra activitat se centra fonamentalment a trobar les eines que facin possible els canvis polítics necessaris per a millorar la integració de col·lectius vulnerables, en especial els nens i persones amb discapacitat. Per aquest motiu la nostra tasca és desenvolupar projectes pioners que aportin solucions efectives que facin possible un canvi social sistemàtic a una societat millor. En aquests moments una de les nostres prioritats, són els nens amb dificultat en l’aprenentatge. I en aquest sentit formem part d’un dels projectes més innovadors d’Europa. També hem desenvolupat amb els millors especialistes en l’àmbit de la neuropsicologia d’Europa i d’ensenyament de Finlàndia, un nou model per la Generalitat de Catalunya destinat a evitar el fracàs escolar. Esperem que algun dia es posi en marxa.

R.- La teva novel·la “Òc” ha estat un èxit. La trama es desenvolupa entre el segle XII amb un argument basat en una història real i l’actual segle XXI amb un de fictici. Sense fer “spoliers” ens pots explicar alguns detalls.

G.L.- D’ençà que sortí la novel·la, he de dir que tothom que l’ha llegida, quan ha tingut l’oportunitat de viatjar, la Val d’Aran ha estat un dels seus destins prioritaris. Tinc molts lectors d’arreu del món que m’han escrit després per agrair-me conèixer tota la riquesa històrica, cultural i arquitectònica de la qual gaudeix aquest indret.

R.- Hi haurà continuació?

G.L.- Sí, estic acabant de fer una recerca relacionada amb el desenllaç de la segona part. Espero acabar aquest any i publicar finalment aquesta segona part, que per algun motiu sembla que s’ha resistit a ser acabada abans. Potser és possible allò que diuen que les novel·les… tenen vida pròpia!

R.- Publiques també articles molt interessants de temàtica històrica a la revista digital en occità “Jornalet”.

G.L.- Estic molt contenta de l’acollida que tenen aquests articles, perquè em consta que són dels més llegits. Però principalment perquè són una magnífica forma de divulgació de la llengua occitana arreu del món. Cada diumenge, aquests articles són compartits també al públic de llengua hispana on superen les 100.000 lectures a la setmana,  entre diversos països i són especialment llegits als EEUU. En definitiva, satisfeta de fer aquesta difusió internacional de la llengua i cultura occitanes.

R.- Són unes xifres importants. En què penses que aquesta divulgació podria ajudar a la llengua i la cultura occitanes?

G.L.- Aquesta difusió internacional sens dubte ha estat una millora qualitativa de la sensibilització de la llengua occitana en l’àmbit internacional, que segons dades, no s’havia produït anteriorment. És per aquest motiu, que segueixo escrivint aquests articles, perquè es tracta de la meva contribució personal en mantenir viu el batec del cor d’Occitània. Donar a conèixer la història, cultura i llengua occitanes en altres països i altres cultures és indispensable i les xarxes socials han estat de gran ajuda.

R.- I publicares un recull d’aquests articles amb el nom “E d’aquí nasquèron los mites”. Com sorgí aquest projecte?

G.L.- En principi, aquesta idea de publicar-los sorgí de la insistència del públic, però estic molt satisfeta perquè ha estat un èxit sorprenent. Però he de dir, que el millor èxit per a mi, són els escrits que rebo diàriament de persones desconegudes després de llegir el llibre. Sovint m’escriuen amb paraules força emotives, agraint i explicant-me des de la seva sensibilitat personal el que ha suposat per a ells llegir-lo. Això, és veritablement força emotiu i dona sentit a tot l’esforç i dedicació.

R.- Com veus els mitjans de comunicació en llengua occitana?

G.L.- Insuficients. Penso que el Jornalet fa una tasca immensament necessària en premsa escrita. En d’altres àmbits de comunicació, com la TV, és també insuficient. Per aquest motiu, la vostra tasca com a entitat és a més d’encomiable, és imprescindible a Catalunya.

R.- On et sents més còmoda, amb la divulgació històrica o amb la novel·la de ficció?

