Libres de Joan Bodon

CAOC on 15 desembre 2020

Los libres de Joan Bodon en V.O. en çò de l’IEO Edicions (e assimilitat);

* Lo libre dels grands jorns – ISBN : 9782859106157 – 128 p. – 13.5 x 18 cm – 14.00 €

Se sap malaut d’un cancèr, a fugit son mond familièr, e arriba per azard a Clarmont d’Auvèrnha. Per de qué pas i passar sos darrièrs jorns ? Un dels grands romans de Joan Bodon.

“…Cercarai pas mai de luchar. Ça que la contra qual tustar ? Aver agut un enemic, lo conéisser de còs, de nom. Tot lo meu vam m’auriá servit. Una batèsta sens esper… Mas i a pas degun contra ieu. Contra qual aparar lo ben : l’eretatge que degun non vòl ? Un enemic val un amic. Cadun pren l’autre per qualqu’un. Mas totes me prenián per res. Per ieu solament lo mesprètz, encara mens que lo mesprètz : l’indiferéncia sens onor. […] “

* Contes – ISBN : 9782859105709 – 220 p. – 13,5 x 18 cm – 14.00 €

Impregnat de l’univèrs fantastic dels contes tradicionals, Joan Bodon a retocat aqueste imaginari a son escritura. Son recampats aquí los Contes del Drac, Contes del meu Ostal, Contes de Viaur, Lo pan de Froment (novèla).

« Òu, Dracon, qué me pòrtas de bon ?… 
— De carn fresca ! respondèt lo cavalièr, qu’èra lo Drac. 
— È ben ! i tornèt la femna. I a de plaça dins la barrica del canton… 
Lo Drac davalèt de caval, prenguèt lo sac, anèt a la botiga. Desfonsèt la barrica del canton. Dessarrèt lo laç corredor del sac. Tirèt pels pès l’enfant polit, lo butèt dins la barrica e prompte la tornèt fonsar, mas daissèt la bonda dobèrta. Tres còps per jorn, cada jorn, la Draquessa veniá : « Enfan-tonèl, polidonèl, para lo caisson, pel trauc del bondon… » Mas l’enfant polit voliá pas parar lo cais. La Draquessa, per l’amigadar, tornava dire : « Para lo caisson, fanton, que te pòrti quicòm de bon… » 

* Las domaisèlas (seguit de) L‘Òme que èri ieu – ISBN : 9782859105440 – 188 p. – 13,5 x 18 cm – 14.00 €

Espinergue, petita principautat de qual la vida s’organiza a l’entorn del torisme, es lo rèireplan que nos prepausèt Joan Bodon dins son darrièr libre, Las domaisèlas, un conte 
fantastic, satiric e amar. La mòrt lo dalhèt sus una frasa començada lo 30 d’abril de 1975. 
Inacabat tanben, mas per rasons diferentas, L’òme que èri ieu es un roman sul tèma de la feminizacion. Escrich en 1960, foguèt abandonat per l’autor que daissèt un manuscrich 
incomplet de 42 paginas.

A quin airal, sus quina mofa, los caçaires d’un còp èra trobèron aquela filha blanca, còrfalida, tombada d’agani-ment ? Es dempuèi que se ditz lo riu de l’Avanida. Ni mai èra pas mòrta, la paura ela. Los caçaires li metèron una cogorda entre dents per la forçar de beure una esclaca d’aigardent. Amb de correjas liguèron quatre fusilhs en mòda de baiard e sieguèron la filha dessús, mièja reviscolada. La portèron de dos, per aquel vial… Los autres la tenián… Plan doçament. Un conte, tot aquò, un conte, se pensa Clamenç. Una regardèla. Sus la mofa, la filha blanca, avanida, que s’abandona… Un desvari… Ni mai la lèbre que se trapa pas viva al jaç…

* Contes dels Balssàs – ISBN : 9782859105426 – 194 p. -13,5 x 18 cm – 14.00 €

Los Contes dels Balssàs es lo segond libre de Joan Bodon, editat pel primièr còp en 1953. Foguèt inspirat a Bodon per sa maire, Albanie Balssa, contaira de Roergue, per sa familha mairala, e pels contaires tradicionals del Viaur. Los contes del recuèlh an per tèma los Balssàs, reals o imaginaris.

