Conversam amb Bernat Vernhièras

15 desembre 2020

A l’ocasion del centenari de la naissença de Joan Bodon, presentam un pichon cicle d’entrevistas ambe de personalitats ligadas a l’òbra d’aquel grand escrivan occitan contemporanèu. Bernat Vernhièras (La Vaur, 1945) es estat professor de Filosofia e de Lenga Occitana e contunha d’organizar d’activitats per la defensa e la promocion de l’occitan e a publicat una interpretacion dels “Contes del meu ostal”.

R.- L’òbra de Joan Bodon es considerada coma basica de la literatura occitana contemporanèa. Quinas son las caracteristicas basicas de la siá òbra?

Bernat Vernhièras. CAOC, 2015.

Bernat Vernhièras – Nascut en 1920, Bodon coneguèt donc a vint ans lo traumatisme de la segonda guèrra mondiala e l’exilh amb lo Servici del Trabalh Obligatòri que lo menèt duscas a Breslau en Silesia : experiéncia de desrasigament, de dubertura al monde – esperit curiós, aprenguèt l’alemand – e al tragic de la condicion umana que son òbra tota ne pòrta testimòni. Atal d’unes de sos poèmas coma aqueste, “La mar de las galèras”, datat de 1944 a Breslau (Poèmas, IEO Edicions, p. 15), qu’evòca

            Aquelas illas perdudes

            Sus la mar de las galèras,

e remanda a aiceste, datat de 1968 a Sant Laurenç d’Òlt e qu’a per títol “Ucraina” (Id., p. 71):

            Ont existís aquel país que se ditz Ucraina ?

            Tanplan benlèu non existís, mas degun se’n maina…

Alara, qual sap s’aquel país desconegut, es pas lo rebat d’Occitania, mena d’Atlantida, que seriam totjorn a cercar ? E per nos menar, un sol fial, lo de la lenga:

            Segrai lo fial de ma lenga

            Per tornar tocar la tèrra…

(Del meteis poèma de 1944 a Breslau, Ibid..)

Aiçò per solinhar una primièra caracteristica de l’òbra de Bodon, qu’en poesia coma en pròsa, una meteissa tòca perseguida : l’identitat occitana.

E una segonda caracteristica que podèm tirar d’aquel exemple poetic : los imatges d’illas, de mar, de galèras, del naviòl que torna al pòrt fan somiar ; l’autor deslarga l’imaginari del legeire, lo met en camin, li alanda tot lo camp de las interpretacions, sens lo butar dins una rega puslèu qu’una autra.

Una tresena caracteristica que reten l’atencion del legeire, es per la pròsa narrativa, una escritura que diriam minimalista: sintaxi simpla, vocabulari sens recèrca particulièra contràriament a l’estil mai florit dels felibres coma son mèstre e amic Enric Mouly, frasas cortetas e capítols brèus. Atal de la fin del conte “Lo sang del Drac” (Contes del Drac, dins Contes, IEO Edicions, p. 41) : «Aquí, se

bastir una cabana. Viure d’aglands e de carn crusa. Esperar. S’es pas perdut encara lo sang del Drac…»

E aquela escritura daissa passar una emocion fòrta.

Aquela emocion – e aiçò serà una quatrena caracteristica que cal solinhar – es al servici dels paures, dels pichons, dels marginalizats, dels doblidats de l’Istòria que lo narrator se’n fa lo pòrta-votz, justament coma d’aquel presonièr alemand bèstiament maltractat a la bòria ont la còla es a escodre. Lo narrator a pas pogut parar lo paure tipe batut e sacat defòra sens aver res comprés, e conclutz, amar: «Me cali. Sabi que degun m’escotariá pas. Còpi un tròç de pastís. Temps de

l’escodre, temps de l’amistat…» (La Grava sul camin, IEO Edicions, p. 130.)

R.- Una de las caracteristicas que mai estonan es que, malgrat l’evidenta localizacion occitana de la majoritat de las siás òbras, agarram una clara e evidenta universalitat en la siá òbra.

Bernat V. – Vertat qu’aquela localizacion es vesedoira, mai que mai per exemple dins aqueles Contes del Drac e Contes de Viaur ont podèm seguir los passes dels personatges d’una bòria a l’autra, ambe lor nom, plan identificablas sus la mapa de l’IGN. Atal avèm dreit a tota la toponimia d’un terrador plan delimitat, lo Segalar al ras de Viaur e de sos famoses “travèrses”.

