Arxius de Occitània - Pàgina 5 de 5

Capítol 1. “Ramon Rogièr Trencavèl: l’heroi de la Croada”

CAOC on 4 abril 2020

De la Croada contra els Bons Homes, segurament el protagonista que ha mantingut una imatge i una aurèola d’heroi al llarg dels segles ha estat el vescomte Ramon Rogièr Trencavèl.

Primerament ens hem de situar en el context de les terres occitanes durant el segle XII. Com a tota Europa Occidental, el feudalisme havia creat una gran quantitat de senyorius que configuraven un trencaclosques de servituds feudals, i on les monarquies molt sovint només posseïen un poder simbòlic i limitat sobre la major part dels seus dominis.

Dins del territori sota la sobirania de la dinastia reial dels Capets, Occitània s’autogovernava de manera plena i lliure mitjançant les seves famílies aristocràtiques, i on el Comtat de Tolosa era uns dels feus més importants. L’altra nissaga occitana poderosa, els Trencavèl, governava els comtats i feus de Nimes, Albi, Carcassona, Rasés, Besièrs i Agda. Els encara anomenats “reis dels Francs” cobejaven i desitjaven sotmetre aquesta noblesa occitana, massa sovint massa rebel, i exercir una sobirania real sobre els territoris occitans.

En Ramon Rogièr Trencavèl nasqué l’any 1185 i era fill de Rogièr II Trencavèl i Adelaida (o Azalaïs segons els documents) de Tolosa. Per tant, estava emparentat també amb la Casa de Tolosa; era nebot del comte Raimon VI de Tolosa. En morir el seu pare l’any 1194, esdevingué a l’edat de nou anys, vescomte de Carcassona i Rasés (amb vassallatge al Comtat de Tolosa), i vescomte d’Albi i Besièrs, (amb vassallatge al rei d’Aragó i comte de Barcelona). Es casà amb l’Agnès de Montpelhièr, germanastra de la Maria de Montpelhièr (la muller del rei Pere II d’Aragó i I de Barcelona i mare del futur rei Jaume I el Conqueridor), amb qui tingué un fill, en Ramon. El seu tutor, designat al testament del seu pare, fou el noble Bertran de Saissac, senyor del castell del mateix nom, un home de gran cultura que marcà el caràcter i el comportament del jove vescomte. Però en Bertrand simpatitzava, com a mínim, amb els Bons Homes (els càtars), i aquest rumor també acompanyà en Ramon Rogièr durant tota la seva curta vida, encara que no existien proves concloents sobre la seva “fe herètica”.

Per seguir llegint el capítol clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Iniciem la sèrie “Travessant la porta de la Història”

CAOC on 3 abril 2020

Segurament després de la història de Catalunya i dels territoris hispànics, és la història de França la millor coneguda per mi i per moltes persones de la meva generació. A través de l’assignatura d’Història i de la mateixa assignatura de Francès com a llengua estrangera, estudiàvem els moments bàsics de la història francesa, amb moments culminants com la monarquia absolutista de Louis XIV, la Revolució de 1789, l’Imperi Napoleònic, les Revolucions burgeses de 1830 i 1848, el Segon Imperi, la guerra amb Prússia, les dues guerres mundials…

Però tal com explicava un temps enrere un anunci publicitari que promovia el turisme en un departament occità, “le Sud a son histoire”, que malauradament és força desconeguda fins i tot avui per molts occitans. Nosaltres els catalans que, per veïnat o germandat, coneixem alguns detalls de la història dels nostres germans occitans, també desconeixem habitualment molts detalls de la seva trajectòria.

Encetem al CAOC una sèrie de breus biografies de dotze personatges històrics occitans que mostren la gran riquesa de la història d’aquesta nació germana. Parlarem de càtars i de trobadors òbviament, però descobrirem altres èpoques que han marcat la fesomia i la realitat actual d’Occitània. Naturalment que la llista podria ésser molt més extensa, i la tria podria haver estat diferent, però he pretès crear una selecció representativa de diferents àmbits (política, literatura, societat, art…). I en qualsevol cas, us oferim la trajectòria de personalitats que, gairebé totes, han viscut una part important de la seva vida (o tota ella) a Occitània, i han treballat des de diferents àmbits de manera positiva pel bé i la millora d’Occitània.

