Conversem amb Jaume Figueras i Trull

Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest important escriptor occità contemporani. Jaume Figueras, que és llicenciat en Filologia Catalana, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i, de fa vint-i-cinc anys, col·labora en la divulgació a Catalunya de la literatura occitana com a traductor, docent i estudiós. Ha traduït al català els Contes dels Balssàs i La grava sul camin, de Joan Bodon, que Club dels Novel·listes compta publicar, a més dels dos primers lliuraments de Verd Paradís i La cèrca de Pendariès, de Max Roqueta, i La Bèstia dau Vacarés i La caraca, de Josèp d’Arbaud.

R.- L’obra d’en Joan Bodon és considerada com a bàsica en la literatura occitana contemporània. Quines són les característiques bàsiques de l’obra bodoniana?

J.F.- D’un costat, respon des del realisme al trasbals que la modernitat va suposar per al món rural, empès a uns canvis que van afectar-lo profundament, tot reduint ostensiblement l’ús social de la llengua que fins aleshores havia estat l’habitual: l’occità. Bodon, ja de bona hora, s’adona de fins a quin punt aquest procés en fa via, i no pot deixar de doldre’s per la fi de la societat que havia estat encara la del seu pare, per la desaparició del que fins aleshores havia estat l’occitanitat. I, sobretot, pateix per la inconsciència amb què els occitans s’ho prenen. D’aquí la sensació d’estar sol, i la necessitat d’aplegar-se amb d’altres per lluitar plegats.

Jaume Figueras i Trull.

De l’altre, però, Bodon és un d’aquells autors que paren també l’oïda a tot el que batega dins seu, al que el neguiteja, i és aclaparadorament sincer a l’hora d’exposar la soledat, la manca d’amor, el desassossec del jovent… I, cada vegada amb més franquesa, aborda una problemàtica sexual inquietant, que es dóna alhora que la seva reflexió sobre la identitat.

I després hi ha la consideració política del fet occità, de la necessitat d’alliberar-se de la subjecció a què França els té sotmesos, de considerar la possibilitat d’endegar un procés d’emancipació. D’aquí, l’interès per la història, pels moviments de profetisme popular, etc.

També és un autor d’una honestedat insubornable, a nivell personal, que fa que mai no s’estigui de dir el que ha dir, per desavinent que sigui: per als altres o per a ell mateix… I això, en un món on dominen les distàncies curtes, com és l’occità, demana un cert valor. Més que més en un autor com Bodon, que no volia alliçonar ningú però que no deixava res per verd…

Diguem també que l’obra de Bodon presenta un grau d’unitat i de cohesió interna que és molt remarcable – de fet, en els primers poemes que escriu, a disset i a divuit anys, ja hi ha in nuce el Bodon de sempre. I en algun dels contes de joventut, com “La filha de Viaur”, trobem elements temàtics que reprendrà a la fi de sa vida, a Las Domaisèlas. Però aquesta cohesió, aquesta coherència, es dona alhora que una profunda voluntat d’evolucionar, que fa que a cada novel·la Bodon sorprengui el lector.

R.- Un dels trets que més sobten és que, malgrat l’evident localització occitana de la majoria de les seves obres, copsem una clara i evident universalitat en la seva obra.

J.F.- És ben cert. I això perquè de fet no hi ha cap contradicció, entre l’arrelament i la universalitat. Bodon parteix sempre, a l’hora d’emprendre una novel·la o un recull, d’allò que té a tocar i d’allò que ell és, d’una manera gairebé física, corporal, però aquesta concreció és fins a un tal punt visceral i sincera -perquè respon a una necessitat- que això mateix li permet d’atènyer un nivell de significació més profund, que depassa el fet biogràfic, en la mesura que deixa de ser individual per ser ras i curt humà: propi de tots els éssers humans… Ell deia que no podia deixar d’escriure el que escrivia.

A més, té una manera de jugar amb el “jo” que és molt moderna, i fins lúdica, tot i que pot arribar a desconcertar el lector. Així, empelta experiències de la seva vida en la ficció, que d’aquesta manera assumeix el món real, per tot seguit deixar que la ficció s’enfili per d’altres camins, emprengui d’altres viaranys, que en el fons són d’altres possibilitats vitals… És una mica com allò que deia Pessoa: que el poeta és un fingidor que fa veure que està fingint, amb la qual cosa tot acaba essent en el fons veritat… I és aquest joc que el fa universal.   

R.- En conèixer a Tolosa l’any 1952 a en Robèrt Lafont i altres membres de l’Institut d’Estudis Occitans, en Joan Bodon conegué una sensibilitat diferent al Felibrisme que havia impregnat la major part de la literatura occitana des del segle XIX. Com es reflecteix en la seva obra aquesta miscel·lània de corrents literaris occitans?

J.F.- De fet, Bodon resta sempre essencialment lliure. I si és veritat que va ser d’allò més sarcàstic amb el Felibritge institucional, que escarneix a La Santa Estela del Centenari i al Llibre dels Grans Jorns, per exemple, també ho és que tota sa vida va restar fidel a Lo Grelh Roergàs, que era com si diguéssim la seva família literària, i que sempre va sentir un gran apreci per Enric Molin. La crítica a l’occitanisme, però, és també evident en la condemna de totes les ideologies, ni que en principi sembli que està parlant dels enfarinats, només, o dels monjos de la Bonacomba… A La Quimèra, per exemple, hi ha moments en què sentint aquells monjos et fa l’efecte que estàs assistint als debats que hi havia al si de l’IEO o a les plataformes polítiques de l’època, com Lucha Occitana

Joan Bodon amb Enric Molin.

Bodon sent un gran respecte per tots els qui intenten entendre Occitània i miren de fressar nous camins per sortir-se’n, des de l’anàlisi social i econòmica, com Robèrt Lafont i la gent del COEA, però mai no deixa de tocar de peus a terra. No s’enfila mai, mongetera amunt… Que critiqui uns i altres, però, no vol dir que no sostingui alhora la necessitat indefugible del compromís i de la brega. Ell mateix era un sindicalista convençut, tot i que no acabava de lligar amb els quadres i la manera de fer dels sindicats – no diguem ja dels partits… 

R.- La seva estada a Breslau, durant la Segona Guerra Mundial, acomplint el Servei Laboral Obligatori imposat pels nazis als joves francesos, fou una experiència molt traumàtica, que impregnà també la seva creació. En quina mesura i manera? (Per exemple, la novel·la “La Grava sul Camin” de l’any 1956 és un bon exemple).

J.F.- De Silèsia, Bodon en va tornar profundament macat pel que hi va veure: l’horror dels camps, rere les filferrades, que apareix a l’Evangèli de Bertomieu; el patiment de la població civil, sota les bombes; les vides esguerrades, que ja no es podran tornar a redreçar; el que avui en diem la neteja ètnica… I tot plegat el va fer adonar que totes les víctimes tenen la mateixa dignitat humana, siguin del bàndol que siguin. D’aquí que, a les seves novel·les, hi trobem tant la “panienka” polonesa, prostituïda als Lager, com la “fraülein” alemanya, tocada dels pulmons, que no se’n sortirà… I això -que algú gosés a veure els alemanys com a persones, l’endemà mateix de la Libération, com qui diu, o els russos, i que no estigués disposat a acceptar cap prejudici – per força havia de desvetllar prevencions. Fet que explica la por que tenia que ningú no els entendria, els seus llibres, com no es cansa de dir i repetir a l’Enric Molin.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

X