G.L.- En la ficció sens dubte. Però el meu estil personal de ficció, va una mica a cavall de la història. Suposo que és un defecte que tenim els que fem recerca i que sempre tenim la tendència a prioritzar, ésser fidels a la història quan projectem la ficció literària. Una cosa és una fantasia literària i una altra una fantasia històrica. Cal ser respectuosos amb la història i la recerca ajuda força a no caure en aquest error.

R.- Com veus la publicació i la distribució literària avui a Catalunya? Molt complicat? 

G.L.- En llengua occitana, a Catalunya és quasi inexistent. La majoria d’editors es neguen a publicar en llengua occitana. L’única editorial compromesa a Catalunya que edita i publica el 50% dels seus llibres en occità és l’Hostal d’Edicions Larkos (Editorial Larkos) de Barcelona. Un valor que cal reconèixer a aquesta editorial en la seva contribució a la llengua occitana.

R.- Pròximament publicaràs un nou llibre, “Istòrias medievalas”.  La presentació es farà el proper dia 13 de Juny al Museu d’Història de Catalunya. Explica’ns com serà l’acte.

G.L.- Doncs, molt interessant, perquè a banda de presentar aquest llibre, també tindrem ocasió de compartir aquest dia amb el CAOC, Jornalet i una hora abans de l’acte, esportistes d’Alt Rendiment de Catalunya, que són “portadrapèls de la lenga occitana”, és a dir, abanderats de la llengua occitana, faran una exhibició d’esgrima a dos quarts de set de la tarda al hall del Museu. Recomano que tothom que hi pugui anar no s’ho perdi, perquè és molt impactant veure aquests atletes en directe!, i que han volgut contribuir també aquest dia en visibilitzar la llengua occitana a Catalunya.

R.- Aleshores, comptarem amb la teva presència en aquesta exhibició de l’elit d’esportistes d’esgrima?

G.L.- Amb tota seguretat, hi seré allà també. És un veritable espectacle veure aquests atletes en directe. Una exhibició única que no penso perdre’m! A part, vull donar les gràcies personalment a aquests esportistes per al seu suport i difusió internacional que fan de la llengua occitana a través de l’esport.

R.- Tota una tasca de gran vàlua realitzada per na Griselda Lozano en favor de la llengua, la cultura i la història occitanes.

 

 

Francesc Sangar. CAOC.

 

 

 

 

 

“A OCCITÀNIA HAN FET SEVES LA MÚSICA I LA DANSA TRADICIONALS”

En Joan Codina i Vila és un músic, intèrpret i professor de música a l’Escola Municipal de Música de Sant Boi de Llobregat. És membre de diversos grups musicals, com “Mirabèl”, “Trio Sekrets”, “La Veu de Syrinx”, “Semproniana” i col·laborador habitual de la Companyia “Xuriach”.

 

Redacció.- Interpretes amb uns quants grups musicals. Explica’ns una mica quina música podem gaudir amb cadascun d’ells.

Joan Codina i Vila.- A “Semproniana” toquem músiques i ballem danses del món, amb una dedicació a les típiques de la comarca del Vallès. El mateix nom de Semproniana prové del nom que la ciutat de Granollers tenia en època romana. A “Trio Sekrets”, on comparteixo l’escenari amb l’Olga Miracle i en Jordi Membrado disposem d’un repertori més històric i clàssic, emprant l’orgue, el clavicèmbal… com a instruments, tots ells de teclat. A “La Veu de Syrinx”, on també treballo amb l’Olga Miracle fem una música més experimental, de caire més personal, on mesclem la flauta i el cant líric. A “Xuriach”, interpretem música i dansa antiga del segle XVIII i també del Renaixement. I finalment, a “Mirabèl”el repertori és de música i dansa folk bàsicament d’Occitània.

R.- Un repertori molt variat. La teva passió per la música ha estat molt relacionada amb la teva família.

J.C.V.-  La meva mare tenia una tieta que tocava el piano, i sempre va sentir frustració per no poder estudiar música pels impediments de l’època. Anys després, no va voler que els seus fills visquessin una situació semblant, i va voler que almenys la meva germana i jo poguessin intentar-ho i conèixer el món de la música.