Aquò empacha pas d’aténher a l’universalitat – e se pòt pas parlar de “literatura regionalista” -, pr’amor de la tematica ja evocada coma l’atencion als daissats de caire, e tanben per aver apelat als arquetipes universals coma la lucha del ben e del mal, lo simbolisme de la lutz e de la tenèbra, la fòrça evocatritz d’unes imatges coma los de l’ostal, de l’arbre, de la sèrp, de l’aucèl, del caval, de la luna, del riu e dels grands mites: los de l’edat d’aur o del deluvi…

R.- La narrativa brèva foguèt tanben produsida per Bodon, en mostrant una granda qualitat amb produccions coma “Contes dels Balssàs”, “Contes del meu ostal”, “Contes del drac” e “Contes de Viaur”. Quinas caracteristicas an los contes de Joan Bodon?

“Le dit de l’Oiseau gris” Bernat Vernhèras. Espaci Occitan.

Bernat V. – Dirai que cadun d’aqueles quatre recuèlhs a son especificitat e demanda de claus d’interpretacion particulièras. Sufís pas de dire efèctivament que lo contaire a posat dins la tradicion orala, transmesa per sa maire, contaira de tria, coma o vesèm formulat en cap dels Contes del Drac:

«Los contes que sègon, los teni de ma maire nascuda a La Ribièira, comuna de Mirandòl- Bornhonac. La Ribièira, en Albigés, èra parròquia de La Plancada, en Roergue.» (Contes, ja citat, p. 14.)

Vertat es que retrobam aquelas istòrias de dracs e dracons dins los collectatges, mas i a al mens autant de distància entre aqueles documents bruts e l’elaboracion literària de l’escrivan, coma dins l’òbra de Perrault o dels fraires Grimm…

Res que per aqueles Contes del Drac, se vei que l’autor fa òbra originala en metent, manièra de dubèrtura o de prològ, dos contes de sa creacion que son una mena de genèsi del mal sus la tèrra:

«Aital comencèt lo temps aule.» (Id., p. 21.)

Se los Contes del Drac apartenon puslèu al genre fantastic, los Contes del meu ostal son de factura mai tradicionala: lo de “L’Aucèl gris” es tipic del genre conte meravilhós o conte fadièr, coma lo de “L’Anèl d’aur” o encara “Floreta e Pietonèl” qu’an una fin urosa ambe una situacion d’equilibri que dona una leiçon d’optimisme.

Pr’aquò, dins aquel meteis recuèlh, d’autres contes an un tota autra prigondor, coma aquel “Aucèl blu”, «que clava mai d’un secrèt» (id., p. 98): sèm avisats de nos daissar pas prene per la tirania de las aparéncias.

Parièrament, lo darrièr d’aqueles Contes del meu ostal, “Lo meu pepin dins la luna”, a una espessor antropologica remirabla : en mai d’illustrar – coma se pòt pas melhor – la teoria de la violéncia mimetica e del boc emissari de René Girard, poiriá far allusion a la rivalitat istorica Òc-Oïl…

«Que me comprengue lo que me pòt comprene» (Id., p. 92): l’avertiment aconvida a legir e tornar legir per se daissar questionar pel tèxt, dins una actitud d’umilitat.

Quant als Contes de Viaur, plan segur enrasigats dins la val de Viaur e lo Segalar, me semblan del nivèl d’un cap d’òbra de la literatura universala, perque, en mai de la dimension simbolica subre rica, i encontram dessenhada, se sabèm legir, l’istòria millenària dels Païses d’òc, lor astrada derisòria (“Lo Papa de Viaur”) e tragica : “La Campana de sant Joan” fa explicitament referéncia al drama de la Crosada menada per Simon de Montfòrt sus las tèrras del Lengadòc.

Quant als Contes dels Balssàs, convòcan, eles tanben, l’istòria occitana a travèrs la “sagà familiala” dels ancessors del romancièr Honoré de Balzac, e de la quita maire del nòstre escrivan lengadocian. E camin fasent, vistalham d’episòdis istorics tragics coma los de las guèrras de religion del sègle Setzen o de costumas, de scènas de la vida vidanta d’un còp èra; atal aquel episòdi famós de “Las Mongetas” (Contes dels Balssàs, IEO Edicions, p. 155).

Podètz legir l’entrevista completa aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X