Capítol 8. “Joan Bodon. Una literatura arrelada a la terra”
No és l’objectiu d’aquest article escriure una extensa biografia d’en Joan Bodon. Amb motiu del centenari del seu naixement aquest any, el CAOC organitzarà actes (tan aviat sigui possible) per a rememorar la vida i obra d’aquest gran escriptor, on podreu aprofundir abastament en la seva figura amb l’ajut de grans estudiosos.
En Joan Bodon és un dels principals escriptors de la literatura occitana contemporània. Nasqué l’any 1920 a Crespinh (on hi ha a la seva casa nadiua un museu dedicat a la seva vida i obra), a prop de Rodés, i als dotze anys, i precisament quan encara estudiava, conegué l’obra de l’escriptor i abat Justin Besson (1845-1918), sobretot el seu poema èpic “D’al brèç a la tomba” (1892) i començà la seva passió per la literatura i per la llengua occitana.
A l’Escòla Normala a Rodés, on estudiava per a professor, conegué l’any 1938 l’escriptor Enric Molin, amb qui mantingué una amistat i una relació epistolar durant més de trenta anys, i qui veient les bones aptituds literàries d’en Joan Bodon, l’animà a escriure. En aquella època començà a publicar alguns poemes en la premsa local.
Si bé acabà els seus estudis l’any 1940, la situació política del moment trasbalsà els seus plans. Com molts altres joves es veié obligat a marxar a Alemanya per a realitzar el Servei de Treball Obligatori, una mena de prestació laboral obligatòria a les fàbriques alemanyes, que els nazis imposaren als joves de França durant l’ocupació i que fou acceptada pel règim col·laboracionista de Vichy. Els nazis l’enviaren a Breslau, a Polónia. Les males condicions de vida i els horrors de la guerra marcaren el caràcter d’en Joan Bodon, fins que fou alliberat per l’Exèrcit Roig de la Unió Soviètica.
Acabada la guerra, recuperà el seu ofici de professor, però fou destinat a exercir de mestre rural de manera provisional i itinerant. A Durenca, també a prop de Rodés, l’any 1946 conegué la seva muller, Camilha Vida, també professora, amb qui tingué sis fills. Simpatitzà amb els sectors comunistes, col·laborant amb la publicació “La Voix du Peuple” amb articles en occità. Finalment aconseguí una plaça estable a Mauron de Malavila, a prop de Vilafranca de Roergue.
Per seguir llegint el capítol clica aquí.
Francesc Sangar. CAOC.