Arxius de Entrevista

Conversem amb Alexandra Capdevila

CAOC on 21 abril 2021

L’Alexandra Capdevila i Muntadas és doctora en Història per la Universitat de Barcelona, Graduada Superior en Arxivística i Gestió documental per la Universitat Autònoma de Barcelona, Experta Universitària en Genealogia i Arxius per la Universitat de Còrdova i professora a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. És autora d’un interessant llibre titulat Quan la terra promesa era al sud. La immigració francesa al Maresme durant els segles XVI i XVII que va ser guardonat amb el Premi Iluro de monografia històrica l’any 2013 i d’altres estudis sobre els efectes d’aquesta immigració que va canviar la fesomia del país.

Redacció.- La immigració occitana a Catalunya encara és un tema molt desconegut. Per què?

A.C.- Efectivament, és un tema força desconegut pel gran públic. Segurament, la causa d’aquesta desconeixença s’explica perquè a l’època moderna tenen lloc alguns esdeveniments polítics de gran transcendència històrica, com la Revolta dels Segadors de 1640 i la Guerra de Successió (1701-1714), que han afavorit que aquest episodi de caire més demogràfic i sociològic hagi quedat relegat en un segon terme. No obstant això, cal dir que a Catalunya disposem d’estudis de caire local que d’alguna manera s’han atansat a aquest tema. Ara bé, en aquests casos el seu problema rau en la seva poca visibilitat i accessibilitat, tot i que gràcies a les noves tecnologies i a l’ús d’internet aquestes dificultats s’han pogut anar superant.

Redacció.- Per què es produí aquesta immigració?

A.C.- Com acostuma a succeir en la Història hi ha una multiplicitat de causes que expliquen aquest moviment demogràfic. Per una banda, tenim uns factors d’expulsió que ajuden a entendre per què molts d’aquests occitans van marxar dels seus llocs d’origen, com són els efectes de les Guerres de Religió a França (1562-1598), el desequilibri crònic entre població i recursos de la zona pirinenca i l’afany de lucre dels naturals de les Terres Altes i el Massís Central. I per altra, hi ha uns factors d’atracció que van afavorir el seu desplaçament cap a terres catalanes. En aquest cas, cal esmentar la gran demanda de mà d’obra que hi havia al Principat a causa de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Les pestes del segle XIV havien provocat grans mortaldats i parafrasejant a Jordi Nadal i Emili Giralt, precursors de l’estudi d’aquest corrent migratori dels segles XVI i XVII, la Catalunya del segle XVI constituïa un món per omplir. Al marge d’això, cal afegir el veïnatge territorial i les afinitats culturals i lingüístiques.

Redacció.- Quins són els rastres i les proves d’aquesta presència? (topònims, cognoms…). Ha estat senzill o complicat recopilar aquesta informació?

A.C.- Malgrat els segles transcorreguts, es tracta d’un flux migratori que ha deixat la seva empremta física i documental a causa de la seva durada en el temps i pel fet que molts d’ells es van casar amb noies del país. N’és un exemple la pervivència en l’actualitat de cognoms que traspuen aquest origen occità. Aquest és el cas dels cognoms Campllonch, Fita, Millet, Rosés, Bernadet, Pujol, Lafarga o Nadal per citar-ne alguns. Però tenim també la toponímia. Gràcies a la consulta de la bibliografia i a l’anàlisi de les fonts arxivístiques s’ha pogut localitzar carrers que fan al·lusió a aquest col·lectiu. Així, tenim notícia de l’existència de carrers anomenats dels estrangers, dels gavatxons, dels gascons o la plaça de Comenge; el sorgiment de confraries i capelles gestionades per occitans i cementiris o nínxols destinats a soterrar aquest col·lectiu, la qual cosa confirma la rellevància d’aquest corrent demogràfic.

Podeu llegir l’entrevista completa aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Conversam amb Jordi Ràfols

CAOC on 19 abril 2021

En Jordi Ràfols és un historiador i arqueòleg especialitzat en l’estudi de la Gasconha. Durant uns anys regentà el JAN PETIT, l’única taverna occitana de Catalunya i ha realitzat diversos cursos de promoció de la Gasconha, la seva llengua, la seva cultura. Pròximament amb el CAOC impartirà un altre interessant curs sobre aquest històric territori occità.

