Conversem amb Mara Aranda

18 febrer 2021

La Mara Aranda és una compositora i cantant valenciana, amb una carrera de trenta anys d’èxits en el món de la música antiga i tradicional. La seva obra ha pouat bàsicament en les arrels de les cultures dels diferents costats del nostre mar Mediterrani, i també ha publicat un disc interpretant algunes composicions poètiques de les “trobairitz” medievals. Gairebé una vintena de discos, múltiples col·laboracions i molts reconeixements a la seva obra, tant en solitari com en grup, avalen una carrera d’èxit de trenta anys. Parlem-ne amb la Mara Aranda.

Redacció.- D’on et prové aquesta gran estimació per la música? Et prové de l’àmbit familiar? Quins estudis musicals has realitzat?

M.A.- La gran estima per la música em ve des del bressol. Mon pare era cantant aficionat i també tocava la guitarra, d’una banda i d’altra a la família de ma mare també hi havia aficionats que tocaven acordió, cantaven i feien ‘joglaries’. El meu avi era una sort de joglar que on arribava feia art, divertiment i treia el somriure i rialles a majors i a la xicalla. Encara que era llaurador, però ja son pare, el besavi, ho feia això…feia ballar les titelles que ell mateixa construïa, cantava, recitava…

Els meus estudis han sigut en diferents acadèmies privades arreu del món. Des de molt jove vaig començar la meua carrera als escenaris i es va transformar en el meu treball, alhora que gaudi òbviament, i vaig haver d’adaptar-me a una vida que m’obligava a viatjar moltíssim per oferir concerts per tot el món. És així com vaig cursar estudis de cant bizantí i cant tradicional grec a Grècia, cant tradicional búlgar, cant d’estil amb alguns cantadors com Josep Aparicio ‘Apa’, tècnica amb diferents professores i molts altres cursos: arpa, violoncel, piano… la vida em va posar damunt dels escenaris aviat i la meua formació musical va ser en base a un recull de cursos en diferents països, tradicions i estils fent de mi una cantant crec que versàtil i estilísticament calidoscòpica per la suma de totes les diverses influències.

Concert de Mara Aranda amb el disc nou dedicat a les Trobairitz (Foto: Lluna Issa Casterà).

Redacció.- I per què les músiques antigues i del món mediterrani? Per la seva varietat, la seva qualitat?

M.A.- El món de la música tradicional m’agrada però per a altres. He escoltat moltíssima música tradicional de tot el món, vaig dirigir i presentar durant dos anys un programa radiofònic des de l’antiga Canal 9, la nostra RTV autonòmica i també l’he interpretat de manera anecdòtica i conjuntural.  Però dins del meu microcosmos hi ha una ressonància major amb les músiques medievals. Des que fa més de vint anys coneguera la música bizantina, és a dir, el cant de l’Església Ortodoxa, la música litúrgica de les esglésies de l’est d’Europa, encara que també s’utilitza, de manera més àmplia, per referir en general la música de les esglésies orientals, vivint a Grècia en diferents localitzacions i en anys diferents, vaig quedar trasbalsada i vaig mamprendre el seu estudi aprofundint tot i que era molt difícil pels modes musicals emprats, lluny de la nostra tradició sonora. Això va fer que se’m reactivara l’interés pel cant gregorià amb el qual estava emparentat, sent ambdós monodia vocal sense acompanyament instrumental. Encara recorde molt vívidament els oficis litúrgics on els monjos grecs cantaven sobre l’ison, la nota greu, pedal i el clima extàtic que es creava en les celebracions. La música religiosa antiga i medieval van ser la banda sonora durant molts anys dels meus dies. Després la música profana medieval també ocupa un lloc important en el rànquing de les meues preferències. Música de trobadors i trobairitz han deixat una empremta inesborrable en la meua creació pròpia.

Redacció.- Per a conèixer millor aquesta diversitat has estat vivint en diversos indrets del Mediterrani, com per exemple a Salònica, Creta i Instanbul. Com veus de manera general el món de la música tradicional arreu del nostre entorn mediterrani? I a València en concret?

M.A.- El món de la música tradicional és molt ric. No ens n’adonem perquè és tanta la riquesa que mai no hem patit d’ella carència i no podem imaginar un paisatge musical pobre o estèril com a altres països europeus. La música, com a part del Patrimoni Cultural Immaterial juntament amb manifestacions artístiques de tot caire, gastronòmiques, d’oci…mantingut per la mateixa comunitat que el crea i el transmet, constituix un dels nostres trets identitaris. He viscut la pràcticament desaparició dels nostres instruments principals: la dolçaina i el tabalet i després tot un afortunat ressorgiment fins a dia de hui en que no hi ha poble a la Comunitat Valenciana que no tinga la seua colla de tabaleters i dolçainers. Molt arrelats a la nostra cultura, en raó tractaren de fer-los desaparèixer per esborrar estos trets que ens diferencien els uns dels altres. Eixa riquesa deuria ser respectada, no per desunir-nos en la diferència sinó per aprendre del diferent.

A la Mediterrània, és el nexe que durant més de 6.000 anys ha teixit la història de diferents cultures i civilitzacions del nord d’Àfrica, sud d’Europa o Àsia Occidental; hi ha un espai increïble de sonoritats i ambients molt semblants i que alhora ens identifiquen amb trets particulars.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X