* La grava sul camin – L’Evangèli de Bertomieu – ISBN : 9782859105433 – 206 p. – 13,5 x 18 cm – 14.00 €

La grava sul camin es un roman que foguèt publicat pel primièr còp en 1956. Es inspirat de l’istòria personala de Joan Bodon que foguèt forçat de faire lo servici del trabalh obligatòri (STO) en Silesia de 1943 a 1945. L’Evangèli de Bertomieu es parierament inspirat d’aquela experiéncia. Es un roman inedit del temps de Joan Bodon que ne’n demòra sonque un manuscrich inacabat que se trobava pels papièrs de l’autor.

“Ai paur ! Darrièr la ròda de fèrre d’un vagon me soi aplatussat. Una bronzor se sarra sus l’autonbanh. Diriàtz las aigas d’una granda mar. Tot còp un flac, un sarrabastal. Las bastendas de la gara fumassejan, destrantalhadas. Ai paur.  Los Alemands son partits dempuèi un brieu. Nos an daissat aquí, en plena gara, al mièg dels vagons escarmentrats. E sèm demorats aquí, totes estirats, sens gausar bolegar. Slava !… Slava !… Los Russes presonièrs cridan de l’autra part : « Slava !… » Me lèvi… Tot lo monde se lèva, galaupam amont cap al camin. […]”

* Lo libre de Catòia – ISBN 9782859104696 – 264 p. – 11 x 18 cm – 10.00 €  

Luènh d’en cò sieu e d’annadas après, Catòia conta son enfáncia dins una de las darrièras familhas d’Enfarinats del Roèrgue, aquestes catolics qu’an refusat lo Concordat de 1801 e que vivián isolats al mitan dels autres, dins un estacament prigon a las praticas ancestralas.

” Òc, soi Catòia. Catòia l’Enfarinat. Jamais soi pas estat coma los autres. Jamai. Perque soi Catòia. E tanben perque soi Enfarinat. A Sant Genièis degun sap pas que soi Catòia. Degun sap pas que soi Enfarinat. Mas ieu o sabi. Ieu, Amanç, Baptista, Blasi Codomièr. Codomièr soi a Sant Genièis. Encara mai Amanç. E m’agrada d’èsser Amanç : sant Amanç, primièr avesque de Rodés. […] “

* La Santa Estèla del centenari – ISBN : 2905209429 – 254 p. – 11 x 18 cm – 7.00 €

Un conte fantastic e una allegoria de l’avenir de l’òme e de la lenga occitana.

“Tot èra previst e reglat. Ara me mancava solament un jovent per la joventa que s’aimèsson totes dos e que s’estaquèsson l’un a l’autre. Alara totes dos, los motlariái de metal, cadun sa monaca e se ligarián encara mai pel plaser d’amor. Aquel jovent lo trobarai e lo vòli de lenga d’Oc. Dins la Valèia d’Olt tornarà començar lo mond. E ieu passarai coma passa lo Dieu passadís.”

* La quimèra – ISBN 978290520290 – 480 p. – 11 x 18 cm – 10.00 €

Roman istòric de sus un roergat pendent la guèrra dels Camisards. 

“Me demandi çò que soi. Degun me pren pas pus per un òme. Entre l’ase e la vaca me cal sarrar de palha, la nuèch, per me dormir. Las gents que me parlan, jamai las comprendrai coma cal. Si, pr’aquò, quand me comandan lo trabalh, e las insolentariás las compreni. Pas besonh de prison per ieu. Se sortissi per carrièira, los enfants pichons me persègon a còps de pèira. Tant que pòdon se sarran de ieu per m’escopir dessús. […]”

* Poèmas – ISBN : 97828591047527 – 300 p. – 11 x 18 cm – 13.00 €

Edicion integrala e bilingüa de l’òbra poëtica de Joan Bodon, ambé una traduccion francesa per l’escrivan e poèta Roland Pécout.

