Conversem amb Marc Teichenné

13 desembre 2021

En Marc Teichenné és un compositor i cantant català de música folk rock, que dins de la seva extensa producció ha publicat dos treballs en llengua occitana, amb temes d’un gran lirisme poètic. L’any 2014 publicà “TESSEIRE” amb deu temes i el seu treball més recent d’aquest mateix any 2021 “À CORDAY” amb tres temes més. En Marc acompanya la seva veu amb la guitarra creant una combinació que reforça el seu lirisme. A part d’aquests dos àlbums en llengua occitana també ha publicat amb diversos grups com PUDÖR CRONICA, SKULL BOYS, THE RIPPERS i VLACK des de l’any 1993 una gran col·lecció d’àlbums, i compagina la seva activitat musical amb el seu negoci familiar de licors.

Redacció.- Com conegueres Occitània? El teu interès ha provingut per arrels familiars? Per algun viatge? Per interessos culturals?

Marc Teichenné.- La primera vegada que vaig escoltar a parlar d’Occitània fou a través del meu pare, que em parlava del seu, nascut a Seta, però la família era originària de l’Arièja. M’explicava que el meu avi no parlava francès, sinó “patois”. Jo no sabia a què es referia, però sempre m’he sentit atret per les llengües minoritàries i per la geografia. Vaig començar a visitar Occitània, intentant trobar i sentir la llengua, però no l’escoltava enlloc. I vaig descobrir que la llengua del meu avi, aquell “patois”, era l’occità.

Descobrir un territori és molt més complex que seguir un mapa, has de trobar la clau per a entrar-hi. I per a entrar al món occità no hi ha normes, cadascú ha de trobar la connexió per arribar-hi. El món occità és com un món paral·lel ocult, que s’ha de descobrir. En un viatge l’any 2014 per a cercar les arrels de la meva família, a Sant Guilhèm dau Desèrt, vaig  trobar un home amb qui vaig poder parlar en occità amb una conversa fluïda i sense complexes, doncs ell a més el parlava molt netament, incorrupte i a més en tenia consciència. Amb la magnífica conversa que vam tenir al mig del carrer, vam quedar envoltats de turistes que intentaven dissimular l’estar allà drets i aturats en silenci, però que estaven realment al·lucinant per ser testimonis de què el que creien mort era encara viu – aquest va ser un moment en el que vaig consolidar la meva relació amb Occitània.

R.- Com defineixes el teu estil? Quines són les fonts d’inspiració dels temes de les teves cançons? Vivències personals? D’altres persones? He notat com a tema de manera recurrent l’absència de les persones.

M.T.- Ningú aprèn a composar. Escriure la lletra d’una cançó és connectar amb les profunditats de la nostra ànima. Un compositor s’ha de deixar endur pels corrents subterranis de les emocions amagades que lluiten dins d’un mateix, amb l’objectiu de commoure. No pot haver mai en el procés de creació ni racionalitat ni premeditació. Quan escric, el tema és el punt de sortida d’un procés. Primer composo la música i després la lletra habitualment.

Marc Teichenné

Jo provinc de la música Heavy dels anys 1980, i escoltant el grup METALLICA, vaig descobrir que havien fet una versió dels MISFITS, i em va conduir vers el Punk Rock, que és la mare de la meva base musical, sobretot del Punk Rock nord-americà dels anys 1970. A partir d’aquí creo amb el meu germà David, THE RIPPERS (Abans d´això, amb uns amics, érem SKULL BOYS).

Respecte dels discos en llengua occitana, jo tenia influències de la Nova Cançó Occitana. Amb el primer disc TESSEIRE, vaig crear unes composicions que incorporaven molta melancolia, dolçor i profunditat. Malgrat la diferència amb els temes de THE RIPPERS, molt més agressius, tothom em comenta que nota també la base de THE RIPPERS en aquest primer disc occità. 

R.- En el teu darrer treball “À CORDAY”, dediques la primera cançó a la Charlotte Corday, qui assassinà en Jean-Paul Marat, un dels personatges mítics de la Revolució Francesa, però que no és descrit en la lletra de la cançó positivament. Per quin motiu?

M.T.- Amb aquesta cançó volia “profanar” la imatge d’en Marat, un dels responsables de les matances del Terror durant la Revolució. Realment la fi no justifica els mitjans, i per tant, tot aquest odi, i aquestes morts no poden ésser justificades per difondre els ideals de la Revolució, com féu en Marat amb la seva revista “L’Ami du Peuple”. Vam prendre el famós quadre de la mort d’en Marat i vam substituir el text d’”À Marat” per “À Corday”, com una mena de profanació. I com a un homenatge a Charlotte Corday, un personatge molt misteriós, una noia pagesa que va donar la seva vida per alliberar-nos del mal, apartant-se del discurs de la massa i fent el que ningú altre va gosar fer, amb una determinació i coratge increïble: matar al gran propagador de l’odi que ho enverinava tot.

Podeu llegir l’entrevista completa aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X