A Montsegur pels càtars

14590298_1914597992100807_2353752404592477824_n

El cantautor occità Claudi Martí

No deixa de ser una redundància que l’apel·latiu “càtar” vagi acompanyat de l’epítet “bons homes”, però bé, no ens posarem pas perepunyetes amb l’etimologia, oi? El cas és que vuit-cents anys després, a aquells cristians desviats de l’Església oficial la bonhomia els devia servir per somriure amablement quan diumenge el bisbe de Pàmias (Pamiers) s’agenollava davant l’altar de Montsegur per demanar-los perdó. Els esperits de tots els cremats al peu del castell devien dir-se uns als altres: —Caram, vuit segles, és ben bé que amb les coses de palau, val més asseure’s… Vuit segles, sí. I un cop reparat el genocidi dels partidaris del Papa Innocenci III, seria fantàstic no haver d’esperar-ne vuit més perquè els representants de la Republique jacobina demanessin també perdó. Perdó per haver carbonitzat una nació, l’occitana. Perdó per haver reduït a cendres la seva cultura. Perdó perquè el bisbe de Pàmias va oficiar l’acte en la inflamada  llengua d’oïl, i no la llengua d’oc. I és que va ser en la llengua dels vencedors que ell i els seus acòlits van dir al miler de congregats que “no eren responsables dels crims però que carregaven amb el pes dels  errors abans comesos”. Doncs mira, no hi hauria hagut un acte de reparació més eficaç que un representant de l’Església francesa oficiant en occità davant l’atenta mirada d’algun diputats francès i dels comandaments de la gendarmeria. Per cert: aquest columnista també va assistir a una acció de gràcies. La va oficiar un ciutadà que anava just davant seu a la cua dels severíssims controls policials per entrar al poble (ja se sap: els fanàtics d’una altra religió diuen que un déu els espera aplaudint si maten, violen i esclavitzen sense penedir-se de res…). Després de patir, com tots, els minuciosos palpissos de l’agent antiterrorista de torn, el ciutadà es va tornar a posar les claus a la butxaca i li va agrair efusivament la molèstia d’estar-se allà, dempeus durant hores i sense distreure’s. Uns quants segles després de la gran  declaració de liberté, molts ciutadans de l’estat francès ja comencen a estar farts de la dicotomia progressista que fa triar entre llibertat i seguretat. Per a molts d’aquests ciutadans la seguretat de no morir cremats, gratuïtament, capriciosament, en mans d’uns altres intolerants és la llibertat més preuada.

Una delegació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) es va desplaçar a Montsegur en representació dels occitanistes catalans.

Text: Ramon Sargatal, ElPuntAvui+, la Galeria, 20-10-2016

Tags: , ,



Els comentaris estan tancats.

Torna a l'inici ↑