Capítol 12. “Frederic Mistral: la dignificació de la llengua literària”

15 Maig 2020

Si hi ha un autor que automàticament relacionem amb el moviment del Felibritge, aquest és en Frederic Mistral. Amb aquest article, esbossarem resumidament la vida i l’obra d’aquest gran escriptor occità. Al CAOC amb regularitat, s’imparteixen cursos de literatura occitana, on s’aprofundeix en els principals escriptors occitans, com ara el mateix Frederic Mistral.

Nasqué l’any 1830 a Malhana, a la Provença, dins de la masia familiar Mas dau Jutge. El seu pare fou Francés Mistral, un important terratinent de la zona, que s’havia maridat amb l’Adelaïda Polinet, que era filla del Batlle de la vila. En aquest ambient plenament rural, tothom parlava en occità, i essent un nen ja pogué copsar la vitalitat lèxica de la llengua.

Monument a Frederic Mistral de Montjuïc (Barcelona)

Com a fill de família ben situada, pogué estudiar a Avinhon, Nimes i Ais-de-Provença, on a la seva universitat es graduà en la carrera de Dret. En l’àmbit polític, en Mistral evolucionà considerablement, De ben jove, ja defensava unes posicions a favor de la promoció de la identitat occitana, que tenia la llengua i la cultura autòctona com a eix vertebrador de la personalitat pròpia dels pobles.

En Frederic Mistral opinava que França havia d’evolucionar cap a unes posicions federalistes entre les diverses identitats territorials que la composaven, i mantenia una imatge potser una mica romàntica molt basada en una Occitània més rural. No oblidem que ell havia nascut i crescut en aquest ambient. La industrialització i el món urbà, que s’obria pas durant el segle XIX, només podia provocar la desaparició d’aquestes identitats i un uniformisme i un centralisme clarament perjudicial.

Però diversos esdeveniments polítics, com la Revolta de la Comuna de París de l’any 1871, després de la derrota militar de França davant Prússia, provocaren una clara oscil·lació vers posicions més conservadores, de tradició catòlica i contràries a les idees progressistes, i abandonant les reivindicacions polítiques i centrant-se només en l’àmbit lingüístic i cultural. Com a mostra d’aquestes posicions gairebé reaccionàries, ingressà en l’anomenada “Lliga de la Pàtria Francesa”, una organització creada l’any 1894 per a defensar el govern francès davant les evidents irregularitats i l’escàndol polític provocat pel cas “Dreyfus”, i no recolzà la Revolta del Vinyataires llenguadocians de l’any 1907, malgrat la sol·licitud dels seus dirigents, com Marcellin Albèrt.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X