Dotze vegades obrirem la porta de la història per a deixar entrar aquestes dotze personalitats que ens sorprendran des de diferents àmbits, alguns més coneguts, d’altres menys, però sempre interessants.

I també trobarem coincidències amb personatges semblants de la nostra pròpia història, que ens mostraran una vegada més, que esdeveniments que succeïen a Occitània, moltes vegades havien tingut el seu paral·lelisme amb situacions semblants viscudes a Catalunya. No oblidem que els Pirineus són una frontera mental creada posteriorment. I per començar, en el primer lliurament ens aproparem a Carcassona, vila indiscutiblement històrica, per a conèixer un dels màrtirs de la Croada contra els Bons Homes (els càtars).

Francesc Sangar. CAOC.

Conversem amb en Josep Sancho

CAOC on 3 gener 2019

La família Bladé i Font retratada pel seu amic Antoni Terré al parc del Peyrou, al punt més alt de Montpelhièr, amb l’estàtua eqüestre de Lluís XIV de fons. Hivern de 1941 a 1942. Foto cedida per la família Bladé i Font.

En Josep Sancho és Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en la història de les Terres Ebrenques, ha escrit dos interessants llibres, El Marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939) i Artur Bladé, escriure la memòria (1907-1995) publicats per Onada i pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre i per Cossetània, respectivament. Amb aquest últim guanyà la “VI Beca d’Estudi de la Figura i Obra d’Artur Bladé i Desumvila”. Actualment, treballa com a tècnic a l’Agència Catalana de la Joventut de la Generalitat de Catalunya. L’Artur Bladé fou un escriptor, nascut a Benissanet, a la Ribera d’Ebre, que visqué part del seu exili a Montpelhièr i escrigué dos interessants llibres sobre la relació entre Catalunya i Occitània.

Redacció.- Per què et sentires atret per la vida i obra de l’Artur Bladé?

Josep Sancho.- Quan estudiava a la universitat, volia que el treball de fi de carrera estigués relacionat amb les Terres de l’Ebre. Me n’adonava que la historiografia catalana estava molt centrada a Barcelona i la Catalunya central, com si allò que passés a la capital, també succeïa a la resta del país, i molt sovint hem tingut dinàmiques diferents. El meu professor i tutor, Enric Ucelay, em va proposar fer el treball sobre el marcel·linisme a les Terres de l’Ebre, un tema molt potent que no havia estat prou estudiat, i així vaig conèixer la figura de l’Artur Bladé, qui de jove fou dirigent comarcal del marcel·linisme. El treball va esdevenir tesi doctoral, i em vaig presentar a la convocatòria de la beca sobre la vida i obra de l’Artur Bladé.

R.- Ha estat complicat recopilar tota aquesta enorme informació sobre la vida i obra de l’Artur Bladé?

J.S.- Ha estat molt assequible. Hi ha molta documentació, perquè l’any 2009, l’Artur Bladé i Font, el seu fill, va cedir la documentació del seu pare a l’Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre, bàsicament correspondència amb moltes personalitats i articles i apunts dels seus llibres. A més, l’any 2007 s’havia celebrat el centenari del seu naixement i Cossetània va començar la reedició de la seva obra completa.

R.- Com era el tarannà de l’Artur Bladé?

J.S.- Durant la presentació del llibre a Móra d’Ebre, en Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), va parlar més de la seva vessant psicològica, del seu caràcter més introspectiu i sensible, segons podem observar en els seus dietaris. L’Heribert Barrera, que va coincidir amb ell a l’exili montpellerí, el descrivia també com a una persona reservada, a qui li agradava més escoltar que parlar. El seu avi matern, secretari de l’Ajuntament de Benissanet i home de lletres, amb qui va viure bona part de la seva infantesa, li va encomanar l’amor per la lectura.

R.- L’Artur Bladé visqué a Occitània des de l’any 1939 fins el 1942, quan s’exilià a Mèxic. Què destacaries de l’estada occitana d’en Bladé?

J.S.- Tot i que fou una etapa curta, va ser extremadament intensa i fecunda, uns anys decisius per a la seva obra. Va connectar amb la intel·lectualitat catalana exiliada més important, com Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Carles Riba… i aconseguí molta informació pels seus llibres, en prendre apunts de les converses amb ells i dels llibres de la Biblioteca Municipal de la ciutat, que van ser la base de la majoria dels seus llibres.

Per seguir llegint l’entrevista clica aquí.

Francesc Sangar. CAOC.