“Es sus la talvera qu’es la libertat 
La mòrt que t’espèra garda la vertat. 
Cal sègre l’orièira, lo cròs del valat, 
Grana la misèria quand florís lo blat. 
Es sus la talvera qu’es la libertat… 
[…]”

• Traduccions en francés:

Alem Surre Garcia, écrivain, poète, dramaturge, librettiste, essayiste et conférencier, nous propose une magnifique traduction en français de deux romans de Jean Boudou (Joan Bodon)

* Le livre des grands jours – ISBN : 9782859105754 – 136 p. – 13.5 x 18 cm – 15.00 €  

* Le livre de Catoïa – ISBN : 9782859105761 – 236 p.  – 13,5 x 18 cm – 16.00 €  

• Traduccions en castelhan e/o en catalan en çò de Club editor, https://clubeditor.cat/search/Bodon/ :

* Lo libre dels grands jorns es disponible en castelhan e en catalan

* Lo libre de Catòia es disponible en catalan

• Estudis o presentacions:

* L’homme, l’écrivain – ISBN : 9782859104801 – 28 pages  – 15 x 21 cm – 5.00 €

L’Ostal Joan Bodon, installat dins l’ostal natal de l’escrivan a Crespinh (Avairon), nos prepausa una biografia de l’autor enriquida ambé fòrça fotografias acompanhadas d’extraits en occitan e de traduccions francesas.

* Le dit de l’Oiseau gris – Interprétation des “Contes del meu ostal” de Jean Boudou (Bernard VERNIERES) – ISBN : 9782859102753 – 136 p. – 13,5 x 18 cm – 12.00 € 

Pourquoi un oiseau ? Et pourquoi gris, ou bleu ? Pourquoi la marâtre s’appelle-t-elle la Caïnata ? Pourquoi Pietonèl dut-il s’y reprendre à deux fois avant d’épouser la belle Floreta ? Pourquoi… Entrer dans le monde des contes, comme dans ces Contes del meu ostal de l’écrivain rouergat Jean Boudou, c’est entrer dans un univers où tout fait sens : sous des apparences féériques, les personnages expriment ce que tout un chacun porte au-dedans de lui-même dans le repli de son psychisme. En outre, le recours aux symboles, oiseau, arbre, pierre, source, château, vigne… invite l’auditeur à lever les yeux vers les choses d’en-haut. 
Interpréter un conte, c’est aller à la rencontre de soi et au-delà, c’est une aventure d’où l’on sort transformé.

• Libres per la joventut (extraits o ambé d’autres autors):

* Limitas, ISBN : 9782859105457 – 64 pages – 12,5 x 18 cm – 13.00 €

ambé Bernat Bergé, Joan Bodon, e Joan Claudi Sèrras – illustracions de Bernat Cauhapé 

* L’anèl d’aur, ISBN : 9025, 22 pages, 21 x 18 cm, 3.00 €

Conte illustrat per Claude Cohen-Dubrana

• Divèrs:

* Los carbonièrs de la Sala

Joan BODON – Sèrgi MALLET – Andrieu PRADÈL – Ives ROQUETA

Colleccion viure al païs – Vent terral – Prèmi Pau Froment 1975

La cauma granda de La Sala (Decazeville), de decembre de 1961 a febrièr de 1962. L’an I de l’engatjament politic occitanista e la primièra mobilizacion per viure al païs. Lo minaire Andrieu Pradèl, Mouly e Bodon i faguèron entendre lor votz. Tèxtes recampats per l’Ives Roqueta.

Tèxt tirat de: IEO-Aude. Ostal Sirventés
ostal.sirventes@wanadoo.fr ; ieo11@ieo-oc.org

Conversem amb Joan-Lluís Lluís

CAOC on 11 desembre 2020

Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. En Joan-Lluís Lluís és un reconegut escriptor, traductor i cronista nord-català que ha traduït “Lo libre dels grands jorns” al català.

