Sang i saba. El mujahidí i l’herba donzella
Amb motiu de la presentació a la llibreria Ona de Barcelona de la traducció en català de Sang i saba, de Joan-Claudi Forêt, feta per Joan Lluís Lluís, parlem de l’obra d’aquest autor occità, un dels noms que compten en les lletres d’Òc, i de l’estat actual d’aquesta literatura germana.
«La guèrra se sarrava de sa fin.
Aviái dètz e sèt ans, m’atrigava de conéisser l’amor…»
JOAN-CLAUDI FORÊT
Sang e saba
Estan d’enhorabona, els amants de la «lleixa occitana», que d’uns mesos ençà poden gaudir de la lectura de Sang i saba, la novel·la de Joan-Claudi Forêt que Joan Lluís Lluís ha traduït per a Edicions de 1984, i que el 31 de març serà presentada a la llibreria Ona de Barcelona – per bé que autor i traductor ja van parlar-ne a TV3 el 21 de juny de l’any passat, on foren entrevistats al programa Més 324.
Una presentació, aquesta d’ara, organitzada pel Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), que comptarà de bell nou amb l’assistència de l’autor i que l’endemà, dimarts 1 d’abril, a l’Ateneu Barcelonès, tindrà una segona part amb una conferència d’en Forêt sobre l’estat actual de les lletres occitanes – ara que fa vint anys de la desaparició de Max Roqueta i Bernat Manciet, i setze de la de Robèrt Lafont.
I diem que estan d’enhorabona perquè amb aquesta ja són tres les obres que Joan Lluís Lluís ha versionat en català, després que l’any 2015 anostrés el Llibre dels finals de Joan Bodon i, el 2022, L’illa dels immortals de Lafont.
Ara, però, amb Sang i saba és d’un autor dels nostres dies que es tracta: Joan-Claudi Forêt, nascut a Lió el 1950, narrador, poeta, traductor i editor,a més de professor de literatura occitana a la Universitat Paul Valéry de Montpeller. Un autor de qui ja fa vint anys hom havia donat en català una narració: «Lògica sense esforç», a l’antologia A cau d’orella (Llibres de l’Índex, 2005).
El cas és que Joan-Claudi Forêt és un dels noms que compten en la tenaç aventura creativa que és la literatura occitana, d’una sorprenent vitalitat malgrat les severes restriccions sòcio-culturals a què està sotmesa. I que d’ençà del tombant de segle ha vist com les portes del panteó occità s’obrien una i altra vegada per acollir-hi noms tan importants com els de Marcèla Delpastre (1925-1998), Max Roqueta (1908-2005), Bernat Manciet (1923-2005), Robèrt Lafont (1923-2009), Pèire Bec (1920-2014), Bernat Lesfargas (1924-2018), Ives Roqueta (1936-2015) o Joan Maria Petit (1941-2020). Unes desaparicions que ja s’entén que per força havien de desvetllar una certa sensació d’orfenesa, en les generacions subsegüents –i potser fins de pànic escènic…
Fos com fos, la fornada dels autors que van accedir a l’edició en el decurs dels anys 70 i 80, entre els quals Florian Vernet (1941), Joan Ganhaire (1941), Robèrt Martí (1944-2021), Michèu Chapduèlh (1947), Felip Gardy (1948), Jan dau Melhau (1948) o Rotland Pecout (1949-2023), s’ha acabat definint per una voluntat del tot desinhibida de modernitat i un ventall d’itineraris creatius que no pot sinó entusiasmar el lector que gosarà a endinsar-s’hi….
La pèira d’azard
Que és el cas de Joan-Claudi Forêt, també, que va fer una entrada de cavall sicilià en les lletres d’Òc amb La pèira d’azard (IEO, 1990), una novel·la d’una ambició frapant que en va sorprendre més d’un per l’agosarat joc formal que bastia, tot partint de la recurrència al llarg dels segles d’un enigmàtic text poètic.
Així, el narrador interposat entre el lector i la ficció fa la troballa, al País Basc i a Etiòpia, de dues confessions personals.