Redacció.- Quin fou el teu primer contacte amb Occitània i sobretot, amb la Gasconha?

J.R.- Que coneishèvi Occitània desempuish lo licèu. Lo purmèr cors que’ns ensenhèn las lengas romanicas e a jo que m’atirè la curiositat la preséncia de l’occitan e la soa semblança dab lo catalan. De tira que m’arribè a las mans tanben un libe, deus que venen tàus toristas, sus los castèths catars. Tot que’m captivè. Qu’estó lo moment que’m hasó la persona que soi adara, entre pró d’autas causas un amorós d’Occitània i de l’istòria.

Que hasoi, alavetz, de l’istòria la mia profession e d’Occitània la mia passion. A l’universitat en mei que podoi apregonir en la coneishença de la cultura occitana dab diferentas matèrias, au miei de las quaus dus cors de lenga occitana. Tanben gràcias a l’universitat, mei concrètament a l’Arxiu Occità de l’UAB e a Antoni Rosell, que hasoi ua camada de sheis mes en Bearn, la quau qu’estó lo men purmèr contacte dab la Gasconha.

Redacció.- Residires a Pau durant un temps. Quines impressions reberes en aquella estada sobre la societat gascona, la seva cultura…?

_{Carta de Gasconha (https://www.gasconha.com/ Philippe Lartigue)}

J.R.- Que i anèi víver dab dus amics qu’avèvan la medisha curiositat per Occitània, e que tribalhèm en diferents collectius qu’avèvan la promocion de l’occitan a la basa. Qu’estó gràcias aus contactes d’Antoni Rosell qu’ac obtienom, sustot dab los estudiants d’occitan de l’Universitat de Pau que’ns obrín las pòrtas a tot un mond d’experiéncias e coneishenças. Gràcias a tots eths que pòdi díser uei que parli gascon. Que brembi pendent las purmèras setmanas acerà l’aver problèmas de compreneson dab la mia paura basa de lengadocian. Au començament qu’arresponèva e que’m comunicava com podèva, mes tot viste, dab interès e volontat, los mots e frasas en gascon que prenón la soa coerència e shens m’avisar pas guaire qu’acabèi en lo parlar. E, en vertat, dab lo catalan e çò de pauc que sabèvi de lengadocian n’estó pas un tribalh mauaisit.

Que cau pensar tanben qu’èri au Bearn, un lòc on la lenga e la cultura gascona e gaudeishen d’ua personalitat importanta en l’imaginari bearnés. Qu’existeish orgulh de apartenéncia. Medish enter hèra monde que non sap pas parlar occitan. En dehòra de la lenga, la societat gascona qu’a hèra de caracteristicas com lo climat d’un territòri atlantic, la gastronomia o la musica que modèlan tanben la consciéncia deus gascons.

Redacció.- La cultura tradicional i popular gascona és plenament viva. Quines característiques defineixen el patrimoni cultural gascó?

J.R.- De segur que i a la gastronomia, dab lo guit e los hromatges com elements importants; jo be dirí qu’essenciaus. Com cultura atlantica, la gascona n‘ei pas de mostrar granas manifestacions a plen aire, mei enlà de las celebracions locaus, çò qu’aquiu e definirem com Festes Majors. Que cau brembar tanben qu’èm abituats a la cultura populara catalana, qu’a ua diversitat e vitalitat unicas e envejablas. En Gasconha l’actitud qu’ei diferenta, los ambients que son mei intimes. Entà jo ua de las marcas principaus de la cultura gascona qu’ei lo cant. On que sia que’u pots trobar: aus maridatges, a las hèstas popularas o au moment de compartir qualques vins hens un estanquet. Que cantan, tostemps que cantan. Joens e vièlhs, òmis e hemnas… E se pòt estar dab un veire de vin a la man, enqüèra miélher. Qu’an un deus repertòris mei rics de cançon populara d’Euròpa, dab acò qu’ei tot dit tà compréner la soa importància.

Podètz legir l’entrevista completa aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Conversem amb Mara Aranda

CAOC on 16 febrer 2021

La Mara Aranda és una compositora i cantant valenciana, amb una carrera de trenta anys d’èxits en el món de la música antiga i tradicional. La seva obra ha pouat bàsicament en les arrels de les cultures dels diferents costats del nostre mar Mediterrani, i també ha publicat un disc interpretant algunes composicions poètiques de les “trobairitz” medievals. Gairebé una vintena de discos, múltiples col·laboracions i molts reconeixements a la seva obra, tant en solitari com en grup, avalen una carrera d’èxit de trenta anys. Parlem-ne amb la Mara Aranda.

