Conversem amb Alexandra Capdevila

L’Alexandra Capdevila i Muntadas és doctora en Història per la Universitat de Barcelona, Graduada Superior en Arxivística i Gestió documental per la Universitat Autònoma de Barcelona, Experta Universitària en Genealogia i Arxius per la Universitat de Còrdova i professora a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. És autora d’un interessant llibre titulat Quan la terra promesa era al sud. La immigració francesa al Maresme durant els segles XVI i XVII que va ser guardonat amb el Premi Iluro de monografia històrica l’any 2013 i d’altres estudis sobre els efectes d’aquesta immigració que va canviar la fesomia del país.

Redacció.- La immigració occitana a Catalunya encara és un tema molt desconegut. Per què?

A.C.- Efectivament, és un tema força desconegut pel gran públic. Segurament, la causa d’aquesta desconeixença s’explica perquè a l’època moderna tenen lloc alguns esdeveniments polítics de gran transcendència històrica, com la Revolta dels Segadors de 1640 i la Guerra de Successió (1701-1714), que han afavorit que aquest episodi de caire més demogràfic i sociològic hagi quedat relegat en un segon terme. No obstant això, cal dir que a Catalunya disposem d’estudis de caire local que d’alguna manera s’han atansat a aquest tema. Ara bé, en aquests casos el seu problema rau en la seva poca visibilitat i accessibilitat, tot i que gràcies a les noves tecnologies i a l’ús d’internet aquestes dificultats s’han pogut anar superant.

Redacció.- Per què es produí aquesta immigració?

Alexandra Capdevila i Muntadas

A.C.- Com acostuma a succeir en la Història hi ha una multiplicitat de causes que expliquen aquest moviment demogràfic. Per una banda, tenim uns factors d’expulsió que ajuden a entendre per què molts d’aquests occitans van marxar dels seus llocs d’origen, com són els efectes de les Guerres de Religió a França (1562-1598), el desequilibri crònic entre població i recursos de la zona pirinenca i l’afany de lucre dels naturals de les Terres Altes i el Massís Central. I per altra, hi ha uns factors d’atracció que van afavorir el seu desplaçament cap a terres catalanes. En aquest cas, cal esmentar la gran demanda de mà d’obra que hi havia al Principat a causa de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Les pestes del segle XIV havien provocat grans mortaldats i parafrasejant a Jordi Nadal i Emili Giralt, precursors de l’estudi d’aquest corrent migratori dels segles XVI i XVII, la Catalunya del segle XVI constituïa un món per omplir. Al marge d’això, cal afegir el veïnatge territorial i les afinitats culturals i lingüístiques.

Redacció.- Quins són els rastres i les proves d’aquesta presència? (topònims, cognoms…). Ha estat senzill o complicat recopilar aquesta informació?

A.C.- Malgrat els segles transcorreguts, es tracta d’un flux migratori que ha deixat la seva empremta física i documental a causa de la seva durada en el temps i pel fet que molts d’ells es van casar amb noies del país. N’és un exemple la pervivència en l’actualitat de cognoms que traspuen aquest origen occità. Aquest és el cas dels cognoms Campllonch, Fita, Millet, Rosés, Bernadet, Pujol, Lafarga o Nadal per citar-ne alguns. Però tenim també la toponímia. Gràcies a la consulta de la bibliografia i a l’anàlisi de les fonts arxivístiques s’ha pogut localitzar carrers que fan al·lusió a aquest col·lectiu. Així, tenim notícia de l’existència de carrers anomenats dels estrangers, dels gavatxons, dels gascons o la plaça de Comenge; el sorgiment de confraries i capelles gestionades per occitans i cementiris o nínxols destinats a soterrar aquest col·lectiu, la qual cosa confirma la rellevància d’aquest corrent demogràfic.

Podeu llegir l’entrevista completa aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X