La primera, escrita en llenguadocià per l’Abel, un filòleg i alpinista que viu a muntanya, a l’Ardècha, i que gràcies als seus coneixements d’euskera desxifra una misteriosa llosa en caràcters etruscos que ha trobat en un oppidum celta. I la segona, en el parlar vivarès, escrita per la seva parella, la Cíntia, que ha decicit abandonar-lo i, tot mirant d’entendre què l’empeny a deixar-ho tot enrere, evoca la seva infantesa, el record entendrit de l’àvia i el desassossec que la neguiteja…
El més sorprenent, però, és com aquesta coincidència entre tots dos textos –la inscripció basco-etrusca i el poemet de comiat de Cíntia–, deutora del fantàstic, s’entrellaça amb reflexions sobre l’atzar i el caos, que remeten el lector a Borges, la fractalitat o Lewis Carroll…
Entre aquests dos textos, a més, es dreça la confessió en vers, provinent de l’abadia de Mazan, que un monjo anònim ha redactat en la koiné trobadoresca dels segles XII i XIII. En l’origen d’aquestes «nòvas», però, hi ha el trasbals provocat per la lectura d’un text llatí d’inspiració lucreciana, que tradueix al vulgar per tal de conjurar-ne l’efecte malèfic. Un text que en nom de la Fortuna nega tota causalitat i que l’ha abocat al buit i a la negació de Déu, atès que tot és possible –sempre que hom pensi en termes d’infinit…
Tres textos, doncs, escrits en tres varietats lingüístiques diferents, i tres personatges colpits pel desgavell de la vida que es lliuren a un dolorós exercici d’introspecció, tot cercant-se en els mots.
Lo libre dels Grands Nombres
La sorpresa, però, va continuar amb Lo libre dels Grands Nombres (Trabucaire, 1998), que aplega vuit narracions en què els arcans de les matemàtiques, la lògica proposicional i el càlcul de probabilitats es combinen amb tota mena de jocs textuals per abocar el lector, astorat, als avencs de la metafísica.
Cada narració és ara un artefacte de precisió que al grat de la trama va desvelant les seves lleis, de compliment indefugible, i que es tradueix en efectes de desdoblament, retroacció, aparellament aleatori, prefiguració… Així, de la mateixa manera que en el teatre de Max Roqueta el deliri verbal s’emmena els personatges fins a fer-ne titelles d’ells mateixos, abocats a allò més obscur que traspua del llenguatge, en aquestes narracions de Forêt les conseqüències en espiral d’una lògica implacable els deixa al caire del buit, sense agafador –una mica com en les entropies de Felip Gardy, en què el món es va buidant a poc a poc de la seva substància –colors, olors, sons, tacte–, fins a escolar-se.
Més que no el fantàstic o la ciència-ficció, cars a d’altres autors de la generació precedent, com Florian Vernet, Joan-Claudi Sèrras o Joan-Frederic Brun, el que Forêt fa aquí és aventurar-se pels laberints del joc i de la lògica.
Sang i saba
Amb Sang i saba (Trabucaire, 2005), en canvi, l’autor atenua la complexitat estructural de la trama. Escrit en primera persona, el text lliura al lector la intimitat d’un jove mujahidí de tot just disset anys que, havent vist com l’invasor assassinava la seva família, ha pres les armes per defensar el país. El conflicte, però, que hom relaciona ben aviat amb l’ocupació de Txetxènia pels russos, s’escau en una geografia i un entorn natural que són els de la garriga llenguadociana. Així, tant els topònims – la Rovièra, el massís calcari de l’Òrt, la Suca – coma la vegetació i fins alguna referència literària –el personatge coneix Bernat de Ventadorn– ens remeten a un món més proper, amb la qual cosa el combat dels mujahidins per la seva llengua i la seva cultura es pot llegir també en clau occitana…
El jove narrador, tanmateix, consumit per l’odi, no trigarà a adonar-se de la mesquinesa dels senyors de la guerra i del fanatisme religiós dels predicadors, i arran d’un fet traumàtic anirà perfilant dins seu el ferm propòsit d’escapar a tant d’horror.
El fet que no hagi conegut encara l’amor i l’absència de tot contacte femení fan més angoixant el seu neguit. L’encontre amb l’Aslan, llavors, que havia estat abans de la guerra professor de Botànica a la Universitat, li permetrà de descobrir tot un món que desconeixia: el de la flora i la vegetació de la garriga, amarat de delicadesa i sensualitat, que l’ajudarà a retrobar en ell una sensibilitat que creia perduda, ja…
Així, cada un dels episodis narrats –d’una gran cruesa, de vegades– s’alterna amb la recreació poètica d’una planta, descrita en termes antropomòrfics –de manera semblant a com féu, per bé que en un registre més oníric, Mercè Rodoreda a Viatges i flors… No cal dir que en aquests passatges en què hom passa del llenguatge dels naturalistes a la recreació amorosa del cos femení, l’autor es lliura a una exquisida exploració del llenguatge eròtic.