Redacció.- D’on et prové aquesta gran estimació per la música? Et prové de l’àmbit familiar? Quins estudis musicals has realitzat?

M.A.- La gran estima per la música em ve des del bressol. Mon pare era cantant aficionat i també tocava la guitarra, d’una banda i d’altra a la família de ma mare també hi havia aficionats que tocaven acordió, cantaven i feien ‘joglaries’. El meu avi era una sort de joglar que on arribava feia art, divertiment i treia el somriure i rialles a majors i a la xicalla. Encara que era llaurador, però ja son pare, el besavi, ho feia això…feia ballar les titelles que ell mateixa construïa, cantava, recitava…

Els meus estudis han sigut en diferents acadèmies privades arreu del món. Des de molt jove vaig començar la meua carrera als escenaris i es va transformar en el meu treball, alhora que gaudi òbviament, i vaig haver d’adaptar-me a una vida que m’obligava a viatjar moltíssim per oferir concerts per tot el món. És així com vaig cursar estudis de cant bizantí i cant tradicional grec a Grècia, cant tradicional búlgar, cant d’estil amb alguns cantadors com Josep Aparicio ‘Apa’, tècnica amb diferents professores i molts altres cursos: arpa, violoncel, piano… la vida em va posar damunt dels escenaris aviat i la meua formació musical va ser en base a un recull de cursos en diferents països, tradicions i estils fent de mi una cantant crec que versàtil i estilísticament calidoscòpica per la suma de totes les diverses influències.

Concert de Mara Aranda amb el disc nou dedicat a les Trobairitz (Foto: Lluna Issa Casterà).

Redacció.- I per què les músiques antigues i del món mediterrani? Per la seva varietat, la seva qualitat?

M.A.- El món de la música tradicional m’agrada però per a altres. He escoltat moltíssima música tradicional de tot el món, vaig dirigir i presentar durant dos anys un programa radiofònic des de l’antiga Canal 9, la nostra RTV autonòmica i també l’he interpretat de manera anecdòtica i conjuntural. Però dins del meu microcosmos hi ha una ressonància major amb les músiques medievals. Des que fa més de vint anys coneguera la música bizantina, és a dir, el cant de l’Església Ortodoxa, la música litúrgica de les esglésies de l’est d’Europa, encara que també s’utilitza, de manera més àmplia, per referir en general la música de les esglésies orientals, vivint a Grècia en diferents localitzacions i en anys diferents, vaig quedar trasbalsada i vaig mamprendre el seu estudi aprofundint tot i que era molt difícil pels modes musicals emprats, lluny de la nostra tradició sonora. Això va fer que se’m reactivara l’interés pel cant gregorià amb el qual estava emparentat, sent ambdós monodia vocal sense acompanyament instrumental. Encara recorde molt vívidament els oficis litúrgics on els monjos grecs cantaven sobre l’ison, la nota greu, pedal i el clima extàtic que es creava en les celebracions. La música religiosa antiga i medieval van ser la banda sonora durant molts anys dels meus dies. Després la música profana medieval també ocupa un lloc important en el rànquing de les meues preferències. Música de trobadors i trobairitz han deixat una empremta inesborrable en la meua creació pròpia.

Redacció.- Per a conèixer millor aquesta diversitat has estat vivint en diversos indrets del Mediterrani, com per exemple a Salònica, Creta i Instanbul. Com veus de manera general el món de la música tradicional arreu del nostre entorn mediterrani? I a València en concret?

M.A.- El món de la música tradicional és molt ric. No ens n’adonem perquè és tanta la riquesa que mai no hem patit d’ella carència i no podem imaginar un paisatge musical pobre o estèril com a altres països europeus. La música, com a part del Patrimoni Cultural Immaterial juntament amb manifestacions artístiques de tot caire, gastronòmiques, d’oci…mantingut per la mateixa comunitat que el crea i el transmet, constituix un dels nostres trets identitaris. He viscut la pràcticament desaparició dels nostres instruments principals: la dolçaina i el tabalet i després tot un afortunat ressorgiment fins a dia de hui en que no hi ha poble a la Comunitat Valenciana que no tinga la seua colla de tabaleters i dolçainers. Molt arrelats a la nostra cultura, en raó tractaren de fer-los desaparèixer per esborrar estos trets que ens diferencien els uns dels altres. Eixa riquesa deuria ser respectada, no per desunir-nos en la diferència sinó per aprendre del diferent.