R.- En aquesta novel·la de l’any 1964, el protagonista viatja a Clarmont d’Auvèrnia després d’assabentar-se que pateix una malaltia terminal, per viure allà el seu final. Potser una metàfora de l’estat de la llengua occitana? O de la nostra societat actual?

Joan-Lluís Lluís.

J-L.L.- Tota la novel·la està plena de metàfores sobre l’estat de la llengua occitana, però també d’afirmacions directes. I sí que és evident que el càncer terminal del protagonista reflexa la situació de la llengua. Però en realitat tot, en aquesta novel·la, s’aboca al final: la vida del narrador, la llengua occitana, la memòria de la gent, l’esperança d’un món millor a través del marxisme o de la ciència, fins i tot l’amor. Per això l’editora catalana de la novel·la va proposar un canvi en el títol i per això doncs es diu Llibre dels finals.

R.- La preocupació d’en Bodon pel present i el futur de l’occità fou una constant vital i literària. Com plasmava aquesta situació patida de menyspreu i persecucions envers la llengua per part de les estructures estatals franceses?

J-L.L.- Bé, no soc un estudiós de Bodon, soc només un traductor, i per traduir una novel·la no cal saber-ho tot de l’autor. Sí que he mirat el seu recorregut i el que més em va sorprendre és que fos mestre d’escola. Com a mestre d’escola havia d’imposar la llengua francesa al seus alumnes, com tots els mestres de França. O sigui que havia de prohibir l’ús de l’occità. Ho va fer? No ho sé, però reconec que és una qüestió que trobo angoixant, perquè el seu amor per l’occità és evidentíssim. Llavors com ho feia? Com aconseguia fer conviure amor i deure professional? Crec sincerament que el fet que se n’anés a viure a Algèria indica que volia fugir d’aquest estat esquizofrènic. A Algèria era lluny de l’occità, però també era lluny del deure de fer-lo desaparèixer.

R.- Una curiositat és que, malgrat l’ambient de desesperança respecte l’esdevenidor de la llengua, en Bodon valoritza molt la literatura trobadoresca medieval occitana en aquesta novel·la. Per què aquest impressió que no gaudeix la literatura occitana més contemporània començant pel Felibrisme o pel segle XX?

J-L.L.- Em sembla que la literatura trobadoresca en occità, per l’enorme prestigi internacional que va tenir -encara que internacional sigui, en aquest context, un neologisme-, és una referència constant dels autors occitans a partir del segle XIX. És la font de bellesa i d’estil on poden beure, però sobretot deu ser una gran font de legitimitat. “Si ho van fer, nosaltres també podem fer-ho”, crec que diuen. El problema és que ja gairebé ningú, ni entre la gent més culta de França, no dona importància al fet que els trobadors creessin en occità, que trobadors d’altres països aprenguessin l’occità per escriure com ells. I sobretot, els francesos cultes consideren que escriure en una llengua que no sigui el francès no té cap importància. Són gent culta que amaga incultura i que no reconeixerà mai aquesta part seva d’incultura. A mi em fa fàstic, la veritat.

“El llibre dels finals” (Foto. Club Editor)

R.- En Bodon també patia una certa sensació d’inferioritat davant d’altres escriptors occitans del moment per la seva situació com a professor d’escola en un ambient allunyat com els pobles on visqué?

J-L.L- Crec que sí. Joan Bodon devia ser una persona molt modesta, es nota escoltant-lo o fins i tot en fotos, amb la seva bata de mestre de primària que sempre va treballar en poblets petits de zones rurals. En canvi, si mirem els altres escriptors importants de més o menys la seva generació: Robèrt Lafont era universitari, Max Roqueta era metge, Bernat Manciet era diplomàtic i cap d’empresa… Li puc veure prou fàcilment un cert complex d’inferioritat, mentre que en realitat tenia més mèrit que els altres d’haver accedit a la literatura.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.