És entre accions de guerra i converses a muntanya, doncs, aprofitant les llargues hores de guàrdia o de marxa, que el jove guerriller farà la seva muda emocional, tot alliberant-se de l’odi que l’embruteix.
Un grand eissam de mots
Del món de la garriga, d’altra banda, al bat del sol i atupada pel vent, Forêt ja n’havia profusament parlat –i herboritzat, en termes poètics– als Cants de l’ochava, en què adopta la rigorosa carcassa estròfica de l’octava de Ludovico Ariosto, publicats en un primer lliurament l’any 2000 a la revista Òc, i completats posteriorment a Un grand eissam de mots (EMCC, 2013). Unes octaves d’una secor cantelluda que vessen de flaires i llum, en la seva essencialitat, i que deuen tant a l’experiència de l’autor, caminador apassionat, com a la lectura de Verd Paradís, de Max Roqueta.
Completen aquest recull una trentena de composicions en parlar vivarès, d’inspiració popular i sovint faceciosa – un parlar que l’autor ja havia emprat a l’última part de La pèira d’azard, i que és el dialecte que va aprendre en la seva joventut…
Tres pòbles de la lòna
L’any 2006 Forêt va donar a conèixer també Tres pòbles de la lòna. Etnografias imaginàrias (CRDP-Montpelhièr), un tríptic que proposa al lector tres estadis successius en la inexorable desfeta ambiental a què estem sotmesos: el d’un poble establert a les marjals de la Clapa, al Narbonès –on ja s’esqueia Lo fiu de l’Uòu, de Robèrt Lafont–, que del fet de córrer en fan la seva raó de viure, i que acabarà extingint-se; el d’aquells que sobreviuen arraulits entre la vegetació de la mitjana de les autopistes, fent-se invisibles, en un entorn degradat que els és hostil; i el de les generacions futures que, condemnades a una subsistència primària com a pastors, viuran de remugar els últims mots d’una llengua perduda…
El traductor, l’estudiós, l’editor…
Alhora que per la seva obra de creació, Forêt ha destacat també com a traductor. Així, ha versionat –però no editat– una seixantena de sonets del Canzoniere de Petrarca, a què cal afegir cinquanta-cinc sonets de Shakespeare (L’aucèu libre, 2018), en un exercici d’impecable rigor formal. I encara podríem parlar de Kavafis, Elitis, Ritsos…, que ha anat donant a la revista Òc.
Mentre que com a estudiós del fet literari occità ha publicat nombrosos treballs sobre clàssics occitans com Joan-Baptista Fabre, Max Roqueta, Robèrt Lafont, Joan Bodon i Pèire Bec, però també sobre autors de la seva generació: Felip Gardy, Joan Ganhaire, Robèrt Martí, Joan-Frederic Brun o Joan-Ives Casanòva – que sovint ens ajuden a entendre la seva pròpia creació…
A aquesta vessant d’analista i divulgador cal afegir encara la seva tasca com a editor de Jorn, dedicada a la poesia, juntament amb Felip Gardy i Joan-Pau Creissac, i de direcció de la col·lecció «Pròsa occitana» a Trabucaire, dedicada a la narrativa.
Per acabar: una aventura en curs…
L’obra de Joan-Claudi Forêt, per tant, s’acull amb la seva ambició a la desimbolta modernitat de l’obra multiforme de Robèrt Lafont, que aborda tots els camins i deixa enrere la malaltissa fixació en la mort imminent de la llengua – amb els seus corol·laris de despossessió, inversió i consumpció agòniques, evidents en l’obra de Bodon, Manciet i Delpastre…
Uns camins que cercaren en el nomadisme, l’imaginari fantàstic, l’alquímia formal o l’experimentació un més enllà alliberador, un «endacòm mai», i que retrobem en l’obra d’altres integrants de la seva generació, com Rotland Pecout, Felip Gardy, Florian Vernet o Joan Ganhaire, Joan-Claudi Sèrras, Rosalina Ròche, Joan-Frederic Brun, Alem Surre-Garcia, Joan-Ives Casanòva, Sèrgi Labatut, Danièla Jullien, Joan-Loís Lavit o Joan-Ives Roièr, per citar només alguns noms.