A la Mediterrània, és el nexe que durant més de 6.000 anys ha teixit la història de diferents cultures i civilitzacions del nord d’Àfrica, sud d’Europa o Àsia Occidental; hi ha un espai increïble de sonoritats i ambients molt semblants i que alhora ens identifiquen amb trets particulars.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Conversem amb Jaume Figueras i Trull

CAOC on 11 desembre 2020

Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest important escriptor occità contemporani. Jaume Figueras, que és llicenciat en Filologia Catalana, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i, de fa vint-i-cinc anys, col·labora en la divulgació a Catalunya de la literatura occitana com a traductor, docent i estudiós. Ha traduït al català els Contes dels Balssàs i La grava sul camin, de Joan Bodon, que Club dels Novel·listes compta publicar, a més dels dos primers lliuraments de Verd Paradís i La cèrca de Pendariès, de Max Roqueta, i La Bèstia dau Vacarés i La caraca, de Josèp d’Arbaud.

R.- L’obra d’en Joan Bodon és considerada com a bàsica en la literatura occitana contemporània. Quines són les característiques bàsiques de l’obra bodoniana?

J.F.- D’un costat, respon des del realisme al trasbals que la modernitat va suposar per al món rural, empès a uns canvis que van afectar-lo profundament, tot reduint ostensiblement l’ús social de la llengua que fins aleshores havia estat l’habitual: l’occità. Bodon, ja de bona hora, s’adona de fins a quin punt aquest procés en fa via, i no pot deixar de doldre’s per la fi de la societat que havia estat encara la del seu pare, per la desaparició del que fins aleshores havia estat l’occitanitat. I, sobretot, pateix per la inconsciència amb què els occitans s’ho prenen. D’aquí la sensació d’estar sol, i la necessitat d’aplegar-se amb d’altres per lluitar plegats.

De l’altre, però, Bodon és un d’aquells autors que paren també l’oïda a tot el que batega dins seu, al que el neguiteja, i és aclaparadorament sincer a l’hora d’exposar la soledat, la manca d’amor, el desassossec del jovent… I, cada vegada amb més franquesa, aborda una problemàtica sexual inquietant, que es dóna alhora que la seva reflexió sobre la identitat.

I després hi ha la consideració política del fet occità, de la necessitat d’alliberar-se de la subjecció a què França els té sotmesos, de considerar la possibilitat d’endegar un procés d’emancipació. D’aquí, l’interès per la història, pels moviments de profetisme popular, etc.

També és un autor d’una honestedat insubornable, a nivell personal, que fa que mai no s’estigui de dir el que ha dir, per desavinent que sigui: per als altres o per a ell mateix… I això, en un món on dominen les distàncies curtes, com és l’occità, demana un cert valor. Més que més en un autor com Bodon, que no volia alliçonar ningú però que no deixava res per verd…

Diguem també que l’obra de Bodon presenta un grau d’unitat i de cohesió interna que és molt remarcable – de fet, en els primers poemes que escriu, a disset i a divuit anys, ja hi ha in nuce el Bodon de sempre. I en algun dels contes de joventut, com “La filha de Viaur”, trobem elements temàtics que reprendrà a la fi de sa vida, a Las Domaisèlas. Però aquesta cohesió, aquesta coherència, es dona alhora que una profunda voluntat d’evolucionar, que fa que a cada novel·la Bodon sorprengui el lector.

R.- Un dels trets que més sobten és que, malgrat l’evident localització occitana de la majoria de les seves obres, copsem una clara i evident universalitat en la seva obra.

J.F.- És ben cert. I això perquè de fet no hi ha cap contradicció, entre l’arrelament i la universalitat. Bodon parteix sempre, a l’hora d’emprendre una novel·la o un recull, d’allò que té a tocar i d’allò que ell és, d’una manera gairebé física, corporal, però aquesta concreció és fins a un tal punt visceral i sincera -perquè respon a una necessitat- que això mateix li permet d’atènyer un nivell de significació més profund, que depassa el fet biogràfic, en la mesura que deixa de ser individual per ser ras i curt humà: propi de tots els éssers humans… Ell deia que no podia deixar d’escriure el que escrivia.

