Conversem amb en Jordi Bibià sobre catarisme

3 Gener 2019

En Jordi Bibià i Balada és un historiador especialista en història medieval i dissenyador gràfic resident a Sanaüja, que ha realitzat diversos estudis sobre els Bons Homes, sobretot intentant esbrinar les seves petjades per Catalunya. Ha escrit diversos llibres sobre catarisme, entre ells Apunts de viatge per les terres dels Bons Homes, Al voltant dels càtars i Els nostres càtars. El catarisme a la Corona d’Aragó. Fou fundador de l’associació Amics dels Càtars i de l’editorial Septimània. Igualment, fou membre de la Junta del Cercle d’Agermanament Occitano – Català (CAOC) durant uns anys. Des de fa poc, és tècnic en promoció turística.

Redacció.- Com conegueres Occitània, la seva cultura i la seva història?

Jordi Bibià.- Vaig començar a conèixer la història i la realitat occitanes arran de la lectura de la novel·la Cercamon, del Sr. Lluís Racionero quan era tema de lectura a segon de Batxillerat. En aquells moments, tenia al voltant de disset anys i no vaig copsar la seva magnitud fins un parell o tres anys després, quan vaig plantejar-me a fer la seva adaptació en còmic.

De resultes d’això vaig contactar amb el CAOC, camí que és el que penso hem fet molts quan se’ns despertà el “cuquet occità”. Necessitava recórrer els escenaris occitans de la novel·la per documentar-me, i amb les excursions del CAOC i la posterior coneixença del Sr. Enric Garriga —el president aleshores de l’entitat—,  fou com vaig iniciar-me en el món occità i en l’estudi del catarisme. I, també, a través de contactes i amistats, com fou el cas de l’Esteve Albert, en Jordi Ventura, en Jesús Mestre, en Ramon Hervàs i altres membres del CAOC.

La primera vegada que vaig anar a Montsegur, fou amb un viatge organitzat per la gent d’un programa de Ràdio 4 que es deia El gran sabbat. Crec que el seu locutor es deia Paco Ballester, una persona molt interessant, i ens van passar coses extraordinàries. Això era als inicis dels anys noranta. Després, atret per l’aventura dels Bons Homes, sovintejaren les meves escapades occitanes.

R.- Què t’atragué de la història dels Bons Homes?

J.B.- Primer de tot, un sentiment d’empatia davant tot aquell patiment i genocidi generalitzat comparable a l’holocaust jueu. Allò va ser un llarg capítol de violència, maldat indiscriminada i institucionalitzada, especialment atiada des del poder eclesiàstic. Des d’aleshores, Roma té les mans tacades de sang, i el pitjor, és que fou amb el vist-i-plau de molts altres. Acabar d’aquesta manera amb una civilització tan brillant, hereva, en moltes coses de la tradició clàssica, amb un nou esperit de llibertat, fou un dels pitjors crims comesos en aquest mil·lenni. Aquest és el marc on es movien els nostres Bons Homes. Dubto que en un altre entorn el fenomen no s’hauria donat, però els que després foren els seus botxins, envejaven aquesta sort compartida. I és que tampoc ho van entendre, tampoc no els interessava més que la seva pròpia lectura de les coses. Ja ens ho digué el Sr. Racionero amb allò dels “Bàrbars del nord”.

En l’àmbit filosòfic, el catarisme és respectar i compartir, una cosa que va a la baixa. Aquesta paraula morí amb ells. Fins i tot ara, vivim en el regnat de la matèria sobre l’esperit. Un món on les coses s’han de posseir immediatament en una cursa frenètica per adquirir allò que no ens emportarem a l’altre món, però que en aquest exercici, fan que molts es destrossin pel camí, creant només frustració i infelicitat. Per alguna cosa ells menyspreaven la matèria. Conec gent de diners, d’aparences, envoltats de vanitats que, sense els seus mitjans, no serien res, perquè el seu entorn està bastit en base d’aquest interès material i prou. I ho saben, però la cobdícia els perd i els és insaciable. El seu poder econòmic és el que justifica el sentit de la seva existència, per això no el deixen anar. Podran ser rics, però espiritualment miserables. La mateixa Simone Well ens deixà escrit que amb ells —els càtars—, aquest capitalisme no existiria.

L’església romana fa segles que està fracassant i n’és la principal culpable i valedora d’aquesta desgràcia. Quan la possibilitat de la reencarnació que plantejava el catarisme, es manifestava al davant d’un/a noble i li feia veure que la seva sort era terrenal i que les futures vides serien condicionades per la seva conducta present, ben segur, que en una cosa o altra, condicionaria el seu comportament amb els altres. La seva filosofia, en definitiva, és un dels seus principals atractius, però aquests, no s’haurien manifestat per altres factors externs, que des de la transversalitat sovint s’obliden, i que també els condicionaren.

R.- Si haguessis d’explicar en cinc línies màxim què fou el moviment dels Bons Homes, com ho definiries?

J.B.- Per a mi foren uns revolucionaris, encara que ara aquesta definició tingui —en una societat majoritàriament acomodada i conformista com la nostra—, unes connotacions alarmants. I dic això, perquè ells pretenien canviar la relació de la religiositat amb la societat, una conseqüència que molts altres advertiren necessària un cop passat l’any mil. Els canvis de mentalitat estan bé, però s’ha de passar als fets. Ells es van mullar i van aconseguir coses. Roma continuava predicant al desert, mentre que els Bons Homes van arribar al poble en tots els seus estrats. Aquest, per a mi, és el principal èxit del catarisme: respostes i fets. Com diu la màxima occitana: “la fe sense òbras es mòrta”.

Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X