De fet, ja la generació precedent, nascuda als anys 30 –la d’un Ives Roqueta, un Joan Larzac, un Joan Ma Petit–, havia experimentat la necessitat imperiosa de saber-se membres d’una comunitat, d’un poble occità que feia molt que es dissolia en la francofonia, i a aquesta evidència havien respost amb una certa violència expressiva, tot arrelant-se en l’oralitat. Eren els anys de l’agitació contestatària, de «Volèm viure al país» i la Nòva Cançon, del teatre al carrer i les trobades multitudinàries al Larzac. Només que aquella mort, pastada de silenci i persistentment anunciada, va seguir consumant-se, a desgrat de tots els esforços…
L’occità ha aconseguit, certament, de bastir en els darrers cinquanta anys alguns reductes més o menys institucionalitzats –Gardy ha parlat d’una «literatura en archipèl»–, de les aules als escenaris, tot passant per la nebulosa associativa i realitats consolidades coma el CIRDOC, Calandreta, l’Estivada o la FELCO. Però fa de mal ignorar que la reducció en l’ús social de la llengua ha estat i és dramàtica, d’ençà que després del 1945 va estroncar-se’n la transmissió familiar.
Així, no és gens inusual que fins els creadors i bona part dels militants hagin après la llengua fora de casa – fet que fa més paradoxal encara la persistència del moviment, que a cada nova rebolcada troba la manera de seguir endavant…
D’aquesta resiliència n’és un senyal l’aparició d’iniciatives editorials que han apostat amb força per la renovació literària, com Jorn, dedicada a la poesia; la col·lecció «Pròsa occitana», a Trabucaire; Letras d’Òc, a Gascunya; L’aucèu libre, a Provença, o Lo Chamin de Sent-Jaume, al Llemosí –que s’afegeixen al pal de paller de l’IEO i a editorials històriques com Reclams, Novelum, Per Noste, Vent Terral, etc.
O l’esforç fet en aquests darrers anys en el camp de la traducció, amb una remarcable nòmina d’autors que va del’Odissèa, la Chanson de Rolland, el Lazarillo, Molière o Shakespeare a H.-Ph. Lovecraft o J.K. Rowling, tot passant per Francisco de Quevedo, George Orwell, Mario Vargas Llosa, Jean Giono, Luigi Pirandello, Pere Calders, Arthur Conan Doyle, Roald Dahl, Alessandro Barico, Eça de Queiroz, Albert Camus, Víctor Català, John Steinbeck, Miguel Delibes, J.R.R. Tolkien, Italo Calvino, Yasmina Reza, Jack London, Miguel de Unamuno, Washington Irving, Mercè Rodoreda, Julio Llamazares, Michel Tournier, Rainer Maria Rilke, Prudenci Bertrana, Joseph Roth, Maria Barbal, Robert Louis Stevenson, Allan Sillitoe, etc. I en aquest camp cal esmentar molt especialment el gavadal de clàssics que Antoni Nogués ha traduït a l’occità aranès per a l’Institut d’Estudis Aranesi, amb obres de Fiodor Dostoievski, Gustave Flaubert, el Dant, Benito Pérez Galdós, Lev Tolstoi, Victor Hugo, Mark Twain, Chaucer, les Mil i una nits… i El Quichòt, del qual acaba d’aparèixer la Primera Part.
També és esperançador l’accés i la visibilització d’una extensa galeria d’autores al primer rengle de l’actualitat literària, amb la recuperació de noms com Marcèlo Drutel o Enrieto Dibon i la publicació d’obres de Miquèla Stenta, Terèsa Pambrun, Danièla Jullien, Lisa Gròs, Magalí Bizot-Dargent, Tòni Escala, Josí Guilhòt, Sílvia Berger, Estello Ceccarini, Aurèlia Lassaca, Sarà Laurens, Maëla Dupon, Cecila Chapduèlh o Paulina Kamakine.
Hi ha combat per anys, doncs, i està clar que no acabarem la corda…
I que duri!
Jaume Figueras i Trull