A més, té una manera de jugar amb el “jo” que és molt moderna, i fins lúdica, tot i que pot arribar a desconcertar el lector. Així, empelta experiències de la seva vida en la ficció, que d’aquesta manera assumeix el món real, per tot seguit deixar que la ficció s’enfili per d’altres camins, emprengui d’altres viaranys, que en el fons són d’altres possibilitats vitals… És una mica com allò que deia Pessoa: que el poeta és un fingidor que fa veure que està fingint, amb la qual cosa tot acaba essent en el fons veritat… I és aquest joc que el fa universal.

R.- En conèixer a Tolosa l’any 1952 a en Robèrt Lafont i altres membres de l’Institut d’Estudis Occitans, en Joan Bodon conegué una sensibilitat diferent al Felibrisme que havia impregnat la major part de la literatura occitana des del segle XIX. Com es reflecteix en la seva obra aquesta miscel·lània de corrents literaris occitans?

J.F.- De fet, Bodon resta sempre essencialment lliure. I si és veritat que va ser d’allò més sarcàstic amb el Felibritge institucional, que escarneix a La Santa Estela del Centenari i al Llibre dels Grans Jorns, per exemple, també ho és que tota sa vida va restar fidel a Lo Grelh Roergàs, que era com si diguéssim la seva família literària, i que sempre va sentir un gran apreci per Enric Molin. La crítica a l’occitanisme, però, és també evident en la condemna de totes les ideologies, ni que en principi sembli que està parlant dels enfarinats, només, o dels monjos de la Bonacomba… A La Quimèra, per exemple, hi ha moments en què sentint aquells monjos et fa l’efecte que estàs assistint als debats que hi havia al si de l’IEO o a les plataformes polítiques de l’època, com Lucha Occitana…

Bodon sent un gran respecte per tots els qui intenten entendre Occitània i miren de fressar nous camins per sortir-se’n, des de l’anàlisi social i econòmica, com Robèrt Lafont i la gent del COEA, però mai no deixa de tocar de peus a terra. No s’enfila mai, mongetera amunt… Que critiqui uns i altres, però, no vol dir que no sostingui alhora la necessitat indefugible del compromís i de la brega. Ell mateix era un sindicalista convençut, tot i que no acabava de lligar amb els quadres i la manera de fer dels sindicats – no diguem ja dels partits…

R.- La seva estada a Breslau, durant la Segona Guerra Mundial, acomplint el Servei Laboral Obligatori imposat pels nazis als joves francesos, fou una experiència molt traumàtica, que impregnà també la seva creació. En quina mesura i manera? (Per exemple, la novel·la “La Grava sul Camin” de l’any 1956 és un bon exemple).

J.F.- De Silèsia, Bodon en va tornar profundament macat pel que hi va veure: l’horror dels camps, rere les filferrades, que apareix a l’Evangèli de Bertomieu; el patiment de la població civil, sota les bombes; les vides esguerrades, que ja no es podran tornar a redreçar; el que avui en diem la neteja ètnica… I tot plegat el va fer adonar que totes les víctimes tenen la mateixa dignitat humana, siguin del bàndol que siguin. D’aquí que, a les seves novel·les, hi trobem tant la “panienka” polonesa, prostituïda als Lager, com la “fraülein” alemanya, tocada dels pulmons, que no se’n sortirà… I això -que algú gosés a veure els alemanys com a persones, l’endemà mateix de la Libération, com qui diu, o els russos, i que no estigués disposat a acceptar cap prejudici – per força havia de desvetllar prevencions. Fet que explica la por que tenia que ningú no els entendria, els seus llibres, com no es cansa de dir i repetir a l’Enric Molin.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Conversem amb Joan-Lluís Lluís

CAOC on 11 desembre 2020

Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. En Joan-Lluís Lluís és un reconegut escriptor, traductor i cronista nord-català que ha traduït “Lo libre dels grands jorns” al català.

R.- En aquesta novel·la de l’any 1964, el protagonista viatja a Clarmont d’Auvèrnia després d’assabentar-se que pateix una malaltia terminal, per viure allà el seu final. Potser una metàfora de l’estat de la llengua occitana? O de la nostra societat actual?