R.- Vas marxar a França a estudiar música.

J.C.V.- Quan estudiava Magisteri Musical a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens van oferir de poder utilitzar una beca ERASMUS, i vaig marxar a la Universitat de Lió, amb qui la UAB mantenia uns vincles estrets, per a estudiar allà. Un cop acabat el Magisteri Musical, vaig continuar els meus estudis de flauta, i vaig marxar a Orleans durant tres anys per a perfeccionar els meus coneixements.

R.- Com trobes el nivell dels estudis musicals a Catalunya?

J.C.V. El nivell musical és alt, tant abans com ara, però no està prou valorat. Quan vaig començar a estudiar, no hi havia gaires possibilitats d’aprofundir. Va coincidir amb la finalització del pla d’estudis existents, hi havia prou problemes de convalidacions, i una de les poques opcions era l’Escola Superior de Música de Catalunya, que era (i és) una mica elitista, perquè hi ha poques places i molt cares. Per exemple, per a estudiar flauta només hi havia tres places a tot Catalunya.

Avui la situació en general ha millorat, però encara queda molt per fer. Hem millorat en la diversitat dels centres d’estudi i dels estudis musicals, ja no només trobes formació en música clàssica o tradicional. Però estudiar música continua essent car i encara no està prou valorat socialment.

R.- Com trobes la situació de la música i la dansa folk?

J.C.V.- Haurien d’ocupar un espai com a eina de socialització, de cohesió social, comunicació i intercanvi entre les persones. Però la música i la dansa folk es veu massa sovint com a entreteniment, com a animació cultural. Però s’oblida la seva transcendència, que ens crida a les nostres arrels i orígens, a les nostres cultures.

R.- Quines diferències trobes entre la música i la dansa folk entre Catalunya i Occitània?

J.C.V.- A Occitània és més clar aquest caràcter antropològic d’arrels. És una relació més sana perquè els occitans s’han després dels prejudicis i s’han fet seva aquesta música. A més a més, no tenen por del mestissatge cultural. Han evolucionat acceptant noves influències sense perdre els propis orígens.

A Catalunya no gaudim encara d’una connexió tan directa amb les arrels que ens proposen la música i la dansa folk. I encara només li donem habitualment un caràcter lúdic i d’entreteniment.

R.- Tu dones classes a alumnes joves a l’Escola Municipal de Música de Sant Boi de Llobregat. Com creus que pot ajudar la música i la dansa a la formació en general de les persones?

J.C.V.– A qui li agrada estudiar música, pot desenvolupar unes aptituds cognitives i humanes molt útils per a estudiar altres disciplines. La música i la dansa et poden obrir noves dimensions del pensament. Poques activitats et poden ajudar a coordinar espai i temps, els records…

R.- Com vas conèixer Occitània?

J.C.V.- Fou gràcies a la flauta travessera. Mentre estudiava a Orleans, vaig redescobrir la música folk i tradicional en unes noves dimensions. Allà vaig conèixer el grup “Minuit guibolles” en una actuació, i mitjançant ells vaig descobrir altres instruments com la cornamusa o l’acordió diatònic. I em van parlar de les “pifres”, una flauta típica de les terres occitanes. I així vaig conèixer i em vaig començar a interessar per Occitània i la seva cultura.

Durant una Festa Major a Sabadell, vaig trobar-me amb en Rafèu Sichel, músic i lingüista occità, i vam crear amb altres amics el grup Mirabèl, destinat a la recuperació de la música i la dansa tradicionals occitanes.

R.- Quins projectes tens per al futur, Joan?

J.C.V.- Tot depèn d’allò que em porti la vida. Però m’agradaria dedicar-me més a la dansa.

R.- Moltes gràcies Joan. I sobretot perquè amb la teva música i la teva dansa ens apropes més a Occitània, a aquell país amb “aquelhas montanhas tan nautas que són”.

 

Francesc Sangar. CAOC.