J-L.L.- Tota la novel·la està plena de metàfores sobre l’estat de la llengua occitana, però també d’afirmacions directes. I sí que és evident que el càncer terminal del protagonista reflexa la situació de la llengua. Però en realitat tot, en aquesta novel·la, s’aboca al final: la vida del narrador, la llengua occitana, la memòria de la gent, l’esperança d’un món millor a través del marxisme o de la ciència, fins i tot l’amor. Per això l’editora catalana de la novel·la va proposar un canvi en el títol i per això doncs es diu Llibre dels finals.

R.- La preocupació d’en Bodon pel present i el futur de l’occità fou una constant vital i literària. Com plasmava aquesta situació patida de menyspreu i persecucions envers la llengua per part de les estructures estatals franceses?

J-L.L.- Bé, no soc un estudiós de Bodon, soc només un traductor, i per traduir una novel·la no cal saber-ho tot de l’autor. Sí que he mirat el seu recorregut i el que més em va sorprendre és que fos mestre d’escola. Com a mestre d’escola havia d’imposar la llengua francesa al seus alumnes, com tots els mestres de França. O sigui que havia de prohibir l’ús de l’occità. Ho va fer? No ho sé, però reconec que és una qüestió que trobo angoixant, perquè el seu amor per l’occità és evidentíssim. Llavors com ho feia? Com aconseguia fer conviure amor i deure professional? Crec sincerament que el fet que se n’anés a viure a Algèria indica que volia fugir d’aquest estat esquizofrènic. A Algèria era lluny de l’occità, però també era lluny del deure de fer-lo desaparèixer.

R.- Una curiositat és que, malgrat l’ambient de desesperança respecte l’esdevenidor de la llengua, en Bodon valoritza molt la literatura trobadoresca medieval occitana en aquesta novel·la. Per què aquest impressió que no gaudeix la literatura occitana més contemporània començant pel Felibrisme o pel segle XX?

J-L.L.- Em sembla que la literatura trobadoresca en occità, per l’enorme prestigi internacional que va tenir -encara que internacional sigui, en aquest context, un neologisme-, és una referència constant dels autors occitans a partir del segle XIX. És la font de bellesa i d’estil on poden beure, però sobretot deu ser una gran font de legitimitat. “Si ho van fer, nosaltres també podem fer-ho”, crec que diuen. El problema és que ja gairebé ningú, ni entre la gent més culta de França, no dona importància al fet que els trobadors creessin en occità, que trobadors d’altres països aprenguessin l’occità per escriure com ells. I sobretot, els francesos cultes consideren que escriure en una llengua que no sigui el francès no té cap importància. Són gent culta que amaga incultura i que no reconeixerà mai aquesta part seva d’incultura. A mi em fa fàstic, la veritat.

_{“El llibre dels finals” (Foto. Club Editor)}

R.- En Bodon també patia una certa sensació d’inferioritat davant d’altres escriptors occitans del moment per la seva situació com a professor d’escola en un ambient allunyat com els pobles on visqué?

J-L.L- Crec que sí. Joan Bodon devia ser una persona molt modesta, es nota escoltant-lo o fins i tot en fotos, amb la seva bata de mestre de primària que sempre va treballar en poblets petits de zones rurals. En canvi, si mirem els altres escriptors importants de més o menys la seva generació: Robèrt Lafont era universitari, Max Roqueta era metge, Bernat Manciet era diplomàtic i cap d’empresa… Li puc veure prou fàcilment un cert complex d’inferioritat, mentre que en realitat tenia més mèrit que els altres d’haver accedit a la literatura.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.

Conversem amb Maria Bohigas

CAOC on 10 desembre 2020

Amb motiu del centenari del naixement d’en Joan Bodon, presentem un petit cicle d’entrevistes amb personalitats relacionades amb l’obra d’aquest gran escriptor occità contemporani. CLUB EDITOR ha publicat dues de les seves obres més significatives, traduïdes al català, “Catoia l’Enfarinat” i “El Llibre dels Finals”. Parlem amb la seva directora, la Sra Maria Bohigas i Sales, qui fou Premi Nacional de Cultura l’any 2019.

R.- La literatura occitana, malgrat la seva proximitat i la seva qualitat, és encara molt desconeguda pel públic lector català. Quins són els motius d’aquest desconeixement? I quines mesures serien adequades per a esmenar aquesta situació?

Maria Bohigas i Sales, directora de Club Editor. — _{Maria Bohigas i Sales (Foto. Pere Tordera)}

M.B.- L’interès per una literatura té directament a veure amb el radi d’influència del país que aquesta literatura representa, i aquí representar crec que és la paraula exacta: la literatura és el territori simbòlic del que anomenem nacions. Ja fa tres generacions que la Roma literària de moltes cultures és Nova York, així com ho va ser París durant ben bé dos segles; i quan Nova York deixi de ser-ho vindrà Hong Kong, no pas la literatura tibetana. Pensa que fins i tot a Catalunya, on la preocupació pel fet minoritari és central, són les literatures dominants les que atreuen la immensa majoria de lectors. Si féssim un sondeig entre lletraferits sobre quins són els grans autors eslovens o búlgars, o fins i tot hongaresos, crec que serien pocs els que podrien citar més de tres noms. Imagina’t els occitans o els bretons: cal ser militant per haver-los explorat una mica. I això no té res a veure amb la qualitat d’una literatura ni amb la seva proximitat geogràfica: en l’esfera cultural, igual que en totes, el que exerceix una atracció irresistible és el poder. I a les literatures minoritàries els passa que representen per naturalesa una nació d’escàs poder.

R.-Heu publicat a CLUB EDITOR dues de les obres d’en Joan Bodon. Teniu projectes per a l’edició d’altres obres seves o d’altres escriptors occitans? La declaració de la llengua occitana com a oficial a Catalunya des de l’any 2006, ¿ha estat un estímul o ha pogut facilitar l’edició d’autors occitans (inclosos els aranesos) dins del sector editorial en el seu conjunt?

M.B.- Tenim previst de publicar Les pedres del camí, que ha traduït Jaume Figueras. I la política de la Generalitat amb la llengua occitana no existeix: la reconeix com a oficial però no la defensa pas. Cobraràs un ajut si publiques La plaça del Diamant en aranès, no en cobraràs cap si publiques Joan Bodon en català. En el fons, la Generalitat té el mateix interès a eixamplar el territori de l’occità que França.

R.-Les obres d’en Joan Bodon, com d’altres escriptors occitans, però també catalans, mostren a les seves novel·les, mitjançant un cert localisme, a la vegada una gran universalitat en els problemes personals dels seus personatges. És aquesta universalitat un punt important per a aconseguir una major difusió de les literatures de les llengües anomenades “minoritzades”?

M.B.- Crec que això que dius no té a veure amb el fet minoritari sinó amb el fet literari en general. Com més arrelada, més universal és una obra quan és bona. Les novel·les de Faulkner en són un exemple entre mil. Per aconseguir una major difusió, crec que l’única via és que els autors tinguin una ambició molt alta, que facin tot el que puguin com a artistes per arribar lluny. No parlo de carrera literària sinó d’obra, i penso en Rodoreda. Volia fer una obra tan bona com els autors que més respectava (nord-americans, molts d’ells) i ho va sacrificar tot per aconseguir-ho. La llengua que escrivia ha determinat que el seu reconeixement fos sensiblement inferior al que hauria tingut si hagués escrit en castellà o en francès: d’això no n’hi ha cap dubte i això no té remei. Però, al cap del temps, se l’ha traduïda a més de quaranta llengües, se’n fan noves traduccions i la citen autors d’arreu del món.

És clar que també hi ha factors gremials que afavoreixen o no la circulació de les obres. Crec que la política d’ajuts a l’edició d’obres europees que ha desenvolupat la UE en el seu territori és un estri útil –per bé que distorsionat, però aquí no és el lloc per parlar-ne. Ara bé, el factor determinant escapa a l’esfera cultural: és polític. Ets interessant en la mesura que tens un pes específic. Mira la literatura basca: ara s’està traduint a totes les llengües peninsulars. Això passa perquè els quaranta anys d’escola en basc han produït l’eclosió d’una literatura i ja no és un sol autor com Atxaga que podem llegir, sinó una petita plèiade que va creixent. I diria que això passa, també, perquè Euskadi ha guanyat moltes partides polítiques dins d’Espanya, i ho sabem, i ens fascina.

Per seguir llegint l’entrevista cliqueu aquí.

Francesc Sangar. CAOC.